Author Archives: laa1120

El cafè de la Granota

dibujo.JPG

El Cafè de
la Granota

1. Títols dels contes.-L’assassinat del Roger Ackroyd-Amor fatal en decúbit supí

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte. L’assassinat del Roger AckroydRoger Ackroyd és un home que està casat de manera secreta amb una dona. Aquesta dona, al seu moment, va enverinar al seu primer marit, i al veure que una persona ho sap i li fa xantatge, es suïcida. Tot això li explica Roger al doctor del poble on viu, Sheppard. Mentrestant, Parker, el majordom del Roger, li entrega el correu al despatx, i entre les cartes, Roger veu que n’hi ha una de la seva dona d’abans de suïcidar-se on hi ha escrit el nom del xantatgista perquè aquest el pugui castigar. el Roger li demana que el deixin sol i el majordom se’n va cap a casa i just quan se n’anava a dormir, el truquen dient-li que vagi ràpid a casa d’en Roger. quan hi arriba, se’l troba assassinat. Hercules Poirot, un detectiu, investiga el cas i dedueix que l’assassí és el doctor del poble, el Sheppard.-Amor fatal en decúbit supíEl senyor Gervasi Fonolleda, amb les dotze marcades pel rellotge, s’estira dels cabells i cau en una curta però intensa paranoia. Acaba de ser infidel a la seva dona i encara sense vestir i amb la “culpable” estirada al seu sofà despullada pensa en tot el que podria pensar d’ell la seva filla la seva dona o tota la generació Fonolleda. Després de donar voltes i més voltes intentant no mirar el cos nu de la dona per no caure un altre cop a la temptació, la seva mirada passa per un punyal que havia servit sempre de tallapapers. Amb ell, acaba amb el problema travessant sis vegades el cos de
la Claudia Cardinale. 

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions? Qui són els narratoris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

-en el conte de L’assassinat del Roger Ackroyd, el narrador és en Damià. no hi ha ningú més que la narri, per tant, no hi ha cap narrador secundari que ens aporti informacions. la importància que té aquest narrador a la història és que ell viu el que està explicant, ja que t’està explicant la història que ell està llegint en el moment, i a part d’explicar l’argument de la novel·la, també t’explica la situació en que es troba i el que passa mentre la llegeix.

-en el conte de Amor fatal en decúbit supí, el narrador és omniscient, parla en tercera persona. Coneix tots els detalls de la història que està explicant. No hi ha cap altre narrador que aporti cap altre informació.  4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.-d’amagot: d’amagat.-ufanant-se: ofenent-se.-clissà: aplicar-se molt en una cosa.-guipà: ullada ràpida.-esmuny: poca força.-xalar-se: esbargir-se alegrament, gaudir.-escarnufar-me: fer-me burla.-tupí: el cap d’una persona.-acotolat: acostadet, arrimat.-panteixant: respirar amb panteix.-d’amagatons: d’amagat-entrellucava: veure de lluny o incompletament.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text ( personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions…).El poble de Mequinensa és un poble força petit, situat a la vora dels rius Segre i Ebre. Els seus carrers donen la sensació de ser molt acollidors.Al ser un poble amb aquestes característiques, tota la gent es coneix. Es tracta d’un poble on tothom es coneix la vida de tothom i on s’escampa tot el que passa a cadascun dels veïns. Els seus habitants treballen pràcticament de l’agricultura i la mineria.És molt típic en el poble ajuntar-se en un cafè per veure el futbol.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?la gràcia del primer conte és que no et narra només el que seria la història en si, sinó que et descriu també el moment on es troba, on hi ha interrupcions de persones mentre t’explica la novel·la que està llegint que aquesta és la història de la que parla el conte. En el segon conte no crec que hi hagi cap element irònic, perquè no té cap gràcia el text, és molt real i no és gens humorístic.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.– a la fotografia de la dreta hem intentat representar amb un dibuix el despatx del senyor Gervasi Fenolleda. Es mostra assegut a la seva butaca amb estat de desesperació i la dona amb la que li ha estat infidel a la seva esposa està estirada al sofà completament despullada. A sobre la taula hi  ha un punyal, que és amb el que mata a aquesta dona. – a la fotografia de l’esquerra hi observem a en Damià explicant-li la novel·la apassionant que s’està llegint al metge. Aquest es mostra interessat però a la vegada no para de donar copets amb el llàpis a la taula cosa que desconcentra a en Damià. La novel·la de la qual observem que estan parlant es diu “L’assassinat del doctor Ackroyd”.  Mireia Martin i Laia Anguera 

clip_image002.jpg 

Només tens clara una cosa, l’estimes.

A vegades intentes fer-te la forta i fas veure davant de la gent que ja no t’importa. En realitat, saps que no és veritat i també saps que la gent no et creu. Però tot i així, cada dia et despertes cridant que portes un dia més aconseguint el que et vas proposar. 

Ara no el parles, no el mires, fas creure que és indiferent per a tu. Creus què és la solució? No ho saps, però ho necessites.. La gent et diu que l’oblidis, que no et mereix, que és un nen, i tu no saps com explicar-los que no tenen raó, que l’admires, que l’estimes, que li agraeixes tantes coses que seràs incapàs de valorar-lo negativament. Aquestes persones mai podran entendre el que ha sigut per tu realment.. et va donar la força per tornar a viure, a riure, a sentir, a estimar, a néixer de nou, va ser un dels pilars fonamentals del teu canvi. I és per això que ni tu saps per què ho estàs fent. El vas a veure i és quan recordes tots els moments que vau passar junts, sobretot penses en aquella nit, en aquell local on t’envoltaven totes les persones que t’estimes celebrant la teva festa. I et quedes amb una imatge, tu i ell al sofà. Sentats, l’un al costat de l’altre. Et mirava i l’intentaves evitar perquè estaves nerviosa, el senties aprop, molt aprop. Parlaveu de tonteries i reieu, cada cop estaveu més junts, les votres cames es tocaven amb por i intentaves separar-les, però no volies que acabés mai aquella nit. Reconeixes que la seva presència va ser el millor regal que et van fer. 

Tens clar que sempre serà especial i que mai podràs oblidar-lo.. pensa si estàs fent bé, si guanyes o si perds. Només tu pots decidir si l’orgull et supera. 

Mireia Martín Casimiro.

El camí

21-10-07_11071.jpg– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz