Author Archives: a0083n

About a0083n

joan marc sóm la sandra granados i la camila de 1 Batx-A compartim correu. nom usuari: a0083n

EL CAFÈ DE LA GRANOTA

cata.JPG

1. Títols dels contes.

  • Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana
  • Senyora Mort, Carta de Miquel Garrigues
  • Amarga reflexió sobre un manat de cebes

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar als jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decepcionats per aquesta coincidència i van acabar interrompen l’enterrament per veure el partit, això si al final fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

Senyora Mort, Carta de Miquel Garrigues

Aquesta carta es una sàtira cap a la mort. Escrita per Miquel, barquer d’ofici familiar, que és dedicava a transportar de punta a punta del riu Ebre a treballadors. El seu ofici se’n va anar en orris quan va començar la construcció del pont, que el va reemplaçar. Així que va passar vint anys treballant de miner abans de la seva jubilació. Un dia l’apotecari del poble li va ensenyar un quadre que reconstruïa l’antiga creença de que els humans després de morir tenien que travessar un riu, i el senyor Caront era l’encarregat de transportar-los amb una barca. Miquel demana a la senyora mort, si podria reservar-li aquest càrrec per quan arribés la seva hora, i així recuperar el seu ofici perdut en vida.

Amarga reflexió sobre un manat de cebes

Aquest és el cas de Manuel la Lloca, que la policia l’enxampa robant un manat de cebes i a canvi de no posar-lo a la presó li diuen que faci de delatador. Així que tothom l’estomaca per confessar a la policia els secrets de la gent del poble. Aquesta història l’explica en Manuel a l’Horaci Campells, sereno de la vila. Aquest recull en el seu diari els afers de la localitat. La guàrdia civil pressiona al Manuel perquè el sereno sigui un còmplice seu  a canvi de no esbombar que l’Horaci té una amant en el cuartel. Al final d’aquesta història l’Horaci es veu obligat a matar al Manuel perquè no escampi el seu secret al marit de la seva amant. 

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions?  Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

El narrador de “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” és el vell Cristòfol juntament amb intervencions d’altres vilatans que complementen els fets de la historia i fan de narradors secundaris; el narrador de “Senyora Mort, Carta de Miquel Garrigues” és el mateix Miquel Garrigues i el narrador de “Amarga reflexió sobre un manat de cebes” és el vell Cristòfol però amb grans monòlegs del protagonista, el Manuel la Lloca, explicant la seva història. El Vell Cristòfol és el narratari més important ja que es el que te més informació sobre les històries del poble, però sempre complementat amb petites informacions d’altres vilatans. En el nostres cas són tres textos, ja que hem intervingut tres persones dins d’aquest treball. L’única semblança que trobem entre els tres contes és que comparteixen el mateix tema principal de la narració, que és la mort.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Mentre llegíem hem pogut observar molts mots típicament mequinensans, però només hi posarem 10 mots.             

– Eixia: Sortir.           

– Enllepolir: Engrescar.            

– Ataüllar: mirar des d’un lloc alt per observar alguna cosa.           

– Conciliàbul: reunió per parlar.           

 –  van xombar: van robar o agafar.           

 – Posat de Pinxo: adoptar una postura xulesca.           

– S’avià: se’n va anar, sortir…           

 – A cabassos: amb molta quantitat, moltíssim, de valents…           

– Esmuny: escapar-se de manera dissimulada.           

 – En orris: que es quedava en res.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …)

L’acció dels contes té l’epicentre en la vila de Mequinensa, un poble petit situat a prop de les poblacions de Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Tortosa… i en la confluència entre els rius Ebre i Segre, per això els habitants d’aquet petit poble patien moltes riuades.Les accions es situen dins del poble per els seus carrers empinats, en els seus cafès on la gent es reunia per xafardejar (d’aquí ve el títol de l’obra: El Café de la Granota) i places. Mequinensa disposava de mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cérvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d’unes partides de cartes memorables. Ens representa la vila com un lloc plàcid, rialler i tranquil.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

La gracia d’aquets contes es la sorpresa final. Durant el plantejament i nus segueix el mateix estil, no ens deixa res clar i al desenllaç acaba amb un sorprenent final i a vegades poc lògic o inesperat. Moncada utilitza un tó d’humor i forta ironia en la major

7. Creeu una imatge que il•lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

Aquesta imatge té una mica dels tres contes, ja que en els tres es contempla la mort dels personatges principals. Es veu el riu on en Miquel Garrigues vol treballar després de morir, ja que en vida no va tenir la oportunitat.

Es veu el cementiri on enterraven a Nicolau, amb el camp de fútbol al costat, impedint que el seu enterrament fos com cal. I dins el cementiri també es pot veure una tomba amb el nom de Manuel la Lloca, després de que l’Horaci el matés abans que delatés el seu secret. Surt la mort al mig dels tres dibuixos com a símbol que cal destacar dels tres contes.

Aida Caba

Sandra Granados

Carla Martínez

1 Batx-A

LA POSTA DE SOL

És estrany que una persona que hagi viscut en el barri de Premià de Dalt, en els anys 50, no recordi qui era  Glòria Domínguez Carpio. Era una dona molt poc agraciada, conca i sense cap pretendent, es guanyava la vida fregant sòls, no tenia familiars propers ni amics, la seva casa era una habitació sense finestres i, en resum, la seva existència es limitava a treballar i a dormir, però tots l’envejaven. Se la veia feliç.  

Els qui van viure d’aprop la vida de la Glòria no van perdre l’oportunitat de preguntar-li amb més indiscreció que subtilesa quina era la raó del seu desconcertant estat anímic. I, paraules textuals de la senyora Domínguez: “La gent em prenia per una jove boja, per una boja clínica, però no desgraciada. No ho deien, però les seves mirades eren suficients. Explicar-los que la meva alegria es devia a la il·lusió d’arribar a casa per dormir com més aviat i així somniar el més gran temps possible.  

Ella no recorda des de quan va començar a viure en els seus somnis. També assegura no conservar imatges dels seus primers anys a casa dels seus pares. Li agrada creure que va arribar a aquest món perfecte per casualitat, gràcies a la seva curiositat infantil. Tanmateix, Cristian Blanco, ex empleat del clausurat orfenat Santa Margarida, on ella es va criar, planteja que va ser el dolor profund i constant el que la va conduir a refugiar-se en la fantasia. En qualsevol cas, més enllà de l’origen, el rellevant en la seva joventut era el seu present. I el present no és una cosa que es veu o es toca o que és a l’entorn, sinó allò que es sent i es percep. Per això mateix la seva felicitat era tan real.

Li agradava somiar que veia una posta de sol, on es posava a pensar en les coses que li pasaven.  Ella sap que sempre fara errors que després no tindran remei o coses que a la gent no li sembla normal, per això, somia que aquestes errades no les tornarà a fer i que només serà un record.

Sandra Granados Rodríguez-Peral    1 Batx-A