Arxiu diari: 27 novembre 2016

Dret romà, Expressions llatines, Fonts, Juristes romans, Llatinismes, Llatinismes jurídics

Aceptació i repudiació de l’herència

Deixa un comentari

La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si.
Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)

Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de  realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar  que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.

Representació de l'acte formal d'acceptació de l'herència
Representació de l’acte formal d’acceptació de l’herència

En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.

Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:

1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.

2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.

· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”

General

Valoració de la continuació de la wiki de llatinismes jurídics

Deixa un comentari

Mentre  realitzava els aspectes del treball teòric, em vaig proposar seguir amb la continuïtat de la wiki de llatinismes, que unes ex-alumnes del centre, i tutorandes del treball de recerca de iure, de la Margalida Capellà, van iniciar per tal de crear una pàgina on tothom pogués visitar el significat de qualsevol expressió llatina jurídica.

Avui en dia, després de sis mesos d’haver acceptat la continuïtat d’aquesta, afirmo que va ser una bona decisió. M’ha permès conèixer de fons tots aquells llatinimes que en època romana van tenir tanta significació i que a l’actualitat continuen usant-se en l’àmbit jurídic. És cert que, hi ha molts que s’han perdut i que gairebé no s’usen però d’altres que, encara formen part del nostre codi civil i dels documents institucionals que conformen el nostre país.

La wiki de llatinismes jurídics m’ha comportat un coneixement extra al contingut del treball que m’ha aportat una mica més de bagatge cultural en aquest aspecte i també, entendre amb més facilitat alguns dels continguts del treball i a la vegada he pogut ampliar un document de consulta obert a Internet a tothom que vulgui saber el significat d’un llatinisme jurídic ja que “l’alfabetització informacional faculta les persones en tots els àmbits de la vida a cercar, avaluar, utilitzar i crear informació eficaçment per aconseguir els seus objectius personals, socials, laborals i educatius. És un dret humà fonamental en un món digital i promou la inclusió social a totes les nacions “(Proclamació d’Alexandria, 2005)

Dret romà, General, Juristes romans, Llatinismes jurídics

Hereus necessaris i voluntaris

Deixa un comentari

A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret  a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei  (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.

A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes,  era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente)  en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.

L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:

El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.

En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)

De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.

Representació dels hereus en un testament.
Representació dels hereus en un testament.

Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.

En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:

– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.

Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.

-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.

En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.

En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.

En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.

En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.

En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.

Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.

Dret romà, General

Paternitat i adopció

Deixa un comentari

La paternitat i l’adopció van ser dos aspectes clau que van condicionar la vida familiar en època antiga.

En quant a la paternitat es considerava fill legítim aquell que naixia d’un matrimoni just ( matrimonium iustum). Els fills eren anomenats a liber/-era/-erum que significava “ lliure”. Malgrat el nom, la situació jurídica dels fills no era tan favorable, estaven exposats a la “pàtria potestas” la qual donava al “pater familias” poder per decidir sobre ells. El dret romà no tenia  prova de paternitat, però en el cas que  haguessin concebut el fill  dins del matrimoni,  i hagués nascut entre 10 mesos i any després de concebre’l, no es dubtava de la seva paternitat.

Com paterfamilias se li atorgaven els següents drets, envers els seus fills:
• “Ius exponendi” El pare tenia el dret d’acceptar o no dins de la família al nounat. Quan un nen naixia era dipositat en una urna per la llevadora. Si el pare acceptava al fill, l’agafava  i ordenava que fos alletat; en cas contrari era abandonat en un abocador.
Les causes que portaven a un pare a rebutjar a un fill eren moltes (defectes físics, dubtes sobre la paternitat,…). Això sí, era més fàcil que fos exposada una nena que un nen.

La repudiació d’un fill no desitjat era una pràctica tan habitual a Roma que ni les lleis van aconseguir frenar-la (des de Ròmul existia una llei de dubtosa eficàcia que penava amb la confiscació de la meitat del patrimoni l’abandó d’un nen o una nena, si aquesta era la primera filla).
• “Ius vitae necisque“. Se’l otorgava el dret a ordenar la mort de qualsevol dels fills. Es tractava d’una mesura extrema que el “pater familias” prenia generalment després de consultar un consell de familiars i per castigar una falta gravíssima. Com per exemple, un delicte contra l’Estat en cas de l’home i relacions il·lícites en cas de la dona).-
• ” Ius vendendi“. Disposava del dret de vendre els fills com a esclaus. Si el nen venut era manumitit pel seu amo, tornava a estar sotmès a la “pàtria potestas“. El fill només aconseguia ser de propi dret si era venut tres vegades pel pare i acceptat altres tres per l’amo. En el cas de les filles amb un cop bastava.

Els dos últims drets no s’exercien ja a la fi de la República. Per això va despertar tanta indignació l’actuació de Catilina, noble romà que al segle I a. de C. va matar el seu fill de 12 anys, fruit d’un matrimoni anterior, sense un altre motiu que propiciar un futur matrimoni. En època imperial per influència del cristianisme tots aquests drets van acabar desapareixent.

Pater is est quem nuptiae demostrant “Pare és aquell que el matrimoni ho demostra”.

Representació escultòria de pater familias amb Eneas i Ascani
Representació escultòria de pater familias amb Eneas i Ascani

En quant a l’adopció, va tenir principalment uns  interessos polítics i religiosos. Va haver-hi dues maneres d’adoptar: Per pròpia adopció (adoptio) i per adrogació (adrogatio).
L’adopció (adoptio) significava eliminar la pàtria potestat d’origen per crear la de l’adoptant. Això duïa a terme la realització de dues operacions: la primera, la de trencament de l’autoritat del pater familias sota el qual estava el fill que anava a ser adoptat; i la segona, la de fer passar aquest fill a la pàtria potestat de l’adoptant. Pel primer, d’acord amb la Llei de les Dotze Taules, operava la mancipació del fill per tres vegades, amb les quals el fill quedava in mancipio a casa de l’adoptant; i, pel segon, o sigui, perquè l’ adoptant adquirís la pàtria potestas sobre el mancipat, havia d’acceptar aquest com pare per després recórrer a un judici fictici, en el qual les dues parts atorgaven l’aceptació, per part de l’adoptant i el lliurament per part del anterior pater familias.

Únicament, podien adoptar els ciutadans romans, ja que  eren els únics que reunien les condicions per exercir la posició de pater familias, però sempre que comptessin amb l’aptitud física per engendrar, ja que l’adopció havia d’imitar la naturalesa (el castrat, per exemple, no podia adoptar); i, a més, l’adoptant havia de superar almenys en 18 anys a l’adoptat. Hi havia una restricció que era que el fill adoptat per un altre i després donat en nova adopció pel pare adoptiu, no podia per segona vegada ser adoptat per aquest.

En cas de l’ adrogació (adrogatio) es basava en obtenir l’autorització del pobre romà a l’hora d’adoptar un fill. Es feia mitjançant una llei i en una institució plegada d’un grup de ciutadans romans que defensaven la veu de la ciutadania. Davant aquests, compareixien l’adrogant i l’adrogat, als qui el rei preguntava si realment estaven interessats en aquesta l’adrogació; i si la resposta era afirmativa, es sometia a l’aprovació del poble mitjançant un prec, d’on ve el vocable ad pregués. Si el poble acceptava, es duïa a terme la cerimònia.

En un altre període, l’evolució del terme va progresar fins a poder distinguir entre adopció plena i menys plena:

-L’adopció plena era la dels descendents que no estaven sotmesos a la pàtria potestat del pater familias, la qual produïa els mateixos efectes que l’adopció.

-L’adopció menys plena era la referent a persones estranyes, que produïa només un vincle personal entre l’ adoptant i l’adoptat, tant que la pàtria potestat seguia sent conservada per la persona que la tenia, per la qual cosa l’adoptat amb prou feines passava de fet a la família de l’adoptant, ja que jurídicament pertanyia a la família del pare natural. Aquesta relació de fet entre l’ adoptant i l’adoptat no creava el vincle agnatici.

Representació en marbre d'una adopció romana.
Representació en marbre d’una adopció romana.

Actualment, no existeix pròpiament una relació de potestat d’un ésser sobre un altre, ja sigui home o dona. Representa que, la potestat està repartida entre els dos progenitors de la família i tenen el poder de prendre decisions per als seus fills menors d’edat, ja que aquests estan sota la seva responsabilidat fins que assoleixen la majoria d’edat. Tampoc és permès als pares, decidir el futur dels seus fills, adjudicar el dia de la seva mort o qualsevol altre tràmit que tingui relació amb la venda o subministrament d’un fill.

De tal manera que l’adopció, és avui en dia, un procés complicat i costós. Quan s’adopta, bé és per marca de recursos sensorials o bé perquè es  vol donar una millor vida a una altra persona de la mateixa manera que es dóna un sentit més ampli a la  vida.

 

Dret romà, Fonts, Llatinismes, Llatinismes jurídics

La usucapio

Deixa un comentari

La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.

En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.

Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina  l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.

I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.

imatge que reflexa l'usucapió actual
Imatge que reflecteix la usucapió actual

 

Dret romà, General, Llatinismes, Llatinismes jurídics

Matrimoni i manus

Deixa un comentari

Gairebé a tot occident, dues persones s’uneixen en matrimoni perquè entre elles existeix una relació d’estimació i d’afecte. En l’antiguitat, es tractava d’una relació d’interès entre dos subjectes. A Roma, l’home controlava la casa i el patrimoni, treballava i imposava una posició dominant (pater familias) sobre la família. Mentre que la dona, estava dominada des de naixement i educada a acceptar el règim de la societat. Majoritàriament, s’ocupava dels fills en la casa conjugal.

En primer lloc, el matrimoni en època romana es tractava d’una condició social. Es considerava un acte de continuïtat de la família. No era permès escollir la persona que s’estimés,  sinó que era un acord de conveniència entre famílies. El matrimoni era un fet ben reconegut socialment i admetia una sèrie d’avantatges jurídics. Aquests només eren implantats quan la unió entre un home i una dona era estable i legalment vàlid.

Nuptiae sunt coniuctio et feminae et consortium omnis vitae, divini et humani iuris communicatio. Modestino, cèlebre jurista del segle III dC.

Els ciutadans romans acceptaven el matrimoni legítim (matrimonium iustum)  el qual donava nom al connubium que era el fet de contraure matrimoni legalment. Mentre que, els no ciutadans mai podien aconseguir casar-se d’acord amb la llei i esdevenien il·legals (matrimonium iniustum).

L’inici del matrimoni no exigia cap cerimònia, a no ser que es tractés d’un enllaç cum manu, és a dir, a l’inici de les noces es portava a terme un ritual per  adquirir la potestat sobre la dona ( conventio in manum). La convivència començava amb un sopar a casa del pare de la noia, seguida d’un festeig on es portava la novia a casa el marit (deductio in domum mariti) i aquest l’esperava amb aigua i foc,  simbologia de la vida en comú. Molts cops, el matrimoni anava precedit d’una promesa (sponsalia), que a la llarga va donar ús a les arrhae sponsaliciae, els actuals anells, en el que es simbolitzava la unió entre la parella.

El matrimoni  podia finalitzar per mitjà del divorci (divortium) que era la cessació de la convivència conjugal. La pèrdua del affectio maritalis és a dir, la renúncia de viure junts no comportava cap acte jurídic, només calia notificar-ho formalment a la parella (repudium).

Cerimònia matrimonial en època clàssica.
Cerimònia matrimonial en època clàssica.

Durant la legislació de l’emperador August, es van dur a terme reformes en l’àmbit polític i social. La proliferació de divorcis va augmentar sobretot en les classes altes de la societat i això va produir un alt descens de la natalitat. Degut a aquest motiu, va promulgar dues lleis per frenar aquesta situació.

La lex Iulia de maritandis ordinibus i la lex Pappia Poppaea. Eren dues lleis en que s’establia  l’obligació de contraure matrimoni. Els homes havien de casar-se  entre els 25 i els 60 anys i les dones entre els 20 i els 50 anys d’edat. En el cas de divorci o defunció, era necessari tornar-se a casar i procrear més fills, a excepció d’aquelles dones que ja en tenien tres (ius trium liberorum), o bé quatre en el cas de les llibertes (ius quattuor liberorum).

L’home, un cop realitzat el casament, assolia la responsabilitat de manus sobre la dona, és a dir, es responsabilitzava del seu patrimoni i passava a tenir la possessió completa sobre ella.

Aquest fet, anomenat mancipium consistia en el poder de l’home sobre la dona (manus) i la seva submissió sota ell. Aquesta adquisició comportava la prohibició de qualsevol vincle amb la família d’origen (adgnatio) i si la dona tenia patrimoni propi (sui iuris) passava automàticament a ser regulat per l’home.

La manus era un dret exclusiu dels ciutadans romans, que podia adquirir-se per mitjançant tres maneres (conventio in manum):

  • Per conffarreatio: Es celebrava una cerimònia religiosa oferida al déu Júpiter en presència de deu testimonis i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis) D’aquesta manera s’adquiria el manus al mateix moment en què s’adquiria el matrimoni i es podia celebrar conjuntament.
  • Per coemptio.: Era una acte que representava una venda fictícia. Intervenia el comprador, cinc testimonis i el pater familias de la dona. Així mateix, aquest transmetia el poder (manus) al marit per un preu simbòlic de diners. També era possible efectuar-se en el moment del casament.
  • Per usus: Consistia en l’adquisició de la manus justificant el poder ininterromput sobre una dona durant un any. Podia adquirir-se sense haver-se casat, encara que era molt poc freqüent.
Representació del matrimoni a l'antiga Roma.
Representació del manus a l’antiga Roma.

Avui en dia a Occident  la figura femenina ha progressat i ha assolit la mateixa posició que en el cas de l’home. Després de moltes lluites per aconseguir la igualtat i deixar enrere multitud de períodes denigrants per a la figura femenina, es va fer possible que la societat prengués la dona amb els mateixos drets i dignitats en què es prenia l’home i que ningú no dubtés de la seva condició.

 A altres racons del món, malauradament, segueix sent visible la submissió i control sobre la dona, es regeix, encara, la relació de conveniència per qüestions polítiques, socials o econòmiques i en alguns llocs, la dona és un objecte animat que no té veu ni vot en la societat.

Dret romà, Expressions llatines, General, Llatinismes jurídics

Concepte de propietat

Deixa un comentari

El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.

En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,

A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.

El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.

A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.

–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.

–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.

–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques

Entrega d'una petita propietat romana
Entrega d’una petita propietat romana

La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.

 La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat  és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.

Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual

 

Debat, General

DEBAT: Importància de la utilització de llatinismes ( en la ciència, en la justícia, en la música…)

2 comentaris

Tema a debatre: Importància de la utilització de  llatinismes en la ciència, la justícia, la música..)

1r grup: A FAVOR dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

2n grup: EN CONTRA dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

Procediment:

1-Es formen dos grups equitatius amb els mateixos participants.

2- Sense haver fet consulta del tema, s’explica el tema de debat.

3- Cada grup, tria un representant, que dialogarà amb l’altre de l’equip contrari.

4- En 45 segons, cada grup ha de fer una exposició del tema, però ja al·legant la seva postura. Primerament a favor; en acabar, en contra.

5- El grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.

6- Segon torn de paraula, el grup a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.

7-Seguidament, el torn a favor exposen les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.

Normes del debat

Al debat ha d’ intervenir només el portaveu del grup, però els seus companys poden passar-li notes (o apuntar a una llibreta, pissarra…) mentre parla el contrincant, agafant aquests les idees del rival per facilitar així la feina del portaveu. Ha d’haver-hi un tribunal d’entre 3-4 persones que decideixi quin grup ha defensat i al·legat millor els seus arguments. Aquest guanya el debat.

Dret romà, General

Tutela i curatela

Deixa un comentari

La tutela i la curatela són dos termes que estan presents en l’actualitat i que tenen el seu origen a l’antiga  Roma.

Quant a la tutela, l’evocador d’aquesta idea va ser Servi Sulpici Rufus. Aquest va descriure-la com el poder i la potestat que s’imposaven a l’impúber, qui per raó de la seva edat tenia necessitat d’un protector, bé perquè hagués nascut sui iuris, és a dir, fora de matrimoni legítim o bé perquè havent nascut sota la patria potestas hagués sortit d’aquesta abans de la pubertat, ja sigui per adopció o per adrogació. Va ser Justinià, però,  qui posteriorment  va recollir aquesta idea en el seu codi de les XII taules i així va passar a la posteritat.

Roma no va ser excepció a la tendència dels pobles civilitzats de brindar protecció als impúbers. Per això, encara sent la tutela originària del Dret Civil  la va consagrar com a imprescindible en el dret hereditari. Circumstància per la qual segurament la Llei de les XII Taules va establir que la tutela havia d’estar al capdavant dels  principals agnats.

La tutela estava considerada en el dret romà com un càrrec públic, sent necessari per complir-la, s’havia de ser persona lliure, ciutadà romà i del sexe masculí. Després es va admetre la possibilitat que exercissin el càrrec de tutor el  filius familias.

S’hi podia diferenciar diferents varietats de tuteles:

–Testamentaria: Es feia a través d’un testament, éra la més important, supera a totes les altres. En origen era un atribut de la potestat paterna i l’adquiria el pater familias sobre els impúbers, que a la mort d’aquest es feien sui iuris i per tant hereus necessaris.

Legitima: Mitjançant aquesta, es nomenava un tutor testamentari, decidit pel pater familias. El dret de nomenar tutor testamentari el tenia el pater familias, qui, per ser posseïdor de la factio testamenti  nomenava tutors als seus descendents immediats i que després de la seva mort vindrien a ser sui iuris.

–Dativa: Era la impartida per l’autoritat, designava el tutor i tenia lloc quan no existien els anteriors mètodes de tutela. En aquest cas el pretor nomenava un tutor que es deia tutor atilianus, perquè aquesta tutela va ser creada per mitjà de la lex atilia de finals del segle III aC.

Al tutor testamentari li va ser permès lliurar-se definitivament de la tutela, fent una declaració solemne davant testimonis de no voler exercir-la, això es va anomenar “abdicatio tutelae“.
El tutor legítim podia transferir la tutela a un estrany, mitjançant la in iure cessio, però si el cessionari moria o patia una capitis deminutio, és a dir, pèrdua les seves facultats mentals, es reintegrava de ple dret a les seves funcions de tutor. El tutor datiu només podia eximir-se d’exercir la tutela al·legant raons greus que li impedissin exercir el càrrec. Posteriorment, en el dret post-clàssic, la mare i l’àvia van poder ser tutores dels seus descendents, sempre que es comprometessin sota jurament a no contreure nou matrimoni.

Quan es duia a terme un canvi de tutela, el poder donat al tutor mitjançant un acord amb el pater familias decidia que l’impúber quedava sotmès a tutela pel nou tutor i que aquest, mancava de facultat correccional respecte del pupil, és a dir, no l’havia d’educar en valors i únicament havia d’administrar i gestionar el seu patrimoni.

Formalitats prèvies per exercir la tutela:
-S’havia de realitzar un inventari solemne dels béns pupil·lars. Havia de fer-se en presència de persones públiques, personae publicae, escribans, tabulers o magistrats; i si per alguna causa era omès l’inventari  o bé hi havia negligència per part del tutor en cas que no fes acte de presència, l’estimació de la fortuna del pupil la feia el jutge. Per testament, el pater podia rellevar al nomenat tutor de l’obligació d’elaborar l’inventari.

– La satisfactio o prestació de fiança. Comportava la promesa formal de conservar intacte el patrimoni del pupil i, així mateix, la presentació de fiadors solvents, és a dir una altra persona que en cas d’omissió per part del tutor assumís el compromís.

Pel que fa a les funcions del tutor es resumeixen en dues idees:

·Autorictatis interpositio: Era l’assistència i cooperació del tutor a un acte jurídic realitzat pel pupil.
·Negotiorum gestio: en la infància del pupil, el tutor administrava i duia a terme els actes sense la col·laboració del pupil; és a dir, els realitzava en nom propi. Quan el pupil assoleix la majoria d’edat, està ja capacitat per gestionar el seu propi patrimoni.

Tot i així, el tutor tenia una sèrie de restriccions pel que fa als seus poders:
-No podien fer donació alguna amb els béns del pupil.
-No podien vendre els béns del pupil
-No podien fer ús personal del capital del pupil.

Representació en marbre de tutela romana.
Representació en marbre de tutela romana.

La curatela feia la mateixa funció que la tutela, però en aquest cas, el curator tenia l’encàrrec de gestionar i administrar els béns d’una persona amb poques facultats mentals (menti capti) i fins i tot podriem anomenar-lo, boig (furiosi). El curator, doncs, s’ocupava de gestionar els béns d’aquests ja que no estaven en plena condició d’assumir responsabilitats.

El dret romà va fer distinció entre els furiosi i el menti capti. El primer era el completament privat de raó, tingués o no intervals lúcids, mentre que el segon era el posseïdor d’una mica d’intel·ligència o de facultats intel·lectuals escassament desenvolupades. En ambdós casos, un cop s’anunciés el seu poc desenvolupament mental o bé malaltia psíquica, passarien directament a ser tutelats per un curator sense la necessitat d’un acte jurídic que ho determinés.

Els restants dements no estaven en curatela, la qual cosa s’explicava per la finalitat de la curatela en aquells temps, no  estava encaminada a protegir els interessos dels incapaços, sinó els de la família agnada.

Pel que fa aquests dos termes en l’actualitat, la tutela és pràcticament semblant a com ho era en època romana, encara que, ha pres, en alguns casos, una altra significació. Pel que fa la curatela, ja gairebé no es fa servir i en els casos que sí, no de la mateixa manera. Coneixem avui en dia la curatela com aquell òrgan de guarda legal que té per objectiu la intervenció del curator en aquells actes que assenyala la llei. La persona sotmesa a curatela no és  un incapaç, sinó que només té limitada la seva capacitat d’obrar. Per això desenvoluparà només aquells actes que pugui realitzar per si mateix, i els que no, necessitarà l’assistència d’una persona que l’ajudi a complementar-se (art 286-288 codi civil espanyol).

Article 286 – Codi civil Espanyol

Están sujetos a curatela:

  1. Los emancipados cuyos padres fallecieren o quedaran impedidos para el ejercicio de la asistencia prevenida por la Ley.
  2. Los que obtuvieren el beneficio de la mayor edad.
  3. Los declarados pródigos.

Precisament en aquest caràcter no habitual de la intervenció del curador es troba la diferència fonamental amb la tutela. En aquesta última, la persona no pot actuar per si mateixa ja que és menor i requereix ser substituït per la tutela dels pares o del representant legal. En aquesta,  el sotmès a ella és legalment representat pel tutor (art. 267 del codi civil).

Artículo 267.

El tutor es el representante del menor o incapacitado, salvo para aquellos actos que pueda realizar por sí solo, ya sea por disposición expresa de la Ley o de la sentencia de incapacitación.

Imatge de la representació de tutela o representant legal
Imatge de la representació de tutela o representant legal
Dret romà, General

Successió ab intestato i successió testamentària

Deixa un comentari

 A l’antiga Roma, la successió legítima o ab intestato es regia fonamentalment per la Llei de les XII taules. Aquesta sostenia que, en absència de testament, succeïssin al difunt, en primer lloc els hereus necessaris (sui heretis) i mancant aquests,  a un altre membre proper de la família (agnatus proximum) i al seu defecte, a altres coneguts (gentils).

Una vegada mort el difunt i en veure que aquest no havia establert cap testament vigent, es convertien, immediatament en hereus aquells que ho eren de forma necessària (sui iuris). En aquesta categoria s’incloïen tant els fills naturals i adoptius, com  la dona cum manu, però es menyspreava aquells que havien estat donats en adopció abans de la mort del mateix. No es feia distinció entre raons de sexe o edat.

Conceptus pro iam nat habetur. El concebut es considera com nascut. ( Gai,1.147)

En cas que, el difunt no tingués fills, s’oferia l’herència als agnats, és a dir, als germans i nebots, i si tampoc en tenia, llavors, passava als gentils, és dir, aquells familiars llunyans però que mantenien certes relacions amb el difunt.

Pel que fa la successió testamentària, era d’allò més habitual en la societat romana ja que els romans volien perpetuar la unitat familiari deixar-los, ja fora als seus hereus més propers o a aquells voluntaris, el destí de tot el patrimoni que havia adquirit en l’edat adulta.
Es distingien diversos tipus de testament. El primer era el més representatiu de la societat romana:

· El testament per aes et libram:
La víctima, abans de morir, triava un testador de confiança per tal que estigués al moment de la seva mort i  s’encarregués de gestionar el seu testament i repartir-ho entre els seus hereus.
Per a aquest acte, es necessitava la presència de 5 testimonis, els quals es fixaven en què el testador no estava realitzant cap acció contra la persona morta ni estava quedant-se amb el seu patrimoni, d’amagat.

· Testamenti factio activa i pasiva
Aquest testament reflectia que aquelles persones que tinguessin problemes mentals i/o una altra discapacitat, eren expulsats del testament ja que no podrien gestionar el patrimoni i a més  que les que ho acceptessin haurien de passar abans per un acte que ho evidenciés.

El testamenti factio activa sustentava que el difunt sol podia deixar en testament aquelles persones que no tinguessin cap discapacitat, i per tant, el seu patrimoni quedaria ben protegit a la mort del mateix. Es considerava no apropiades per al càrrec els esclaus i les dones no casades mitjançant matrimoni just; mentre que el testamenti factio passiva sustentava que els hereus havien d’adquirir el testament mitjançant un acte jurídic.
Posteriorment, en època post clàssica, es va produir una difusió de noves formes testamentàries que van deixar espai a maneres més adaptades a la realitat i influïdes moltes vegades pels costums provincials.

En l’actualitat, la successió abintestato  o legítima es denomina així, per evident contraposició a la successió voluntària o testamentaria.

La successió intestada esdevé a la mort d’una persona sense testament, sent només d’aplicació quan la inexistència o la insuficiència del testament així ho exigeixin, procedint a assenyalar el legislador qui han de ser considerats hereus de qui mor sense designar-los. (Art. 913: “Mancant hereus testamentaris, la Llei defereix l’herència als parents del difunt, al vidu o vídua i a l’Estat”).

Tal designació d’hereus ex lege, en el fons, probablement s’assenteix en el fet fonamental que el sistema jurídic  actual sent un profund horror i considera summament perillós que un determinat patrimoni quedi sense titular i sense successors, afavorint situacions generadores de desordre i de possible apropiació per qualsevol dels béns que quedessin solts i sense amo.

Per tant, actualment, es porten a terme unes crides per atribuir les successions patrimonials i que per tant, no hi hagi patrimoni sense administrar.

1-Els ascendents

2-Els descendents exclouen als ascendents.

3-El cònjuge vidu pot concórrer amb les classes d’ordres anteriors.

A falta de tots els anteriors, els parents col·laterals.

I pel que fa la successió testamentària, és aquell acte personal pel qual el testador, voluntàriament, disposa dels seus béns ja sigui d’una manera total o parcial perquè després de la seva mort s’ordeni la seva pròpia successió. El testador té la facultat d’imposar requisits perquè puguin adquirir l’herència d’una forma determinada, de la mateixa manera pot ampliar el nombre de subjectes que seran els beneficiaris.

Al nostre país existeixen dues classes de testament:

A.- ORDINARIS: Que poden ser:

a) Atorgats per escriptura pública: aquests hauran de ser davant d’un notari i dos testimonis, segons formalitat de llei.

b) De manera tancada: És aquell que es troba en un sobre tancat i es lliura al notari, sense que aquest, comtempli el contingut.

c) Hològraf: És aquell que és lliurat de puny i lletra del testador.

B.- ELS ESPECIALS: Aquests són els Militars, marítims, aeronàutics o per qualsevol altra professió que necessiti un document privat.

Altres testaments  poden ser els d’analfabets i cecs que sostenen
que poden testar solament en escriptura pública, amb les formalitats addicionals indicades en l’article 697 del codi civil.

Article 697º.- Si el testador és cec o analfabet, haurà d’escoltar el testament dues vegades, una pel notari i una altra pel testimoni testamentari que el testador designi.