Desde pequeños siempre nos han enseñado que hay dos géneros: mujeres y hombres. Pero esto no es necesariamente así. Últimamente, cada vez más personas se han planteado la posibilidad de no identificarse como hombre ni como mujer, sino como un tercer género, como ambos, o como ninguno. Incluso hay gente que tiene género fluido, es decir, que se siente más masculina o más femenina dependiendo del día. Pero la gran mayoría de gente, que ha estado exclusivamente expuesta a los géneros binarios (mujer y hombre), no ve posible la existencia de algo más allá de lo que han visto.

Pero ¿cómo van a hacerlo si ni siquiera les han enseñado que la identidad sexual no la decide nuestro cuerpo? Una mujer no lo es por tener pechos, lo es por identificarse como tal. Por decidir que todo lo asociado con el género femenino es lo que debería asociarse con ella. Por el mismo sistema, una persona que no quiere asociarse con la idea de una mujer ni de un hombre (o de ambos a la vez) puede elegir su género, independientemente de su cuerpo.

Pero esto es algo que no nos enseñan, que olvidan mencionar constantemente, y el resultado es este: nadie conoce la existencia de los géneros no-binarios.

Y yo me pregunto: ¿de verdad está bien que esto siga así? ¿Qué la gente siga afirmando que el género lo dictan nuestros cuerpos? ¿Qué las personas que se sienten incómodas siendo hombres o mujeres se vean obligadas a resignarse a vivir así sólo porque es lo que quieren los demás? Personalmente, creo que no, no está bien. Cada uno debería poder identificarse como aquello que vea mejor, sea mujer, hombre, ambos, ninguno o una combinación. Es nuestra percepción de nosotros mismos y lo que queremos proyectar a los demás. Son nuestras acciones y nuestras elecciones las que nos describen, y si no nos dejan elegir ni nuestro propio género, ¿qué nos queda?

Bueno, desde hace ya bastante tiempo he estado formulando diferentes preguntas como, ¿que será de mi futuro? , ¿que es lo que espero de mi misma ? o ¿que es lo que esperan los demás que haga?

Quizá no sea la única que se cuestione estas preguntas, ya que es difícil no preocuparte de lo que será tu vida en un futuro tal y como marchan las cosas alrededor del mundo.

Hay muchas personas que esperan que seamos algo ‘grande’ en la vida, pero como quieren que consigamos tal cosa, si la situación de hoy en día es nefasta. Es decir, ¿de que te vale que seas brillante en tus estudios o en muchos otros aspectos, si no tienes los medios necesarios para seguir adelante?. Actualmente hay una cantidad masiva de personas que están emigrando con la finalidad de tener un futuro mejor o simplemente de tener la oportunidad de seguir adelante con sus vidas.

Por lo tanto, ¿es este el ejemplo que nos están dando?, ¿tener que marcharnos a un lugar desconocido para que tu futuro no sea una miseria?.

El hecho de que estas personas se estén marchando de su país natal, es debido a diferentes situaciones, ya sean económicas, políticas o contra los derechos hacia el pueblo. Es decir, se ven obligados a hacerlo, ya que no tienen las oportunidades que les brindan en otro lugar.

En conclusión, preveo un largo y difícil futuro, pero en mi opinión con esfuerzo y dedicación todo se puede y si esto conlleva tener que emigrar para proseguir con tu propósitos, yo lo haré y lucharé para conseguir el futuro que ansio tener.

Bien, este tipo de temas siempre son temas tabús en la sociedad. Una pareja de adolescentes y relaciones sexuales deben ir relacionadas? Muchas personas dirian que si y otras que no. Esta cuestión en concreto, depende de varias cosas, como pueden ser: La edad de la pareja, la madurez, lo que sientan el uno por el otro y la religión que tengan.

Si comparamos a una pareja de adolescentes de unos 14 años con una de 17, ni la madurez, ni la edad, ni los sentimientos serán los mismos. ¿Veriamos con buenos ojos a una pareja de 14 años que, aunque llevaran una relación larga, su madurez se empezara a notar y que se quisieran, mantuvieran relaciones sexuales? La opinión de cada persona sería distinta, algunos dirian: ‘Bueno, es que llevan mucho tiempo juntos’, ‘Que más da? Si se quieren, que hagan lo que quieran.’o ‘Madre mia, como pueden haberse planteado lo de mantener relaciones sexuales?. En mi opinión, consideraria a esta pareja algo lanzada para su edad, pero claro, si se quieren y se ven preparados.. ¿Por qué no?

Pero, ¿Veriamos con buenos ojos a una pareja de 17 años que, a pesar de su edad, no fueran nada maduros, llevaran relativamente poco tiempo de relación, y ellos dijeran que se quieren? Considero que aquí tal vez hubieran más discrepancias, ya que al no haber madurez mental ni en la relación, el acto sexual en esta pareja podriamos decir que seria por “vicio”. Y obviamente, si estas dos parejas, tanto la de 14 como la de 17, ya fueran cristianos, musulmanes o ateos, ya seria totalmente “imperdonable” podria ser la palabra que una pareja musulmana o cristiana por ejemplo, mantuviera relaciones sexuales fuera del matrimonio, serian “menos puros” y unos pecadores. Eso sí, la pareja atea en este sentido no tendria ningun inconveniente, ni estarian sucios, ni pecarian, ni automáticamente el diablo iria a sus casas para llevarles al Infierno.

Otros aspectos importantes sobre las relaciones sexuales entre adolescentes seria el grado de curiosidad que tuvieran, las ganas de mantener dichas relaciones y la virginidad. Si tu quieres a tu pareja, os haceis felices mutuamente y demás.. Esa curiosidad por el “¿Que se sentirá?” o “Las ganas que tengo no me las quita nadie”, mueven a las parejas a involucrarse en el sexo. Si se diera el caso de que las dos personas que integran a la pareja, fueran vírgenes, la famosa “primera vez”, por mucho que saliera bien o mal, seria especial e inolvidable. Pero si una de las dos personas no es virgen, la experiencia no seria la misma, (aunque muchas veces recomiendan que una de las dos personas tenga experiencia para que la primera vez sea más “instructiva” para la persona virgen).

¿El tiempo que llevan las parejas adolescentes, deberia o no influir para hacer el amor?

Pregunta clave. Nadie da respuestas ya que, no todas las parejas son iguales. Y encima el sexo, al ser un tema tabú hoy en dia, la gente prefiere no opinar (públicamente) lo que piensan o como relacionan el sexo con la vida.

¿Fecha ideal para mantener relaciones sexuales de una pareja adolescente?

Yo tengo la respuesta, y es un NO. No hay una fecha ideal para que una pareja realice el acto sexual, todos los puntos y aspectos dichos anteriormente en este comentario influyen más que el tiempo de relación. ¿Veo mal que unos adolescentes que llevan una semana mantengan relaciones sexuales? Si. ¿Veo normal que unos adolescentes tengan que ocultar de todos los modos posibles que mantienen relaciones sexuales (a una determinada edad)? No, no lo veo normal.

En la sociedad en la que vivimos, no podemos admitir que mantenemos relaciones sexuales siendo adolescentes. ¡Por favor, que escándalo! ¿Qué pensarán nuestros amigos?, ¿Nuestras familias (aunque en este punto, no hace falta que vayamos corriendo a nuestros padres diciendoles que hemos perdido la virginidad o que hemos hecho el amor con nuestro novio/a) y lo más importante: ¿Qué pensará el resto de personas del Mundo a las cuales le importamos menos que un clinex usado?

Tememos tanto a lo que piensen los demás, que podemos atrasar o incluso no hacer cosas tan normales, como viene siendo el sexo, por esa angustia de que nos rechacen y/o nos pongan etiquetas.

Conclusión: La fecha ideal para mantener relaciones sexuales, la decide la pareja y únicamente la pareja sabrá si estan preparados o no para adentrarse en el sexo.

Desde que tengo uso de razón he sentido una profunda curiosidad por el comportamiento de los seres humanos, podría decir que incluso admiración aunque no precisamente en la mejor acepción de esta palabra.

Què és el que realment ens diferencia dels animals, o més ben dit de les altres espècies? Només ens distingim dels éssers que ens envolten i que són diferents a nosaltres pel fet de pensar. Aquesta habilitat que duem a terme amb el que anomenem el cervell ens atorga tot el que necessitem per sobreviure i fins i tot per a reflexionar sobre la nostra existència, els nostres actes…etc. Si Déu ens ha beneït amb aquesta habilitat per què llavors no la fem servir correctament,és a dir, només per a dur a terme les coses bones i que comportin un benefici per tots? És complicat, no? Som conscients del que fem diàriament però malgrat això hi ha persones que no tenen una capacitat reflexiva i només utilitzen la seva habilitat per a perjudicar-se a si mateixos i fins i tot als altres. Per tant, l’ésser humà sempre es veurà obligat a viure sota unes lleis, ja siguin religioses o polítiques però que regulin el instint i el impuls d’aquest, en cas contrari, ens veurem tots obligats també a fer un gran esforç per a contenir les nostres passions i els nostres desitjos mundans, cosa que no sempre és possible.

            Muchos creen saber que el poder económico (el dinero), es lo que peor está repartido en este mundo, siendo este, la condición para que podamos tener un techo donde vivir, que dispongamos de un buen servicio educativo y sanitario, o simplemente que podamos calzar unas buenas bambas. Los lujos los dejamos para los deportistas de élite, para los afortunados, o bien para los más corruptos en su labor.

Con esto expuesto, ¿qué es lo peor repartido en el mundo?. Bien, pues no es el dinero, ni las riquezas, ni una cara bonita o un buen físico, lo peor repartido en el mundo es sin duda la inteligencia. Pocas son las personas que tienen la ventaja de comprender un texto echándole tan solo un vistazo, memorizar según que cosas como si de un disco duro se tratase o simplemente realizar operaciones matemáticas mentalmente a la velocidad de la luz, literalmente. Estas son las personas que realmente tienen un gran poder frente al resto, son aquellas que tienen todo lo necesario para poder triunfar en la vida.

No obstante, siempre hay un “pero”;

            -”Eres feo, pero tienes dinero y por eso me gustas”

            -”Eres buena chica, pero no eres mi prototipo”

            -”Qué buenos resultados obtuvo en las elecciones, pero que mal presidente esta siendo…”

Vivimos condicionados por lo que es más fácil de ver, y no por lo que realmente somos capaces de hacer.

La inteligencia no iba a ser menos, todo y que no es una condición quién  seas, cual sea tu raza, tu sexo o tu religión, sí viene condicionada por el hábito, siendo este el encargado de administrar las capacidades innatas de las mentes afortunadas. Si el hábito es el correcto, guiará a la persona inteligente por el buen camino, ayudándola a conseguir todo lo que se proponga, siendo la ambición su principal referencia. En cambio, si este no es bueno, puede llevar a la persona al fracaso, lo que conllevará entrar en un bucle de pesimismo que no le permitirá alcanzar sus metas, y como consecuencia de esto, no podrá ser feliz. Por lo tanto, si triunfas en la vida será gracias al hábito, pero si fracasas, también será el culpable.

Dedicación, trabajo y sacrificio, lo necesario para tener un as en la manga durante el transcurso de toda una vida.

Parlant amb una companya sobre el debat que estem tenint sobre el tema del hiyab, m’ha recomanat que miri un documental i, un cop l’he vist, em sembla interessant que el mireu i opineu.

http://www.tv3.cat/videos/4939351/Femen-dones-guerreres

El primer que vull expressar és l’agraïment per la vostra participació. Aquest bloc es troba en un estat una mica agònic per la poca participació i, per tant, la vostra iniciativa té un valor que potser encara no copseu… No ens posem sentimentals i anem per feina:

– Meriem: veig al teu article un posicionament que em resulta una mica contradictori; per una banda sembla que reconeixes que el vel és adoptat no sempre de forma plenament lliure, però immediatament ataques als francesos per prohibir-lo… En què quedem? Defensem la llibertat amb totes les conseqüències (incloent-hi el dret a no ser educada de forma que hom pensi que el hiyab ha de ser obligatori) o només critiquem la falta de llibertat a un altre estat? Pensem de forma concreta a la nostra concreta situació i decidim si hem adoptat el hiyab de forma lliure ara i aquí, no fugim a un altre estat per criticar…

– Giuliana: quan llegeixo la teva resposta tinc una mica de por… em fan por les defenses de la llibertat que només es produeixen per defensar la llibertat d’autoesclavitzar-se. La llibertat és una situació que es produeix quan hom té dret a decidir quina opció creu que és la millor. Però si una noia ha estat educada de manera que creu que només hi ha una opció correcta… aquesta noia és realment lliure? Ho sento, però em prenc el tema de la llibertat massa seriosament i, tot i que estic acostumat, no m’agrada que la religió (sigui quina sigui…) amagui les seves intencions (tant sovint repressores) emparant-se sota la llibertat.

– Youssef: crec que la teva argumentació és ingènua; qüestiones la perdurabilitat dels costums en circumstàncies adverses però oblides que els costums tenen un podem immens sobre la conducta humana… Els costums ens proporcionen una guia de conducta i, per tant, ens resolen una enorme quantitat de problemes; els éssers humans som animals socials i fem el que sigui per tal d’adaptar-nos al medi social i, ens agradi o no, seguir un costum és una forma força eficaç d’adaptació. Pensar que qualsevol adepte a qualsevol religió ha de tenir, obligatòriament, un coneixement dels fonaments de les seves creences em resulta ingenu i, a la vegada, esperançador: el dia que les religions siguin estrictes pel que fa al coneixement de la doctrina, entraran en crisi per falta de clientela…

Francament, crec que el tema del hiyab s’hauria d’encarar sense hipocresies: tinc el convenciment que la majoria de les noies que el porten ho fan per obligació o, de forma més subtil, per què han estat educades per pensar que el correcte és amagar els seus cabells. En aquest sentit, crec que és hipòcrita (o ingenu) apel·lar a la llibertat.

D’altra banda, encara no he trobat una resposta satisfactòria a la següent qüestió: si l’ésser humà és obra de la creació de Déu, per què ens ha d’avergonyir mostrar una part, sigui quina sigui, d’aquesta creació? Si Déu ens ha donat cabells, per què s’han d’amagar?

I de forma més punyent: com és que a Déu només li resulta ofensiu el cabell femení? Com és que no trobem limitacions pel que fa als cabells masculins?

Aquesta obsessió exclusiva per la femineïtat em resulta com a mínim sospitosa… i, si m’ho penso amb atenció, una mica perversa.

HE AGAFAT AQUEST TEMA PERQUÈ SEMPRE QUAN ES PARLA DE TEMES RELACIONATS AMB LA  RELIGIÓ SEMPRE HI HA GRANS DEBATS.

-COM JA SABEM A FRANCA EL HIJAB ESTÀ PROHIBIT EN LES ESCOLES PÚBLIQUES, EN ELS TREBALLS PÚBLICS ETC,CREUS QUE AQUÍ A ESPANYA HAURIEN DE FER EL MATEIX?

-QUAN UNA DONA MUSULMANA ES POSA HIJAB  ÉS BO PER LA SOCIETAT O NO?….

-QUI PORTA HIYAB ÉS LLIURE…

-QUE EN PENSES DE LES COMPANYES DE CLASSE QUE PORTEN HIYAB…

MI OPINIÓN:El velo islámico es obligatorio a partir de que una niña empieza a producirse en ella cambios en la pubertad.
En mi opinión el hiyab es una decisión que toma una mujer musulmana aunque a veces no es del todo una decisión porque hay mujeres a las que obligan otras que se lo ponen para verse mejor y pocas que si se lo ponen por su propia voluntad para obedecer a dios. El hiyab no es un símbolo machista aunque creo que la mayoria de la sociedad piensa que si lo es, el hiyab es una costumbre musulmana en los paises árabes desde hace mucho tiempo y aún se conserva .
Yo pienso que el hiyab no se puede prohibir, como en Francia que dicen que las mujeres deben tener libertad y no lo cumplen. No sé porque no lo aceptan si solo cubre el cuerpo y la cabeza pero no el rostro. Eso seria un niqab o burka.

Gaudir de la vida vol dir treure un benefici i un profit. Si traslladem el concepte a la nostra vida, no sempre en gaudim. La família, els amics, el treball i la cultura són parts de la vida molt importants i que de vegades menyspreem. Les raons poden ser diverses en funció de les persones i les circumstàncies. Tal vegada, si ens aturessin una estona a reflexionar al voltant d’aquest concepte, els nervis i l’ estrès es reduirien en la nostra vida. Això, necessitem una reflexió basada en un antiga dita oriental: “La gent s’arregla tots els dies el cabell. Per què no el cor?”.
Un dels principals problemes que ens pot amargar la vida és la relació amb els altres. Quantes vegades ens hem emprenyat amb un amic per algun comentari absurd. És que, en alguns moments, les persones ens equivoquen. Ningú és perfecte. La perfecció en l’ésser humà no existeix i tot té una importància relativa. Tampoc podem oblidar la feina, font de conflictes: retards, deixadesa, escapolir-se de les tasques… En aquest aspecte és important trobar petits moments que ens gratifiquin com una conversa agradable amb un company. I, per últim, la parella. Acceptar l’altre pot ser el primer pas on la confiança esdevé fonamental.
Entendre i acceptar la imperfecció humana ens ajudarà a triar entre gaudir de la vida o arreglar-nos el cabell.

Tots nosaltres tenim consciència de que actualment hi ha una multitud de religions o més ben dit, branques de religions,com per exemple el cristianisme té bastants més branques que l’Islam i el judaisme, però això no és el que més ens interessa ara mateix sinó que hem de poder conviure tots junts en aquest món i tant el budista com el ateu o com el musulmà han de poder viure tranquil•lament sense possibilitats de entrar en guerres polítiques, religioses ni de cap altre tipus, però ara cada un de nosaltres ens preguntarem: però si la religió imposa unes normes, hem de complir-les no? I la resposta no és pas fàcil ni molt menys, perquè avui en dia tots i cada un de nosaltres estem sota un sistema polític o ‘’religiós’’, i això fa que pensem en el que hem de fer com a membres de la nostra societat, i aquí és quan comença el problema ja que hem de imposar les nostres ‘’lleis’’ sobre la de tots, i si no es compleixen haurà conflictes greus. De tots els obstacles que he anomenat, no crec que es solucionin molts, ja que els presidents actuals tenen tot sota control i com tots sabeu, les coses no es fan a ‘cara o creu’, és a dir, abans de votar a un partit o estar d’acord amb un sistema democràtic, hem de reflexionar sobre certes coses que no les tenim força clares i això és el fa que no avancem políticament i per tant mai obtindrem presidents que imposin unes normes fixes de igualtat de drets entre les persones, ja siguin cristians,jueus, musulmans o profundament ateus.

Els joves, si són suficientement adults com per treballar als 16 anys també haurien de poder votar: a la nostra cultura, el tema de la política esdevé un tòpic comú de converses i ja des d’una temprana edat, els joves comencen a tenir més o menys clar quin és el seu model ideal de governant (moltes vegades per influències familiars) o si més no, quines lleis ens afecten positiva o negativament. Només cal que preguntem a un grup d’individus d’aquesta edat per qui candidat haurien votat les eleccions passades i el perquè i de segur que respodrien enraonadament. No està clar, doncs, que als 16 anys es pot tenir ull crític vers la política i en conseqüència seny per a votar? Si algú pot al·legar que a aquesta edat encara no hem arribat a la maduresa: estem segurs que als 18 tothom és suficientment madur i responsable? Si fos així: en quina societat tan feliç viviríem, no?

La muerte es algo que todos solemos percibir como un sentimiento de tristeza, la mayoría de veces somos egoístas con la muerte, es decir, casi siempre cuando oímos que ha muerto algún ser querido nos ponemos tristes y porque? Si él ha dejado todos los problemas mundanos y en el peor de los casos estaría en la “nada “ después de su muerte, entonces no deberíamos preocuparnos pero es totalmente al contrario, eso sí, siempre incluyendo excepciones de personas religiosas, ateas…etc. Hay gente que dice que la muerte solo es un cambio de mundos (religiosos), otros dicen que no sentiremos nada “desapareceremos” (ateos) y otros que les da totalmente igual y no saben dónde van a parar. Siempre hemos pensado alguna vez en nuestras vidas que pasara después de la muerte, pero no hemos logrado saber nada y no creo que algún día lo hagamos, pero siempre tendremos esa inquietud de saber que pasara después de “dormirse del todo”. Las personas religiosas que deciden acabar sus vidas muriendo como mártires, muy pocas de esas personas tienen miedo de la muerte y por eso llega un punto que hasta la desean para poder descansar de la vida mundana e ir a algún sitio mejor en el que esté todo preparado y no haya que preparar, trabajar ni tampoco hacer el mínimo esfuerzo para nada, todo esto es desde el punto de vista de la persona “muy” religiosa y con objetivos “claros” en esta vida. Desde el punto de vista de un ateo, o al menos las personas que les da igual lo que pasara después de la muerte, tienen el sentimiento de que la muerte es un acto un poco duro y impactante en su vida, siempre están deseando vivir más y más deseando cada día más fama y fortuna, pero siempre digo que hay excepciones. Después de todo lo que acabo de decir no hay que confundir que el religioso no disfruta de la vida y pensamientos parecidos sino totalmente al contrario, hay personas en este mundo que lo tienen todo y al mismo tiempo no tienen nada o al menos eso es lo que sienten, y por eso acuden a psicólogos y médicos para que les den la panacea adecuada. En conclusión, cada uno de nosotros tiene que buscar la libertad en esta vida y por supuesto no dejar de pensar en los objetivos que queremos alcanzar y así poder reanimarnos a nosotros mismos y no solo pensar en la muerte, que es un factor que nadie sabe cuándo ni dónde se dará, todos sabremos lo que se esconde en el otro lado cuando estemos en el ataúd o no.

Als següents enllaços podreu accedir als exàmens que hem fet al llarg del curs. Aprofiteu-los com a exercicis per a preparar la recuperació.

https://docs.google.com/document/d/1RDCzgniM4UQRTEQ_sdP9gVfBv4G9dxH6HsLDld77GjI/edit

https://docs.google.com/document/d/1JsSUhWdyKpJTQ4TUh4fWIjC9ahZEoSJX9JJQxMsZDaw/edit

https://docs.google.com/open?id=0ByuU4e4rWTwLYjdkNzc0NDgtYjk0OS00ZmViLWJkNmMtZTA2YmRmNzQ4MTk2
https://docs.google.com/document/d/1knY9AVpxVqgsazlZOCRMncnGUKTNcw_Xc2ha0dD8Kn0/edit
https://docs.google.com/document/d/14qrXXLOTe-xwChHScwUGKuMvzz1EJE_5zBPOSb0auac/edit
https://docs.google.com/document/d/1IOlghRVnz9nvTPtCC80adj1eV9zbLz3ZFBZNWwAynz4/edit

Todos nos hemos encontrado en días en que al parecer todo nos sale mal: tropezamos, escuchamos malas noticias, suspendemos un examen, etcétera. Algunos le dirán levantarse con el pie izquierdo, otros un día de mala suerte o simplemente casualidad, sin embargo ¿existirá realmente la mala suerte?
Actualmente nos vemos enfrascados en una sociedad llena de prejuicios, donde la gente continuamente crea una opinión sobre algo sin antes tener pruebas certeras que la avalen. Esto pasa con lo denominado “mala suerte”. Muchos creemos, o más bien, preferimos creer que los acontecimientos extraños o no deseados nos pasan por una suerte ajena a nuestra voluntad, término frecuentemente relacionado a destino, hasta tal punto de que tememos o nos espantamos de lo que sólo ha sido resultado nuestra imaginación. ¿No sería que el ser humano ha querido escudar sus errores en lo que denominamos un “día de mala suerte”? Si vamos por una calle equivocada, apostamos a un número no ganador en la lotería o tomamos otra mala decisión, optamos por suponer que ha sido por causa de una fuerza desconocida predispuesta sobre nosotros a hacernos responsables de las decisiones tomadas.
Independientemente de ser mala o buena, la suerte es algo que nunca será demostrado, y es que así como cualquier cara del dado puede salir al ser lanzado, un acto puede desencadenar muchas consecuencias, las mismas tanto en un lunes siete como en un martes trece.
A modo de conclusión, la mala suerte es inexistente, siendo sólo una amalgama de prejuicios de mucha gente. Tal vez nunca estaremos tan seguros como para eliminar cualquier atisbo de este tema, pero la verdad es una: mientras tengamos potestad de obrar con autonomía, no habrá lugar para la suerte, fortuna… destino.

Al llarg de la història s’ha diferenciat la perfecció de la imperfecció ja que molts filòsofs i científics han volgut assolir-la. El perfeccionisme és la idea que la perfecció pot ser aconseguida, però que és la perfecció. La perfecció és la qualitat màxima que pot tenir un ésser o objecte el qual no té cap error, per tant per ser perfecte s’han d’evitar els errors. El problema apareix quan s’ha de diferenciar entre el correcte i l’erroni. Per tant la perfecció està sotmesa una sèrie de regles, lleis que la humanitat a anat creant des del principi de l’evolució. Així que allo perfecte no existeix sinó que és un concepte que l’ésser humà va crear per definir tot el que s’aïlla de l’ordinari, tot això que no pot despertar cap sèrie de dubtes. Per tant és un concepte abstracte inexistent que desperta l’esperit de aconseguir arribar el més lluny possible en la vida sense arribar mai al límit.

Des de que es va extendre pel món, el Budisme sempre ha estat causa de controvèrsia, tenint en compte que els límits entre filosofia i religió que hi són presents en aquesta corrent no estan ben bé delimitats.

El Budisme pretén, entre d’altres coses, la supressió definitiva de tot sentiment d’insatisfacció ja que la causa real i universal de la insatisfacció o frustració serien els desitjos, que alhora són productes de la il·lusió i la ignorància, una percepció errònia de la vida i de la existència d’un “jo”: quan això es duu a terme, la persona “desperta” i adquireix una nova percepció, real i satisfactòria. Des d’aquest punt de vista, el budisme és una filosofia ja que té sentit, o més bé, és raonable dir que si no volem una cosa no patiríem si no la tinguéssim.

Tanmateix, l’argument que defensa el Budisme com a filosofia es basa en el fet que el Budisme és menys dogmàtic que la majoria d’altres religions. Aquest argument, però, ignora el misticisme: l’experiència íntima i directa de la persona amb la Última Realitat l’Absolut…Déu. El Budisme és molt místic i el ser místic pertany més a la religió que a la filosofia; mitjançant la  meditació, Siddartha Gautama (Buda) va experimentar la vertadera Existència entre el subjecte i l’objecte, un mateix i l’altre, vida i mort. L’existència enlluernadora o sine quan non del Budisme, ens fa pensar que és una religió.

Aleshores quant a la pregunta que si és filosofia o religió, jutjo que és una filosofia més que una religió (i que consti que amb això no estic afirmant que no tingui cap tret de la religió) ja que hi és absent la fe (Què hem de creure sense qüestionar en el Budisme?), no hi ha contigut irracional (ja ho he dit abans, és racional deixar de voler una cosa per tal de no patir per ella), no hi ha cap deïtat o profeta (Atenció! No s’ha de confondre a Buda amb un profeta o un déu; ell només va difondre les seves creences, o millor dit: la seva filosofia) i no troba d’explicar l’origen del món, sinó els sofriments. Així mateix, si que intenta estudiar la nostra realitat des d’un sentit més ampli, les tesis Budistes són racionals i no es necessita de proves observables i no ha de ser necessariament pràctica (totes característiques dels coneixements filosòfics).

Per què faig el comentari?…

–Primerament, com a introducció, vull comunicar que he fet aquest comentari perquè m’ha impactat, m’ha creat curiositat un petit fragment de tants que té OSHO a uns dels seus llibres titulat “Intel·ligència”, i per tant voldria possar la meva opinió i voldria que cadascú de vosaltres (interessats) comentés que us assembla.

Qui era OSHO?…

OSHO era un professor de filosofia i orador públic indi contemporani (1931-1990). Bàsicament, en els seus discursos re-interpretava els escrits de tradicions religioses, de místics i filòsofs de tot el món.

–Seguidament, possaré un breu resum del fragment que m’ha impactat, que tracta de dues paraules claus; la intel·ligència al nèixer i de la intel·igència al crèixer, i farè la meva opinió sobre que m’assembla el comentari d’OSHO.

Text:

La intel lligència, ens diu Osho, no té res a veure amb els coneixements, té a veure amb ser meditatiu. Tots naixem intel·ligents, però a mesura que creixem les institucions polítiques, religioses i socials corrompen aquesta intel·igència i ens creen pors i avarícies. Osho proposa la meditació com el camí per «recuperar» aquesta intel·ligència innata.

OSHO: Intel·ligència.

Opinió personal…

–A continuació, possaré una mica de resum del text, de la meva opinió, i del que a mí hem sembla el que és la intel·ligència al món contemporani, faré una barreja de tot un poc, és a dir, el meu comentari no té perquè ser cert.

Quan diu que la intel·ligència no ha de veure amb els coneixements, que tots naixem intel·ligents, penso que vol dir que tots naixem amb una intel·ligència privilegiada, però que per culpa de crèixer en una societat per així dir-la molt esquemàtica (adquirim els coneixements que ens propossen els “superiors”, hem de fer el que volen, hem d’estudiar el que volen, i no podem fer el que nosaltres volem, llavors penso que arribem a un punt que som robots), arribem a una inteligència robòtica, o si volem, podem no anomenar-la ni  intel·ligència…

El fet de ser meditatiu, vol dir que nosaltres quan naixem, fem un procés de meditació, i demostrem la nostra intel·ligència, és a dir, no ens basem en els coneixements que hem adquirit, ja que som petits, per tant, és una intel·ligència innata, no està manipulada per la societat.

Exemple: Un nen petit, torna de l’escola a casa amb un gran somriure al seu rostre, i la seva mare li diu:
-Veig que sembles molt feliç. Així que t’agrada l’escola, no?

I li respòn el nen:

-No  siguis ximple mare, no has de confondre l’anar amb el tornar-hi!…

En aquest petit diàleg, és veu un clar exemple de la intel·ligència innata que diu que vol recuperar OSHO, una intel·ligència no manipulada per la societat, una intel·ligència que surt de dins…

Preguntes per als interessats…

–Si heu llegit la meva opinió sobre l’article, potser, i es molt probable que sigui diferent a la vostra. Per aquest motiu, m’agradaria saber les vostres opinions sobre el que us assembla el comentari d’OSHO, el fet de que tots naixem intel·ligents i per culpa de la societat, aquesta intel·ligència tant privilegiada és va desgastant… O fins i tot, podeu criticar la meva opinió, i podem fer un petit debat.

Llegiu i opineu:

http://catalanrevolution.wordpress.com/

http://www.nolesvotes.com/

http://www.democraciarealya.es/

Les BASES del concurs d’assaig són:

1- Pot participar qualsevol alumne de l’Institut Maria Aurèlia Capmany de Batxillerat.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió sobre qualsevol tema que tingui relació amb la filosofia (veure com a exemple els articles publicats a la pàgina d’inici del bloc) escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Jesús Gómez, ja sigui en mà, per mitjà del correu electrònic o com a comentari a aquesta pàgina.

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixerà l’administrador del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim que assignarà l’administrador) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és el dia 8 d’abril del 2011. L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

Recentment l’Observatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social ha fet públic el document Hi ha límits en les formes de vestir de l’alumnat dels centres educatius públics? A aquest document es reflexiona des de diferents punts de vista sobre els conflictes que es generen als centres de secundària a partir de les maneres de vestir dels alumnes. El document finalitza amb una proposta de 4 criteris que podrien constituir causes per limitar la manera de vestir dels alumnes.

Us proposo que llegiu el document i expresseu la vostra opinió sobre aquests 4 criteris. Per llegir el document, aneu al següent enllaç: formes de vestir.