La codificació no és res més que la plasmació de manera escrita del dret. Bàsicament consisteix a englobar la pluralitat de fonts jurídiques ja existents per crear de totes un sol òrgan que sigui assequible per tota la població. Això és el que s’anomena codi, mot que etimològicament  prové de la paraula llatina codex.
L’ètim codex significa literalment ‘escorça d’un arbre’ però s’ha d’entendre en un sentit més general. D’entrada, aquest terme es va utilitzar per referir-se a un antic format editorial utilitzat en l’època romana. Estava format per tauletes de fusta unides entre si per una cinta o anella metàl·lica de manera que cada conjunt de tauletes feia la funció dels llibres actuals. Cap a finals del segle I aC, aquestes es van substituir per plecs de pergamí que es doblegaven i cosien fins a formar-ne un de sencer. Van tenir un ús molt restringit a causa del seu alt cost econòmic. A finals del segle III aC, el codex es començà a utilitzar per a la formació de llibres de matèria jurídica, així doncs, va ser possible la difusió en el món jurídic. A conseqüència de la comoditat que va aportar aquest sistema, estès de bon principi pels romans i posteriorment reformat, per crear nous codis i refer el mode de plasmació  de  la jurisprudència per tal de tenir una versió més modernitzada.

En definitiva, el significat d’aquest mot estarà summament relacionat amb el món jurídic perquè va permetre denominar un exemplar que concentrés totes les lleis.