Teodora i Constantinoble. Interessantíssima xerrada del projecte Arcàdia. Teodora va ser tota una pionera del seu temps i amb la seva intervenció en el Corpus Iulis Civilis va garantir innombrables drets a les dones. #TarracoViva2019pic.twitter.com/rwyUuAC9sC
L’any 476 dC es produeix la caiguda de Roma. A Orient però, Constantinoble resta com una ciutat imperial, poderosa i cosmopolita. Teodora, l’esposa de Justinià, en serà un dels artífexs. Més informació aquí.
Teodora que va viure entre el 500 i el 548 fou emperadriu bizantina, esposa de l’emperador Justinià I; era filla d’Acaci de Xipre, un dels caps de l’anomenada facció dels Verds de Constantinoble.
Es va casar amb Justinià vers el 525 (després que uns mesos abans fos canviada la llei per permetre els matrimonis entre classes socials diferents), tot i l’oposició de diversos membres de la família reial.
El 527 Justinià va pujar al tron i Teodora fou proclamada emperadriu i el seu marit la va declarar igual i col·lega a l’Imperi i va exigir que el jurament dels funcionaris públics es fes amb el nom d’ambdós. Teodora es va comportar amb molt de seny i fou una gran ajuda per Justinià I, sobretot a la revolta de Nika el 532.
va advocar per l’avortament i per l’aixecament de la pena de mort per a les dones adúlteres, per la protecció social de les dones i les antigues prostitutes i per l’augment dels drets de les dones, especialment en els casos de divorci.
Va morir de càncer el 28 de juny del 548 i va conservar l’amor del seu marit fins al final. Només va tenir una filla, el nom de la qual no s’ha conservat, que va morir abans que ella.
Cartell que anuncia la recollida de premis de Treballs de recerca.
Un honor per a mi rebre aquests reconeixement per la feina realitzada i sabent que altres persones gaudeixen i aprenen llegint el meu treball.
” Jo no sabía molts dels aspectes que tu esmentes en el teu treball” “He gaudit molt llegint-lo”
Aquestes mateixes paraules em deia un dels membres del jurat, bocabadat per la quantitat d’informació que hi conté i el tema tant poc tractat en treballs de recerca.
Així doncs, em dono per més que satisfeta i orgullosa. Moltes gràcies!
Fotografia jurat i guanyadores Premis DRET UPF
Fotografia amb Berta Cantó, professora de l’IPM en representació de la meva tutora Margalida Capellà Soler
“En l’espai de tretze anys, Ciceró escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar el 70, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 i pretor urbà el 66, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar un ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària, defensà Gai Rabiri contra Cèsar i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats. L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates.”
MIQUEL DOLÇ. Fragment extret de l’Enciclopèdia Catalana a l’entrada Ciceró
Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d’una família de classe eqüestre el 3 de gener de 106 aC. El seu avi va ser un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació que li permetés accedir a la carrera política. Allí va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i posteriorment va iniciar l’aprenentatge de Dret. Quant a la filosofia, va estar envoltat de personatges significatius que li van permetre estudiar el corrent epicuri de la mà de Fedre , el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. Durant una època va haver de realizar la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans. L’any 81 aC va reprendre els estudis i continuà amb més profunditat els seus estudis de Dret. És aquest mateix any quan comença la seva obra com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis fugint de la tirania del regnat de Sul·la. El contacte amb el món grec va fer que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics i que aprofités lectures i influències per formar el seu esperit crític que més tard aplicaria en els seus discursos jurídics. Així, doncs, durant aquest temps sintetitzarà molts escrits i els reescriurà en llatí. Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma. Just abans o després del viatge, es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.
Carrera política
Havent tornat a Roma, l’any 77 aC emprengué el cursus honorumcom a qüestor a la província romana de Sicília, càrrec que li va procurar l’estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l’acusació contra Verres, exgovernador de l’illa, acusat de corrupció i robatori d’obres d’art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà.
El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.
Més tard, es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels ciutadans. Durant el seu consolat, s’enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la disputa que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries, va denunciar-lo i va aconseguir esclafar-lo. Catilina, després d’haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d’haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.
Obra de Ciceró. Les catilinaries.
Tot i que alguns, per haver salvat la República, van arribar a anomenar-lopater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia, condemnava a l’exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d’exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium
L’any 53 va tornar a Roma, després del seu exili. Va ser nomenat àugur i acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l’ideari que representava era més afí a la república. En guanyar Cèsar l’any 48 aC, va comprendre que l’oposició era inútil i des d’aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política.
Quan Cèsar va ser assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s’oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, successor de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques. A finals de l’any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d’aquest i fugí amb diversos de la seva vil·la a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d’on anà fins a la seva vil·la a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades al fòrum romà.
“Ciceró denunciant Catilina” quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).
Obra de Ciceró. Les filípiques.,
L’Oratòria en Ciceró
L’oratòria des d’època romana significa l’art de fer bons discursos, de convèncer el públic. Cal recordar que durant la República el poble i el Senat eren els òrgans que prenien decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s’havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assamblees populars i en els Tribunals de Justícia i no és fàcil ser un bon orador. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d’ells requeria un tipus de discurs. N’hi havia tres:
–> Judicial: (genus iudiciale) , pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d’un acusat.
–> Polític: (genus deliberativum), pronunciat per senat o una Assamblea per mostrar l’acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei…).
–> Demostratiu: (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc.
Segons la tradició grega i llatina i posteriorment presa per Ciceró, l’estructura per una bona Oratòria havia de tenir quarte parts ben diferenciades:
En primer lloc, l’anomenat Proemi (o introducció). És la part en què l’orador ha d’intentar guanyar-se l’atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciar el contingut del discurs.
En segon lloc, l’exposició en la qual s’exposa allò del que es tractarà, per tal de situar l’auditori en el context del tema.
En tercer lloc, l’argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat i a defensar-se de les raons de l’oponent.
I en darrer lloc, la conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l’auditori cap a la seva posició.
Aquesta estructura s’havia de bastir seguint els cinc passos de l’art de l’oratòria:
Inventio, que consistia a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que es pretenia fer.
2. Dispositio oart de distribuir els diferents temes i arguments en l’ordre més adequat.
3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resultés convincent.
4. Memoria o art de saber memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.
5. Actio o la posada en escena del discurs, que havia de tenir en compte dos elements molt importants: el gest i la dicció.
Discursos i obres retòriques
Els discursos conservats de Ciceró constitueixen un dels monuments més sòlids de la prosa llatina. Ciceró, que va viure els darrers anys de la República, va trobar encara un clima propici per tal d’expressar-se en llibertat. Se’n conserven 58. Els més destacats varen ser:
1. Les Catilinàries. Són 4 discursos pronunciats contra el senador Catilina i els seus còmplices.
2. Les Filípiques. Són 14 discursos contra Marc Antoni, a qui Ciceró es va oposar després de la mort de Cèsar.
D’obres retòriques en tenim les seguents:
1. De oratore. Tracta sobre la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.
” En la meva opinió, serà digne del seriós nom d’orador aquell que parli de qualsevol tema que escaigui que hagi de ser explicat de paraula, amb coneixement de causa, ordenadament, amb elegància, de memòria i amb una certa noblesa de gestos.” CICERÓ, De l’orador 1, 64
2. Brutus. És una història de l’eloqüència romana des dels orígens fins al segle I a.C., amb un petit resum de l’oratòria a Grècia.
3. Orator. En ella, Ciceró fa un retrat de l’orador ideal i les característiques que aquest ha de dominar per ser un bon orador.
També, va elaborar una sèrie de tractats, que varen ampliar la seva carrera política.
1. Tractats polítics: La República i Les lleis.
2. Tractats morals: Els deures, Les Tusculanes, La vellesa i L’amistat.
3. Tractats de religió: La natura dels déus.
Així doncs, és evident que Ciceró és representat com el màxim impulsor de l’oratòria ja des d’època romana, que ha volgut crear consciència de que la paraula és l’ única eina favorable capaç de solucionar un conflicte. La seva tasca d’orador en aspectes judicials ha perviscut fins els nostres dies i són ara, els advocats, entre d’altres, que han fet seva aquesta comesa.
Em complau aquesta notícia i n’estic molt contenta que altres persones puguin gaudir visitant la meva feina. Ha estat un gran repte per a mi i espero que aquest sigui el primer projecte de tants altres que en queden per endavant.
Un cop realitzat el treball i ja coneixent els diferents continguts d’aquest, vaig trobar aquests acudits que tan bé reflecteixen la societat jurídica romana i li donen un bon punt d’humor. Gaudiu-los!
Durant aquest apartat del treball, he pogut investigar sobre alguns dels aspectes judicials que integraven la família romana. Per tant, m’ha estat possible establir una sèrie de diferències i similituds fins a formar una comparació d’aquest mateix bloc.
Comencem per la primera valoració, el concepte de família. Com a similitud, els romans van establir la família romana de forma jerarquitzada, en què els membres de la família estaven sotmesos a la patria potestat dels homes de la casa. Aquest fet ha estat efectiu en la societat fins fa poques dècades. El pare, tant en època romana com en els anys 50-60, ha estat el responsable de tots els membres de la família, de tal manera que, tant la dona com els fills estaven supeditats a la potestat i la decisió de l’home sense tenir determinació en cap aspecte. A més a més, la dona residia a casa cuidant els fills i el pare s’encarregava dels negocis i la gestió econòmica. Com a diferència, actualment a major part d’Occident, una família no es forma per convenciència, sinó per relacions d’estimació i d’afecte. Tant l’home com la dona tenen la mateixa autoritat envers la seva família. Tampoc, és possible decidir el futur dels fills ja que cada persona és única i singular.
Una disconformitat en el concepte de ciutadà que ens diferencia dels romans és que no existeix una jerarquització que diferencii les persones en grups socials. No existeix la terminologia de ciutadà o no ciutadà, que aquests últims en època clàssica romana mancaven de tot tipus de llibertat (no tenien assegurances, no podien participar en la vida pública, tampoc podien casar-se d’acord amb la llei ni adoptar de manera correcta…). Avui en dia, qualsevol persona pot assolir la nomenclatura de ciutadà sempre i quan tingui la nacionalitat del país que resideix i així pugui complir uns deures i ser recompensat amb uns drets. Altra desigualtat és que, a diferència dels romans, encara i no estar considerat ciutadà per la llei, s’ha de respectar dignament els drets de les persones i no vetar-los la independència.
Pel que fa el concepte de matrimoni, és cert que els romans, a continuació dels grecs, van aportar a la societat el concepte de matrimoni, en el qual dues persones s’unien per conveniència, de bon principi per a formar una família. Com a diferència aporto que, ara no existeixen els matrimonis justos i injustos ni tampoc la llei hi pren part. El terme matrimoni ha anat evolucionant fins a formar una relació d’afecte i ja no tant una relació de conveniència entre dues persones, encara que, com a similitud, a Orient encara es segueix portant a terme aquesta tradició seguint el model clàssic romà. Altre concepte molt lligat al matrimoni i recorrent en la societat és el concepte manus de la dona sobre l’home, és a dir, la submissió de la dona envers l’home. Als anys 60, la tradició grecoromana encara era visible en aquest aspecte, la dona era a casa amb els fills i s’ocupava de les tasques de llar, mentre que l’home gestionava la part econòmica. Posteriorment, el terme va anar evolucionant fins que a major part d’Occident va acabar desaparaixent, però malauradament, a altres països no tan desenvolupats, la dona segueix sent a dia d’avui un instrument de reproducció que no es té en compte en les decisions familiars.
La paternitat i l’adopció són dos termes que han variat considerablement en el transcurs d’ambdues èpoques. La paternitat i la maternitat són dos conceptes que estan a la mateixa línia de poder. Només poden limitar el fill fins que assoleix la majoria d’edat però sense dissoldre les seves capacitats i els seus drets com a ésser humà digne que és. No està acceptat per la llei rebutjar el fill o filla, com tampoc ordenar la seva mort. Altre tema, l’adopció actualment és similar a l’antiga Roma. Únicament poden adoptar un menor aquelles persones que tinguin alguna nacionalitat i per tant siguin ciutadans reconeguts per la llei i exclusivament es podrà adoptar si aquella persona està en totals facultats mentals per gestionar i cuidar l’adoptat. Com a diferència, l’adrogació, va quedar totalment suprimida en finalitzar l’època clàssica.
Per acabar amb les comparacions, avui en dia és més comú la tutela que la curatela. La primera se sol efectuar quan els pares del jove moren o no estan en les condicions de fer-se càrrec del menor. Aquest es fa càrrec d’ell fins que assoleix la majoria d’edat. Així doncs, controla i gestiona el seu patrimoni, exactament similar en època romana. Com a diferència, però, la curatela no se segueix portant a terme de la mateixa manera, si no que hi ha assosiacions per a persones discapacitades o bé la seguretat social controla i gestiona els diferents casos de malalties per tractar-los d’una manera més personalitzada insertant-los en centres.
Pel que fa aquest bloc, he volgut establir unes similituds i unes diferències que uneixin ambdues èpoques. Afirmo que, aquest apartat presenta moltes més similituds que no pas diferències amb l’època romana.
El propi concepte de propietat, de bon principi reflectia l’apropiament de persones (esclaus, dona, fills…), encara que amb el pas de les diferents èpoques romanes (monarquia, república, imperi…) va anar adaptant-se a l’adquisició d’objectes materials, i d’aquesta manera similar en l’actualitat. Així doncs, el terme propietat va anar ajustant-se per arribar a formar completa similitud entre ambdues èpoques.
Una de les maneres més conegudes d’adquirir la propietat i que realment presenten una estructura molt similar en l’actualitat és l’usucapio. Podríem dir que és un dels aspectes dels que he analitzat al treball que més semblança presenta amb l’època actual. Basat en el codi de les XII Taules i actualment en el Codi Civil Espanyol.
Per últim, la pèrdua de la propietat, presenta també una estructura molt similar. La forma més habitual de perdre la propietat era i és de manera involuntària, de manera que descuides o deixes de gestionar la teva propietat o per propi oblit, aquesta propietat passa a ser administrada per l’estat a no recórrer a cap propietari. De la mateixa manera que, de manera voluntària, repudies la propietat i per tant, la perds. Totalment similar a l’època romana però establint algunes diferències en quant a la modernització de realitzar els processos.
Com a part pràctica del treball, vaig decidir portar a terme entrevistes amb professionals del dret, una enquesta per a conèixer el pensament de la població; debats, per a desenvolupar l’oratòria com a bon jurista i també explicacions i jocs didàctics a classe de Llatí per tal de mobilitzar la joventut cap a aquest tema. Tota la part pràctica, m’ha servit per a demostrar d’altres maneres allò que durant molts mesos he estat treballant en la part teòrica i que després mitjançant l’òratòria he pogut posar amb comú amb altres persones.
Penso que la part pràctica ha estat la part que més m’ha aportat com a persona durant la realització del treball. El conviure amb d’altra gent, discutir sobre els conceptes esmentats, conèixer diferents visions d’un mateix assumpte, percebre el coneixement de la població i poder interpretar-lo basant-me en la teoria, parlar amb professionals del sector… Tota aquesta recerca de camp, en general, és la part que més m’ha inspirat i marcat del meu treball a conseqüència que m’ha aportat un coneixement molt més ampli que el que només basant-me en la part teòrica em pogués haver aportat.
Per tant, sens dubte, ha estat la part del treball que més he gaudit per poder tractar amb persones sobre un mateix contingut i que aquestes els agradi el Dret de la mateixa manera que a mi. Ho repetiria moltes vegades més.
La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si. Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)
Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.
Representació de l’acte formal d’acceptació de l’herència
En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.
Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:
1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.
2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.
· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”