Author Archives: aja1029

Declaració d’amor

Dir-te que t’estimo se’m queda petit, algú hauria d’inventar noves paraules per definir els meus sentiments. Et necessito cada segon que passa. T’estimo des d’el primer dia que et vaig veure (subordinada adjectiva). Sento això i més. Si tu te’n vas (subordinada adverbial) no em queda res. Estimar-te en realitat és un premi. És un regal que qualsevol persona hauria de rebre, però que només tinc jo. Et dono les gràcies per deixar-me estimar-te. T’estimo perquè quan et miro no em conformo amb mirar-te, desitjo abraçar-te, besar-te, tenir-te per sempre. Ets la llum que il·lumina la meva vida. Quina alegria tinc quan em llevo pensant que et veuré, quina alegria quan me’n vaig a dormir esperant despertar per a tornar-te a veure. Voldria saber expressar amb paraules el que sento per tu (subordinada substantiva), però n’hi ha prou que em miris amb els teus ulls. T’estimo i t’estimaré per sempre. 

 

Federico Vallejos Viñas

Carta d’amor

Fa una hora que m’he llevat i he somiat el que vam fer la setmana passada. Estic tan feliç, que voldria explicar-te el somni.

Era un dia molt assolellat, amb el mar tranquil i un vent suau. La platja estava plena de gent i vaig decidir trucar a una noia, a qui estimava moltíssim, i li vaig preguntar si volia anar a la platja amb mi. Ella em va dir que si, i jo ràpidament vaig agafar la tovallola i la crema i vaig anar fins a la porta de casa seva. Vam agafar les bicicletes, i ens vam anar a una platja amb l’aigua transparent com el vidre. Quan vam arribar, jo tenia tanta calor que em vaig llençar de cop al mar. L’aigua estava una miqueta fresca, però ens vam poder banyar perfectament. Vam jugar una miqueta a les pales. Ella sempre em guanyava i reia, però jo no em mosquejava.

Era un dia esplèndid, em sentia molt bé quan estaves al meu costat (sub.sust.adv.)prenent el sol. Ets una persona molt simpàtica i agradable. Ja sé que dintre de tres dies vindràs de vacances, però no puc dormir sense el petó que em fas cada nit. Espero que ho estiguis passant de meravella a Itàlia. No t’oblidis de portar-me fotos de totes les ciutats que has visitat.(sub.sust.adj.)

Et trobo molt a faltar. Si no arribes aviat(sub.sust.adv.), em moriré de tristesa.

T’estimo molt.

Adrian Jagustin Arana

Un Embaràs imprevist

15è conte del Cafè de la Granota proposat per Adrian Jagustin

Era el mes d’abril, tot el camp estava ple de maduixes. L’Antonieta estava celebrant el seu aniversari amb les seves amigues. Feia setze anys que vivia a Mequinensa. No paraven de riure, de ballar, de cantar tan fort, que de cop i volta van aparèixer dos joves que volien veure que estava passant.

-Oh! Quins cabells més bonics que té! És la noia més maca que he vist mai!

En Sufi li dóna un cop al cap:

-Estàs boig! Si ho fas, i el nostre amo ens enxampa, tornaràs en patera en primera classe.

Quan L’Antonieta s’aproxima per agafar la pilota, i se n’adona que la estan mirant.

-Qui ets tu? Que vols?-preguntant amb por-

-Ets segur la meva mitja maduixa. Tu i jo ens casarem

-Plaff,taronja imbècil.-li diu a en Sufi-

L’Antonieta es va començar a riure i se’n va anar amb les seves amigues amb la pilota corrents. Des d’aquest moment va sorgirà una gran amistat entre en Bubu i L’Antonieta, però sempre amagats del pare de l’Antonieta. Cada dia L’Antonieta li deia al pare que volia anar a buscar maduixes, però el pare no sabia que era per veure en Bubu. En Pere l’havia avisat que no s’ajuntés amb els sensepapers.

Uns mesos més tard, l’Antonieta confessà desesperada a la seva millor amiga.

-Laura estic embarassada. No ho puc dir a ningú i menys al meu pare. Què faré ara? Ajuda’m!

-Però, que m’estàs dient? Segur que tindrà els ulls de color mel com el seu pare. Hauries de demanar ajuda a la teva tieta. Segur que ella t’ajudarà.

-Si pot ser, però no ho diguis a ningú, ni tan sol a en Bubu.

– I per que no ho puc dir a en Bubu?

-Perquè no té papers i si el pare ho sap, el matarà.

Antonieta va trucar a la seva tieta a l’endemà. Li va dir que volia anar amb ella a treballar per establir alguns diners per estudiar a la universitat. Li va dir que primer hauria de convèncer al pare d’aviar-se.

En Sufi li va dir en Bubu que l’Antonieta ja no hi era.

-L’última vegada la vaig veure a l’estació de tren, estava plorant.

-Com pot ser? Se’n va i no em diu res? Segur que no m’estima.

-Que et penses tonto, que s’ha enamorat amb un xiquet com tu? Tu somnies molt.

En Bubu es va sentir molt malament i se’n va anar corrents plorant. Va sentir com els seus somnis anaven desapareixent.

Octubre, Antonieta va arribar a Marselle i li va confessar la veritat.

-No et preocupis filla meva, tot sortirà bé! Jo et cuidaré de tu i del teu fill durant el teu embaràs.

-Si tieta, sabia que nomes podia confiar en tu!

Va arribar el dia! Era un 15 de maig assolellat i tot va anar bé. Va ser una criatura molt sana de pell marró amb els ulls de color mel com ella havia somniat.

-Tingui senyora Montserrat, els diners del tracte que havíem pactat.

-Estic segura que sereu uns bons pares, i que el nen creixerà millor amb vostès que amb la meva neboda. Encara és molt jove.

L’Antonieta li va preguntar a la Montserrat.

-Per què no em porten el nadó? He de donar-li llet.

-Ho sento filla meva, això és el millor que podia haver fet.

-Que vols dir, que l’has adoptat? Mai més a la vida confiaré amb tu. Em sento albardada. M’has tret el cor de la meva vida.

Quan va tornar a Mequinensa, va anar a buscar en Bubu.

-Sufi, on és en Bubu?

-I que t’interessa d’ell ara? Li has partit el cor i se’n va anar cap al seu poble. No el veuràs mai més. Ell t’estimava molt! Tu vas ser la seva mitja maduixa!

-En aquest moment em vaig sentir mol trista, i vaig consolar a la meva millor amiga, Antonieta.

El Cafè de la Granota

1.Títols dels contes.

Els títols dels contes que ens han tocat llegir són: Futbol de ribera

Un enigma i set tricornis.

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

Futbol de riber

En aquest capítol es realitza un partit de futbol entre els forasters i els locals del poble, on el camp de futbol està situat entremig dels rius Segre i Ebre. Els forasters anaven guanyant als locals per un gol. De cop i volta va començar a ploure i els cabals dels rius anaven pujant fins inundar gran part del terreny de joc. Això va provocar que el equip foraster s’agrupés en un lloc sec del terreny mentre que el equip local no parava de ficar gols perquè es sentien com carpa en el riu.

Un enigma i set tricornis

En el següent capítol Jesús Moncada ens explica que en un partit de futbol l’equip, una persona intenta sabotejar l’equip local. Aquesta persona fa sonar un xiulet quan l’equip local esta apunt de marcar un gol com si fos l’àrbitre i llavors tot el joc es para i no tenen oportunitat de marcar gols i poder guanyar el partit.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions? Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

El narrador de les històries és el vell Cristòfol. Alguns moments hi ha narradors secundaris que ens expliquen algun detall sobre la història. En els dos capítols que hem llegit el narratari és el vell Cristòfol. En el nostre cas el narrador és el mateix així que no sabem si influencia gaire la tria dels narradors. Nosaltres pensem que si hi ha altres narradors, vol dir que el personatge que ho explica, és el que té més informació sobre aquell tema. Les semblances que hi ha entre els dos textos són: – Que en els dos textos es parla sobre el futbol. – El narrador es el mateix (Cristòfol)

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Ascla: És una estella Grossa de fusta.

Carbur: És una llum portàtil de carbur utilitzat pels minaires.

Drissa: Cap de corda que serveix per hissar les veles dels vaixells.

Endergues: Conjunt de mobles, d’estris, etc.

Gaiata: Bastó que utilitzen els pastors encorbat per la part superior.

Melitxa: Petita formiga rogenca.

Pontona: Petita embarcació de fons pla.

Regall: Forat amb pendent per on passa l’aigua.

Senalla: Cabàs d’espart o de palma, més ample de boca que de baix.

Xombar: Estar-se dret i immòbil com si estiguessis clavat al terra.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …)

Mequinensa és un poble molt petit que està situat entre els rius Segre i Ebre. La gent es reunia als cafès perquè era un lloc on estaven còmodes i podien trobar-se tota la gent del poble, per explicar xafarderies sobre l’altra gent. Un dels oficis més destacats en aquest llibre és el dels llaüters que baixaven pel riu a intercanviar lignita per coses que necessitessin. Una de les aficions popular de Maquinensa era anar a veure el seu equip de futbol cada diumenge. Quan hi havia partit el poble quedava buit i tot estava tancat perquè tothom estava al camp de futbol.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

Una cosa que hem trobat molt divertida ha estat la inundació del camp de futbol, perquè es divertit imaginar-se l’equip local jugant sòls i l’equip rival i l’àrbitre estiguessin arraconats en un petit desnivell on l’aigua no hi arribava per no mullar-se.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

Aquest treball és un treball que ens ha aportat molta informació sobre el poble de Mequinensa. El treball no ha estat gaire fàcil de fer-lo ja que hem tingut petits conflicte entre nosaltres. Com per exemple l’organització del temps i el repartiment de les feines. En quan el llibre, ha estat una mica difícil d’entendre per els mots mequinensans.

escanear.jpg

Guillem Crauñas

Adrian Jagustin

Carta per a la humanitat

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Un passeig a Sant Mateu

 

Tot va començar un matí d’un dijous festiu. Em vaig llevar a les deu del matí per preparar-me la motxilla per anar a Sant Mateu en bicicleta amb en Guillem. Vaig fer-me dos entrepans i els vaig ficar a la motxilla.

A les deu i quart vaig anar al portal d’en Guillem per avisar que ja havia arribat. Vam començar a posar-nos en marxa fins arribar a la riera de Vilassar de Dalt per beure aigua. Aleshores, ens vam trobar un gos que ens va estar seguint durant quasi tot el nostre recorregut.

A la meitat de la nostra excursió, vam anar a un restaurant per menjar-nos els entrepans i beure molta aigua. Tot seguit, vam agafar les bicicletes i vam pedalejar per uns camins pedregosos fins arribar a la coneguda ermita de Sant Mateu.

Un cop vam arribar, ens vam seure damunt d’un mur per menjar-nos els últims entrepans. Quan vam acavar de menjar, vam contemplar el preciós paisatge i vam realitzar unes quantes fotos amb els mòbils.

De cop i volta, el blau cel es va enfosquir tan, que varem pensar que hi començaria a ploure. Doncs, vam decidir tornar cap a casa molt ràpidament, i així ho vam fer.

Adrián Jagustín