Arxiu d'etiquetes: praetor urbanus

Ciceró, motor de l’oratòria

Breu biografia

“En l’espai de tretze anys, Ciceró escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar el 70, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 i pretor urbà el 66, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar un ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària, defensà Gai Rabiri contra Cèsar i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats. L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates.”
MIQUEL DOLÇ. Fragment extret de l’Enciclopèdia Catalana a l’entrada Ciceró

Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d’una família de classe eqüestre el 3 de gener de 106 aC. El seu avi va ser un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació que li permetés accedir a la carrera política. Allí  va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i posteriorment va iniciar l’aprenentatge de Dret. Quant a la filosofia, va estar envoltat de personatges significatius que li van permetre estudiar el corrent epicuri de la mà de  Fedre , el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. Durant una època va haver de realizar la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans.  L’any 81 aC va reprendre els estudis i continuà amb més profunditat els seus estudis de Dret. És aquest mateix any quan comença la seva obra com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis fugint  de la tirania del regnat de Sul·la. El contacte amb el món grec va fer que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics i que aprofités lectures i influències per formar el seu esperit crític que més tard aplicaria en els seus discursos jurídics. Així, doncs, durant aquest temps sintetitzarà molts escrits i els reescriurà  en llatí.  Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma. Just abans o després del viatge, es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.

Ciceró

Carrera política

Havent tornat a Roma, l’any 77 aC emprengué el cursus honorum com a qüestor a la província romana de Sicília,  càrrec que li va procurar l’estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l’acusació contra Verres, exgovernador de l’illa, acusat de corrupció i robatori d’obres d’art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà.

El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.

Més tard, es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels ciutadans. Durant el seu consolat, s’enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la disputa que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries,  va denunciar-lo i va aconseguir esclafar-lo. Catilina, després d’haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d’haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.

Obra de Ciceró. Les catilinaries.
Obra de Ciceró. Les catilinaries.

Tot i que alguns, per haver salvat la República, van arribar a anomenar-lo pater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia, condemnava a l’exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d’exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium

L’any 53 va  tornar a Roma, després del seu exili. Va ser nomenat àugur i acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia,  És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l’ideari que representava era més afí a la república. En guanyar Cèsar l’any 48 aC, va comprendre que l’oposició era inútil i des d’aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política.

Quan Cèsar va ser assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s’oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, successor de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques. A finals de l’any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d’aquest i fugí amb diversos de la seva vil·la a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d’on anà fins a la seva vil·la a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades al fòrum romà.

“Ciceró denunciant Catilina” quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).

 

Obra de Ciceró. Les filípiques.
Obra de Ciceró. Les filípiques.

L’Oratòria en Ciceró

L’oratòria des d’època romana significa l’art de fer bons discursos, de convèncer el públic. Cal recordar que durant la República el poble i el Senat eren els òrgans que prenien decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s’havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assamblees populars i en els Tribunals de Justícia i no és fàcil ser un bon orador. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d’ells requeria un tipus de discurs. N’hi havia tres:

–> Judicial: (genus iudiciale) , pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d’un acusat.

–> Polític: (genus deliberativum), pronunciat per senat o una Assamblea per mostrar l’acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei…).

–> Demostratiu: (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc.

Segons la tradició grega i llatina i posteriorment presa per Ciceró, l’estructura per una bona Oratòria havia de tenir quarte parts ben diferenciades:

En primer lloc, l’anomenat Proemi (o introducció). És la part en què l’orador ha d’intentar guanyar-se l’atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciar el contingut del discurs.

En segon lloc, l’exposició en la qual s’exposa allò del que es tractarà, per tal de situar l’auditori en el context del tema.

En tercer lloc, l’argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat i a defensar-se de les raons de l’oponent.

I en darrer lloc, la conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l’auditori cap a la seva posició.

Aquesta estructura s’havia de bastir seguint els cinc passos de l’art de l’oratòria:

  1. Inventio, que consistia a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que es pretenia fer.

2. Dispositio o art   de   distribuir   els   diferents  temes   i   arguments   en   l’ordre   més adequat.

3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resultés convincent.

4. Memoria o art de saber memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.

5. Actio o la posada en escena del discurs, que havia de tenir en compte dos elements molt importants: el gest i la dicció.

Discursos i obres retòriques

 Els discursos conservats de Ciceró constitueixen un dels monuments més sòlids de la prosa llatina. Ciceró, que va viure els darrers anys de la República, va trobar encara un clima propici per tal d’expressar-se en llibertat. Se’n conserven 58. Els més destacats varen ser:
1. Les Catilinàries. Són 4 discursos pronunciats contra el senador Catilina i els seus còmplices.
2. Les Filípiques. Són 14 discursos contra Marc Antoni, a qui Ciceró es va oposar després de la mort de Cèsar.

D’obres retòriques en tenim les seguents:
1. De oratore. Tracta sobre la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.

” En la meva opinió, serà digne del seriós nom d’orador aquell que parli de qualsevol tema que escaigui que hagi de ser explicat de paraula, amb coneixement de causa, ordenadament, amb elegància, de memòria i amb una certa noblesa de gestos.” CICERÓ, De l’orador 1, 64

2. Brutus. És una història de l’eloqüència romana des dels orígens fins al segle I a.C., amb un petit resum de l’oratòria a Grècia.

3. Orator. En ella, Ciceró fa un retrat de l’orador ideal i les característiques que aquest ha de dominar per ser un bon orador.

També, va elaborar una sèrie de tractats, que varen ampliar la seva carrera política.

1. Tractats polítics: La República i Les lleis.
2. Tractats morals: Els deures, Les Tusculanes, La vellesa i L’amistat.
3. Tractats de religió: La natura dels déus.

Així doncs, és evident que Ciceró és representat com el màxim impulsor de l’oratòria ja des d’època romana, que ha volgut crear consciència de que la paraula és l’ única eina favorable capaç de solucionar un conflicte. La seva tasca d’orador en aspectes judicials ha perviscut fins els nostres dies i són ara, els advocats, entre d’altres, que han fet seva aquesta comesa.

N.B.:  Fem un kahoot!

Cicero

El dret romà i les seves fonts

Les fonts principals de les quals prové el dret romà són les següents:

1. Mores maiorum. El dret romà es basava en la tradició, en els costums dels avantpassats. Aquest és el tipus d’ordenació arcaica en totes les societats. Les normes que regulen les relacions entre els ciutadans són les que s’han anat fent servir des de temps immemorials. La primera codificació escrita fou la Llei de les XII Taules, a mitjan segle V aC.

2. Leges et plebiscita. Les lleis podien ser datae o rogatae.

Les primeres eren les que elaborava un magistrat o un grup de magistrats per encàrrec del poble. Un exemple de lex data és precisament la Llei de les XII Taules, que va ser redactada per una comissió de deu homes o decèmvirs.

En canvi, s’anomenava lex rogata la que proposava un magistrat al poble per sotmetre-la a aprovació. Generalment, aquestes lleis són conegudes pel nom del magistrat que les presentava. Per exemple, la lex Canuleia la va presentar, l’any 455 aC el tribú Caius Canuleius per tal d’anul·lar la prohibició dels matrimonis entre patricis i plebeus que regia segons la Llei de les XII Taules.

Els plebiscits, és a dir, les lleis aprovades en l’assemblea de la plebs, al principi només obligaven els plebeus, però la lex Hortensia, de mitjan segle III aC, va equiparar-los a les lleis emanades de les altres assemblees.

3. Edicta magistratuum. Quan el magistrat encarregat de la justícia civil entre els ciutadans romans, o praetor urbanus, prenia possessió del càrrec, publicava un edictum en què anunciava les mesures que duria a terme i les directrius que seguiria.

Aquest edicte era una compilació viva del dret civil romà.

Mores maiorum

4. Senatusconsulta. Els senatconsults eren vinculants per als magistrats en època republicana. Primer, només s’adreçaven als magistrats, però, a partir del segle I dC, van ser preceptius per a tothom.

5. Constitutiones principum. Les constitucions imperials podien ser de caràcter general o solucions aplicables a casos puntuals. Entre les primeres hi havia els edicta, actes normatius dirigits a tots els ciutadans, i els mandata, que eren instruccions adreçades als alts funcionaris. Les dedicades a resoldre casos particulars podien ser decreta, sentències proclamades per l’emperador a instàncies de les dues parts en litigi, o rescripta, respostes que l’emperador dictava per escrit contestant una pregunta efectuada per una de les dues parts.

6. Consuentudo. L’ús consuentudinari és diferent dels mores, que formen un nucli tancat i antic. La consuetudo fa referència, sobretot, als usos de les províncies, on, tot i la implantació del dret romà, quedaven encara usos propis del lloc. Els juristes romans reconeixien, en general, aquesta tradició local com a font de dret en cas de mancança de la llei general.

7. Interpretatio prudentium. Així s’anomenava l’activitat que duien a terme els iuris consulti, és a dir , persones enteses en dret, cultes i intel·ligents, que sovint hi tenien pràctica per haver exercit algun càrrec.