Author Archives: sph1041

About sph1041

Alumna de 2n de batxillerat de grec i llatí

Pobre Maria….

Capítol 15                                             Sara Pérez 

 A
la Maria Antonieta Rodriguez, veïna de Mequinensa, li’n va passar una de ben grossa. D’això ja fa bastant de temps, concretament fa uns 2 anys i mig. Ella era més jove, més guapa i més innocent que ara. Explicaré el que va passar basant-me en el que m’han explicat el vell Cristòfol i la gent del poble.  

La Maria Antonieta vivia al costat del Cafè del Silveri, aleshores encara no havia arribat l’autobús de Lleida i no hi anava tanta gent per allà. Un dia,
la Maria Antonieta va eixir de casa seva a passejar per la vila. Es va trobar a en Jaume Vilanova, el sabater, a la seva botiga que estava a la costera del forn. Van estar parlant una bona estona de moltes coses  i en Jaume li va dir que havia arribat un home misteriós al poble. Ella va quedar molt parada, normalment no arribaven estrangers al poble i menys misteriosos. Després va marxar. Més endavant es va trobar a uns xiquets que anaven a jugar al camp de futbol. Per cert, un camp molt peculiar, els va dir que anessin amb compte amb les crescudes del riu o podien sortir-ne mal parats. Més tard va tornar a casa a descansar perquè ja era molt tard. Al dia següent
la Maria Antonieta es va despertar amb molta calor, era l’estiu i el sol brillava amb molta intensitat. Va esmorzar, es va vestir i es va mirar a l’espill a veure quina cara feia. Estava una mica adormida, blanca i despentinada però bastant bé. Volia anar a l’altre banda del riu per veure el bosc i per passejar en calma, no com pel poble, que no parava de trobar-se gent.  

Va haver de passar amb la barca del Miquel Garrigues perquè en aquells temps el pont encara no s’havia construït, per sort del Miquel, així tenia molta feina. Ella anava passejant riu avall quan va veure que se li acostava un home. No  l’havia vist mai i va pensar que seria l’home misteriós de qui li havia parlat en Jaume, el sabater. Van començar a parlar tot passejant per la riba del riu Ebre amunt. Ell li va explicar que es deia Bartolomeu, que venia de Flix. Allà havia passat tota la seva vida, però ja no li quedava res i va decidir anar a Mequinensa a veure si les coses li anaven millor. Mentre anaven passejant veien el llaüts baixar pel riu tot carregats. Ell, en Bartolomeu li va explicar moltes coses de les seva vida.
La Maria Antonieta li va preguntar  on vivia en aquell moment. Ell li va dir que vivia al carrer major, a casa del senyor Jeroni Salses, l’agutzil del poble, que ja el coneixia de Flix. Es veu que l’agutzil anava a Flix a vegades amb la família. Anaven passant els dies i a
la Maria Antonieta cada dia li agradava més en Bartolomeu. Van començar a sorgir coses entre ells i mica en mica va anar sorgint l’amor.  Va anar passant el temps i ells estaven molt bé junts. Anaven a passejar per la plaça de l’església, per la vora del riu on es van conèixer i pel cafè més important del poble, el Cafè de
la Granota. Un dia en Bartolomeu li va dir a
la Maria Antonieta que volia viure amb ella, però a ella no li va semblar bé perquè no estaven casats. El dia següent estaven prenent un cafè al Cafè de
la Granota i van estar parlant amb el vell Cristòfol, que els va explicar coses sobre l’Elisenda, la dona de l’agutzil. Més tard van anar a fer una copia de la clau de casa perquè així a la nit en Bartolomeu podria entrar a casa de
la Maria Antonieta sense que ningú se’n adonés. A en Bartolomeu li havia donat feina el de la fruiteria, no li pagaven molt però el suficient per poder menjar. Li va costar bastant trobar una feina decent, perquè tothom anava parlant de la seva relació. Van passar les setmanes i en Bartolomeu cada cop estava més allunyat d’ella i
la Maria Antonieta s’estava donant conte que ell s’allunyava. Va decidir que aniria a Flix a veure si era veritat el que li havia dit. Perquè últimament ella havia descobert que algunes coses que li havia explicat en Bartolomeu eren mentida, així que va anar a Flix. De camí a Flix, la gent la mirava malament, perquè encara que ho volguessin amagar, tothom sabia que a la nit en Bartolomeu anava a casa
la Maria Antonieta. Quan va arribar va anar al centre del poble i va preguntar a la gent que si sabien alguna cosa d’en Bartolomeu, li va costar molt però finalment una dona li va explicar que era un home molt dolent i que no havia viscut sempre allà. Que anava pels pobles aprofitant-se de les dones com ella.
La Maria Antonieta no s’ho podia creure i van continuar parlant. Mentre a Mequinensa en Bartolomeu va aprofitar que no hi era
la Maria Antonieta per agafar les coses de màxim valor de la casa i anar-se’n del poble per vendre-ho desprès. Quan
la Maria Antonieta va arribar al poble va començar a plorar, el plany va alertar la del forn que li va dir que havia vist a en Bartolomeu amb les maletes. I va començar a dir-li que ja ho sabia tothom que aquella relació no anava en lloc i moltes coses més. Ella se’n va anar corrents. Va arribar a casa va trobar les altres claus tirades al terra i que li faltaven totes les joies i els diners que tenia. No s’ho podia creure.Aquesta és la historia de
la  Maria Antonieta, va patir molt la pobre. Com ja no li quedava res de valor va haver de tornar a Riba Roja on vivia la seva família i mai més ha tornat, suposo que li porta mals records.  

Un vaixell misterios

barco-pirata-2.JPGFa molt i molt de temps, jo ,la Marta Isolila, vivia a una illa que es deia Menorca. Tenia una caseta prop de Ciutadella, en un poblet que es deia San Juan. Era molt petit i hi havia molt poquetes cases però s’estava tranquil. Cada dia em llevava, esmorzava, anava a posar-me el banyador i anava a la platja que volia.

Un dia vaig anar a les platges de Son Bou ,molt maques, per cert. N’hi ha dues, una que no esta malament perquè no hi va gaire gent el  problema es que hi ha moltes algues. En canvi, l’altra platja és preciosa amb l’aigua turquesa i cristal·lina. Doncs vaig arribar molt d’hora, encara no hi havia arribat ningú. De cop vaig començar a veure unes veles, era un vaixell enorme un veler. Jo estava al·lucinant, mai havia vist un vaixell així. Va començar a acostar-se a la costa i va atracar en un moll que hi havia de fusta, just al costat de la platja.

De sobte van començar a sortir homes molt sospitosos. Els homes venien cap a mi i jo tenia molta por. Van arribar al meu costat i van començar a parlar. No els entenia gaire bé, eren francesos perquè el seu vaixell portava una bandera de França. Em van dir que s’havien perdut i que  si els podia acompanyar fins el port més proper. Jo els vaig dir que sí. En pujar al vaixell em van fer presonera i a partir d’allà vaig estar vivint aventures molt diferents. Més tart em vaig fer tripulant d’aquell vaixell. Vaig tenir molta sort de caure bé al Capità del vaixell i que em fes un mariner més.

Sara Pérez

La Habana

La HabanaAl veure aquesta foto del Malecón, a La Habana, em fa imaginar perquè aquest noi està asegut al pon, i m’agrada imaginar el que pot estar pensant o el que pot estar esperant.

Una de les coses que crec és què, està pensant en què, avui a sigut un dia en el que a pogut fer tot sol un cambi de roda sense punxarla, al taller on està aprenent a fer de mecànic, i la propina, d’aquell anglés, li pot solucionar la setmana a la mare. Putser està content perquè en Raúl li a dit, que es prepari, perquè ya a aconseguit el petit microfon i l’amplificador que necessiten per poder fer la maqueta del CD, i això li fa pensar que mès endevant si trionfen tindrà més diners, i aixì la mare no haurà de comprar-li arroz a la veina

Una altre cosa pot ser, que estigui esperant és a una maca mulata que li té robat el cor, i que només sortir del taller va corrents a casa, per poder veure-la des del seu balcó, on es passa hores i hores mirant-la.

Es possible que el que estigui fent es simplement descansar de camí cap a casa, però aquesta possibilitat no m’agrada tant, per què això es realment aburrit.

Aixì que prefereixo pensar en l’altre opssió, ell tansols està observant a la mulata que tan estima, i que just te al davant, però que no s’atreveix a dirigir-li la paraula, perquè ell és 4 anys menor que ella, sap que te novio i es considera masa covard com per convidarla a una mica de mango fresc, que venen en una paradeta aprop de casa seva, on ell sap què és bonisim. I alhora està amoinat perquè si triga més d’una hora en arrivar a casa la seva mare li farà rentar els plats durant una setmana i fregar el terre ajonollat, però al tenir a la noia davant seu, amb aquell color de canya de sucre, els cabells arrisats i unes curbes que marejen, creu que val la pena fer totes les feines que sap que aurà de fer durant la setmana.

Que n’hés de dols i trampós l’amor. Pobre noiet, no sap que ella encara no sap ni de la seva existencia, i que en aquell moment esta en un novul, però al arrivar a casa la caiguda del nuvol pot ser impressionant.