Monthly Archives: gener 2008

LA POSTA DE SOL

És estrany que una persona que hagi viscut en el barri de Premià de Dalt, en els anys 50, no recordi qui era  Glòria Domínguez Carpio. Era una dona molt poc agraciada, conca i sense cap pretendent, es guanyava la vida fregant sòls, no tenia familiars propers ni amics, la seva casa era una habitació sense finestres i, en resum, la seva existència es limitava a treballar i a dormir, però tots l’envejaven. Se la veia feliç.  

Els qui van viure d’aprop la vida de la Glòria no van perdre l’oportunitat de preguntar-li amb més indiscreció que subtilesa quina era la raó del seu desconcertant estat anímic. I, paraules textuals de la senyora Domínguez: “La gent em prenia per una jove boja, per una boja clínica, però no desgraciada. No ho deien, però les seves mirades eren suficients. Explicar-los que la meva alegria es devia a la il·lusió d’arribar a casa per dormir com més aviat i així somniar el més gran temps possible.  

Ella no recorda des de quan va començar a viure en els seus somnis. També assegura no conservar imatges dels seus primers anys a casa dels seus pares. Li agrada creure que va arribar a aquest món perfecte per casualitat, gràcies a la seva curiositat infantil. Tanmateix, Cristian Blanco, ex empleat del clausurat orfenat Santa Margarida, on ella es va criar, planteja que va ser el dolor profund i constant el que la va conduir a refugiar-se en la fantasia. En qualsevol cas, més enllà de l’origen, el rellevant en la seva joventut era el seu present. I el present no és una cosa que es veu o es toca o que és a l’entorn, sinó allò que es sent i es percep. Per això mateix la seva felicitat era tan real.

Li agradava somiar que veia una posta de sol, on es posava a pensar en les coses que li pasaven.  Ella sap que sempre fara errors que després no tindran remei o coses que a la gent no li sembla normal, per això, somia que aquestes errades no les tornarà a fer i que només serà un record.

Sandra Granados Rodríguez-Peral    1 Batx-A

Els ametllers

branques-dametllervan-gogh.jpg 

                                 Tots els ametllers ja són florits 

                  davant del mar brillant, fins a Mallorca.

                                                 Joan Maragall, Enllà

Amb aquests versos de Joan Maragall, us convido a llegir o escoltar “Temps de febrer: els ametllers” dins Les Hores de Josep Pla i a gaudir de la florida miraculosa dels pocs ametllers que queden al Maresme. Els ametllers han començat a florir i  jo sento enyorança de l’illa que en va veure néixer.  Enyoro la flaire de mel que desprenen milers i milers de botons blancs que, amb força mandra, deixen sortir les flors, unes blanques, d’altres rosades, tot  anunciant en ple hivern la primavera…

Margalida Capellà

(Si en voleu saber la mitologia aneu a “La florida de l’ametller: Fil·lis i Demofont“).

Quina meravella!

cala-menorca.jpg

Podríeu pensar que es tracta d’alguna càlida platja del Carib, però en realitat és una petita cala de Menorca, a la qual vaig tenir el privilegi de banyar-me l’any passat.

 

Tot va començar quan vaig embarcar a Barcelona. A un gran vaixell de la companyia Balearia. Durant el viatge va fer bona mar però, tot i així, se’m va fer llarg. Quan vam desembarcar a Ciutadella, els meus avis ja ens esperaven.

 

Durant els primers dies, no vam poder anar a cap platja ja que no feia bon temps. El primer dia que va fer bon temps [CANVIA L’EXPRESSIÓ, NO?]vam aprofitar per emportar-nos uns entrepans i passar tot el dia a Cala Macarella. Durant les quatre setmanes que vaig estar-m’hi, vaig visitar altres platges paradisíaques, però la que em va agradar més va ser Cala Mitjana. Per arribar-hi s’havia de passar per un caminet que passava pel mig del bosc i molt a prop de la platja hi havia un gran penya-segat amb unes vistes impressionants. A part d’això, la platja era molt gran i hi havia unes plataformes des d’on la gent podia tirar-se a l’aigua. Els pocs dies que ens quedaven de vacances vam romandre a la urbanització de Cala Blanca, on estàvem allotjats. I finalment vam tornar a Barcelona.

 

Àlex Via

 

 

 

Quan tanco els ulls…

isalascies.jpg

Quan arriba el final del dia, tanco els ulls i començo a somiar. Somio que puc volar i que per un moment escullo la meva destinació; que em porta a aquestes illes. Per un moment tot és com vull….el sol brilla en tot lo alt, els núvols s’allunyen, no corre ni una brisa i de fons puc distingir el soroll dels ocells… nomes estem la sorra i jo, el mar i jo…jo i la tranquil·litat. I aquí estic, tombat en aquesta sorra tan blanca que s’escapa entre els meus dits. Al meu cap no deixo de dir-li que em deixi estar aquí sempre, que no vull tornar a viure la rutina…. I en aquests moments voldria aturar el temps… que es fes etern i que els problemes s’esfumessin com els núvols.

Em desperto. El dia torna a començar, no recordo el que vaig somiar ahir, els pensaments que vaig tenir, però estic bé. Em sento lliure, potser perquè me n’adono de que sempre que vulgui desaparèixer nomes he de tancar els ulls i somiar….

Manel Besada

Un vaixell misterios

barco-pirata-2.JPGFa molt i molt de temps, jo ,la Marta Isolila, vivia a una illa que es deia Menorca. Tenia una caseta prop de Ciutadella, en un poblet que es deia San Juan. Era molt petit i hi havia molt poquetes cases però s’estava tranquil. Cada dia em llevava, esmorzava, anava a posar-me el banyador i anava a la platja que volia.

Un dia vaig anar a les platges de Son Bou ,molt maques, per cert. N’hi ha dues, una que no esta malament perquè no hi va gaire gent el  problema es que hi ha moltes algues. En canvi, l’altra platja és preciosa amb l’aigua turquesa i cristal·lina. Doncs vaig arribar molt d’hora, encara no hi havia arribat ningú. De cop vaig començar a veure unes veles, era un vaixell enorme un veler. Jo estava al·lucinant, mai havia vist un vaixell així. Va començar a acostar-se a la costa i va atracar en un moll que hi havia de fusta, just al costat de la platja.

De sobte van començar a sortir homes molt sospitosos. Els homes venien cap a mi i jo tenia molta por. Van arribar al meu costat i van començar a parlar. No els entenia gaire bé, eren francesos perquè el seu vaixell portava una bandera de França. Em van dir que s’havien perdut i que  si els podia acompanyar fins el port més proper. Jo els vaig dir que sí. En pujar al vaixell em van fer presonera i a partir d’allà vaig estar vivint aventures molt diferents. Més tart em vaig fer tripulant d’aquell vaixell. Vaig tenir molta sort de caure bé al Capità del vaixell i que em fes un mariner més.

Sara Pérez

Sola

veronica.jpg El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

Un buit en Manhattan.

andrea1.jpgSi no fos per aquell atemptat, jo tindria una fotografia dins de les Torres Bessones en el World Trade Center. Perquè va tenir que passar això? Ja fa anys d’aquest terrible succes, però jo encara no m’ho he tret del cap. Amb quina finalitat volien tirar a terra dos edificis, per no dir els més importants del cor de Manhattan? Sincerament, quan surts de l’estació de metro i veus totes aquelles grues i excavadores en obres se’t possen els cabells de punta. Allà van haver milers i milers de morts, i allà un dia hi van haver dues majestuoses torres. Em vaig parar allà al mig i ho vaig contemplar uns segons, mentre que per el meu cap corrien varies preguntes, respecte a tot allò que veia.

Just sortint, hi havia milers de noms escrits en una paret de pedra. Cada nom era una victima del 11 de septembre. Cada nom era una persona que havia mort sense haver fet res. Cada nom representava una petita part d’aquell país. Cada nom representava un treballador, un secretari o un vigilant. Cada nom era una injusticia més.

Després d’això hi havia un altre cartell on apareixia la fotografía de com seria el proper edifici que construiran allà. En memòria de totes les morts. The Future World Trade Center Site. El més alt i majestuós del món. Perquè com diuen en castellà: “si quieren té, toma dos tazas”.

Realment, em va impressionar moltíssim.

El camí

21-10-07_11071.jpg– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz

Unes vacances a Andalusia

carruaje-sevilla.jpg

Aquesta fotografia és de la setmana del 30 de desembre, quan estava de vacances a Sevilla. Jo crec que és una ciutat molt bonica i amb  gran atractiu turistic, per exemple, es pot anar a veure la Giralda o el casc antic etc. En el nostres cas, vam agafar un carruatge com el de la imatge( que et donà un tomb per la ciutat) el petit inconvenient és que és una mica car, però per totes les altres coses és molt entretingut. En acabar el recorregut amb el carruatge,ja era l’hora de dinar varem anar a un bar de tapes com és típic d’ allà. Ens vam atipar com lladres, perquè estava tot molt bo,  delicios  i a sobre estava tot molt barat. Després d’haver dinat, vam seguir fent turisme en un museu d’artesania, i mès tard com sempre ,vaig anar a comprar els souvenirs per A la família(que mai poden faltar).Al dia següent, em van dur a l’estadi del Sevilla FC, em va impressionar lo gran que era i una façana, on està l’ escut del Sevilla en gran i al voltant en mès petit els escuts d’alguns del equips d’Europa. En acabar el dia, ens vam anar cap Huelva que estaven uns familiars que feia temps que no veia. Em va agradar molt tota Sevilla, espero torni-hi anar lo avans posible hi quedar-me tot el temps possible.

David Espinosa Sala 4t