Es publica en línia el Vocabulari de dret romà de la @UV_EG https://t.co/rUgJvnrGuS @xarxavives @termdret pic.twitter.com/gxYRh8vtnr
— Termcat (@termcat) February 8, 2018
Arxiu de la categoria: Expressions llatines
Menció Honorífica per a IVSTITIA de la Facultat de Dret de la UPF!
El passat 19 de juny vaig tenir l’oportunitat d’anar a recollir una menció honorífica que, havent-me presentat uns mesos abans a l’edició d’aquest any del concurs de treballs de recerca organitzat per la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, m’havia atorgat amb decisió plena dels membres de la comissió avaluadora.
Un honor per a mi rebre aquests reconeixement per la feina realitzada i sabent que altres persones gaudeixen i aprenen llegint el meu treball.
” Jo no sabía molts dels aspectes que tu esmentes en el teu treball” “He gaudit molt llegint-lo”
Aquestes mateixes paraules em deia un dels membres del jurat, bocabadat per la quantitat d’informació que hi conté i el tema tant poc tractat en treballs de recerca.
Així doncs, em dono per més que satisfeta i orgullosa. Moltes gràcies!
Ciceró, motor de l’oratòria
Breu biografia
“En l’espai de tretze anys, Ciceró escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar el 70, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 i pretor urbà el 66, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar un ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària, defensà Gai Rabiri contra Cèsar i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats. L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates.”
MIQUEL DOLÇ. Fragment extret de l’Enciclopèdia Catalana a l’entrada Ciceró
Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d’una família de classe eqüestre el 3 de gener de 106 aC. El seu avi va ser un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació que li permetés accedir a la carrera política. Allí va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i posteriorment va iniciar l’aprenentatge de Dret. Quant a la filosofia, va estar envoltat de personatges significatius que li van permetre estudiar el corrent epicuri de la mà de Fedre , el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. Durant una època va haver de realizar la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans. L’any 81 aC va reprendre els estudis i continuà amb més profunditat els seus estudis de Dret. És aquest mateix any quan comença la seva obra com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis fugint de la tirania del regnat de Sul·la. El contacte amb el món grec va fer que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics i que aprofités lectures i influències per formar el seu esperit crític que més tard aplicaria en els seus discursos jurídics. Així, doncs, durant aquest temps sintetitzarà molts escrits i els reescriurà en llatí. Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma. Just abans o després del viatge, es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.
Carrera política
Havent tornat a Roma, l’any 77 aC emprengué el cursus honorum com a qüestor a la província romana de Sicília, càrrec que li va procurar l’estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l’acusació contra Verres, exgovernador de l’illa, acusat de corrupció i robatori d’obres d’art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà.
El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.
Més tard, es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels ciutadans. Durant el seu consolat, s’enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la disputa que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries, va denunciar-lo i va aconseguir esclafar-lo. Catilina, després d’haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d’haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.
Tot i que alguns, per haver salvat la República, van arribar a anomenar-lo pater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia, condemnava a l’exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d’exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium
L’any 53 va tornar a Roma, després del seu exili. Va ser nomenat àugur i acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l’ideari que representava era més afí a la república. En guanyar Cèsar l’any 48 aC, va comprendre que l’oposició era inútil i des d’aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política.
Quan Cèsar va ser assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s’oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, successor de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques. A finals de l’any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d’aquest i fugí amb diversos de la seva vil·la a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d’on anà fins a la seva vil·la a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades al fòrum romà.
L’Oratòria en Ciceró
L’oratòria des d’època romana significa l’art de fer bons discursos, de convèncer el públic. Cal recordar que durant la República el poble i el Senat eren els òrgans que prenien decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s’havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assamblees populars i en els Tribunals de Justícia i no és fàcil ser un bon orador. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d’ells requeria un tipus de discurs. N’hi havia tres:
–> Judicial: (genus iudiciale) , pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d’un acusat.
–> Polític: (genus deliberativum), pronunciat per senat o una Assamblea per mostrar l’acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei…).
–> Demostratiu: (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc.
Segons la tradició grega i llatina i posteriorment presa per Ciceró, l’estructura per una bona Oratòria havia de tenir quarte parts ben diferenciades:
En primer lloc, l’anomenat Proemi (o introducció). És la part en què l’orador ha d’intentar guanyar-se l’atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciar el contingut del discurs.
En segon lloc, l’exposició en la qual s’exposa allò del que es tractarà, per tal de situar l’auditori en el context del tema.
En tercer lloc, l’argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat i a defensar-se de les raons de l’oponent.
I en darrer lloc, la conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l’auditori cap a la seva posició.
Aquesta estructura s’havia de bastir seguint els cinc passos de l’art de l’oratòria:
- Inventio, que consistia a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que es pretenia fer.
2. Dispositio o art de distribuir els diferents temes i arguments en l’ordre més adequat.
3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resultés convincent.
4. Memoria o art de saber memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.
5. Actio o la posada en escena del discurs, que havia de tenir en compte dos elements molt importants: el gest i la dicció.
Discursos i obres retòriques
Els discursos conservats de Ciceró constitueixen un dels monuments més sòlids de la prosa llatina. Ciceró, que va viure els darrers anys de la República, va trobar encara un clima propici per tal d’expressar-se en llibertat. Se’n conserven 58. Els més destacats varen ser:
1. Les Catilinàries. Són 4 discursos pronunciats contra el senador Catilina i els seus còmplices.
2. Les Filípiques. Són 14 discursos contra Marc Antoni, a qui Ciceró es va oposar després de la mort de Cèsar.
D’obres retòriques en tenim les seguents:
1. De oratore. Tracta sobre la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.
” En la meva opinió, serà digne del seriós nom d’orador aquell que parli de qualsevol tema que escaigui que hagi de ser explicat de paraula, amb coneixement de causa, ordenadament, amb elegància, de memòria i amb una certa noblesa de gestos.” CICERÓ, De l’orador 1, 64
2. Brutus. És una història de l’eloqüència romana des dels orígens fins al segle I a.C., amb un petit resum de l’oratòria a Grècia.
3. Orator. En ella, Ciceró fa un retrat de l’orador ideal i les característiques que aquest ha de dominar per ser un bon orador.
També, va elaborar una sèrie de tractats, que varen ampliar la seva carrera política.
1. Tractats polítics: La República i Les lleis.
2. Tractats morals: Els deures, Les Tusculanes, La vellesa i L’amistat.
3. Tractats de religió: La natura dels déus.
Així doncs, és evident que Ciceró és representat com el màxim impulsor de l’oratòria ja des d’època romana, que ha volgut crear consciència de que la paraula és l’ única eina favorable capaç de solucionar un conflicte. La seva tasca d’orador en aspectes judicials ha perviscut fins els nostres dies i són ara, els advocats, entre d’altres, que han fet seva aquesta comesa.
N.B.: Fem un kahoot!
Comparació de família
Durant aquest apartat del treball, he pogut investigar sobre alguns dels aspectes judicials que integraven la família romana. Per tant, m’ha estat possible establir una sèrie de diferències i similituds fins a formar una comparació d’aquest mateix bloc.
Comencem per la primera valoració, el concepte de família. Com a similitud, els romans van establir la família romana de forma jerarquitzada, en què els membres de la família estaven sotmesos a la patria potestat dels homes de la casa. Aquest fet ha estat efectiu en la societat fins fa poques dècades. El pare, tant en època romana com en els anys 50-60, ha estat el responsable de tots els membres de la família, de tal manera que, tant la dona com els fills estaven supeditats a la potestat i la decisió de l’home sense tenir determinació en cap aspecte. A més a més, la dona residia a casa cuidant els fills i el pare s’encarregava dels negocis i la gestió econòmica. Com a diferència, actualment a major part d’Occident, una família no es forma per convenciència, sinó per relacions d’estimació i d’afecte. Tant l’home com la dona tenen la mateixa autoritat envers la seva família. Tampoc, és possible decidir el futur dels fills ja que cada persona és única i singular.
Una disconformitat en el concepte de ciutadà que ens diferencia dels romans és que no existeix una jerarquització que diferencii les persones en grups socials. No existeix la terminologia de ciutadà o no ciutadà, que aquests últims en època clàssica romana mancaven de tot tipus de llibertat (no tenien assegurances, no podien participar en la vida pública, tampoc podien casar-se d’acord amb la llei ni adoptar de manera correcta…). Avui en dia, qualsevol persona pot assolir la nomenclatura de ciutadà sempre i quan tingui la nacionalitat del país que resideix i així pugui complir uns deures i ser recompensat amb uns drets. Altra desigualtat és que, a diferència dels romans, encara i no estar considerat ciutadà per la llei, s’ha de respectar dignament els drets de les persones i no vetar-los la independència.
Pel que fa el concepte de matrimoni, és cert que els romans, a continuació dels grecs, van aportar a la societat el concepte de matrimoni, en el qual dues persones s’unien per conveniència, de bon principi per a formar una família. Com a diferència aporto que, ara no existeixen els matrimonis justos i injustos ni tampoc la llei hi pren part. El terme matrimoni ha anat evolucionant fins a formar una relació d’afecte i ja no tant una relació de conveniència entre dues persones, encara que, com a similitud, a Orient encara es segueix portant a terme aquesta tradició seguint el model clàssic romà. Altre concepte molt lligat al matrimoni i recorrent en la societat és el concepte manus de la dona sobre l’home, és a dir, la submissió de la dona envers l’home. Als anys 60, la tradició grecoromana encara era visible en aquest aspecte, la dona era a casa amb els fills i s’ocupava de les tasques de llar, mentre que l’home gestionava la part econòmica. Posteriorment, el terme va anar evolucionant fins que a major part d’Occident va acabar desaparaixent, però malauradament, a altres països no tan desenvolupats, la dona segueix sent a dia d’avui un instrument de reproducció que no es té en compte en les decisions familiars.
La paternitat i l’adopció són dos termes que han variat considerablement en el transcurs d’ambdues èpoques. La paternitat i la maternitat són dos conceptes que estan a la mateixa línia de poder. Només poden limitar el fill fins que assoleix la majoria d’edat però sense dissoldre les seves capacitats i els seus drets com a ésser humà digne que és. No està acceptat per la llei rebutjar el fill o filla, com tampoc ordenar la seva mort. Altre tema, l’adopció actualment és similar a l’antiga Roma. Únicament poden adoptar un menor aquelles persones que tinguin alguna nacionalitat i per tant siguin ciutadans reconeguts per la llei i exclusivament es podrà adoptar si aquella persona està en totals facultats mentals per gestionar i cuidar l’adoptat. Com a diferència, l’adrogació, va quedar totalment suprimida en finalitzar l’època clàssica.
Per acabar amb les comparacions, avui en dia és més comú la tutela que la curatela. La primera se sol efectuar quan els pares del jove moren o no estan en les condicions de fer-se càrrec del menor. Aquest es fa càrrec d’ell fins que assoleix la majoria d’edat. Així doncs, controla i gestiona el seu patrimoni, exactament similar en època romana. Com a diferència, però, la curatela no se segueix portant a terme de la mateixa manera, si no que hi ha assosiacions per a persones discapacitades o bé la seguretat social controla i gestiona els diferents casos de malalties per tractar-los d’una manera més personalitzada insertant-los en centres.
Valoració del treball de camp
Com a part pràctica del treball, vaig decidir portar a terme entrevistes amb professionals del dret, una enquesta per a conèixer el pensament de la població; debats, per a desenvolupar l’oratòria com a bon jurista i també explicacions i jocs didàctics a classe de Llatí per tal de mobilitzar la joventut cap a aquest tema. Tota la part pràctica, m’ha servit per a demostrar d’altres maneres allò que durant molts mesos he estat treballant en la part teòrica i que després mitjançant l’òratòria he pogut posar amb comú amb altres persones.
Penso que la part pràctica ha estat la part que més m’ha aportat com a persona durant la realització del treball. El conviure amb d’altra gent, discutir sobre els conceptes esmentats, conèixer diferents visions d’un mateix assumpte, percebre el coneixement de la població i poder interpretar-lo basant-me en la teoria, parlar amb professionals del sector… Tota aquesta recerca de camp, en general, és la part que més m’ha inspirat i marcat del meu treball a conseqüència que m’ha aportat un coneixement molt més ampli que el que només basant-me en la part teòrica em pogués haver aportat.
Per tant, sens dubte, ha estat la part del treball que més he gaudit per poder tractar amb persones sobre un mateix contingut i que aquestes els agradi el Dret de la mateixa manera que a mi. Ho repetiria moltes vegades més.
Aceptació i repudiació de l’herència
La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si.
Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)
Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.
En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.
Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:
1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.
2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.
· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”
Concepte de propietat
El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.
En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,
A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.
El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.
A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.
–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.
–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.
–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques
La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.
La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.
Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Enquesta sobre llatinismes jurídics
Vaig realitzar aquesta enquesta oberta a tot tipus de públic per poder establir unes conclusions sobre quin era el coneixement de la població sobre els llatinismes jurídics.
En primer lloc podem veure quina és l’edat majoritària que ha respost. Amb un 28,1% trobem la franja dels 14-18, seguida dels 46-55 amb un 27,4%. El següent grup que predominaria seria entre els 30-45 anys, deixant en penúltima posició el 13,3% dels d’entre 19-29 anys. Per últim situaríem els majors de 55 i més amb un 9.15%. Per tant, la majoria de gent que ha respost són joves i adults d’entre 45 a 55.
En el segon gràfic, de les 135 persones que van contestar l’enquesta, el 72% sabia que és un llatinisme, mentre que el 15 % no ho sabia. La resta, l’11% no n’estaven segurs. Per tant, puc establir que tres quarts de la població saben què son els llatinismes i n’han sentit a parlar.
Seguidament, vaig preguntar si pensaven que el dret actual provenia del dret romà. Algunes de les persones enquestades van respondre que sí, sense dubtar-ho, però la meitat va optar per posar “no ho sé”. De manera, que, part de la població no sap que prové del dret romà ni en què es basa el dret actual.
Llavors, més centradament en el meu tema de recerca, vaig preguntar si sabien que era un llatinisme jurídic. Em va sobtar que, una part de la població no sapigués que eren ni en conegués algun. El 45% em va respondre que no sabia que era, mentre que el 40% que sí, el 14,4% no ho sabien. Vaig comprovar que, només aquella gent que per estudis, per dedicació professional o per cultura els havia après, coneixia el significat. D’altres, pot ser no s’hi van dedicar mai a l’estudi d’humanitats ni el dret ni tan sols n’havien sentit a parlar. En tot cas, havien pogut tractar amb llatinismes, com carpe diem, tempus fugit, que sense adonar-nos que ho són, es fan servir a la vida diària.
La franja, però, que a l’anterior pregunta em va respondre que sí que ho sabia, el van definir de les següents maneres, totes elles vàlides.
“Un llatinisme jurídic és una paraula o frase que prové de l’antiga Roma i que s’utilitzava i es continua utilitzant en l’àmbit jurídic”
“És un terme en llengua llatina utilitzat per a descriure un aforisme jurídic”
La següent pregunta, era si creien que els llatinismes jurídics eren importants. El 57% de la població va respondre que sí, ja que havien estat utilitzats durant molts anys, i que, sense el mot llatí, costaria voler transmetre exactament la mateixa cosa.
Altre gràfic, molt relacionat amb l’anterior, afirmava que no eren essencials ja que, en no tenir com a precursor el dret romà ens haguessim hagut d’acostumar a altra manera d’ apel·lar els nostres actes i que per tant, també podríem fer-ho ara.
Després vaig preguntar, si coneixien algun llatinisme jurídic. Només el 10% va respondre que en coneixia molts, però, bona part dels enquestats, no en coneixia cap. De manera que vaig adonar-me que gairebé només els professionals del sector, els professors de llatí o bé gent molt culta amb molt de bagatge en coneixia com per poder elaborar una llista. I que, entre la gent que es dedicava a altres professions, no els usaven i gairebé tampoc en tenien coneixement.
En acabar, vaig preguntar si pensaven que tant els llatinismes jurídics com el dret romà, podien extingir-se i deixar de ser utilitzats. El 54% em va respondre que ho dubtava, ja que s’havien utilitzat durant segles i segles. Tot el dret civil actual està fonementat en l’antic dret civil romà, sense oblidar que la utilització de llatinismes en documents jurídics és àmplia. No seria fàcil deslliurar-nos d’aquests per molt que alguns professionals s’iniciessin a no fer-los servir per tal de modernitzar i fer més comprensible la lectura del text jurídic.
Estructura judicial romana vs actualitat
El poble romà estava format per diversos càrrecs que representaven la seva màxima potestat i la seva funció en la vida pública.
En primer lloc i més important, restaven els magistrats, que exercien els seus càrrecs com a expressió del poder (potestas) sobre el poble que delegaven. L’exercici de magistratura comportava una dignitat i un honor, per la qual cosa en la carrera política es denominava cursus honorum. A Roma, no es requeria preparació prèvia per a l’accés al càrrec públic, ni els magistrats romans eren considerats funcionaris, així el seu exercici estava limitat a un any.
El magistrat era acompanyat d’una sèrie d’assessors, anomenats consilium, lliurement triats pel propi magistrat durant el temps d’exercici del seu càrrec. El poder que exercien els magistrats, es designava amb termes diferents, segons l’àmbit que aquests més treballaven. Aquests podien classificar-se entre majors (consules, pretores i dictadors) i menors (censor, edil, qüestor).
Els cònsols i pretors, eren aquells que els corresponia l’exercici de poder tant en l’àmbit civil com en el militar. En el cas del pretor era el magistrat que major pes tenia quant a la justícia romana i era el representant del dret privat. El pretor urbà, posteriorment, compartia càrrec amb el pretor pelegrí. El primer s’ocupava dels processos entre els ciutadans romans, mentre que el segon, administrava els processos entre estrangers i ciutadans romans.
Concretament els pretors adquirien beneficis quantiosos i aquesta posició era desitjada per tot romà que volgués accedir a una carrera política. El prestigi obtingut i l’agregat requerit al Cursus Honorum eren unes de les principals raons per les quals els aspirants a les altes esferes del Govern romà es barallessin pel càrrec. Era normal que un Pretor en acabar el seu període es dirigís a una província com a governant amb el títol de Propretor o Procònsol. La distinció social a simple vista era notable ja que se li permetia vestir la toga pretexta, assenyalant així la seva condició de magistrat davant la societat.
Els censors eren els magistrats encarregats d’elaborar el cens dels ciutadans cada cinc anys. Els corresponia la classificació dels ciutadans quant als impostos, la participació en l’exèrcit i en les assemblees populars.
Al principi als edils que ostentaven aquest càrrec els pertocaven les accions de vigilància de la ciutat i l’organització dels esdeveniments públics.
En l’actualitat, tots els àmbits decisoris estan governats per diferents persones. Uns òrgans per a la política, altres per la justícia…
En la justícia actual hi és fonamental el Tribunal constitucional, i d’aquest en deriven d’altres que fan possible la tasca jurídica al país.
El Tribunal Constitucional és l’òrgan judicial encarregat de vetllar pel respecte dels drets i llibertats i pel compliment de la Constitució.
El Tribunal Constitucional està compost per 12 Magistrats nomenats pel Rei a proposta de les Càmeres que integren les Corts Generals (4 pel Congrés i 4 pel Senat), del Govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2). La designació es realitza per a un període de 9 anys, d’entre ciutadans espanyols que ostentin els càrrecs de Magistrats o Fiscals, Professors d’Universitat, Funcionaris públics o Advocats, havent de ser tots ells juristes de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici professional.
· Els Jutjats de Pau: són aquells que assumeixen competències de menor importància tant en l’àmbit civil com penal.
Els jutges de pau són triats per la majoria absoluta del Ple de l’Ajuntament, entre les persones que, reunint les condicions legals, puguin ocupar el càrrec. Són nomenats per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia per un període de quatre anys i presten jurament davant el Jutge de Primera Instància i Instrucció.
·Els jutjats de penal, civil, de menors i social de cada província i/o comunitat autònoma i l’audiència provincial.
Els jutjats tenen la seva seu a la capital de la comunitat autònoma i es distingeixen entre:
Els Jutjats penals: Enjudicien els delictes que els són atribuïts legalment, després de la fase de recerca realitzada pel Jutjat de Pau.
Els Jutjats socials s’encarregaran de la tramitació de causes laborals.
Els Jutjats de Menors exerceixen les funcions que els han estat atribuïdes legalment sobre menors que haguessin incorregut en conductes tipificades per la llei com a delicte o falta. L’audiència provincial fa les mateixes funcions però en àmbits més generals.
·L’audiència nacional: Quan ja no és possible solucionar el conflicte mitjançant els òrgans inferiors, el cas és enviat a l’audiència nacional, té rellevància en l’àmbit penal, ja que els altres casos sovint són resolts en instàncies menors.
Pel que fa la justícia penal, s’encarregarà de l’enjudiciament de les causes per delictes especialment rellevants, i concretament els següents: contra el Rei, la Reina i el Príncep, Alts Organismes de la Nació i del Govern, per falsificació de moneda i delictes monetaris, tràfic de drogues o estupefaents, delictes comesos per bandes organitzades que produeixin els seus efectes en més d’una Comunitat Autònoma, així com els delictes que s’hagin comès fora del territori nacional, els procediments penals iniciats a l’estranger, l’execució de les sentències dictades pels mateixos o del compliment de pena de presó imposada per aquests tribunals, quan existeixi un conveni internacional que atribueixi a Espanya aquestes competències.
·Per últim, dins l’estat Espanyol, el tribunal suprem: Aquest,té la seva seu a Madrid i la seva jurisdicció s’estén a tota Espanya. És l’òrgan judicial superior jeràrquicament a la resta dels jutjats i tribunals.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Aquest òrgan gestiona i administra la justícia de tot el país, decideix les lleis i s’ocupa dels casos més greus.
Per tant, sens dubte veiem una gran diferència en l’organització dels òrgans jurídics. A Roma, la política i la justícia eren dos termes molt vinculats entre si: qui estudiava Política, podia arribar a ser pretor i assolir el poder judicial. Actualment, pot dedicar-se a la jurisprudència bé en carrera política o bé en carrera de dret.
Kahoot de llatinismes jurídics
Per tal de fer un treball més dinàmic i omplir-nos de cultura, he fet aquest kahoot per repassar els llatinismes jurídics que tant s’utilitzen en l’actualitat i que hem incorporat al nostre llenguatge. El kahoot és un qüestionari en línia que permet aprendre, repassar continguts, consolidar-los i a la vegada passar-s’ho molt bé a l’aula, és ludificació (o gamificació) dels continguts curriculars. A classe de llatí, fins i tot els fem en llatí i a grec, en grec!
Us animeu a jugar? Vinga!
Els alumnes de 4t ESO de Llatí i els de 2n de Batxillerat de Llatí II de l’Institut Premià de Mar, han estat els primers en provar-ho.
Què us ha semblat?
