Author Archives: agm3804

Declaració d’amor

             Carta d’amor a tu, petita. No vull que pensis (substantiva) que ara m’he cansat de jugar amb les noies i per això vull tornar amb tu. És més, aquesta carta no t’arribarà mai perquè jo no et mereixo, només escric per desfogar-me, per torturar-me i patir com tu ho vas fer. Jo se que tu no em tornaràs a estimar i també se que la culpa és meva. Ets intel·ligent, bonica i simpàtica amb aquest somriure (adjectiva) que tens, massa per mi i no ho vaig saber valorar. Ara sento nostàlgia de les tardes que passàvem junts, passejant, fent coses o simplement explicant-nos les coses que sentíem… Només espero que algun dia em perdonis, encara que entendria (adverbial) si no ho fessis, i puguem tenir una bona relació, jo sempre t’estimaré i estaré al teu costat per donar-te suport. T’estimo.

Arnau Gómez

JUDICI CASI IMPOTENT

 Aquesta fotografia no m’ofereix cap dubte -em va etzibar la Gramola, la dona més xafardera del poble- és el qui coneixem com a vell Cristòfol. Però noi, em sembla que vas ben errat, aquest bon home és impotent des que va néixer, tothom ho sap -continuà dient amb un somriure burleta als llavis. Tot i això vaig decidir buscar el meu possible pare, convençut que aquella dona no tenia raó.

            Després de donar un tomb per Mequinensa, vaig arribar al Cafè de la Granota, on el vaig veure, assegut en una taula, xerrant animadament mentre al costat uns homes havien començat una partida de botifarra que donaria molt a parlar per la famosa trampa de Florenci. Al veure’m, o això em va semblar, va sortir disparat del cafè sense que li pogués dir ni mitja paraula. Al cap d’una estona tot el poble anava ple sobre que un suposat fill del vell Cristòfol, personatge emblemàtic i venerat a les deu riberes de l’Ebre. Tot el poble se’m va tirar al damunt i van començar a afusellar-me amb més mala fe que un exèrcit a un enemic, a preguntes és clar. Tanta va ser l’eufòria o l’angoixa que va despertar dins seu, que fins i tot la Gramola i en Ramon de les olives van acabar discutint i treien tots els draps bruts l’un de l’altre, l’enfrontament, lògicament el va guanyar la Gramola, després que deixés anar que el Ramon va ser verge fins als trenta-quatre anys, fet que el va convertir en la burla del poble. Al acabar aquest duel de xafarderies per a la història, un home, visiblement alegre, va decidir que faríem un judici en el qual seria present tot el poble.

            Les setmanes següents es van fer llarguíssimes: unes quantes dones grans van iniciar una campanya a favor del vell Cristòfol, dient que era impotent i que jo estava sonat i que haurien de trucar al manicomi; en canvi, la majoria dels homes es van mantenir indiferents, fet que va fer que les seves dones s’enfadessin. El dia del judici va arribar i sense quasi adonar-me’n em trobava assegut en un banc, davant d’en Crònides, el jutge del poble, i a la meva esquerra tenia el meu pare, o això és el que jo creia. Tots els ulls de la sala estaven sobre meu. Així va començar el judici en el que jo m’ havia de defensar i presentar proves per demostrar que aquell vell era el meu pare. I així ho vaig fer, o vaig intentar fer, ja que l’únic que tenia era una fotografia que m’havia donat la meva mare abans de morir i les seves ultimes paraules. A Mequinensa el trobaràs -em va dir, amb una veu molt feble en les seves penúltimes paraules. Després d’explicar-ho al jutge i ensenyar la foto on tot i que anys més jove es podia reconèixer el vell Cristòfol, o pare per a mi. Ell es va defensar dient que ell sempre ha estat impotent i que, per tant, no havia tingut cap fill.

            Com es diu la teva mare- va preguntar la Gramola, que sense que ningú li hagués demanat va començar un particular interrogatori. La mare, en pau descansi, es deia Assumpció i de joveneta es va quedar embarassada de mi i va marxar del poble. Al dir el nom tota la gent gran del poble va començar a parlar fins que el jutge Crònides els va fer callar amb un cop sec. Així que ets fill de la Bacallà -em digué l’Adelaida amb el mateix to burleta amb que uns dies abans li havia parlat la Gramola. Pel que he pogut saber després, aquest mot venia que el seu pare era el peixater del poble i ella sempre feia molta pudor a peix. Després d’unes quantes preguntes més en les quals es va desviar completament del tema preguntant-me per la meva vida i la de la meva mare, va decidir que ja n’hi havia prou i va dir que era l’hora que el jutge donés el seu veredicte i la condemna. Això em va deixar gelat, em podrien condemnar per allò? Quan el jutge, que semblava que durant bon tros del judici estava adormit, va dir amb una veu autoritària: noi, et declaro culpable! Els veïns de Mequinensa van aplaudir, mentre jo pensava quina mena de condemna em podrien imposar per allò.

            Alto el foc! -va dir un vell que havia entrat a la sala, es deia Josep però tothom el coneixia per “mocamullat”, segons ser perquè de petit sempre li penjava el moc del nas. Aquí hi ha molt a explicar encara, així que ningú es mogui. Jo em crec completament la història del noi. Primer de tot, perquè s’assemblen molt i segon perquè crec que no és l’únic fill que té. Per demostrar que el meu client té raó -va continuar, com si fos el meu advocat, cosa que em feia pensar si l’hauria de pagar- vull que el vell Cristòfol pugi aquí dalt on tothom el pugui veure. Susi ja pots passar i ensenyar la cuixa. Mirin! Es gran eh! Jo diria que els pantalons li explotaran, bé amb això queda demostrat  que aquest home d’impotent no en té res, la seva famosa impotència va durar un més i va ser degut a que va fer servir en excés la seva virilitat. Així podrem dir que és més que probable que aquest pugui ser el seu fill, com molts dels homes del poble que tenen més o menys la seva edat. Dones del poble, s’ha acabat la mentida! És hora de que tothom sàpiga que la majoria dels vostres fills comparteixen pare, el vell Cristòfol, o com molts el coneixem, el repoblador de Mequinensa.

Arnau Gómez Mateu

El Cafè de la Granota

vca.jpg
 1. Títols dels contes.           
3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana. 8. Preludi de traspàs
2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.
            3.  En aquesta història el vell Cristòfol explica a l’escriptor la mort i l’enterrament de l’oncle Nicolau. Aquest fa vint anys que va morir i encara la gent ho recordava, ja que va coincidir amb un dels partits mes importants de la lliga de futbol. Com que el rector, un gran amant del futbol que hauria intentat fixar una hora per poder assistir al partit, no hi era, van tenir que acceptar l’horari del rector suplent, que era la mateixa que la del partit.
            8. En aquesta història s’explica el patiment que pateix una àvia. Ningú sap perquè fins que la tieta Ramona, que sempre ho sap tot, se’n recorda de que feia temps l’avi havia plantat una figuera sense el consentiment de l’àvia. Aquesta mai ho va oblidar i quan ell va morir la va tallar sense pensar-ho. Per aquesta raó l’àvia tenia por a morir perquè pensava que el seu marit l’estava esperant a l’altra banda per demanar-li comptes.
3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions?  Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?
            La historia “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” és narrada pel vell Cristòfol, un home del poble. En canvi en la història “Preludi de traspàs” el narrador és el net. Encara que l’autor utilitza bastants narradors secundaris per tal d’obtenir diferents punts de vista. Tots aquests narradors són narradors interns i la tria d’aquests és molt important per donar realisme a les històries.
4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.
Albardrà: fer algú objecte de burla, enganyar. 
Caloi: persona desvalguda, indefensa.
Engarvinat: emboirat, confús.
Llaüt: embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina.
Fumeral: xemeneia.
Melitxa: petita formiga rogenca i, per extensió, marrec.
Plegar: entendre alguna cosa d’una conversa aliena.
Servar: governar, menar, una embarcació, un llaüt.
Xollar: tallar arran els cabells, el pel, d’una persona o, en especial, d’un animal.
Totxada: bastonada.    
5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …)
            El poble de Mequinensa és petit i molt humil. La gent sol treballar en el camp, la mineria i el comerç. Com tots els pobles té una església per anar-hi a resar, la plaça per anar-hi a xerrar, els bars i botigues necessaris, etc. El que més els hi agrada als homes del poble es anar els caps de setmana al camp de futbol a veure els partit del seu equip per animar-lo,  fins hi tot es podrien perdre un enterrament per anar-hi, al camp de futbol. Tot hi això, en els enterraments hi participa tot el poble, ja que al ser petit tothom es coneix.  
6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?
            Aquests contes tenen molts trets graciosos. El primer que podríem explicar és què la gent és molt tafanera i sempre ho volen saber tot. Però el més destacat es el punt d’ironia i humor que posa l’autor en els contes, com per exemple en el conte en que l’àvia té por de morir perquè el seu marit l’està esperant per demanar-li explicacions. Això fa que el text guanyi molt, ja que sinó seria un conte qualsevol.
7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.
            Per fer aquesta imatge em representat un element important de cada conte. “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” l’hem representat amb una pilota i “Preludi de traspàs” amb una figuera. Després com que els dos contes tenen en comú el tema de la mort hem decidit buscar la imatge d’una tomba i fer aquest muntatge.
Saulo i Arnau

Vivint dels records

Tant de temps desitjant poder sentir altre cop la teva presència, les teves carícies, els teus petons. Desitjant poder tornar a gaudir del teu somriure, de les teves mirades, intercanviant aquelles mirades plenes de màgia. Te’n recordes? De sobte semblava que en el temps només estàvem tu i jo en el món. Des d’aquell dia en què em vas declarar el teu amor per primer cop, has estat la protagonista de tots els meus somnis, pensaments, el meu màxim desig, aquella estrella, ha estat capaç d’il·luminar cada dia de la meva vida, el que més estimo en aquest món. Era tot el que demanava, era el que tant havia estat esperant i en somnis havia buscat, ara ja només tenia ulls per a tu, desitjava que el temps es pogués parar per poder-te abraçar eternament, que quan estigués amb tu, el temps anés més lent, i en estar lluny de tu, el temps anés més ràpid. Era conscient de perquè desitjava totes aquestes coses; ja m’ho havies advertit; des de feia temps sabia molt bé que te n’havies d’anar. Aprofitava tant el temps, que feia qualsevol cosa per estar amb tu com si aquell fos l’últim moment, cada dia que passava sabia que era un dia menys, però jo no ho volia acceptar, no em podia imaginar una vida sense tu, ens havia costat moltíssim estar junts, i ara, havies de marxar…

Me’n recordo, que quan estàvem junts, sempre ens preguntàvem: Què passarà amb nosaltres? No teníem més remei que deixar-ho tot en mans del destí. Recordo la nostra cançó, que era com la nostra història, semblava que havia estat composada  per a nosaltres… Recordo que me la cantaves, i jo em reia de la teva veu, però en el fons m’encantava. Però ara ja no et sent-ho perquè ja no estàs aquí…

SAULO FIAMINGO

Només records

Penso que la vida és un tresor, però pocs tenen la clau d’aquest cofre ple de felicitat.En Marc era un noi jove, molt inconscient, no feia re, però era feliç. La seva estança a primària va ser dolenta, mai feia deures, no estudiava, pot ser a casa no li donaven l’estima o l’atenció que requeria un nen mocós. Així que anava tirant per la vida, només era un noi de vuit anys mes o menys, però al seu futur no li esperava res de bo.

No destacava en res, tot i així tenia el seu grup d’amics, com tots els nois, va anar creixent amb ells, i com més creixia mes estúpid era, fins que tocà fons…Abans de tocar fons va tenir molts problemes, però com ja e dit, era un inconscient, a sisè comença a fumar, ni tan sols podia tragar-se el fum, era vergonyós, a l’arribà a ESO fuma el seu primer porro, fruit de les amistats poc convenients que havia fet, descobreix el futbol, un primer bon pas cap a la salvació, però encara es d’hora. El noiet repeteix 2ºESO, i això el destrueix, a partir d’aquí viu una etapa corrupta i malgasta un any, tot per culpa de professors cínics, que creuen que fen-los repetir aconsegueixen alguna cosa, i no, l’únic que fan es deteriorar-los més. En el moment que un noi repeteix no ho fa sol, amb ell repeteixen tres més, i així es forma un grup d’inconscients que només distorsionen les classes i reben sancions indisciplinaries que no arreglen res.

La mare d’en Marc no s’assabentava de res, només del seu xicot, una persona que m’abstindré de descriure, per respecte. Però els problemes d’en Marc van arribar a casa, en total van ser dos problemes, el primer pagar la reparació d’un cotxe que havia sigut cosit a pedrades. I el segon una denuncia estúpida, que es va tenir que resoldre pagant més. I aquest va ser el detonant de la seva consciència, en aquell moment va descobrir el que era, i que podia canviar fàcilment, però en Marc mai més va tornar a ser feliç, es va centrar en els estudis, i com a persona, però no va tornar a gaudir com quan era un boig oblidat de 1’60 d’estatura… Només li quedaven records i una conclusió, la ignorància és igual a felicitat.

MARC PELEGRÍN

Un viatge magnífic

El viatge el resumiria en una paraula… magnífic. El tornaria a fer ara mateix.

L’estiu passat , vaig anar a
la Xina amb la meva família i uns amics, vam estar només una setmana, una setmana que es inoblidable.

El primer dia vam decidir anar a visitar la Ciutat Prohibida, no ens volíem perdre, una de les set meravelles del món. N’hi havia moltes places per tots els llocs,molts carrers estaven tallats per obres per poder enllestir tot el tema dels Jocs Olímpics de Beijing 2008.

Al segon dia, vam anar a visitar la gran muralla. Havíem reservat aquesta excursió a través del hotel ja que arribar-hi en taxi és una mica costós( estàvem entre 80 o 120 km de la muralla )La veritat és que la gran muralla em va encantar, hi hagués passat tot el dia allà, però només vam tenir dues hores fins que vam tornar.

El tercer dia vam anar a visitar el que serà el futur Teatre Nacional de Beijing, va ser un pèl avorrit.

El quart dia ens vam dedicar a visitar els hutongs,que son els carrers que formen el casc antic, fer les últimes compres i anar a un espectacle d’acrobàcies molt espectacular.

El cinquè i últim dia vam agafar l’avió i vam tornar cap a Premia amb la sensació de que no havíem vist res, se’ns va fer massa curt el viatge.

ENRIC SUBIRANAS

La sirena sense cua

La sirena sense cua

Mar, és una noia d’ulls blaus i pell fina. Els seu pare treballa de pescador i des de que ella era petita l’ha portat a navegar per alta mar. La seva mare es biòloga marina, i coneix tots els secrets més profunds dels animals aquàtics més inversemblants.

Mar, és una noia tímida i reservada. Des de ben entrada l’adolescència que utilitza l’aigua com a refugi de les seves pors, tal com si de la placenta de la seva mare es tractés. L’aigua és transparent, però per a ella, és la tapadora més profunda i fosca. Envoltada d’aigua és com se sent còmoda. Mar és una noia a qui no li agrada obrir-se als demés, expressar els seus sentiments o emocions. Té por al fracàs. Així que des de fa temps només surt de casa per anar a l’escola del cantó o a la piscina, on des de petita practicava la natació i on és  va convertir en una gran experta. Ara simplement, resta a l’aigua nedant, pensant o refugiant-se. Què fàcil deu ser la vida d’una sirena.. sovint sospira.

Joan, nedador des de petit, sempre s’havia fixat molt amb Mar; preciosa i senzilla, l’encisava. N’estava enamorat des de feia anys, però mai havia sabut com apropar-s’hi. Ella no es relaciona amb ningú, com si parlés un altre idioma, o fos d’un altre món. És concentrava en l’aigua, els seus reflexes i els seus moviments. En canvi, ell només es podia concentrar en la bellesa infinita de Mar.

Un dia, estranyament, es van quedar sols a la piscina. El Joan va fer quelcom que mai hagués fet davant de ningú i menys davant d’ella; cridar la seva atenció. Va tirar-se expressament a l’aigua, simulant un fort cop de ventre i tot seguit va començar a moure els braços i cames talment com si s’estigués ofegant. La noia, nerviosa, buscà ràpidament alguna mirada d’ajut. Com era possible que fos ella la única que estigués a la piscina i que a més coincidís amb el petit descans que tenia el socorrista per a dinar? Tan si val, va apropar-se a aquell noi, nedant de pressa. Va ajudar-lo a sortir a fora i el va estirar cuidadosament damunt d’un flotador. El noi semblava estar bé. Així va ser el seu primer contacte, i a partir d’aquí la noia poc a poc va anar obrint-se cada vegada més a aquell noi mig desconegut, fins ara. S’explicaven tot, reien, nedaven, passaven el temps mort, s’ajudaven, etc.. Mar va aprendre a confiar en algú que no fos en ella mateixa.

Mar va aprendre a estimar.

La imatge d’una noia que va descobrir que per estimar no es té que tenir por. Sempre hi ha un flotador on agafar-te si les coses van maldades, i aquest flotador és ell.

Aida Caba

Perduts

         Començava a fer-se de nit, després de quatre hores navegant podíem veure el primer tros de terra, un tros de llibertat. El viatge no havia estat com nosaltres pensàvem. Vam passar per fortes tempestes i com a conseqüència moltes persones de la pastera es van marejar, entre les quals una mare, embarassada de sis mesos. Ella va tenir la valentia d’emprendre el viatge amb la petita embarcació per poder oferir un futur millor a la seva filla. Fugia del seu país degut a les guerrilles del seu poble que havien assassinat el seu marit per problemes de negocis. El marit era qui portava un sou mínim per a poder alimentar-se, ara no tenien res.

       El cel començava a ennegrir-se. Amb una mica de sort, arribaríem a terra abans de que comencés a ploure. No podíem aguantar més, la situació era insuportable. No teníem lloc per moure’ns, semblava com si estiguéssim lligats amb cordes, presos d’aquella situació que tampoc sabíem si ens portaria cap a un futur millor o si ens enfonsaria en la misèria absoluta. El menjar començava a escassejar, fins i tot havien hagut baralles per un insignificant tros de pa. Alguns no ho van poder suportar i van morir durant el viatge. Per evitar que agaféssim malalties, ens teníem que desfer dels cadàvers, els llençàvem al mar amb l’esperança de no ser els següents. Quan ja era negra nit i només es veien algunes llums llunyanes, vam arribar a la platja i vam desembarcar. Teníem les cames adormides i adolorides després d’haver passat dies asseguts amb la mateixa postura. De sobte es van encendre uns llums potents, que ens il·luminaven la cara i ens encegaven totalment. La Guàrdia Civil. Vam fugir corrents, tot hi que les nostres cames els hi costava reaccionar. La noia embarassada i jo ens vam poder amagar, però…què se suposa que hauríem de fer? Era això el que realment buscàvem?… 

SERGIO JIMÉNEZ

Maisie

 carli.JPG

La Maisie viu a L’Agrabah, un país pobre, on els pares decideixen el futur de les seves filles, com per exemple l’home amb qui s’han de casar. Segurament, tots els pares,  escolliran un home ric que pugui mantenir-les, però no escolliran un home amb qui la seva filla viurà feliç.
            La Maisie tan sols té 14 anys, encara pot gaudir de dos anys de llibertat. A ella no li agrada pas viure en aquest món, té por al dia que hagi de dir adéu als seus i viure amb una persona que tan sols pot oferir-li una casa estable, diners…però amor? No podrà mai tenir aquella sensació d’estar enamorada, de dir t’estimo amb el cor, havent sopat explicar els seus problemes amb la persona que es troba bé, viure bons moments, en fi, viure feliç. Dos anys enrere es va plantejar com podria ser el seu futur, ja que la seva germana Bugra acabava de fer setze anys i s’havia de casar. Els seus pares parlaven amb la Bugra abans de celebrar els seus setze anysi li deien que aviat es casaria amb un home que la pogués mantenir i més endavant tenir els seus propis fills. La Bugra pensava com la Maisie, però no podia fer pas una altra cosa. Ara ja viu amb el seu marit, té dos fills, no tenen problemes económics, però la sensació de ser feliç no la coneix. Això és al que té por la Maisie, a viure, com la seva germana, infeliç.
            A la fotografia es pot observar a la Maisie i la Bugra quan eren més petites, sense cap tipus de preocupacions.

                                                                                          Carla Martinez Martinez

Ella


Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez