Pel que fa al procés codificador romà, va ser tardà, costós i actualment rellevant per la intenció romana d’establir un únic material, un únic fonament per explicar tota la teoria jurídica esmentada durant segles per diferents juristes i la intencionalitat de deixar petjada en l’àmbit de la legislació.
Aquí us deixo una presentació sobre què entenem per procés codificador.
En primer terme, anomenem dret anglosaxó, aquell dret que s’aplicava a Anglaterra a l’edat Mitjana i es fa servir en gran part dels territoris d’influència britànica. Aquesta jurisprudència està basada en el costum i per això se’n diu Common Law.
Pel que fa a la història, el dret Romà arribà a l’antiga Anglaterra entre els anys 43 aC fins al 400 dC, com a conseqüència de la dominació romana. Durant aquestes dècades, es formarà un pensament jurídic en igualtat als altres territoris romans del mediterrani, que posteriorment, en època d’invasions bàrbares, no persistiran les idees inculcades pels romans i es perdran. Per tant, les institucions del dret anglosaxó probablement en aquests primers temps, es van formar per mitjà dels darrers principis romans i posteriorment a base de costums que haguessin persistit en la tradició amb el pas dels segles. En l’any 600, el rei Etelberto va realitzar una recopilació escrita de les lleis del regne, que tractava sobre la propietat, la vida i la integritat física; i al voltant del 700, va ser ampliada amb la sanció de delictes no compensables econòmicament. No obstant, tot i que es van establir mesures pel desenvolupament d’unes lleis escrites, les invasions no van deixar de cessar i no va ser possible realitzar-les. Al segle IX, amb l’arribada dels vikings es va deslligar un enfrontament perllongat que no va acabar fins a finals de segle. En finalitzar les revoltes vikingues, va succeir al tron anglès Enrique II Plantagenet. Aquest va organitzar tribunals que administressin un dret comú a Anglaterra, per tal que la població deixés de creure en les tradicions, i així doncs, la possibilitat de formar un sol recull de lleis i jurisdicció que conformés l’activitat jurídica anglesa. De tal manera, aquest mètode d’Enrique II Plantagenet va donar nom al que avui coneixem per Common Law, una mescla entre el costum i les noves legislacions. A partir d’aquesta decisió, es va formar una assemblea general que va estar formada per uns pocs nobles, consellers i secretaris del rei, prenent el nom de Curia Regis (Cort del Rei). Així doncs, quan un ciutadà anava davant el rei buscant justícia, aquest estenia una ordre, un writ, dirigida als seus tribunals per atendre el cas. Aquests writs eren fórmules i cadascuna d’elles contenia una breu explicació del cas, és a dir, hi havia una fórmula per a cada tipus de litigi. Al seu torn, cada vegada que es resolia un cas, la sentència es registrava en un llibre, l’Anuari. Aquests precedents registrats no tenien llavors força obligatòria per a les causes posteriors. Però, si s’aconseguia demostrar al jutge que un determinat principi s’havia aplicat anteriorment en un cas semblant, el mateix no tindria cap problema en aplicar la mateixa solució en el cas concret que entenia.
Pel que fa al contingut de la jurisprudència anglosaxona, comencen a fer-se evidents les diferències entre ambdós drets.
Com ja se sap, als països anglosaxons hi ha dos cossos de normes:
· El dret escrit, cridin law o statue law, que està constituït per normes generals amb principis abstractes sobre la manera de fer justícia per els anglesos. Constitueix la part menys rellevant del dret privat i molt poc utilitzada.
· El dret no escrit o també anomenat, common law. Aquest està format a partir dels costums judicials. Constitueix la part més rica del dret privat. Les resolucions dels tribunals es recolzen en precedents que es remonten a temps inmemorables, el sentit dels quals i abast poden fàcilment adaptar-se per solucionar els nous casos litigiosos. Així, els jutges poden explorar a partir d’un cas concret, per exemple, una teoria de la responsabilitat aplicable a les situacions similars. Tots dos cossos de normes es vinculen respectivament amb la lex scripta i la lex non scripta a Roma. Una vegada més es posa en evidència la similitud entre el dret anglosaxó i el romà en un tram de la seva història.
Segons la teoria tradicional el common law està conformat per l’acumulació de les sentencias precedents declarades pels jutges, les quals provenen dels costums preexistente mitjançant la tradició. La teoria moderna en canvi, sosté que aquest sistema és planament judicial. Els jutges no “descobreixen dret” en el costum; ells mateixos creen dret en fallar, interpretant i adaptant solucions anteriors formulades en casos similars. Avui els jutges resolen segons precedent, no segons el costum. Per tant, la fallada judicial es compon d’una idea principal, la font normativa, de la qual es pot extreure una nova norma general, que servirà per solucionar casos semblants. Conforme a aquesta idea, els jutges han de fallar els casos que es presenten davant ells de la mateixa forma que van ser resolts per sentències anteriors, en casos similars i en la mateixa jurisdicció, però en cap cas basant-se en una llei ja escrita, sinó fent ús de la intuïció. Aquest principi permet assegurar la vigència dels valors de pau, ordre, justícia i seguretat. Així mateix, els “precedents” són aplicables en tots els casos posteriors que posseeixin analogies bàsiques amb aquell en el qual van ser dictats, amb el que sorgeixen les normes generals que conformen el common law.
És cert que actualment el terme família (en llatí, familia, -ae) ha canviat en gairebé tots els aspectes envers la nostra societat. A l’antiguitat, el mot família descrivia el conjunt de persones que vivien en una casa sota la potestat del pater familias, al qual li devien obediència i submissió. El poder unitari del paterfamilias constava de diverses autoritats: sobre la dona (manus maritalis o potestas maritalis), sobre els fills (potestas o patria potestas), sobre els esclaus (dominica potestas) i sobre els fills d’altres, entregats en venda al paterfamilias (mancipium).
El “patriarca” tenia la potestat de decidir sobre el futur de tots el individus lliures i no lliures de la casa, determinant si aquests acabarien vivint o morint (ius vitae necisque) i podia vendre o intercanviar un dels seus fills a canvi d’una remuneració econòmica.
Era possible formar part d’una família romana mitjançant dos processos:
La societat acceptava iustus aquell fill nascut després dels 182 dies de la celebració del matrimoni i abans dels 300 de la seva dissolució. Els fills non iusti, és a dir, els nascuts fora del matrimoni, rebien la denominació de spuri o vulgo concepti.
El jurista romà Ulpià (170aC. – 223aC) definia el concepte de família proprio iure dicta com: Iure proprio familiam dicimus plures personas, quae sunt sub unius potestae aut natura iure subiectae. (Per dret propi diem “família” al conjunt de persones que, per naturalesa o per dret, estan sota una mateixa potestat).
Amb el pas dels segles la terminació família ha anat prenent un altre significat, arribant a especificar-lo com aquell grup de persones que tenen una relació de parentesc o bé d’avinença. Cada membre de la família és únic i digne i cap persona està supeditada a cap altre individu -tret dels menors de 18 anys que fins a assolir la majoria d’edat estan supervisats pels pares-.
Les dones en la majoria dels països occidentals obtenen el mateix valor que els homes, encara que, malauradament, en d’altres no s’ha assolit la mateixa igualtat, arribant a existir una subordinació de les mares en vers els pares, marits i, en absència d’aquests, els fills.
Altra dissemblança respecte els temps romans és que avui en dia tothom pot tenir fills sense necessitat d’haver contret matrimoni prèviament. Cadascú escull la manera en què vol viure i si vol casar-se o no, ja que la llei no intervé en cap d’aquestes decisions.
Per tal de fer un treball més dinàmic i omplir-nos de cultura, he fet aquest kahoot per repassar els llatinismes jurídics que tant s’utilitzen en l’actualitat i que hem incorporat al nostre llenguatge. El kahoot és un qüestionari en línia que permet aprendre, repassar continguts, consolidar-los i a la vegada passar-s’ho molt bé a l’aula, és ludificació (o gamificació) dels continguts curriculars. A classe de llatí, fins i tot els fem en llatí i a grec, en grec!
Us animeu a jugar? Vinga!
Els alumnes de 4t ESO de Llatí i els de 2n de Batxillerat de Llatí II de l’Institut Premià de Mar, han estat els primers en provar-ho.
Què us ha semblat?
S’entén per adquisició de la propietat la manera de convertir-se en propietari d’una cosa conforme al dret i la legislació.
L’adquisició de la propietat a Roma podia tenir lloc de les següents Formes:
·Per Occupatio: Aquesta era una manera d’adquirir la propietat que consistia a prendre possessió d’una cosa que no pertanyés a ningú, una res nullius.
Els requisits perquè tingués lloc l’ocupació eren els següents:
– Que el subjecte sigués capaç, és a dir, no fos discapacitat.
– Que es prengués possessió de la cosa.
-Que la cosa no pertanyés a ningú.
Podien ser adquirides per ocupació, les coses que no haguessin mai pertangut a ningú, per exemple: la caça i la pesca; els animals salvatges, els peixos i les aus, que passen a ser propietat del primer ocupant; les coses preses a l’enemic, els captius, presos individualment per un soldat; però, el botí pres col·lectivament per l’armada o els enemics rendits a l’exèrcit o a l’esquadra romana, pertanyien a l’Estat. Igual ocorria amb els immobles situats als territoris conquistats que no poden ser objecte d’ocupació individual, i, per tant, pertanyien a l’estat romà.
· Per accessio: Aquesta es desenvolupava quan una cosa s’adheria a una altra per obra natural o artificial per integrar-se ambdues en un sol cos. Exemple: l’amo de l’estàtua es feia propietari del braç adherit a la mateixa.
· Per especificació: Consistia en la transformació d’una cosa en una altra que té essència pròpia i diferent a l’anterior. Això té lloc quan un obrer o artista crea en el seu treball un objecte nou, amb materials que pertanyen a un altre.
· Per adquisició de fruits: El propietari adquireix els fruits que la propietat produeix. Els fruits poden ser naturals o civils. Els primers són els que es produeixen sense la intervenció de l’home, com la llet de la vaca, la llana de les ovelles, els fruits dels arbres; mentre que els segons són els que s’obtenen en ocasió d’una cosa, del seu gaudi o explotació, com els interessos d’un capital, els rèdits d’una casa llogada.
L’adquisició dels fruits que ocorre quan se separen de la matriu, pot tenir lloc pel propietari de la cosa, i també pel posseïdor de bona fe d’aquesta cosa. EI posseïdor de bona fe fa seus els fruits, regla aquesta que s’aplicava en cas de reivindicació.
El posseïdor estava obligat a restituir l’immoble al seu propietari però conservava els fruits, no com diu Justinià a Institutas, en raó de les cures que ha tingut amb la cosa, sinó perquè creient-se propietari va haver d’emprar els fruits per viure. Obligar-ho a restituir aquests fruits seria causar-li un perjudici que no mereixia en raó de la seva bona fe, i en profit d’un propietari poc interessat per causa de la seva negligència.
A l’època clàssica el posseïdor adquiria els fruits a partir del moment en què se separaven de l’immoble, però sota Dioclecià se’l va obligar a retornar els fruits existents encara i no podia conservar més que els fruits que hagués consumit; a més, havia de retornar els fruits que percebés a partir de la litis contestatio, perquè a aquest moment era al que havia de referir-se el jutge en determinar els elements de la seva sentència.
Adiudicatio. L’adjudicació és una manera d’adquirir la propietat del dret civil i consisteix en l’atorgament del dret per un pronunciament judicial, en aquells judicis que tinguessin per objecte obtenir la divisió d’una cosa comuna; doncs, el jutge atribuïa a cadascun dels litigants la part que li pertanyia del bé que fins llavors havia estat en condomini.
L’adjudicació s’aplicava en ocasió de l’exercici judicial de les següents accions:
1) “Actio familiae erciscundae”, que és l’acció que competeix als hereus per obtenir la partició d’una herència.
2) “Actio communi dividundo”, que és l’acció que intenta qualsevol dels copropietaris per obtenir la divisió de la cosa comuna.
3) “Actio finium regundorum”, que és l’acció que intenta el propietari d’un fundo contra el propietari del fundo veí per obtenir la relimitació o fixació de les fites de cada fundo.
La Llei. L’adquisició per raó de la llei procedia en el cas del tresor, dels fruits i de l’accessió. El tresor era una cosa enterrada i oculta descoberta per atzar i sobre la qual ningú podia justificar el seu dret de propietat. EI tresor pertanyia a qui ho trobés, al seu inventor; i si el terreny en què es descobria pertanyia a una tercera persona es dividia de per meitat entre el descobridor i el propietari del sòl.
Maneres Derivatives d’Adquirir la Propietat
Com s’ha dit, l’adquisició a títol derivatiu ocorre quan la transmissió de la propietat té lloc de mans de l’anterior propietari a les mans del que l’adquireix i ho fa íntegrament i sense reserves de cap naturalesa.
Constitueixen maneres d’adquisició a títol derivatiu per al dret romà: la “mancipatio”, la “in iure cessio”, la “traditio”, la “usucapio” i la “prescriptio”.
Mancipatio
La “mancipatio” o mancipació, era una manera d’adquirir solemne, del dret civil, que exigia la presència de l’alienant, de l’adquirent de cinc testimonis ciutadans púbers i d’un lliure pens o porta balança. La cosa objecte de la venda havia d’estar present al mateix moment, tret que es tractés d’un immoble.
L’adquirent prenia llavors a les seves mans la cosa que volia adquirir i deia: “declaro que aquesta cosa em pertany conforme al dret quiritari i que l’he comprat amb aquesta peça de bronze i aquesta balança” i al mateix temps copejava amb la peça de bronze un dels platerets de la balança.
En aquesta època no hi havia encara monedes que poguessin explicar-se i per això se servien de lingots que es pesaven per determinar el seu pes i el seu valor, d’aquí la necessitat de la balança; i es copejava el lingot contra el platet de la balança, perquè constés la qualitat del metall que es donava com a pagament. Més tard quan l’Estat va fabricar monedes, va resultar inútil pesar-les i fer-les sonar; però, per respecte a les antigues tradicions, es va conservar el costum a títol simbòlic.
L’efecte que produeix aquest procediment és el de transferir immediatament la propietat de l’objecte, però no la seva possessió, la que només s’obté quan l’objecte li és lliurat a l’adquirent. Si l’alienant es nega a transferir-li l’objecte a l’adquirent pot aquest exercir contra ell l’actio rei vindicatio.
El venedor havia de garantir-li al comprador la propietat de la cosa venuda, estant obligat a pagar el doble del preu obtingut, en cas que la cosa no estigués sotmesa al seu domini i l’adquirent fos privat d’ella per l’acció reivindicatòria intentada contra ell per l’autèntic propietari; doncs, l’adquirent tenia una acció penal contra el venedor: la “actio auctoritatis”, per obligar-ho a realitzar el pagament.
En els primers temps, la mancipatio es va usar per realitzar veritables vendes al comptat amb pagament del preu; però després es va emprar de manera general, per realitzar la transmissió de la propietat d’una cosa en virtut de qualsevol títol com a vendes a crèdit, donacions, pagaments, etc. No hi havia llavors sinó un simulacre de venda.
Com era una manera d’adquirir del dret civil, era necessari que ambdues parts tinguessin el ius commercii i només s’aplicava al cap de bestiar mancipi, sent nuls els seus efectes si les coses eren nec mancipi.
Aquesta forma de transmetre la propietat va caure en desús en desaparèixer la distinció entre coses mancipi i nec mancipi.
In Iure Cessio
La “in iure cessio”, era una manera d’adquirir la propietat que consistia, en una espècie d’abandó que feia el propietari de la seva cosa al l’adquirent. D’allí el nom que deriva de les expressions: “cessio”, que equival a abandó; i “in iure”, que vol dir davant el magistrat.
Era una espècie de judici simulat en el qual l’alienant i l’adquirent compareixien davant el pretor amb la cosa, i allí l’adquirent assenyalant la cosa deia: “declaro que aquesta cosa em pertany” i com l’alienant no contradeia aquesta pretensió, el pretor feia constar que l’adquirent n’era el propietari. És un procediment similar al que s’utilitzava per manumitir un esclau per vindicta.
Per ser una manera d’adquirir del dret civil, exigia que les parts gaudissin del ius commercii i s’aplicava per transmetre la propietat de les cap de bestiar mancipi i de les cap de bestiar nec mancipi.
Aquesta forma de transmetre la propietat difereix de la mancipatio:
1) Per la forma: doncs, la mancipatio exigia la presència de cinc testimonis ciutadans romans púbers i un librepens, i no requeria la presència de cap magistrat; mentre que, la iniure cessio tenia lloc davant el pretor i no es requeria la presència de testimonis, ni de librepens.
2) Per la seva aplicació: doncs, la mancipatio només s’aplicava a les cap de bestiar mancipi; mentre que, la in iure cessiose aplicava a les cap de bestiar mancipi i a les cap de bestiar nec mancipi.
La in iure cessio i la mancipatio tenien no obstant això de comuna, el següent:
1) Eren dues maneres d’adquirir la propietat del dret civil, implicant tots dos el gaudi del ius commercii en les dues parts contractants: alienant i adquirent.
2) Eren dos actes solemnes, que no admetien l’addició de cap modalitat, o sigui, que no podien quedar supeditats a l’arribada d’un terme ni al compliment d’una condició.
3) Eren dos actes que exigien la presència dels dos interessats, sense que cap de les parts contractants pogués estar representada per un mandatari.
4) Els dos actes exigien l’aportació de la cosa, perquè es procedís a omplir les seves formes.
La in iure cessio les formalitats de la qual eren molestes en raó de la presència obligatòria del magistrat, va caure aviat en decadència i va desaparèixer sota Justinià.
Traditio
La “traditio” o tradició, consisteix en el lliurament material d’una cosa feta per una persona, cridada el “tradens”, a una altra persona, cridada el “accipiens”.
Derecho romano, Derecho en red. [ en línia] <http://www.derechoromano.es/> [Consulta: Durant tot el mes de setembre, octubre i els primers quinze dies de novembre]
Derecho romano, Ajuda pràctica dirigida a aquelles persones dedicades a l’estudi del dret i en particular a l’análisi del dret romà clàssic, com a font del nostre ordre jurídic. [ en línia] <http://derecho-romano.blogspot.com.es/ [ Consulta: 16, 17, 18 de novembre]
GIMENEZ CANDELA T. Derecho privado romano: (Valencia: Tirant lo blanc, 1999)
TIERNO GALVÁN E., VALENTÍ E, GALÍ N. Aurea dicta: Dichos y proverbios del mundo clásico: ( Barcelona: Referencia crítica, 1ª1987-4ª2008)
WEBGRAFIA
Respuestas en derecho, Bloc sobre el món del dret, comentaris jurídics, justícia i lleis. [en línia] <http://respuestasenderecho.blogspot.com.es/> [ consulta: 20,21,22, 25 i 27 octubre de 2016]
El llatí jurídic <https://www.youtube.com/watch?v=FArNrS3n-t0> [ en línia] [ consulta entre el dia 28-5 desembre]
Dret civil :<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150/docs/DL/DretCivilIntroduccio.pdf> [ en línia] [ durant tot el mes de novembre]
Recuros per traduir textos jurídics <http://www.cicac.cat/arees/llengua/recursos-linguistics/eines-per-traduir-documents-juridics/> [ en línia] [ consulta durant el mes de novembre].
Pàgina d’acudits de Dret romà <http://www.iocandicausa.com/> [ en línia] [ consultada a mitjans de novembre]
Frases en llatí d’ús jurídic <http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Frases_en_llat%C3%AD_d’%C3%BAs_jur%C3%ADdic> [ en línia] [ consultada els mesos d’estiu]
Prezi influències del Dret <https://prezi.com/lhpn4zmfwewy/importancia-del-latin-en-el-derecho-de-hoy-en-dia/> [ en línia] [ consultat el mes de novembre]
Durant l’època romana, el senat estava format per 300 patricis nomenats pel rei i per un president que esdevenia un càrrec major i normalment era un cònsol. El càrrec era vitalici, és a dir, en formaven part fins que es morien. Era el centre de la vida política, ratificava les lleis aprovades a les assemblees i resolia els afers de polítiques exteriors i de finances. Es tractava d’un òrgan merament consultiu i de reunió per intervenir en els aspectes públics de la monarquia.
La sessió s’obria amb uns sacrificis religiosos consultant els auspicis. Els assumptes a tractar eren determinats per la presidència, però els religiosos tenien preferència. La convocatòria es feia bé públicament per pregons (praecones) o bé per un avís a cada senador (era obligatori que tinguessin residència a Roma). L’assistència era obligatòria i si no assistien sense causa, podien ser sancionats amb una multa. Les reunions es celebraven en edificis públics, generalment al Capitoli o al Fòrum.
L’Assemblea romana era una reunió de ciutadans de l’antiga Roma en què aprovaven lleis o nomenaven càrrecs i que juntament amb el Senat, esdevenien els principals òrgans polítics del Populus Romanus, és a dir, el poble romà. Aquestes estaven formades per la plebea i presidides per un Pontífex o un magistrat.
Les assemblees tenien molt més poder que el Senat, ja que podien portar a terme àmplies reformes i propostes.
Hi havia tres tipus d’assemblees:
En l’actualitat, el nostre sistema legislatiu ha variat força des de l’antiga Roma. En l’actualitat està format per un Congrés i un Senat:
El Congrés dels Diputats és una de les dues cambres, juntament amb el Senat que conformen les Corts Generals, a la qual la Constitució ha reservat una sèrie d’importants funcions i facultats. Està compost per diputats dels diferents partits polítics del país. El nombre de diputats és de 350. La distribució de diputats per províncies es fa de la manera següent: A cada una de les cinquanta províncies li correspon un mínim inicial de dos diputats. Les ciutats de Ceuta i Melilla trien un diputat cada una i el nombre restant dels 248 diputats es reparteixen entre les cinquanta províncies en proporció a la seva població.
El mandat dels diputats finalitza als quatre anys després de la seva elecció o el dia de la dissolució de la cambra, que pot tenir lloc conjuntament o separadament de la dissolució del Senat. Aquest dret de dissolució correspon al cap d’estat d’Espanya, actualment el rei.
El senat és un òrgan participatiu que representa el poble espanyol i el lloc en què s’aproven els pressupostos i es controla l’acció del govern, tal i com es fa al Congrés dels diputats. Per això es dubta de la seva eficàcia.
En quant a les diferents èpoques i els seus mandats legislatius, podem veure diferenciades una sèrie de diferències.
En l’assemblea romana, es reunien ciutadans, de diferents classes amb la potestat de representar la ciutadania, en els afers legislatius de l’època. En l’actualitat, no són els ciutadans qui podem gaudir i ser participants d’aquestes reunions per decidir temes legislatius, sinó que, votem representats dels partits polítics que conformen el nostre país. No són els ciutadans qui debaten dels temes que conformen a tota la població, sinó que, per mitjà de diputats es decideixen i es porten a terme les propostes aportades al Congrés dels diputats.
La usucapió va néixer a l’antiga Roma i va utilitzar-se en el Dret romà majoritàriament en l’època de Justinià. Era un mètode que consistia en l’adquisició de la propietat per mitjà del pas del temps. És a dir, un cop passaven dos anys, el possessor podia convertir-se en propietari, tan sols, demostrant que l’objecte o la terra havia estat en les seves mans durant aquell període. Es va crear amb la finalitat de donar seguretat i certesa al propietari, es volia posar fi a l’adquisició ’abosant en què la manera de transmissió no havia sigut l’adequada que requeria la llei. Per exemple, si una persona, no propietaria de cap objecte entregava una cosa, jo no podia adquirir la propietat sinó que passava a ser possessor d’aquesta.
En el dret Espanyol, aquestes maneres d’adquirir la propietat estan actualment documentades a l’article 1940 del Codi civil. Es cita textualment que per disposar d’una propietat es necessita posseir aquell instrument amb bona fe i ajustant-se a la llei.
La codificació no és res més que la plasmació de manera escrita del dret. Bàsicament consisteix a englobar la pluralitat de fonts jurídiques ja existents per crear de totes un sol òrgan que sigui assequible per tota la població. Això és el que s’anomena codi, mot que etimològicament prové de la paraula llatina codex.
L’ètim codex significa literalment ‘escorça d’un arbre’ però s’ha d’entendre en un sentit més general. D’entrada, aquest terme es va utilitzar per referir-se a un antic format editorial utilitzat en l’època romana. Estava format per tauletes de fusta unides entre si per una cinta o anella metàl·lica de manera que cada conjunt de tauletes feia la funció dels llibres actuals. Cap a finals del segle I aC, aquestes es van substituir per plecs de pergamí que es doblegaven i cosien fins a formar-ne un de sencer. Van tenir un ús molt restringit a causa del seu alt cost econòmic. A finals del segle III aC, el codex es començà a utilitzar per a la formació de llibres de matèria jurídica, així doncs, va ser possible la difusió en el món jurídic. A conseqüència de la comoditat que va aportar aquest sistema, estès de bon principi pels romans i posteriorment reformat, per crear nous codis i refer el mode de plasmació de la jurisprudència per tal de tenir una versió més modernitzada.
En definitiva, el significat d’aquest mot estarà summament relacionat amb el món jurídic perquè va permetre denominar un exemplar que concentrés totes les lleis.
