Sola

veronica.jpg El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

3 thoughts on “Sola

  1. sandra granados y camila

    vero aquesta redacció està molt bé. Havera si us conciencieu nenas heeee xD

  2. Joan Marc

    La narració està força bé, però crec que l’hauries pogut repassar una miqueta més.
    Quan la milloris, segur que farà goig.

    De moment, un 4.

  3. Joan Marc

    La veritat és que així fa goig.
    Un 7.
    D’ara endavant, procura assegurar l’ortografia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *