Monthly Archives: abril 2008

Mort per mala consciència

Proposta de quinzè conte de la Mireia Martín

 La Pepeta va ser despertada per un malson que li havia recordat la mort d’en Pere. Aquella mort que la va traumatitzar de tal manera que li impedia seguir vivint. Només havia passat un dia i tenia tanta por que la gent ho descobrís, que en el seu cap només hi tenia aquest pensament. La casa s’havia convertit en un forat negre del qual no hi trobava cap sortida. Havia tapat totes les fotografies del seu casament, havia trencat totes les cartes que tenia de quan en Pere la pretenia, havia destrossat tot el que li recordava a ell. No podia creure el que havia fet i tenia por, però estava convençuda de que mereixia aquella mort. Per una part estava trista, però li compensava saber que mai més li tornaria a fer mal. Pensava si havia de dir-li a algú, però sabia que tot els veïns, tot i sabent el que ella havia passat per culpa d’ell, la jutjarien pel delicte que havia comès.
 
Aquell matí la va anar a visitar la seva millor amiga, la Carmeta. Una noia de la seva edat, vint-i-set anys. De família humil, molt treballadora, des de ben petita havia ajudat als seus pares a portar endavant una petita botiga de formatges situada a la plaça principal de Mequinensa. Havien anat juntes a l’escola i portaven tota la vida vivint al mateix carrer. Sempre s’ho explicaven tot, era tan gran la confiança que es tenien les dues amigues que la Pepeta va decidir explicar-li el que havia fet. Però quan es va decidir a fer-ho, la Pepeta li va fer una pregunta que la va desconcertar. Li va preguntar si li havia agradat l’anell que en Pere li havia regalat. Amb la cara blanca i quasi sense respiració va dir que sí, que li havia encantat. En realitat no sabia de que li estava parlant i va fingir que l’havia portat a Cal joier perque no era la seva mida. La Carmeta va seguir parlant i li va explicar la conversa que havia tingut amb en Pere. La Pepeta començava a desesperar quan va saber que el seu marit havia decidit no tornar-la a fer mal. Li va confessar a la Carmeta que estava malalt, que pegava a la seva dona de tan bona que era, però que no volia seguir amb això perque era la dona de la seva vida, la persona que més s’estimava del món i la esposa perfecta amb la que volia tenir molts fills. Una llàgrima dissimulada d’impotència baixava pel rostre de la Pepeta, mentre la Carmeta li preguntava per ell. No va saber què contestar i fingint un mareig va aconseguir desviar el tema per pensar què li diria. Més tard li va dir que havia anat de viatge al poble dels seus pares, perquè la mare patia del cor i li quedaven pocs dies de vida. Això que acabava de dir li removia encara més la consciència. La mare d’en Pere, una senyora que havia tret endavant a tota la seva família, cinc fills i un marit. Tot i ser terriblement maltractada pel seu home, a casa seva sempre hi havia un somriure per a tothom que feia que estiguessin tots molt units. La Pepeta sempre s’havia comparat amb ella, havia presenciat moltes escenes horripilants sense poder fer-hi res. No entenia com no s’hi plantava, mai ho va entendre. La tenia en un pedestal, la trobava la dona perfecte i per això amb el que acabava de fer se sentia bruta, es feia fàstic ella mateixa. No deixava de pensar en el que li havia explicat la seva amiga Carmeta, els remordiments de consiència que sentia estaven passant del límit.
 
Quan la Carmeta va marxar de la casa, ella va eixir a prendre l’aire. Va recórrer tot el poble a pas lent. Cada cinc minuts parava i contemplava el seu voltant. Per cada lloc on passava feia créixer la seva desesperació, fins que va arribar al riu. Bufava una forta garbinada. Allà s’hi va seure i va plorar com mai ho havia fet. Estava destrossada. S’hi va passar tres hores contemplant el riu que l’havia vist créixer, fins que va començar a fer-se fosc. Va arribar a casa que ja no s’hi veia pel carrer, el cel estava completament negre. Va entrar a casa, on l’olor ja començava a ser insoportable. Es va dirigir cap al pati interior de la casa i va obrir la capsa. Va sentir un fàstic tan gran a l’obrir-la que va haber d’anar a buscar un mocador per tapar-se el nas. Un cop oberta, va ataüllar el cadàver del seu marit, un cadàver tallat a trossos, com si d’un animal es tractés. No li havia deixat res sencer. Es va posar a construir al seu marit, fins que va aconseguir posar cada part al seu lloc. El mirava i plorava, havia embogit. Volia morir , no volia ser descoberta, així que va anar a xombar un misto a la cuina i va encendre les endergues del menjador. Es va acotolar al costat d’en Pere i va esperar a que el foc els cremés. No va ser necessari que li toqués el foc, ja que va ser asfixiada amb el fum.

Qui ha dit garrepa?

 Quinzè conte proposat per la Verònica BeltránM’estava tornant boig. Havia mirat per sota els llits, darrera dels armaris, a la tauleta de nit, i res, ni rastre d’aquell maleït sobre!

Vaig començar a pensar més llocs on el podria haver ficat…jo, el sabater del poble, la persona que més cuida els diners de tot Mequinensa, i resulta que ara havia perdut una gran quantitat…!

De sobte, em vaig adonar que en cap moment havia pensat que me’ls podrien haver robat…! Sí. Segur que era això! Jo sempre tinc molta cura dels meus diners…i era totalment impossible que els haguès perdut.

A partir d’ara començaria un interrogatori per saber qui havia gosat treure’m els diners, i que es prepari, perquè quan el trobi s’endurà una bona catxamona!

De primer em va venir al cap l’amo del Cafè Silvestre…un home gran, que el bar només li dóna just per menjar i quatre tonteries més!. Segur, segur que havia estat ell…li faria passar el trill per l’esquena fins que no confessés tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

De camí vaig anar al Cafè, i em vaig asseure a la barra

  • – ei tu
  • – òndia! Que fas aquí a aquestes hores? Tu no hauries d’estar treballant?
  • – Això hauria…però hi ha un assumpte que no em deixa fer res…escolta, per casualitat tu no hauràs vist un sobre que duia jo l’altre dia no?
  • – Un sobre?…no, no em sona!
  • – Està bé. Adéu!

Vaig sortir del bar sense dir res més. Estava engarbinat…l’amo del Cafè semblava molt segur de les seves paraules…tot i així no em podia fiar de ningú! La gent d’aquest poble sap mentir molt bé…i qualsevol podia ser el culpable.

Vaig seguir pensant en altres possibilitats…potser la peixatera…no, aquella tenia una gran herència que el seu pare, mort feia dues setmanes li havia deixat. I en Miquel Garrigues?…aquell s’havia quedat sense treball feia un mes…segur que el menjar que entra a casa seva és pèssim…! si, aniria a parlar amb ell. No el deixaria en pau fins que no m’expliquès tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

Al tardet, quan ell surt del treball, vaig anar a veure’l a casa seva. Estava fet un pendatxo…semblava que li acabessin d’abatanar de valent! Tot i així no em vaig compadir d’ell, i al entrar a casa seva, el primer que vaig fer fou preguntar-li pel meu sobre

  • – que diu Senyor Sabater?! Un sobre?…ni idea noi…ja m’agradaria a mi haver-me trobat un sobre amb tants diners. Ara amb això de la meva feina ens hem quedat de soldat de peu…no s’ho pot ni imaginar..

Ell tampoc?…no sabia què fer! Estava desesperat…havia de trobar aquell sobre com fos! Eren meus els diners…meus i només meus! Ningú me’ls podia treure!

Al matí següent anava caminant pel carrer submergit en els meus propis pensaments, quan de sobte una veu femenina em digué:

  • – Garrepa! Que és vostè un garrepa!, com gosa dubtar del meu marit?!

Em vaig girar, i vaig veure a la dona de l’amo del Cafè Silvestre. Em vaig quedar molt parat…però de sobte em vaig veure el trill als garrons! Quasi tota la gent del poble estava darrera de la dona de l’amo del Cafè. Esgatinyant-me i dient que com podia ser que dubtés de persones que havien viscut amb mi tant de temps!

Sense saber molt bé què fer, em vaig posar a còrrer fins arribar a casa meva  Un cop allà, em vaig sentir molt més segur. Tota la gent del poble en contra meva! Jo només volia trobar el meu sobre amb diners…i ara resulta que a part del sobre també havia perdut l’amistat d’aquells habitants…això se m’estava anant de les mans…però no podia deixar l’assumpte! Havia de trobar els meus diners de qualsevol de les maneres! Així que vaig decidir fer-ho sense que la gent se n’adonés, és a dir espiar-les d’amagatons, per tal de saber qui tenia els meus diners, i què estava fent amb ells!

Al dia següent, vaig anar a la sortida d’on treballava l’Elies…era molt possible que ell m’hagués agafat els meus diners! Feia poc que la seva dona havia mort, i valorava tant els diners com a ella, per no dir més!

Estava jo tot amagat perquè no em veiés, esperant que agafés el sobre, o bé que agafés molts diners de la seva cartera…almenys això em faria veure que havia estat ell! Vaig seguir-lo fins que va arribar a casa seva…i res, ni rastre dels diners…no havia fet res que em fes pensar que havia estat ell…

Estava desesperat! Vaig arribar a casa, i vaig obrir la porta. Al entrar, la meva dona m’estava esperant amb les maletes fetes:

  • – no aguanto més. no puc més amb la teva inseguretat cap a les persones! Dubtes de tothom, i ets massa garrepa! Mai em deixes gastar un sol duro, i això de desconfia de la gent del poble ja ha sigut massa! Me’n vaig…no em busquis.

I dient aquestes paraules va agafar la porta i va marxar. Sol. M’havia quedat sol. Els diners havien fet que em quedés sens amics i sense la meva estimada dona…

Vaig anar a l’habitació sense ànims de fer res..al entrar vaig veure una cosa blanca que sortia per sota de la catifa…em vaig acostar a mirar què era, i em vaig quedar blanc…no podia ser! El sobre! Estava aquí…amb tots els diners a dins!

Oh sí! Ara  me’n recordava…els havia deixat aquí perquè ningú me’ls pogués robar…

Seré beneït…!

Sense els meus amics, sens la meva dona, i amb uns diners que ara ja de poc em servirien…

ENXAMPADA A DALT D’UN OLIVER

Eric Chito Garcia

– No sé què em passa! Des que l’Antonia, que té llengua d’escurçó, em va avisar que anés amb compte amb els meus olivers, perquè hi havia molts pocavergonyes pel poble que s’estaven emportant la collita dels pagesos.Estic una mica inquiet, perquè a l’estar tot el dia a la botiga despatxant cigrons i patates, no puc parar de pensar en el meu bocí de terra, que vaig heretar del meu oncle Tomàs, per si m’estan robant la collita.-Aquesta Antonia m’ho ha ficat al cap i ara no penso en altra cosa.Al principi em feia molta il·lusió llaurar el bocí de terra, però d’en mica en mica, a mesura que passa el temps vaig anar perdent la il·lusió pels meus olivers, ja que no sé si és perquè sóc molt treballador, i l’únic dia que puc anar és el diumenge, perquè no obro la botiga, i com que és un dia de descans a mesura, que em faig vell no tinc ganes de posar-me a fer llistat de feines, després de molts dies darrere  el taulell despatxant.I com que ja els arbres estan per fer la collita, tinc pensat fer-la aquest diumenge. Però la sorpresa me la van donar una inseparable parella molt amiga meva, des de fa una cinquena doble d’anys que ho són, que com són tant muntanyencs, perquè els agrada introduir-se en aventures per camins de la muntanya, donà la casualitat que havien passejat feia una miqueta d’estona a prop dels meus olivers, llavors es van recordar de mi, i van decidir anar a veure’m a la meva botiga dient-me, que l’home que hi havia deixat perquè recollís la collita era molt treballador, i anava bastant ràpid.No se’m va ocórrer una altre cosa que tancar la botiga i sortir com quan a algú se li escapa un barril de sabó moll carrer cap a baix. I com sempre vaig trobar a moltes persones pel camí, com en Víctor Cardona el ferrer que s’estava prenent un descans, i em veurem la cara em va preguntar què em passava, l’únic que li vaig dir que m’estaven robant, no podia trigar massa perquè sabia que sinó s’escapava el lladre, però amb el pas que portava trobant-me tothom com en Jaume Vilanova, on vaig notar com em mirava els peus, és la mania que té sempre el sabater del poble, mai arribaria. Però quan ja pensava que no em trobaria ningú, vaig trobar-me  l’Antonia, encara que aquesta ni em va preguntar què em passava sinó que ja s’havia assabentat fins i tot qui era el pocavergonya, i m’ho va dir!.Una vegada vaig saber qui era, vaig afluixar una miqueta el pas, perquè sabia fins i tot on vivia aquest pocavergonya de veí que teníem al poble, però encara el volia enxampar d’imprevist.En arribar al meu bocí de terra, vaig veure l’home a sobre d’un oliver.Aquest home el coneixia jo de quan érem petits i, de quan vam anar junts a la guerra. I quan em va veure es va quedar gelat, però és molt astut i volia donar-li la volta a la truita dient-me que només em volia fer un favor que si no m’ho havia dit la seva dóna. Però ja em va veure la cara que no m’ho creia, llavors em va dir, que no em creiés desprès de tantes excuses el que xerra la gent del poble, que tenien llengua d’escurçó . Però no se’m va ocórrer altre cosa que agafar el bastó que hi havia al costat meu i… ell no parava de donar-me més excuses…!  

Agafat en acció

– Júlia, quin ensurt que m’has donat! Em pensava que ja estaves dormint, amb la Natàlia… no he escoltat ni com obries la porta! M’he quedat gelat, estic tremolant i tot… m’has espantat de debò, he pensat que era un lladre o un assassí… fins i tot he caigut del llit.

Aquest morat que tinc al coll és perquè al caure m’he picat amb el canto de la tauleta de nit. I tots els dies que arribaves a casa i no em trobaves estava a l’hospital, perquè el meu pare té una angina de pit, però no t’ho he dit perquè tens molta feina i no volia preocupar-te.

Aquesta dona que tinc al costat és la infermera que porta el meu pare i com que ella no és pas d’aquí i està allotjada en un hotel dels afores, del qual s’ha cremat la meitat de l’edifici li he ofert una habitació on pogués estar aquesta nit.

M’acaba de cridar i m’ha dit que en l’habitació on estava corria molt d’aire i no podia tancar la finestra perquè com ja saps, porta trencada dues setmanes. Davant d’aquesta situació li he dit que m’acompanyés a l’habitació del costat que s’està millor.

Tot i així, jo he insistit que agafés una manta i se l’emportés cap a l’altra habitació, però ella m’ha dit que feia massa fred i que amb una manta no en tindria suficient. Llavors li he dit que es podia endur el meu llençol i per provar-lo s’ha ficat dins del llit. Tot seguit ens hem embolicat parlant sobre el meu pobre pare, i m’ha dit que no em preocupi massa que aquesta mena d’infarts causats per l’angina de pit són molt normals, i més amb l’edat del meu pare, que ja en té vuitanta.

Aleshores com ella ha d’anar a l’hospital a primera hora del matí li he dit que no és molestés més, que és quedés aquí i ja me n’anava jo a l’altre habitació, però ella m’estava insistint tota l’estona de que no volia molestar, i així hem estat fins ara.

M’ha sobtat molt des del principi, que portés tant poca roba, però m’ha dit que des de petita dorm amb el cos nu. Llavors m’ha dit que s’estava molt bé els dos al llit, que si no em feia res quedar-me al llit, i com tu saps Júlia, jo també dormo despullat.

Així que no et pensis coses que no són, ni la infermera és la meva amant ni res per l’estil. Simplement ha passat el que t’acabo d’explicar.

No em diguis que la Natàlia no t’ha dit que la infermera vindria a dormir avui. És que ja ho sabia jo, que la Natàlia és molt descuidada i s’oblidaria de dir-te que la infermera s’allotjaria avui a casa nostra.

No m’agradaria que desconfiessis de mi, tu saps que jo t’estimo molt i no et seria mai infidel.

Aquesta situació se’m fa difícil perquè, amb la cara amb la que em mires, crec que penses tot el contrari, i això no és així. A més a més, no crec que sigui el moment de demanar-me explicacions, ja que, hi ha la infermera aquí.

Ja t’he explicat tot el que acaba de passar, suposo que no ha sigut la cosa més adient que he fet, però espero que ho entenguis. Cap cop a la vida se m’ha passat pel cap ser-te infidel, ja que, quan vaig decidir casar-me amb tu, era perquè volia compartir la resta de la meva vida amb tu.

Una de les coses per les que mai ho podria fer és per la Natàlia, me l’estimo com si fos la meva filla, i la vull cuidar, criar, educar al teu costat. Sou el més important a la meva vida, no vull pensar ni que seria una vida sense vosaltres.

Jo sincerament, crec que lo millor seria que cadascú se n’anés a la seva respectiva habitació a dormir. Que la infermera agafés la manta que li he ofert abans i cap problema. Per això no vull que donis l’espectacle, i que es desperti la Natàlia així que ja ho parlarem en un altre moment. 

Que tu i jo hem viscut moltes coses Júlia, perquè ara, amb una simple ximpleria se n’anés tot en orris. Recorda’t d’aquelles tardes al cafè, al camp de futbol de la Ribera. Tots els moments que hem viscut junts, no poden tenir final per això.

Demà parlarem de debò, que aquestes no són hores, tinc molta son, suposo que tu i la infermera també teniu molta son, i amb l’escàndol que estem fent s’aixecarà la Natàlia, i això és una cosa que ningú vol.

Així que, anem tots a dormir i demà serà un altre dia. Però Júlia tingues present que jo mai faria una cosa així, t’ho torno a repetir,  ets la persona més important a la meva vida.

Júlia si us plau, m’has de creure! Deixa les tisores anar! 

Jaume González Bazataqui

AGAFAT EN ACCIÓ

– Júlia, quin ensurt que m’has donat! Em pensava que ja estaves dormint, amb la Natàlia… no he escoltat ni com obries la porta! M’he quedat gelat, estic tremolant i tot… m’has espantat de debò, he pensat que era un lladre o un assassí… fins i tot he caigut del llit.

Aquest morat que tinc al coll és perquè al caure m’he picat amb el canto de la tauleta de nit. I tots els dies que arribaves a casa i no em trobaves estava a l’hospital, perquè el meu pare té una angina de pit, però no t’ho he dit perquè tens molta feina i no volia preocupar-te.

Aquesta dona que tinc al costat és la infermera que porta el meu pare i com que ella no és pas d’aquí i està allotjada en un hotel dels afores, del qual s’ha cremat la meitat de l’edifici li he ofert una habitació on pogués estar aquesta nit.

M’acaba de cridar i m’ha dit que en l’habitació on estava corria molt d’aire i no podia tancar la finestra perquè com ja saps, porta trencada dues setmanes. Davant d’aquesta situació li he dit que m’acompanyés a l’habitació del costat que s’està millor.

Tot i així, jo he insistit que agafés una manta i se l’emportés cap a l’altra habitació, però ella m’ha dit que feia massa fred i que amb una manta no en tindria suficient. Llavors li he dit que es podia endur el meu llençol i per provar-lo s’ha ficat dins del llit. Tot seguit ens hem embolicat parlant sobre el meu pobre pare, i m’ha dit que no em preocupi massa que aquesta mena d’infarts causats per l’angina de pit són molt normals, i més amb l’edat del meu pare, que ja en té vuitanta.

Aleshores com ella ha d’anar a l’hospital a primera hora del matí li he dit que no és molestés més, que és quedés aquí i ja me n’anava jo a l’altre habitació, però ella m’estava insistint tota l’estona de que no volia molestar, i així hem estat fins ara.

M’ha sobtat molt des del principi, que portés tant poca roba, però m’ha dit que des de petita dorm amb el cos nu. Llavors m’ha dit que s’estava molt bé els dos al llit, que si no em feia res quedar-me al llit, i com tu saps Júlia, jo també dormo despullat.

Així que no et pensis coses que no són, ni la infermera és la meva amant ni res per l’estil. Simplement ha passat el que t’acabo d’explicar.

No em diguis que la Natàlia no t’ha dit que la infermera vindria a dormir avui. És que ja ho sabia jo, que la Natàlia és molt descuidada i s’oblidaria de dir-te que la infermera s’allotjaria avui a casa nostra.

No m’agradaria que desconfiessis de mi, tu saps que jo t’estimo molt i no et seria mai infidel.

Aquesta situació se’m fa difícil perquè, amb la cara amb la que em mires, crec que penses tot el contrari, i això no és així. A més a més, no crec que sigui el moment de demanar-me explicacions, ja que, hi ha la infermera aquí.

Ja t’he explicat tot el que acaba de passar, suposo que no ha sigut la cosa més adient que he fet, però espero que ho entenguis. Cap cop a la vida se m’ha passat pel cap ser-te infidel, ja que, quan vaig decidir casar-me amb tu, era perquè volia compartir la resta de la meva vida amb tu.

Una de les coses per les que mai ho podria fer és per la Natàlia, me l’estimo com si fos la meva filla, i la vull cuidar, criar, educar al teu costat. Sou el més important a la meva vida, no vull pensar ni que seria una vida sense vosaltres.

Jo sincerament, crec que lo millor seria que cadascú se n’anés a la seva respectiva habitació a dormir. Que la infermera agafés la manta que li he ofert abans i cap problema. Per això no vull que donis l’espectacle, i que es desperti la Natàlia així que ja ho parlarem en un altre moment. 

Que tu i jo hem viscut moltes coses Júlia, perquè ara, amb una simple ximpleria se n’anés tot en orris. Recorda’t d’aquelles tardes al cafè, al camp de futbol de la Ribera. Tots els moments que hem viscut junts, no poden tenir final per això.

Demà parlarem de debò, que aquestes no són hores, tinc molta son, suposo que tu i la infermera també teniu molta son, i amb l’escàndol que estem fent s’aixecarà la Natàlia, i això és una cosa que ningú vol.

Així que, anem tots a dormir i demà serà un altre dia. Però Júlia tingues present que jo mai faria una cosa així, t’ho torno a repetir,  ets la persona més important a la meva vida.

Júlia si us plau, m’has de creure! Deixa les tisores anar!

Escassedat estiuenca

El dia de la inundació del camp de futbol jo estava aquí mateix, assegut- em digué el vell Cristòfol a la Granota, mentre bevíem un cafè a la seva taula- vaig ataüllar el dia que feia. El Cerç feia baixar per la ribera de l’Ebre uns núvols d’estalzí que anunciaven tempesta. De camí, caminet al tardet va trencar a ploure.En la vila no es parlava de res més que del partit de futbol d’aquella mateixa tarda, i es qüestionaven com arribarien els llaüts que havien anat a buscar sabó moll a Flix i Mora. En tota Mequinensa no hi havia ningú que no pensés en l’assumpte.

Al migdia, vaig venir a prendre el cafè, i tot just, quan parlàvem d’aquest mateix tema van entrar les parroquianes, tafanejant. Es queixaven per que de camí, caminet cap al cafè de la Granota, van veure que sortia de la sabateria en Jaume Vilanova renegant- l’únic que estic fent es treballar per al dimoni! – sortia de la seva sabateria renegant perquè en l’època que ens trobàvem tothom baixava a les ciutats a comprar les espardenyes d’estiu.

Des del dia que a en Florencí li va relliscar, o vés a saber que va passar! el barril de sabó moll, tothom va deixar de comprar les espardenyes a en Jaume, perquè van resultar de molt mala qualitat. Ell per més que va intentar de millorar-les any rere any, no va aconseguir-ho, i des de llavors, a l’estiu, el seu negoci baixava molt la venda.

Aquella tarda de diumenge, encara que hi havia partit, algunes dones i fills preocupats pels seus familiars, s’apropaven al molló del Pedret, a veure si arribaven. L’arribada estava prevista per aquell mateix mati, però ens vam imaginar que a causa del temporal, doncs que trigarien més.

Al final tothom va acabar en el camp de futbol, mirant-se el partit. Llavors encara plovia, i l’aigua els arribava als jugadors pels turmells, però com en aquesta temporada estavem acostumats a les pluges torrencials, els nostres continuaven jugant sense cap problema.

Ni els espectadors que espellotàvem i esquellàvem com bèsties, ni els jugadors que feien passar el trill per l’esquena als de l’altre equip, ens imaginàvem el que estava a punt de passar.

Després de molt de temps, vam assabentar-nos, per boca d’en Pere Camps, el patró d’un dels quatre llaüts de la mina Teresa, El Llampec, de tot el que va succeir des de Flix fins a l’arribada espectacular a Mequinensa.

Segons la seva versió, tot va anar així:

-Cap a las set de la matinada vam començar a carregar els barrils de sabó moll al llaüt. Vaig ataüllar el cel. Bufava molt fort el Cerç i baixaven uns núvols d’estalzí impressionants, però a nosaltres, com a bons professionals no ens van espantar. A dos quarts de nou vaig fer la senyal per a que deixessin anar les drisses. Vaig servar el llaüt fins a mig camí de tornada a Mequinensa. En aquell tram ens vam engarbinar, la boira, la pluja i el vent no deixaven ni veure ni navegar bé. De cop i volta l’arjau es va trencar, i des de aquell moment no vam poder moure des de dintre el llaüt, ens vam veure obligats a sirgar.

Quan semblava que la cosa es tranquil·litzava el nivell d’aigua va pujar fins arribar a acotolar la riba. Tots ens vam posar molt nerviosos i vam començar a engatinyar-nos uns als altres, tots esquellàvem. Finalment ens vam veure obligats a tornar dintre del llaüt. L’escàlem també es va trencar i vam perdre tots el rems. No podíem controlar la situació. De cop i volta ens vam amallar i ens vam embotir en algun lloc. En aquell moment no sabíem on ens trobàvem, però s’escoltaven molts crits. Jo pensava que procedien dels meus homes, però quan em va marxar l’engarbinada vaig poder observar on em trobava.

Ens havíem embotit en el camp de futbol, en mig del partit, a causa de la pujada de nivell de l’aigua. Tot va ser un caos-.

Aquest va ser el testimoni d’en Pere, però en veritat, si els seus homes no l’haguessin pressionat per marxar de Flix, es veu que ell no s’hauria mogut d’allà, de la por que tenia. Segons els seus homes no va servar ni des del principi.

Tothom va sortir molt mal parat d’aquest fet, perquè al ser diumenge vam estrenar les nostres espardenyes d’estiu i totes se les va empassar el riu Ebre. No sé jo el que arribarien a pensar els pobles de la ribera baixa de l’Ebre, quan veien arribar les espardenyes per la vora del riu, però el que sí que sé segur és que en Jaume va poder iniciar la seva venda d’espardenyes d’estiu, ja que a causa de l’acotolament dels camins que portaven a les grans ciutats per culpa de la pujada de nivell del riu, no podíem sortir de la vila, i no vam tenir més remei que tornar a casa descalços, i al dia següent fer cua a la plaça, perquè ni la porta de la sabateria, es veia de tanta gent que hi havia.

Va ser l’última temporada d’estiu escassa per a en Jaume Vilanova.

Isamar Casado

Lanç forever

Avui ha tingut lloc un dels actes més memorables del curs escolar. Els alumnes de 1r de Batxillerat s’han enfrontat a Pompeu Fabra en el conegut i popular cuncurs televisiu Picalletres (teniu l’enllaç al lateral).

L’excursió ha estat un acte de fraternitat i, tot i algun entrebanc amb el Pilates, hem emprès la marxa puntuals des de l’estació de la Renfe. La corporació de Rodalies ha col·laborat amb una puntualitat admirable i a les 10 en punt érem davant dels estudis disposats a lluitar contra qualsevol centre que es volgués mesurar amb nosaltres.

El professor de català ha hagut de prendre alguna decisió salomònica a l’hora de destriar els participants atès l’excés de demanda. Alguns i algunes han hagut de resignar-se al paper de públic, i els sis escollits (tres de cada classe), han estat maquillats pertinentment.

De l’actuació no en direm res de res ja que els propers 7 i 8 de maig a les 10 de la nit podreu gaudir de la normativa catalana al canal Localia. Simplement us advertirem que no us agafi dempeus ja que la participació dels nostres calois ha estat descomunal, la que ens escau: en Lanç ha esdevingut el Messi del lletreig, el príncep de les lletres premianenques.

Redacció