En primer terme, anomenem dret anglosaxó, aquell dret que s’aplicava a Anglaterra a l’edat Mitjana  i es fa servir en gran part dels territoris d’influència britànica. Aquesta jurisprudència està basada en el costum i per això se’n diu Common Law.

Pel que fa a la història, el dret Romà arribà a l’antiga Anglaterra entre els anys 43 aC fins al 400 dC, com a conseqüència de la dominació romana. Durant aquestes dècades, es formarà un pensament jurídic en igualtat als altres territoris romans del mediterrani, que posteriorment, en època d’invasions bàrbares, no persistiran  les idees inculcades pels romans i es perdran.  Per tant, les institucions del dret anglosaxó probablement en aquests primers temps, es van formar per mitjà  dels darrers principis romans i posteriorment a base de costums que haguessin persistit en la tradició amb el pas dels segles. En l’any 600, el rei Etelberto va realitzar una recopilació escrita de les lleis del regne,  que tractava sobre la propietat, la vida i la integritat física; i al voltant del 700, va ser ampliada amb la sanció de delictes no compensables econòmicament. No obstant,  tot i que es van establir mesures pel desenvolupament d’unes lleis escrites, les invasions no van deixar de cessar i no va ser possible realitzar-les. Al segle IX,  amb l’arribada dels vikings es va deslligar un enfrontament perllongat que no va acabar fins a finals de segle. En finalitzar les revoltes vikingues, va succeir al tron anglès Enrique II Plantagenet. Aquest va organitzar tribunals que administressin un dret comú a Anglaterra, per tal que la població deixés de creure en les tradicions, i així doncs, la possibilitat de  formar un sol recull de lleis i jurisdicció que conformés l’activitat jurídica anglesa. De tal manera, aquest mètode d’Enrique II Plantagenet va donar nom al que avui coneixem per Common Law, una mescla entre el costum i les noves legislacions.  A partir d’aquesta decisió, es va formar una assemblea general que va estar formada per uns pocs nobles, consellers i secretaris del rei, prenent el nom de Curia Regis (Cort del Rei). Així doncs, quan un ciutadà anava davant el rei buscant justícia, aquest estenia una ordre, un writ, dirigida als seus tribunals per atendre  el cas. Aquests writs eren fórmules i cadascuna d’elles contenia una breu explicació del cas, és a dir, hi havia una fórmula per a cada tipus de litigi. Al seu torn, cada vegada que es resolia un cas, la sentència es registrava en un llibre, l’Anuari. Aquests precedents registrats no tenien llavors força obligatòria per a les causes posteriors. Però, si s’aconseguia demostrar al jutge que un determinat principi s’havia aplicat anteriorment en un cas semblant, el mateix no tindria cap problema en aplicar la mateixa solució en el cas concret que entenia.

Pel que fa al contingut de la jurisprudència anglosaxona, comencen a fer-se evidents les diferències entre ambdós drets.

Com ja se sap, als països anglosaxons hi ha dos cossos de normes:

· El dret escrit, cridin law o statue law, que està constituït per normes generals amb principis abstractes sobre la manera de fer justícia per els anglesos. Constitueix la part menys rellevant del dret privat i molt poc utilitzada.

· El dret no escrit o també anomenat, common law. Aquest està format a partir dels costums judicials. Constitueix la part més rica del dret privat. Les resolucions dels tribunals es recolzen en precedents que es remonten a temps inmemorables, el sentit dels quals i abast poden fàcilment adaptar-se per solucionar els nous casos litigiosos. Així, els jutges poden explorar a partir d’un cas concret, per exemple, una teoria de la responsabilitat aplicable a les situacions similars. Tots dos cossos de normes es vinculen respectivament amb la lex scripta i la lex non scripta a Roma. Una vegada més es posa en evidència la similitud entre el dret anglosaxó i el romà en un tram de la seva història.
Segons la teoria tradicional el common law està conformat per l’acumulació de les sentencias precedents declarades pels jutges, les quals provenen dels costums preexistente mitjançant la tradició. La teoria moderna en canvi, sosté que aquest sistema és planament judicial. Els jutges no “descobreixen dret” en el costum; ells mateixos creen dret en fallar, interpretant i adaptant solucions anteriors formulades en casos similars. Avui els jutges resolen segons precedent, no segons el costum. Per tant, la fallada judicial es compon d’una idea principal, la font normativa, de la qual es pot extreure una nova norma general, que servirà per solucionar casos semblants. Conforme a aquesta idea, els jutges han de fallar els casos que es presenten davant ells de la mateixa forma que van ser resolts per sentències anteriors, en casos similars i en la mateixa jurisdicció, però en cap cas basant-se en una llei ja escrita, sinó fent ús de la intuïció. Aquest principi permet assegurar la vigència dels valors de pau, ordre, justícia i seguretat. Així mateix, els “precedents” són aplicables en tots els casos posteriors que posseeixin analogies bàsiques amb aquell en el qual van ser dictats, amb el que sorgeixen les normes generals que conformen el common law.