Arxiu d'etiquetes: LLei XII Taules

Comparació de família

Durant aquest apartat del treball, he pogut investigar sobre alguns dels aspectes judicials que integraven la família romana. Per tant, m’ha estat possible establir una sèrie de diferències i similituds fins a formar una comparació d’aquest mateix bloc.

Comencem per la primera valoració, el concepte de família. Com a similitud, els romans van establir la família romana de forma jerarquitzada, en què els membres de la família estaven sotmesos a la patria potestat dels homes de la casa. Aquest fet ha estat efectiu en la societat fins fa poques dècades. El pare, tant en època romana com en els anys 50-60,  ha estat el responsable de tots els membres de la família, de tal manera que, tant la dona com els fills estaven supeditats a la potestat i la decisió de l’home sense tenir determinació en cap aspecte. A més a més, la dona residia a casa cuidant els fills i el pare s’encarregava dels negocis i la gestió econòmica.  Com a diferència, actualment a major part d’Occident, una família no es forma per convenciència, sinó per relacions d’estimació i d’afecte. Tant l’home com la dona tenen la mateixa autoritat envers la seva família. Tampoc, és possible decidir el futur dels fills ja que cada persona és única i singular.

Una disconformitat en el concepte de ciutadà que ens diferencia dels romans és que no existeix una jerarquització que diferencii les persones en grups socials. No existeix la terminologia de ciutadà o no ciutadà, que aquests últims en època clàssica romana  mancaven de tot tipus de llibertat (no tenien assegurances, no podien participar en la vida pública, tampoc podien casar-se d’acord amb la llei ni adoptar de manera correcta…). Avui en dia, qualsevol persona pot assolir la nomenclatura de ciutadà sempre i quan tingui la nacionalitat del país que resideix i així pugui complir uns deures i ser recompensat amb uns drets. Altra desigualtat és que, a diferència dels romans, encara i no estar considerat ciutadà per la llei, s’ha de respectar dignament els drets de les persones i no vetar-los la independència.

Pel que fa el concepte de matrimoni, és cert que els romans, a continuació dels grecs, van aportar a la societat el concepte de matrimoni, en el qual dues persones s’unien per conveniència, de bon principi per a formar una família. Com a diferència aporto que, ara  no existeixen els matrimonis justos i injustos ni tampoc la llei hi pren part. El terme matrimoni ha anat evolucionant fins a formar una relació d’afecte i ja no tant una relació de conveniència entre dues persones, encara que, com a similitud, a Orient encara es segueix portant a terme aquesta tradició seguint el model clàssic romà. Altre concepte molt lligat al matrimoni i recorrent en la societat és el concepte manus de la dona sobre l’home, és a dir, la submissió de la dona envers l’home. Als anys 60, la tradició grecoromana encara era visible en aquest aspecte, la dona era a casa amb els fills i s’ocupava de les tasques de llar, mentre que l’home gestionava la part econòmica. Posteriorment, el terme va anar evolucionant fins que a major part d’Occident va acabar desaparaixent, però malauradament, a altres països no tan desenvolupats, la dona segueix sent a dia d’avui un instrument de reproducció que no es té en compte en les decisions familiars.

La paternitat i l’adopció són dos termes que han variat considerablement en el transcurs d’ambdues èpoques. La paternitat i la maternitat són dos conceptes que estan a la mateixa línia de poder. Només poden limitar el fill fins que assoleix la majoria d’edat però sense dissoldre les seves capacitats i els seus drets com a ésser humà digne que és. No està acceptat per la llei rebutjar el fill o filla, com tampoc ordenar la seva mort. Altre tema, l’adopció actualment és similar a l’antiga Roma. Únicament poden adoptar un menor aquelles persones que tinguin alguna nacionalitat i per tant siguin ciutadans reconeguts per la llei i exclusivament es podrà adoptar si aquella persona està en totals facultats mentals per gestionar i cuidar l’adoptat. Com a diferència, l’adrogació, va quedar totalment suprimida en finalitzar l’època clàssica.

Per acabar amb les comparacions, avui en dia és més comú la tutela que la curatela. La primera se sol efectuar quan els pares del jove moren o no estan en les condicions de fer-se càrrec del menor. Aquest es fa càrrec d’ell fins que assoleix la majoria d’edat. Així doncs, controla i gestiona el seu patrimoni, exactament similar en època romana. Com a diferència, però, la curatela no se segueix portant a terme de la mateixa manera, si no que hi ha assosiacions per a persones discapacitades o bé la seguretat social controla i gestiona els diferents casos de malalties per tractar-los d’una manera més personalitzada insertant-los en centres.

Hereus necessaris i voluntaris

A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret  a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei  (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.

A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes,  era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente)  en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.

L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:

El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.

En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)

De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.

Representació dels hereus en un testament.
Representació dels hereus en un testament.

Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.

En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:

– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.

Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.

-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.

En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.

En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.

En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.

En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.

En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.

Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.

La usucapio

La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.

En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.

Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina  l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.

I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.

imatge que reflexa l'usucapió actual
Imatge que reflecteix la usucapió actual

 

Concepte de propietat

El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.

En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,

A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.

El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.

A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.

–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.

–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.

–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques

Entrega d'una petita propietat romana
Entrega d’una petita propietat romana

La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.

 La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat  és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.

Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual

 

Concepte de ciutadà

En primer lloc, la paraula ciutadà prové del mot llatí civitas que vol dir “ciutat” i pren la nomenclatura de ciuis. A Roma aquesta  terminologia apareix per primera vegada l’any 451 aC representat a la llei de les XII Taules (leges duodecim tabularum) fent referència als ciutadans del poble romà, per formar una distinció entre els estrangers peregrini i els esclaus servi que no eren considerats ciutadans.

En l’antiga Roma, es tenia un concepte molt diferent del que ara considerem esdevenir ciutadà. La societat romana estava jerarquitzada i es dividia en classes socials. Entre aquestes distincions podem diferenciar entre ciutadans i no ciutadans.

ciutada-roma
Ser ciutadà romà

Ser ciutadà romà era un dret que només es concedia als homes lliures que tenien la seva residència a Roma i els que pertanyien a un grup més elevat de la població com podien ser els patricis, els senadors i els administradors de l’imperi.  Aquest dret només s’adquiria si es naixia amb pares ciutadans, per ordre d’un magistrat o bé per que l’emperador ho decidia. Aquesta atribució, els donava una sèrie de drets, que els diferenciava dels no ciutadans. Podien votar a les assemblees populars (ius suffragii), exercir càrrecs públics (ius honorum), tenien dret a enrolar-se a les legions així com drets privats: dret de matrimoni (ius conubi), dret a la propietat i a llegar (ius commercii), dret d’entaular procés i ser jutjat segons el dret romà (ius legis actionis), dret als tria nomina (praenomen, nomen i cognomen). La toga n’era un senyal extern que els distingia en el vestir.

Civis Romanus sum en llatí significa “sóc ciutadà romà” i  és una frase repetida amb orgull per moltes figures romanes importants per reclamar els privilegis inherents a la condició de ciutadans romans, fins i tot, es permetia als presos beneficiar-se d’aquesta prerrogativa, que garantia un tractament més favorable. Apareixen mencions en la literatura romana:

Cervices in carcere frangebantur indignissime civium romanorum, ut iam illa vox et imploratio: «Civis Romanus sum»

                                                              Marc Tul·li Ciceró  (In Verrem 11, V, 162) 

En les presons es trencaven les goles de ciutadans romans d’una manera indecent, de manera que en aquells moments l’expressió «sóc ciutadà romà».

Els no ciutadans, ( dones, esclaus, estrangers, lliberts…) en canvi,  no tenien cap dret. No podien votar, no podien casar-se legalment, no podien exercir cap càrrec públic ni tenir cap propietat. Eren persones totalment privades de llibertat.

imagen

En l’actualitat, el mot ciutadà ha variat considerablement.

Ara considerem ciutadà aquella persona que viu a la ciutat i que té tots els drets i obligacions que ha adquirit, bé de forma immediata per naixement o bé per voluntat pròpia, la nacionalitat.

Malauradament, hi ha una part dels residents que no es considera ciutadà fins que no s’acredita mitjançant la nacionalitat. Els immigrants marxen del seu país cercant millors condicions de vida. Quan arriben al país desenvolupat, han de residir al país entre 2 i 10 anys, depenent del seu lloc d’origen (en el cas d’Espanya) cotitzant, per poder aconseguir la nacionalitat i esdevenir ciutadà. En el cas invers, aquelles persones que resideixen a Espanya i tenen els papers en regla però encara no ha passat 10 anys i aquelles que resideixen a Espanya sense papers, no disposaran de drets ni tampoc obligacions ja que no formaran part de la ciutadania espanyola. Encara i no ser ciutadà, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona.

Per tant, en comparació a l’època romana, una persona pot adquirir el valor de ciutadà si compleix una sèrie de requisits. Actualment, no hi ha classes socials ni distinció de sexes. Tots som iguals davant la llei i els drets i les obligacions son els mateixos per tothom.  En l’època antiga, poques vegades es podia adquirir el valor de ciutadà, només per ordre d’un magistrat, d’un emperador o per haver nascut a Roma. Els ciutadans tenien drets inviolables mentre que els no ciutadans no tenien cap classe de llibertat. Eren considerats objectes, es podien vendre esclaus i comprar i l’home podia vetar les llibertats de la dona, mentre que actualment, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona i la dona és respectada i adquireix les mateixes llibertats que l’home.