Concepte de propietat

El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.

En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,

A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.

El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.

A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.

–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.

–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.

–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques

Entrega d'una petita propietat romana
Entrega d’una petita propietat romana

La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.

 La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat  és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.

Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual

 

DEBAT: Importància de la utilització de llatinismes ( en la ciència, en la justícia, en la música…)

Tema a debatre: Importància de la utilització de  llatinismes en la ciència, la justícia, la música..)

1r grup: A FAVOR dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

2n grup: EN CONTRA dels llatinismes en aquests diferents àmbits.

Procediment:

1-Es formen dos grups equitatius amb els mateixos participants.

2- Sense haver fet consulta del tema, s’explica el tema de debat.

3- Cada grup, tria un representant, que dialogarà amb l’altre de l’equip contrari.

4- En 45 segons, cada grup ha de fer una exposició del tema, però ja al·legant la seva postura. Primerament a favor; en acabar, en contra.

5- El grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.

6- Segon torn de paraula, el grup a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.

7-Seguidament, el torn a favor exposen les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.

Normes del debat

Al debat ha d’ intervenir només el portaveu del grup, però els seus companys poden passar-li notes (o apuntar a una llibreta, pissarra…) mentre parla el contrincant, agafant aquests les idees del rival per facilitar així la feina del portaveu. Ha d’haver-hi un tribunal d’entre 3-4 persones que decideixi quin grup ha defensat i al·legat millor els seus arguments. Aquest guanya el debat.

Tutela i curatela

La tutela i la curatela són dos termes que estan presents en l’actualitat i que tenen el seu origen a l’antiga  Roma.

Quant a la tutela, l’evocador d’aquesta idea va ser Servi Sulpici Rufus. Aquest va descriure-la com el poder i la potestat que s’imposaven a l’impúber, qui per raó de la seva edat tenia necessitat d’un protector, bé perquè hagués nascut sui iuris, és a dir, fora de matrimoni legítim o bé perquè havent nascut sota la patria potestas hagués sortit d’aquesta abans de la pubertat, ja sigui per adopció o per adrogació. Va ser Justinià, però,  qui posteriorment  va recollir aquesta idea en el seu codi de les XII taules i així va passar a la posteritat.

Roma no va ser excepció a la tendència dels pobles civilitzats de brindar protecció als impúbers. Per això, encara sent la tutela originària del Dret Civil  la va consagrar com a imprescindible en el dret hereditari. Circumstància per la qual segurament la Llei de les XII Taules va establir que la tutela havia d’estar al capdavant dels  principals agnats.

La tutela estava considerada en el dret romà com un càrrec públic, sent necessari per complir-la, s’havia de ser persona lliure, ciutadà romà i del sexe masculí. Després es va admetre la possibilitat que exercissin el càrrec de tutor el  filius familias.

S’hi podia diferenciar diferents varietats de tuteles:

Testamentaria: Es feia a través d’un testament, éra la més important, supera a totes les altres. En origen era un atribut de la potestat paterna i l’adquiria el pater familias sobre els impúbers, que a la mort d’aquest es feien sui iuris i per tant hereus necessaris.

Legitima: Mitjançant aquesta, es nomenava un tutor testamentari, decidit pel pater familias. El dret de nomenar tutor testamentari el tenia el pater familias, qui, per ser posseïdor de la factio testamenti  nomenava tutors als seus descendents immediats i que després de la seva mort vindrien a ser sui iuris.

Dativa: Era la impartida per l’autoritat, designava el tutor i tenia lloc quan no existien els anteriors mètodes de tutela. En aquest cas el pretor nomenava un tutor que es deia tutor atilianus, perquè aquesta tutela va ser creada per mitjà de la lex atilia de finals del segle III aC.

Al tutor testamentari li va ser permès lliurar-se definitivament de la tutela, fent una declaració solemne davant testimonis de no voler exercir-la, això es va anomenar “abdicatio tutelae“.
El tutor legítim podia transferir la tutela a un estrany, mitjançant la in iure cessio, però si el cessionari moria o patia una capitis deminutio, és a dir, pèrdua les seves facultats mentals, es reintegrava de ple dret a les seves funcions de tutor. El tutor datiu només podia eximir-se d’exercir la tutela al·legant raons greus que li impedissin exercir el càrrec. Posteriorment, en el dret post-clàssic, la mare i l’àvia van poder ser tutores dels seus descendents, sempre que es comprometessin sota jurament a no contreure nou matrimoni.

Quan es duia a terme un canvi de tutela, el poder donat al tutor mitjançant un acord amb el pater familias decidia que l’impúber quedava sotmès a tutela pel nou tutor i que aquest, mancava de facultat correccional respecte del pupil, és a dir, no l’havia d’educar en valors i únicament havia d’administrar i gestionar el seu patrimoni.

Formalitats prèvies per exercir la tutela:
-S’havia de realitzar un inventari solemne dels béns pupil·lars. Havia de fer-se en presència de persones públiques, personae publicae, escribans, tabulers o magistrats; i si per alguna causa era omès l’inventari  o bé hi havia negligència per part del tutor en cas que no fes acte de presència, l’estimació de la fortuna del pupil la feia el jutge. Per testament, el pater podia rellevar al nomenat tutor de l’obligació d’elaborar l’inventari.

– La satisfactio o prestació de fiança. Comportava la promesa formal de conservar intacte el patrimoni del pupil i, així mateix, la presentació de fiadors solvents, és a dir una altra persona que en cas d’omissió per part del tutor assumís el compromís.

Pel que fa a les funcions del tutor es resumeixen en dues idees:

·Autorictatis interpositio: Era l’assistència i cooperació del tutor a un acte jurídic realitzat pel pupil.
·Negotiorum gestio: en la infància del pupil, el tutor administrava i duia a terme els actes sense la col·laboració del pupil; és a dir, els realitzava en nom propi. Quan el pupil assoleix la majoria d’edat, està ja capacitat per gestionar el seu propi patrimoni.

Tot i així, el tutor tenia una sèrie de restriccions pel que fa als seus poders:
-No podien fer donació alguna amb els béns del pupil.
-No podien vendre els béns del pupil
-No podien fer ús personal del capital del pupil.

Representació en marbre de tutela romana.
Representació en marbre de tutela romana.

La curatela feia la mateixa funció que la tutela, però en aquest cas, el curator tenia l’encàrrec de gestionar i administrar els béns d’una persona amb poques facultats mentals (menti capti) i fins i tot podriem anomenar-lo, boig (furiosi). El curator, doncs, s’ocupava de gestionar els béns d’aquests ja que no estaven en plena condició d’assumir responsabilitats.

El dret romà va fer distinció entre els furiosi i el menti capti. El primer era el completament privat de raó, tingués o no intervals lúcids, mentre que el segon era el posseïdor d’una mica d’intel·ligència o de facultats intel·lectuals escassament desenvolupades. En ambdós casos, un cop s’anunciés el seu poc desenvolupament mental o bé malaltia psíquica, passarien directament a ser tutelats per un curator sense la necessitat d’un acte jurídic que ho determinés.

Els restants dements no estaven en curatela, la qual cosa s’explicava per la finalitat de la curatela en aquells temps, no  estava encaminada a protegir els interessos dels incapaços, sinó els de la família agnada.

Pel que fa aquests dos termes en l’actualitat, la tutela és pràcticament semblant a com ho era en època romana, encara que, ha pres, en alguns casos, una altra significació. Pel que fa la curatela, ja gairebé no es fa servir i en els casos que sí, no de la mateixa manera. Coneixem avui en dia la curatela com aquell òrgan de guarda legal que té per objectiu la intervenció del curator en aquells actes que assenyala la llei. La persona sotmesa a curatela no és  un incapaç, sinó que només té limitada la seva capacitat d’obrar. Per això desenvoluparà només aquells actes que pugui realitzar per si mateix, i els que no, necessitarà l’assistència d’una persona que l’ajudi a complementar-se (art 286-288 codi civil espanyol).

Article 286 – Codi civil Espanyol

Están sujetos a curatela:

  1. Los emancipados cuyos padres fallecieren o quedaran impedidos para el ejercicio de la asistencia prevenida por la Ley.
  2. Los que obtuvieren el beneficio de la mayor edad.
  3. Los declarados pródigos.

Precisament en aquest caràcter no habitual de la intervenció del curador es troba la diferència fonamental amb la tutela. En aquesta última, la persona no pot actuar per si mateixa ja que és menor i requereix ser substituït per la tutela dels pares o del representant legal. En aquesta,  el sotmès a ella és legalment representat pel tutor (art. 267 del codi civil).

Artículo 267.

El tutor es el representante del menor o incapacitado, salvo para aquellos actos que pueda realizar por sí solo, ya sea por disposición expresa de la Ley o de la sentencia de incapacitación.

Imatge de la representació de tutela o representant legal
Imatge de la representació de tutela o representant legal

Successió ab intestato i successió testamentària

 A l’antiga Roma, la successió legítima o ab intestato es regia fonamentalment per la Llei de les XII taules. Aquesta sostenia que, en absència de testament, succeïssin al difunt, en primer lloc els hereus necessaris (sui heretis) i mancant aquests,  a un altre membre proper de la família (agnatus proximum) i al seu defecte, a altres coneguts (gentils).

Una vegada mort el difunt i en veure que aquest no havia establert cap testament vigent, es convertien, immediatament en hereus aquells que ho eren de forma necessària (sui iuris). En aquesta categoria s’incloïen tant els fills naturals i adoptius, com  la dona cum manu, però es menyspreava aquells que havien estat donats en adopció abans de la mort del mateix. No es feia distinció entre raons de sexe o edat.

Conceptus pro iam nat habetur. El concebut es considera com nascut. ( Gai,1.147)

En cas que, el difunt no tingués fills, s’oferia l’herència als agnats, és a dir, als germans i nebots, i si tampoc en tenia, llavors, passava als gentils, és dir, aquells familiars llunyans però que mantenien certes relacions amb el difunt.

Pel que fa la successió testamentària, era d’allò més habitual en la societat romana ja que els romans volien perpetuar la unitat familiari deixar-los, ja fora als seus hereus més propers o a aquells voluntaris, el destí de tot el patrimoni que havia adquirit en l’edat adulta.
Es distingien diversos tipus de testament. El primer era el més representatiu de la societat romana:

· El testament per aes et libram:
La víctima, abans de morir, triava un testador de confiança per tal que estigués al moment de la seva mort i  s’encarregués de gestionar el seu testament i repartir-ho entre els seus hereus.
Per a aquest acte, es necessitava la presència de 5 testimonis, els quals es fixaven en què el testador no estava realitzant cap acció contra la persona morta ni estava quedant-se amb el seu patrimoni, d’amagat.

· Testamenti factio activa i pasiva
Aquest testament reflectia que aquelles persones que tinguessin problemes mentals i/o una altra discapacitat, eren expulsats del testament ja que no podrien gestionar el patrimoni i a més  que les que ho acceptessin haurien de passar abans per un acte que ho evidenciés.

El testamenti factio activa sustentava que el difunt sol podia deixar en testament aquelles persones que no tinguessin cap discapacitat, i per tant, el seu patrimoni quedaria ben protegit a la mort del mateix. Es considerava no apropiades per al càrrec els esclaus i les dones no casades mitjançant matrimoni just; mentre que el testamenti factio passiva sustentava que els hereus havien d’adquirir el testament mitjançant un acte jurídic.
Posteriorment, en època post clàssica, es va produir una difusió de noves formes testamentàries que van deixar espai a maneres més adaptades a la realitat i influïdes moltes vegades pels costums provincials.

En l’actualitat, la successió abintestato  o legítima es denomina així, per evident contraposició a la successió voluntària o testamentaria.

La successió intestada esdevé a la mort d’una persona sense testament, sent només d’aplicació quan la inexistència o la insuficiència del testament així ho exigeixin, procedint a assenyalar el legislador qui han de ser considerats hereus de qui mor sense designar-los. (Art. 913: “Mancant hereus testamentaris, la Llei defereix l’herència als parents del difunt, al vidu o vídua i a l’Estat”).

Tal designació d’hereus ex lege, en el fons, probablement s’assenteix en el fet fonamental que el sistema jurídic  actual sent un profund horror i considera summament perillós que un determinat patrimoni quedi sense titular i sense successors, afavorint situacions generadores de desordre i de possible apropiació per qualsevol dels béns que quedessin solts i sense amo.

Per tant, actualment, es porten a terme unes crides per atribuir les successions patrimonials i que per tant, no hi hagi patrimoni sense administrar.

1-Els ascendents

2-Els descendents exclouen als ascendents.

3-El cònjuge vidu pot concórrer amb les classes d’ordres anteriors.

A falta de tots els anteriors, els parents col·laterals.

I pel que fa la successió testamentària, és aquell acte personal pel qual el testador, voluntàriament, disposa dels seus béns ja sigui d’una manera total o parcial perquè després de la seva mort s’ordeni la seva pròpia successió. El testador té la facultat d’imposar requisits perquè puguin adquirir l’herència d’una forma determinada, de la mateixa manera pot ampliar el nombre de subjectes que seran els beneficiaris.

Al nostre país existeixen dues classes de testament:

A.- ORDINARIS: Que poden ser:

a) Atorgats per escriptura pública: aquests hauran de ser davant d’un notari i dos testimonis, segons formalitat de llei.

b) De manera tancada: És aquell que es troba en un sobre tancat i es lliura al notari, sense que aquest, comtempli el contingut.

c) Hològraf: És aquell que és lliurat de puny i lletra del testador.

B.- ELS ESPECIALS: Aquests són els Militars, marítims, aeronàutics o per qualsevol altra professió que necessiti un document privat.

Altres testaments  poden ser els d’analfabets i cecs que sostenen
que poden testar solament en escriptura pública, amb les formalitats addicionals indicades en l’article 697 del codi civil.

Article 697º.- Si el testador és cec o analfabet, haurà d’escoltar el testament dues vegades, una pel notari i una altra pel testimoni testamentari que el testador designi.

 

Pèrdua de la propietat

La pèrdua de la propietat a Roma era un concepte senzill i que no portava conflictes en aquella època. Hi havia diferents mètodes de perdre la propietat:

-De manera voluntària: Era quan es transferia la propietat a una altra persona per mitjà de la venda (mancipatio), la donació o l’abonament i per tant, aquell que es deslliurava de la propietat lliurada, era recompensat econòmicament. La venda (mancipatio) es realitzava amb el lliurament del bé i el preu simultàniament i davant de testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats, l’infractor havia de satisfer l’altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.

-De manera involuntària: Es perdia el dret a la propietat per l’expropiació d’un objecte que ja tenia propietari o  era de l’estat.

En l’actualitat, les maneres de perdre la propietat poden classificar-se en voluntàries i involuntàries, com a l’antiga Roma.

Maneres voluntàries de perdre el domini:
–>Abandonament: Es refereix a l’acte de deixar de costat o descurar qualsevol objecte o dret que es consideri propietat d’un individu.
–>Alienació. Es considera  la transmissió d’un dret cap a  una altra persona. El principi que domina l’alienació, és que ningú no pot transmetre més béns o drets dels quals legítimament li pertanyen.

Maneres involuntàries de perdre el domini:
–> Pèrdua: Existeix una pèrdua física (destrucció) i pèrdua jurídica (que té lloc quan la cosa queda fora  dels homes per disposició de la llei)
–>Expropiació: Consisteix en la transferència de la propietat privada des del seu titular a l’Estat, mitjançant una indemnització econòmica.
–>Revocació: Té lloc quan l’anterior propietari declara la seva voluntat de deixar sense efecte la propietat i no fer-se càrrec d’ella, per tant la perd.
–> Adquisició a non domino: Aquesta és admesa per la llei. L’adquisició a non domino té lloc quan s’adquireix la propietat d’una cosa de qui no és propietari i aquesta adquisició és protegida pel dret, de manera que el propietari no pot reivindicar la cosa.

Afirmem per tant que no hi ha tanta diferència en el que significava pèrdua de la propietat en l’edat romana i el que significa ara.

Dret canònic

El Dret Canònic és el nom de la disciplina, les estructures, les normes i els procediments de l’Església Catòlica. El legislador universal de l’Església Catòlica és el Papa; l’idioma oficial del dret canònic és el Llatí. Aquest és una eina per guiar  l’Església com una gran institució humana de diferents cultures i llengües i informar la comunitat sobre com comportar-se  i protegir els drets dels fidels.

La primera formació del dret catòlic se situa l’any  l’any 313 dC per la qual es permet el cristianisme a Roma i l’oficialització de la religió cristiana en tot el baix Imperi.  En època de Teodosi I es comença a consolidar el dret d’índole religiosa corresponent a l’Església Catòlica i ha expandir-se per tot  el territori imperial. El primer ordenament jurídic catòlic està format per les escriptures incloses en el Nou Testament (Concili de Cartago 397), la tradició dels ensenyaments apostòlics, els cànons dels concilis, les epístoles dogmàtiques papals i els escrits dels Patrística, és a dir, un grup de pastors i escriptors eclesiàstics, bisbes en el seva majoria, dels primers segles del cristianisme,  en què el seu conjunt doctrinal era considerat fonament de la fe i de l’ortodòxia a l’Església

El 476 cau l’Imperi romà d’occident en mans dels bàrbars i el cristianisme segueix la seva expansió per Europa, produint-se unes comunitats rurals, la qual cosa fa que apareguin també bisbats rurals, i és així com neixen les primeres parròquies. Es difon la vida monàstica, i l’autoritat papal va en augment, sobretot amb el Papa Gregori VII. Des de finals del segle V, amb el Papa Gelasi I, es pretén assignar al Dret Canònic un contingut més doctrinal perquè pugui ser aplicat universalment i no territorialment, com venia succeint fins aleshores.

La reforma Gelasiana va consistir en la recopilació dels textos pontificis i l’ enviament d’aquests a totes les parts del món per a la seva aplicació. A partir d’aquest moment comencen les col·leccions canòniques. La més important és la Col·lecció Dionisiana de Dionisi el Minso (segles V-VI), que recull els Cànons orientals i africans traduint-los del grec al llatí.
Davant aquestes iniciatives, Roma reacciona i impulsa el corrent que donarà preponderància al Dret Universal per sobre dels textos de caràcter particular. Això ho aconsegueixen basant-se en Col·leccions anteriors. Una de les més importants va ser la Col·lecció Adriana (basada en la Dionisiana) encarregada pel pontífex Adrià I, qui la va enviar a Carlemany l’any 774 amb la finalitat que França, per ser un terreny perillós, es regís amb les mateixes normes que Roma.

Uns anys després, els juristes començaren a explicar les seves teories, bé per iniciativa Papal, o bé per sol·licitud dels alumnes a la Universitat.  Apareixen  noves tècniques juristes: la civilista, per exemple, ideada per  Irneri, al començament de segle XII i basada en el Iuris Civile de Justinià per mitjà de glosses ( comentaris de forma literal). Un altre sistema publicat i de forma atrevida, ja que no tenia cap text a comentar, i apareixia de sobte: el Decret Gracià (Discordatium Canonum) que a través d’un ordre sistemàtic va exposar la temàtica jurídica i va manifestar les solucions per eliminar els conflictes.
Gracià, per iniciativa pròpia, recopila el que va poder ajuntar de textos jurídics i forma el primer codi del Dret Canònic Civil i Teòleg.
Després del Decret Gracià, els Papes dictaren normes decretals, ja que era el sistema de legislació més còmode i freqüent. Des del 1140 al 1234, es va promulgar la gran col·lecció legislativa feta per Gregori IX i formada per:
• Les Cinc Compilacions Antigues (en realitat eren més)
• Juan de Gal·les: que va ser una obra privada.
• Pietro de Benevent, va ser una col·lecció oficial encarregada pel Papa Inocenci.
• Juan Teutónico, d’origen alemany, va compondre la seva Compilació a principis del XII.
• Tancredo de Bolonya va ser  una col·lecció oficial promulgada per Honorius III.
• La de Gregorio IX qui va encarregar a Sant Raimund de Peñafort (Patró dels advocats) la compilació nova del Dret. D’aquesta manera es van fer els  Liber Extra, rebent aquest últim nom per considerar-se una continuació del Decret de Gracià.
• El Liber Sextus, de Bonifaci VIII  contenia els textos dels concilis i es va promulgar a Bolonya, París i Salamanca.
I les últimes les Corpus luris Canonici, publicat oficialment per Gregori XIII, després del Concili de Trento i del decret de nova planta.

El Corpus iuris canonici va estar en vigor fins a la promulgació del Codi de dret Canònic de l’any 1917.

 

Representació del corpus Iuris Canonici.
Representació del corpus Iuris Canonici.

Enquesta sobre llatinismes jurídics

Vaig realitzar aquesta enquesta oberta a tot tipus de  públic per poder establir unes conclusions sobre quin era el coneixement de la població sobre els llatinismes jurídics.

En primer lloc podem veure quina és l’edat majoritària que ha respost. Amb un 28,1% trobem la franja dels 14-18, seguida dels 46-55 amb un 27,4%. El següent grup que predominaria seria entre els 30-45 anys, deixant en penúltima posició el 13,3% dels d’entre 19-29 anys. Per últim situaríem els majors de 55 i més amb un 9.15%. Per tant, la majoria de gent que ha respost  són joves i adults d’entre 45 a 55.

edat

En el segon gràfic, de les 135 persones que van contestar l’enquesta, el 72% sabia que és un llatinisme, mentre que el 15 % no ho sabia. La resta, l’11% no n’estaven segurs. Per tant, puc establir que tres quarts de la població saben què son els llatinismes i n’han sentit a parlar.

llatinisme

Seguidament, vaig preguntar si pensaven que el dret actual provenia del dret romà. Algunes de les persones enquestades van respondre que sí, sense dubtar-ho, però la meitat va optar per posar “no ho sé”. De manera, que, part de la població no sap  que  prové del dret romà ni en què es basa el dret actual.

Llavors, més centradament en el meu tema de recerca, vaig preguntar si sabien que era un llatinisme jurídic. Em va  sobtar que, una part de la població no sapigués que eren ni en conegués algun. El 45% em va respondre que no sabia que era, mentre que el 40% que sí,  el 14,4% no ho sabien. Vaig comprovar que,  només aquella gent que per estudis, per dedicació professional o per cultura els havia après, coneixia el significat. D’altres, pot ser no s’hi van dedicar mai a l’estudi d’humanitats ni  el dret ni tan sols n’havien sentit a parlar. En tot cas, havien pogut tractar amb llatinismes, com carpe diem, tempus fugit, que sense adonar-nos que ho són, es fan servir a la vida diària.

llatinisme-juridic-4

La franja, però, que a l’anterior pregunta em va respondre que sí que ho sabia, el van definir de les següents maneres, totes elles vàlides.

“Un llatinisme jurídic és una paraula o frase que prové de l’antiga Roma i que s’utilitzava i es continua utilitzant en l’àmbit jurídic”

“És un terme en llengua llatina utilitzat per a descriure un aforisme jurídic”

La següent pregunta, era si creien que els llatinismes jurídics eren importants. El 57% de la població va respondre que sí, ja que havien estat utilitzats durant molts anys, i que, sense el mot llatí, costaria voler transmetre exactament la mateixa cosa.

llatinismes-importants

Altre gràfic, molt relacionat amb l’anterior, afirmava que no eren essencials ja que, en no tenir com a precursor el dret romà ens haguessim hagut d’acostumar a altra manera d’ apel·lar els nostres actes i que per tant, també podríem fer-ho ara.

llatinismes-essencials

Després vaig preguntar, si coneixien algun llatinisme jurídic. Només el 10% va respondre que en coneixia molts, però, bona part dels enquestats,  no en coneixia cap. De manera que vaig adonar-me que gairebé només els professionals del sector, els professors de llatí o bé gent molt culta amb molt de bagatge en coneixia com per poder elaborar una llista. I que, entre la gent que es dedicava a altres professions, no els usaven i gairebé tampoc en tenien coneixement.

llatinisme-coneixer

En acabar, vaig preguntar si pensaven que tant els llatinismes jurídics com el dret romà, podien extingir-se i deixar de ser utilitzats. El 54% em va respondre que ho dubtava, ja que s’havien utilitzat durant segles  i  segles. Tot el dret civil actual està fonementat en l’antic dret civil romà, sense oblidar que la utilització de llatinismes en documents jurídics és àmplia. No seria fàcil deslliurar-nos d’aquests per molt que alguns professionals s’iniciessin a no fer-los servir per tal de modernitzar i fer més comprensible la lectura del text jurídic.

ultima

 

Història de la codificació romana

Durant la història de l’antiga Roma s’hi poden distingir algunes fases que revelen l’elevat procés de codificació. Aquest procés es divideix en 4 primeres etapes  que es relacionen de manera directa amb la codificació Justiniana i que, aquesta última aportarà infinitud d’escrits a l’actual dret.

PRIMERA ETAPA

D’aquesta  primera etapa són citats dos codis  Ius Flaviorum i Ius papiriarum.

 –> El IUS FLAVIORUM: Es tracta d’un codi llegendari en què la seva existència no ha estat comprovada. Segons la llegenda, l’aplicació de les lleis era únicament funció dels patricis, aquests abusaven de la seva propietat, de tal manera que en ocasions aquest abús de poder tenia conseqüències. Conseqüentment es va ordenar a Flavi, un llibert, que restablís quina era la Jurisprudència del moment. El conjunt de normes i lleis trobades fins aleshores les va readjuntar fins a formar un nou codi, desconegut fins aquell moment i anomenat Ius Flaviorum en honor al seu nom.

–> IUS PAPIRIARUM; Papiriarum, un jurista, va recopilar el conjunt de lleis existents de la monarquia i va formar una col·lecció anomenada Ius Papiriarum. Es diu que aquest nou codi abraçava les lleis civils, polítiques, sagrades, militars i administratives del dret vigent en època de la monarquia.

Malauradament, no en tenim restes.  Sembla ser que va ser destruït en la conquesta de Roma per part dels godes.

SEGONA ETAPA

Respecte la segona etapa sorgeix un codi de gran importància. S’anomena La llei de les XII taules. És de caràcter constitucional i el seu origen prové de multitud de llegendes passades de generació en generació. Sosté que per iniciativa del cònsol Terentilo Arsa l’any  462 aC es va nomenar una comissió de jurisconsults per tal de que regulessin totes les lleis. Es pensa que aquest document va ser impossible nomenar-lo codi i va ser nomenat tractat. Un producte de patricis i plebeus que, a conseqüència del diàleg es va aconseguir formar la llei.

Amb tot plegat, Les XII Taules foren esculpides en làmines de bronze i a les escoles s’ensenyava fins a ser memoritzades. No han arribat fins als nostres dies i només se-les coneix mitjançant referències i pels estudis dels jurisconsults romans.

TERCERA ETAPA

Es caracteritza per ser l’època més important del Dret romà. Se la considera l’època més brillant de la jurisprudència gràcies a la formació d’escoles per a juristes. Aquestes escoles permetien als deixebles aprendre de manera activa de professors que dedicaven la seva vida a instruir futurs bons consellers de la llei

En aquest període, no es coneixen, de bona manera, codis amb cara i ulls si no simples agrupacions de constitucions de l’època de l’imperi.

CUARTA ETAPA

Globalment, la quarta i última etapa es caracteritza per ser el període més ampli de les codificacions; Una època de decadència del dret en quant a resolucions de conflictes, que es basa bàsicament en fer recopilacions de lleis.

Al capdavall en aquesta etapa trobem les següents reculls jurídics:

  1. Codex Gregorianus: Una col·lecció de totes les constitucions Imperials des de l’època d’Adrià  fins a Marc Aureli.
  2. Codex Hermogeneanus: Constitueix una altra recopilació de constitucions imperials, elaborada aquest cop per un jurista anomenat Hermògenes.

 Aquestes dues anteriors es juntaren per formar un codi únic i indissoluble de CODEX GREGORIANVS ET HERMOGENEANVS.

 En darrer terme, el dret romà era aplicable a tots els pobles conquerits per Roma, i tots els habitants de l’imperi havien estat declarats ciutadans romans per la jurisdicció Antoniana. Aquesta constitució estava repartida en milers de lleis, costums i obres de juristes. Aquest mateix va ser l’estat en què Justinià va trobar Roma en el moment d’accedir al tron imperial, l’any 527 Ac. Una vegada com a cap de govern, va codificar tota la legislació de l’imperi Romà fins aleshores, Codex Iustinianus. Aquesta acció està considerada com a molt valuosa en el món jurídic ja que constitueix la base del dret modern.

Posteriorment, Justinià va escriure les Pandectas.  50 llibres dividits a la vegada en capítols, títols i aquests en paràgrafs, fins a formar l’obra més monumental del dret existent en el món.

Finalment com el Codi vell havia perdut tota la seva funcionalitat, l’emperador Justinià va nomenar una comissió que formés una altra Constitució imperial, coneguda amb el nom de Codi nou.

La reunió de las 4 col·leccions  anteriors des de l’entrada al tron de Justinià, s’ anomena CORPVS IVRIS CIVILES en Català, cos del dret Civil.

Resumint, tot està relacionat. Avui en dia els estudiants de Dret, estudien Dret romà i es basen en les constitucions imperials per estudiar el dret actual i saber d’on provenen els codis legislatius utilitzats enguany.

Xerrada amb Helena Rodríguez

La tercera de les entrevistes que vaig realitzar va ser amb Helena Rodríguez, estudiant de segon curs de Dret a l’Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El primer que li vaig preguntar va ser: Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula? I aquesta va ser la seva resposta.

screenshot_20161211-215528

La segona pregunta va ser: Com definiries la petjada romana en el dret actual? Aquesta va ser la seva resposta:

screenshot_20161211-215552

La tercera qüestió que li vaig preguntar va ser: Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials? I aquesta és la  resposta:

screenshot_20161211-215710

Per últim, aquesta va ser la darrera  pregunta: quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí? Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes? I la seva pertinent resposta.

screenshot_20161211-215612

En acabar, agrair l’Helena  la seva col·laboració.

Estructura judicial romana vs actualitat

El poble romà estava format per diversos càrrecs que representaven la seva màxima potestat i la seva funció en la vida pública.

En primer lloc i més important, restaven els magistrats, que exercien els seus càrrecs com a expressió del poder (potestas) sobre el poble que delegaven. L’exercici de magistratura comportava una dignitat i un honor, per la qual cosa en la carrera política es denominava cursus honorum. A Roma, no es requeria preparació prèvia per a l’accés al càrrec públic, ni els magistrats romans eren considerats funcionaris, així el seu exercici estava limitat a un any.

El magistrat era acompanyat d’una sèrie d’assessors, anomenats consilium, lliurement triats pel propi magistrat durant el temps d’exercici del seu càrrec. El poder que exercien els magistrats, es designava amb termes diferents, segons l’àmbit que aquests més treballaven. Aquests podien classificar-se entre majors (consules, pretores i dictadors) i menors (censor, edil, qüestor).

Els cònsols i pretors, eren aquells que els corresponia l’exercici de poder tant en l’àmbit civil com en el militar. En el cas del pretor era el magistrat que major pes tenia quant a la justícia romana i era el representant del dret privat. El pretor urbà, posteriorment, compartia càrrec amb el pretor pelegrí. El primer s’ocupava dels processos entre els ciutadans romans, mentre que el segon, administrava els processos entre estrangers i ciutadans romans.

Concretament els pretors adquirien beneficis quantiosos i aquesta posició era desitjada per tot romà que volgués accedir a una carrera política.  El prestigi obtingut i l’agregat requerit al Cursus Honorum eren unes de les principals raons per les quals els aspirants a les altes esferes del Govern romà es barallessin pel càrrec. Era normal que un Pretor en acabar el seu període es dirigís a una província com a governant amb el títol de Propretor o Procònsol. La distinció social a simple vista era notable ja que se li permetia vestir la toga pretexta, assenyalant així la seva condició de magistrat davant la societat.

Els censors eren els magistrats encarregats d’elaborar el cens dels ciutadans cada cinc anys. Els corresponia la classificació dels ciutadans quant als impostos, la participació en l’exèrcit i en les assemblees populars.

Al principi als edils que ostentaven aquest càrrec els pertocaven les accions de vigilància de la ciutat i l’organització dels esdeveniments públics.

Les magistratures romanes
Les magistratures romanes

En l’actualitat, tots els àmbits decisoris estan governats per diferents persones. Uns òrgans per a la política, altres per la justícia…

En la justícia actual hi és fonamental el Tribunal constitucional, i d’aquest en deriven d’altres que fan possible la tasca jurídica al país.

El Tribunal Constitucional és l’òrgan judicial encarregat de vetllar pel respecte dels drets i llibertats i pel compliment de la Constitució.
El Tribunal Constitucional està compost per 12 Magistrats nomenats pel Rei a proposta de les Càmeres que integren les Corts Generals (4 pel Congrés i 4 pel Senat), del Govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2). La designació es realitza per a un període de 9 anys, d’entre ciutadans espanyols que ostentin els càrrecs de Magistrats o Fiscals, Professors d’Universitat, Funcionaris públics o Advocats, havent de ser tots ells juristes de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici professional.

· Els Jutjats de Pau: són  aquells que assumeixen competències de menor importància tant en l’àmbit civil com penal.
Els jutges de pau són triats per la majoria absoluta del Ple de l’Ajuntament, entre les persones que, reunint les condicions legals, puguin ocupar el càrrec. Són nomenats per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia per un període de quatre anys i presten jurament davant el Jutge de Primera Instància i Instrucció.

·Els jutjats de penal, civil, de menors i social de cada província i/o comunitat autònoma i l’audiència provincial.

Els jutjats tenen la seva seu a la capital de la comunitat autònoma i es distingeixen entre:
Els Jutjats penals: Enjudicien els delictes que els són atribuïts legalment, després de la fase de recerca realitzada pel Jutjat de Pau.
Els Jutjats socials s’encarregaran de la tramitació de causes laborals.
Els Jutjats de Menors exerceixen les funcions que els han estat atribuïdes legalment sobre menors que haguessin incorregut en conductes tipificades per la llei com a delicte o falta. L’audiència provincial fa les mateixes funcions però en àmbits més generals.

·L’audiència nacional: Quan ja no és possible solucionar el conflicte mitjançant els òrgans inferiors, el cas és enviat a l’audiència nacional, té rellevància en l’àmbit penal, ja que els altres casos sovint són resolts en instàncies menors.

Pel que fa la justícia penal, s’encarregarà de l’enjudiciament de les causes per delictes especialment rellevants, i concretament els següents: contra el Rei, la Reina i el Príncep, Alts Organismes de la Nació i del Govern, per falsificació de moneda i delictes monetaris, tràfic de drogues o estupefaents, delictes comesos per bandes organitzades que produeixin els seus efectes en més d’una Comunitat Autònoma, així com els delictes que s’hagin comès fora del territori nacional, els procediments penals iniciats a l’estranger, l’execució de les sentències dictades pels mateixos o del compliment de pena de presó imposada per aquests tribunals, quan existeixi un conveni internacional que atribueixi a Espanya aquestes competències.
·Per últim, dins l’estat Espanyol, el tribunal suprem: Aquest,té la seva seu a Madrid i la seva jurisdicció s’estén a tota Espanya. És l’òrgan judicial superior jeràrquicament a la resta dels jutjats i tribunals.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Aquest òrgan gestiona i administra la justícia de tot el país, decideix les lleis i s’ocupa dels casos més greus.
Piràmde de la organització judicial espanyola
Piràmide de l’organització judicial espanyola
Per tant, sens dubte veiem una gran diferència en l’organització dels òrgans jurídics. A Roma, la política i la justícia eren dos termes molt vinculats entre si: qui  estudiava Política, podia arribar a ser pretor i assolir el poder judicial. Actualment, pot dedicar-se a la jurisprudència bé en carrera política o bé en carrera de dret.