El camí

21-10-07_11071.jpg– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz

2 thoughts on “El camí

  1. Joan Marc

    El muntatge està força bé, tot i que has de repassar algunes formes. Encara que no te’ls he marcat tots, hi ha molts incisos que no els marques amb comes. Un bon sistema és llegir la redacció en veu alta i fixar-te si t’atures per marcar l’entonació.

    De moment, un 6.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *