Monthly Archives: abril 2010

LA MEVA ÀVIA

La meva àvia es deia Aicha. Era una dona alta, molt blanca i d’ulls verds. Els seus colors preferits eren el blanc i el rosa, era molt alegre, li agradaven molt els gats i les gallines, tenia tres gats i dues gallines al terrat però a vegades també entraven a casa li agradava molt donar-los de menjar, li agradava molt la natura, sobretot els arbres i les flors. No li agradava el color negre perquè deia que era de tristesa i ella només s’estimava les coses alegres (o sigui procurava mai portar negre quan l’anava a veure). Tenia una casa a Tànger, Larache i en el nostre poble Ksar Kebir,en cada casa hi havia dos criats, menys en la del Ksar Kebir que només hi havia una, perquè vivia amb ella la meva tieta i també la cuidava,  quan es cansava d’una casa anava a un altre, perquè, en el nostre poble no hi ha platja i en els altres si, i havien coses mes divertides, però quan es va ficar malalta va deixar de viatjar molt.  El meu avi es deia Mohamed, ell i la meva àvia van tenir 9 fills, vuit noies i un noi. El meu avi es va casar amb dues dones, la meva àvia i l’altre àvia (que no la vaig arribar a  conèixer, perquè quan tenia un any ella va morir) que es deia Khadija, i que va tenir 9 fills, cinc noies i quatre nois. Va anar a la Meca tres vegades, dos amb el meu avi, i una amb el seu germà (ja que nosaltres en el islam la dona no pot anar a la Meca sola, ha d’anar-hi obligatòriament amb un home, com per exemple, el seu marit, germà o pare). Abans de morir-se, em va deixar un quart de la seva fortuna, perquè deia que era la seva preferida, i també em va regalar un collaret d’or i dos anells de plata perquè me’n recordés d’ella sempre (encara que no m’hagués deixat un quart de la seva fortuna ni m’hagués fet aquell regal, igualment l’hagués estimat). Aquell dia que em va fer el regal, me’n recordo com si fos ahir: Era un matí que feia molt de sol, era un dia esplèndid per anar a la platja, aquell matí vam anar a dinar a casa de la meva àvia, després de dinar (el meu pare i el marit de la meva tieta la van agafar i la portar a la seva habitaci,(ja que ella no pot camina), quan vaig acabar de dina,r vaig anar a resar i quan vaig acabar, anava a fer la migdiada, però la meva àvia em va cridar i vaig baixar pujar corrents a la planta de dalt, perquè la seva habitació estava  allà, i hem va dir:

–          Àvia: Hanae no vull que mai t’oblidis  de mi.
–          Hanae: però que dius estimada meva jo mai t’oblidaré, encara que sigui vella et recordaré com si fossis la meva mare.
–          Àvia: gràcies filla, et volia fer un petit regal.
–          Hanae: no feia falta.
–          Àvia: sí  que feia falta.
Darrere seu hi havia una bossa de color vermell amb ossets, i la va agafar i me la va donar.
-Àvia: té amor meu això és per a tu.
-Hanae: moltes gràcies àvia. I li vaig donar un petó i una abraçada molt gran.
-Àvia: obre-la, que t’agradarà molt.
La vaig obrir i hi havien tres caixes petites,  cada una d’un color diferent i d’un tamany diferent: n’hi havia una de color blanc, que era la més gran, desprès, dos iguals però de color diferent, una de color rosa i l’altra taronja. Primer vaig obrir la gran, a dins hi havia un collaret d’or i amb un penjoll de cor que era d’or. Desprès vaig obrir la rosa, a dins hi havia un anell de plata amb forma d’arbre i gran, i l’últim que era la caixa taronja hi havia un anell gran que també era de plata. Em vaig ficar molt contenta i li vaig tornar a donar un petó i una abraçada molt gran, ella em va somriure dient-me:
-Àvia: t’ha agradat?
-Hanae: clar que sí, tot és molt bonic, saps que àvia tens molt bon gust.
-Àvia: moltes gràcies, ara estic més contenta, perquè tenia por que no t’agradés.
-Hanae: ai àvia si tu ja ho saps que a mi tots els regals que em fas m’agraden molt.

Aquest va ser un dels dies que mai oblidaré en la meva vida, perquè, per a mi va ser un dia molt especial. Si fins i tot recordo la data i tot: 22/07/2009. Els regals que em feia la meva àvia sempre m’han agradat, em va regalar també: un vestit per quan anés a la mesquita que era de color blanc i rosa (encara el tinc i moltes vegades me’l fico), una altra cosa que també hem va regalar vas ser un dels nostres famosos vestits marroquins (tekchita) que són per els casaments i les festes, és de color taronja i marró era el color que estava de moda, i l’última cosa que em va regalar  va ser una altra  tekchita aquest estiu hem va fer una de color blau i rosa (els colors de moda, com sempre). A la meva àvia no li agradava  que renyessin als meus germans o cosins, i si algú ho feia ella s’enfadava molt. Li agradava molt sentir el koran, ja que ella no sabia llegir, sempre em deia: mai deixis d’anar a la mesquita i de resar. La meva àvia es va casar molt jove tenia 15 anys, el seu primer fill el va tenir quan tenia 16 anys, així que el meu tiet no li deia mare (li deia germana en broma).

Me’n recordo que sempre que anava a dormir a casa seva m’explicava una història, sobre els nostres profetes, i m’agradava molt escoltar-la i li agradava molt que dormíssim jo, els meus germans i els meus cosins amb ella en la mateixa habitació. Va morir quan tenia 75 anys, va morir el dia 11/10/2009, m’agradaria molt que estigués ara amb mi, i m’acariciés, com sempre feia. Sempre que miro les meves mans me’n recordo del dia que em va fer aquell gran  regal.

Hanae

Un diumenge en família

La història comença el matí d’un diumenge, un d’aquells diumenges que tant trobo a faltar. Aquest en concret, el recordo perquè tot i ser a finals de primavera, estava plovent a bots i barrals, i feia molt mal dia. Com gairebé cada diumenge, els avis venien a dinar, la mare feia paella i jo em sentava a taula i escoltava el que deien els grans. L’avi va seure com a cap de taula, la iaia entre el meu germà i jo, i els pares un al costat de l’altre.
L’avi es queixava que la planta que tenia al darrere el molestava, i com que era tan grossa i el test pesava molt, el pare i jo ens vam aixecar per moure’l entre tots dos. Quan vam començar a dinar, i tothom va quedar callat, la mare va fer una broma per preguntar si estava bo el dinar.La iaia repetia que li havien posat massa i no feia més que oferir-nos al meu germà i a mi una mica d’arròs.
Recordo que a taula parlaven de com anava tot, de l’actualitat, l’avi explicava batalletes de quan era jove, parlava de quan la mare era petita, del ‘’pelut’’, que era un gos que van tenir fa anys, ens explicava anècdotes i ens feia bromes, que a mi m’agradava que les fes, però que  posava dels nervis al meu germà i marxava tot emmurriat al sofà del menjador. Recordo que moltes vegades vèiem la Fòrmula 1 mentre dinàvem, però com que a la mare no li agradava, ens feia apagar la televisió. Un cop acabat el dinar, jo em vaig quedar assegut a la cadira, ansiós, perquè sabia que havien comprat un tortell, o un braç de gitano, o unes pastetes de te. I efectivament, la mare es va acostar a la taula amb una safata de pastetes. Hi havia palmeres petites, pastissets de poma, unes pastetes de crema i maduixes o kiwi per sobre, i uns trocets de xocolata negra que va tallar la mare.
Eren molt bones, en vaig tastar una de cada i l’avi em va donar el seu tros de xocolata perquè no li agradava,  ja que era amargant.
Com que va parar de ploure, vaig demanar permís als pares per anar a jugar amb els veïns, i a la poca estona d’estar jugant va tornar a ploure i vaig haver de tornar a pujar. Com que l’avi em va veure avorrit, em va portar al sofà i hem va explicar vàries històries:
Primer em va explicar que al començar la guerra civil, van bombardejar casa seva, i els seus germans, sa mare i ell, es van amagar sota una taula que tenien i no els va passar res. Ell deia que els feien dur uns pals de fusta, que havien de mossegar quan bombardejaven per fer passar l’aire i no rebentar per dins. Després, em va explicar que va pasar 6 anys en un orfanat amb el seu germà, que inicialment era una casa de colònies on havia de pasar 15 dies. Va pasar 6 anys sense veure les seves germanes ni la seva mare, perquè l’orfanat estaba a Arenys de Mar i la seva mare vivia a Barcelona, i es necessitaven una mena de passaports anomenats salvaconduïts, i eren molt difícils d’aconseguir. Jo no em podia creure que un nen passés tant de temps sense veure la seva família, em semblava una bestiesa, no sé com s’ho va fer ell, però jo crec que seria incapaç.
Més tard, em va explicar que com que el seu pare estava ficat en política, va haver de fugir a França, per evitar que el matessin, però molt a prop de la frontera, el van enxampar, i el van portar a un camp de concentració. Després de portar temps allà ficat, ja cansat de tot, el pare de l’avi va decidir que mentre desfilaven pels camins, sortiria corrents, amb totes les conseqüències de tot allò. Li va sortir bé la jugada perquè va sortir viu d’allà.
És va fer tard , quan els avis van marxar, vaig abraçar-los a tots dos i vaig marxar a l’habitació, a estirar-me al llit. Només feia que pensar en les històries de l’avi, històries que em van servir per mirar-lo d’una altra manera, per saber més coses d’ell. Quan va acabar el dia, vaig estar content que hagués plogut.

Jesús V.

AViNTURA

Acabàvem d’enlairar-nos de l’aeroport del Prat de Barcelona, dirección a Cayo Paloma quan les hostesses van començar a mostrar-nos les indicacions de seguretat.
El pare, el meu germà i l’Albert ja havien esgotat gairebé tota la reserva de begudes amb alcohol, perquè tenien por a volar. Mentres que l’avi roncava, la mami i l’àvia no deixaven de criticar el servei de l’avió que, efectivament, era força dolent.
Jo estava farta d’escoltar als tiets donar-se petons i de totes les cursileries que deien, així que vaig agafar els cascos i lentament em vaig endinsar al meu món de fantasia.
Vam arribar a dos quarts d’onze de la nit i en arribar a l’hotel, tothom se’n va anar a dormir.
Suposo que pel canvi d’horari no vaig poder descansar prou ja que a dos quarts de cinc em vaig desvetllar completament.
Vaig sortir de l’habitació sense fer soroll i em vaig trobar a l’avi que es disposava a anar a pescar.
Vaig acceptar la seva invitació i anar a buscar el vaixell de pesca. L’avi i jo ens vam endinsar en Cayo Paloma i començà la nostra aventura. Encara que ell no va poder pescar res, jo amb els meus auriculars gaudia del paisatge.

De sobte, el vaixell començà a moure’s i la bobina de la canya va començar a girar precipitadament. El meu avi corrents va engegar el motor i vam seguir 3 milles endins. Quan per  fi la bobina va deixar de girar, l’avi amb molta cura va anar recollint el fil i quan finalment va veure el que havia agafat va córrer cap a la seva cabina i va tornar amb un revòlver.
Havia agafat un tauró de la mida de la nostra taula del menjador, o li va disparar fins que el pobre animal va deixar de moure la seva enorme cua.
Com que jo volia obrir-lo, el meu estimat avi em va donar el gust a fer-ho. Vam trobar una matrícula i, de sobte, ell va veure quelcom estrany. Era una moneda, però no una qualsevol, era d’or. El iaio saltava d’alegria. Vam marxar de seguida per anar cap al nostre hotel a esmorzar amb tots els altres amb intenció d’explicar el que hores abans ens havia succeït.

Desgraciadament no vam poder explicar res a ningú. Només ens havien deixat una nota a la meva habitació on deia que se n’anaven a passar el dia a una platja que ens havien recomanat dies abans a Barcelona.
Jo no li vaig donar gaire importancia, ja que m’ho passava molt millor amb l’avi que amb el pesat del meu germà, la criticona de la mama…

AL meu avi li va donar per investigar la moneda i descobrí que es tractava del Zhapir, un vaixell enfonsat l’any 1716 que portava més de 300 anys desaregut. El descobridor del meu avi no s’ho va pensar dos cops, va agafar diners de la seva cartera i llogà dos vestits de submarinista per nosaltres dos. Vam agafar els equips necessaris per a buscar tresors que em va regalar feia un any i vam començar la nostra aventura 3 milles al nord-oest de Cayo Paloma, on ens havia portat abans el gran tauró.
Ens vam posar l’equip i ens vam sumergir en aquell mar. Les hores passaven amb molta rapidesa i quan vaig mirar el rellotge, portàvem més de dues hores sense trobar res, quan, de sobte, sense voler vaig veure una cosa que brillava.
Era un penjoll amb un robí com el meu puny, on hi havia inscrit en un costat “Zhapir”.
Jo vaig continuar nedant per allà sota, fins que vaig trobar al meu avi per ensenyar-li el meu gran descobriment. Es va quedar esborronat, sense poder vocalitzar res, així que vem decidir tornar a l’hotel amb el nostre collaret que qui sap quant valor tenia.
Vam arribar, però la resta de la família encara no havia tornat, llavors vam demanar a la recepcionista que ens portés el menú del dia a la meva habitació i mentrestant nosaltres dos, observàvem el collaret. Era preciós, aquella pedra brillava, semblava que no fos real. No ens acabàvem de creure el que ens havia passat.
Quan l’avi ja estava disposat a anar-se’n de la meva habitació, va donar un bot i em va cridar:
– Escolta, tu te’n recordes del llibre que vam estar llegint… – es va quedar pensant – Aquell dels jocs de paraules que utilitzàven els avantpassats per amagar tresors…
L’avi em va mirar amb picardia. Jo de seguida vaig entendre què volia dir-me.
– Vols dir que tot això, és un joc de paraules? –Vaig preguntar amb els ulls com dues taronges.
-És clar, ens hem equivocat de zona. És a dir, amb les lletres de “Cayo Paloma” hem de trobar un nom amb aquestes 10 lletres. Això sí, ha d’estar aprop de la zona, o això crec.
Vaig fer treballar al cao més que mai, tenia tantes ànsies de trobar el misteriós nom que no em sortia cap. Quina ràbia!
-Yaco Mala… – Va començar l’avi.
-Yaco Lomapa – Vaig concloure jo.
Es va fer un silenci a l’habitació.  Ens vam mirar i vam treure el cap per la finestreta. A l’entrada del nostre hotel podíem distingir clarament un cartell que deia “Yaco Lomapa”. Això podría ser una gran aventura per a nosaltres dos.
No ens va importar l’hora que era, vam agafar els nostres equips de submarinisme i sense perdre més temps vam sortir.
No trigàrem gaire a arribar. Era un lloc bastant semblant al que havíem estat quan vam pescar el tauró. Sorra blanca i molt fina, l’aigua d’un color verd maragda i un onatge molt tranquil.
Ens vam sumergir en aquell mar molt fred per cert, i després de 10 minuts, vaig notar que no estava sola. No veía ningú allà baix. M’estava desesperant. Vaig nedar cap a l’est, on de sobte em vaig topar amb un esquelet humà.
Jo, emporuguida vaig nedar, nedar i nedar cap a dalt quan no sé per on em vaig veure en una cova submarina.
No m’ho podía creure. Davant dels meus ulls. El Zhapir. El vaixell naugrafat, que amb una mica més de sort estaría ple de joies.
Efectivament, no m’equivocava. Vaig agafar el que vaig poder amb les meves petites mans i vaig anar a buscar l’avi. No em va fer falta buscar-lo molt. Era molt a prop de la cova.
-Senzillament increïble – Va dir.
Vam investigar la zona, el vaixell i les seves cambres, les joies i els tresors. Tot això era un tresor incalculable que no vam dubtar a repartir-lo per tota la família, encara que al meu avi i a mi ens va tocar la major part ja que vam ser els dos grans descobridors.
Ara ja han passat uns  quants anys de tot això. L’illa de Cayo Paloma o Yaco Lomapa, com li vulguis dir, és de la meva família i gràcies a aquesta història el meu fantàstic avi i jo vem escriure novel•les sobre vaixells, tresors i ciutats enfonsades.
A més a més, cada nit explico aquesta mateixa història als meus fills, que cada nit somien viure una aventura tan fabulosa com la meva.

Julieta 3r d’ESO

CONFESSIONS D’UN COR TRENCAT

Estic pensant, i la veritat, no sé ni per on començar. Vull dir-te tantes coses que al paper queden massa curtes.
En un vist i no res vas canviar la meva vida, des que et vaig conèixer tot ha estat diferent. Mai vaig pensar que arribaria a estimar algú tant com jo et vull a tu. Potser va ser casualitat, però vam arribar els dos el mateix dia d’un llarg viatge, tu d’Argentina i jo d’Alemanya. Va ser creuar la porta de l’ordinador i et vaig veure per primera vegada. En aquell precís moment, mai em vaig imaginar que anàvem a viure una història, la nostra història.                                                                                                                                                      Tot va començar a l’estiu, matins, tardes, i nits junts.. Fins que em vaig adonar que jo et volia més que com un simple amic, i mai vaig tenir el valor a dir-te’l per por.
La nit del 6 de setembre va canviar tot, vam començar a parlar i em vas explicar moltes coses de la teva vida. Volies que et fes un petó i jo no m’ho podia ni creure. A l’endemà, recordo que vam estar junts però no va arribar a passar res, jo em moria per besar-te però la por s’apoderava de mi.
El 9 de setembre, va ser sens dubte el millor record que puc tenir de tu, el nostre primer petó. Estàvem mirant una pel•lícula al sofà, ¿Te’n recordes? Des de llavors, vam estar junts, d’una manera o una altra, baralles, empipaments, desenganys, decepcions i estones molt dolentes, però també moments increïbles i meravellosos que mai podré oblidar.
Ara, no puc acceptar, ni tampoc em puc arribar a creure que després de tots aquests moments que hem viscut junts, plens de felicitat i molt d’amor, una persona pugui fer-me tant de mal. Tot va canviar el desembre, uns dies abans de que marxessis de viatge, em vas demanar per anar a una festa molt important per tu, i jo vaig acceptar.
Em vaig aixecar un divendres al matí, em vaig dutxar i tot seguit vaig esmorzar cereals amb llet i un got de suc de taronja. Em vaig posar aquella samarreta blanca amb una flor i uns pantalons de pana amb els talons que tant t’agradaven. Vaig baixar les escales i vaig córrer fins a casa l’àvia. La meva àvia Maria és molt bona cosint, i jo, com que sóc una despistada, no em vaig recordar de dir-li amb una mica més de temps, que m’havia de fer un vestit molt especial per a l’ocasió. Ella em va dir que jo estava boja, perquè era impossible teixir un vestit amb només mig dia.
Per sort, tinc la millor àvia del món i que sempre ha fet i segueix fent, em va ajudar. Vaig sortir de casa seva i vaig anar a comprar unes teles blanques per fer el vestit. Com que era molt d’hora, la botiga encara estava tancada, i vaig haver d’estar-me asseguda al terra esperant més de mitja hora, fins que finalment el dependent va arribar. A continuació, vaig marxar un altre cop cap a casa  l’àvia i ella ja estava esperant-me amb tot preparat. Em va agafar les meves mides i en poc temps es va posar a teixir. Jo vaig aprofitar i vaig marxar a la sabateria a comprar-me unes sabates ben maques. Desitjava estar guapa, i tot només per tu.
Vam demanar el dinar a domicili, ja que casi no teníem temps per cuinar.                                                                                                                             A les cinc de la tarda, la meva pobra àvia portava més de quatre hores teixint i fent-me el vestit fins que va poder acabar. No m’ho podia ni creure, era exactament el vestit que tota dona hagués desitjat tenir en una ocasió tan especial com la meva. Era blanc, de dama d’honor i portaven un llaç lligat a la cintura. Era tan bonic que vaig pensar que et tornaries boig al veure’l.                                                                                                                      Només quedaven tres hores perquè passessis a buscar-me amb el teu exclusiu i elegant cotxe. I jo, encara no havia començat arreglar-me. En primer lloc vaig allisar-me el cabell amb l’ajuda de l’àvia, tot seguit vaig fer-me uns tirabuixons que em queien per l’esquena. En segon lloc em vaig maquillar els ulls blaus i els llavis roses, i per acabar de completar em vaig vestir i em vaig posar les sabates de taló. L’àvia, quan em va veure es va posar a plorar, ja que deia que estava realment bonica, deia que era exactament una princesa a punt de trobar-se el seu estimat i desitjat príncep blau. Les paraules d’ella em van emocionar.
Jo estava desquiciada, era com si fos la primera vegada que ens veiéssim, i no podia més, necessitava veure’t i fer-te un petó. Vaig baixar les escales i ja m’estaves esperant davant la porta. Anaves amb aquella camisa blanca i pantalons llargs, vaig veure un noi molt atractiu, però quan et vaig mirar als ulls em vaig adonar que estava enamorada de tu, i que et necessitava al meu costat.
Em vas donar dos petons, i no era el que jo estava esperant, però ho vaig deixar córrer ja que la nit era molt llarga.  A l’arribar al restaurant era perfecte, els cambrers eren molt educats i el sopar va ser esplèndid. A dos quarts de dotze vam anar a ballar al mig de la pista i em vas agafar per l’esquena, no sé si va ser casualitat, però ens van posar la nostre cançó preferida.                                                                                                                                                                                 Tu ja estaves estrany, no em dirigies casi la paraula i a més, estaves molt nerviós. De cop i volta, quan em vas dir que ho volies deixar, el món se’m va caure a sobre, no m’ho podia ni creure. Vas agafar i vas marxar del meu costat i des d’ara no he tornat a saber res de tu. A l’arribar a casa meva, em vaig posar a plorar com mai abans ho havia fet, i així he estat fins al dia d’avui.
A vegades penso que és millor passar pàgina i oblidar-te, no vull saber res de tu, diga’m, què va passar entre tu i jo? Aquesta vegada ja és massa tard, no vaig poder entendre perquè em vas deixar, potser, estimaves a un altre i jo només era un joguina per a tu.
Per una vegada, necessito saber què és el que penses, què és el que volies, per una vegada mira’m a la cara i diga’m que ja no volies res més amb mi. Totes les coses que vam viure se’n van anar de nosaltres, mira’m i diga’m que mai em vas estimar, sigues sincer  per una vegada i deixa de fer-me mal.
Ara, jo penso lluitar, i penso ser feliç, vull marxar del teu costat, no vull enganyar-me més pensant que algun dia podria tornar haver alguna cosa entre tu i jo. T’he estimat com mai abans ho havia fet, i m’has de creure perquè suposo que t’ho vaig demostrar moltíssimes vegades, però les coses tenen un límit i les coses bones sempre acaben.

M. S. 3r d’ESO

El meu heroi “L’avi”

Ara us parlaré del meu avi Requena,
és alt i fort, peró amb setanta any a l’esquena.
Un mati, quan lluïa el sol,
vam sortir a veure un partit de beisbol.

Feia molts anys que no anava amb el meu avi a veure un partit,
jo tenia un presentiment, no seria tan divertit.
Tot va començar a les dues del migdia,
no vegis quina calor fotia.

Richard Brown, de l’equip el menor,
i veritablement el millor batejador.
Destacava en la velocitat,
llàstima que no tenia molta agilitat

Brown es disposava a batejar,
i tot el públic enfervorit començava a animar.
La pilota va fer un efecte retardat,
Richard estava molt espantat.

La brisa era càlida,
i la seva cara massa pàlida.
La gent començava a cantar,
i el bat li tremolà.

Va contactar amb la pilota,
Però es va anul•Lar perquè se li va descordar la bota.
El llançament es tornà a repetir una altra vegada,
i la gent es va quedar al•lucinada.

Aquell jugador anomenat Brown,
va fer punt amb un gran Home Round.
Encara faltava Paul Jhonson l’ultim jugador,
el més important ja que decidiria l’equip guanyador.

Paul estava situat a la seva base,
el llançament de la pilota va ser amb molta classe.
Li va picar amb tanta força,
que de la pilota no es veia ni el rostre.

Vaig adonar-me’n que la pilota es dirigia a mi,
i jo tremolant em vaig fer pipÍ.
Hem venia al cap i creia que mai mes podria pensar,
Peró el meu gran avi la vida hem va salvar.

L’arbitre el final va xiular,
el meu equip va perdre,
peró el meu avi va guanyar.

David S.

El meu millor amic

Ja en són quatre,  quatre
els anys que fa que ens coneixem.
I recordo aquell primer moment,
com el lloc en què creixem.

El dia que vaig arribar,
tota sola jo estava.
Em vas obrir les portes,
del gran món que m’esperava.

Tant sols vam compartir unes hores,
els dos junts en aquell dia.
Però aquells instants inoblidables,
em van omplir d’alegria.

El teu somriure encisador,
em va sorprendre de bon grat.
I la teva extensa simpatia,
el fruit de la nostra amistat.

Just desprès de tot això,
els nostres móns es van creuar.
Com la jugada en equip,
en què els dos vam connectar.

Entre tu i la Laura em vau convèncer,
perquè a l’esplai jo m’apuntés.
Durant tot l’any, colònies, ruta,
ho vaig viure com mai més.

En el meu millor amic t’has convertit,
i gran persona per a mi ets.
Sempre hi ets quan ho necessito,
i res podrà canviar aquests fets.

Espero no perdre’t mai,
ja que com tu n’hi ha ben poques.
De persones en el món,
i cal buscar-les sota les roques.

Berta C. 3r d’ESO