La pèrdua de la propietat a Roma era un concepte senzill i que no portava conflictes en aquella època. Hi havia diferents mètodes de perdre la propietat:

-De manera voluntària: Era quan es transferia la propietat a una altra persona per mitjà de la venda (mancipatio), la donació o l’abonament i per tant, aquell que es deslliurava de la propietat lliurada, era recompensat econòmicament. La venda (mancipatio) es realitzava amb el lliurament del bé i el preu simultàniament i davant de testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats, l’infractor havia de satisfer l’altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.

-De manera involuntària: Es perdia el dret a la propietat per l’expropiació d’un objecte que ja tenia propietari o  era de l’estat.

En l’actualitat, les maneres de perdre la propietat poden classificar-se en voluntàries i involuntàries, com a l’antiga Roma.

Maneres voluntàries de perdre el domini:
–>Abandonament: Es refereix a l’acte de deixar de costat o descurar qualsevol objecte o dret que es consideri propietat d’un individu.
–>Alienació. Es considera  la transmissió d’un dret cap a  una altra persona. El principi que domina l’alienació, és que ningú no pot transmetre més béns o drets dels quals legítimament li pertanyen.

Maneres involuntàries de perdre el domini:
–> Pèrdua: Existeix una pèrdua física (destrucció) i pèrdua jurídica (que té lloc quan la cosa queda fora  dels homes per disposició de la llei)
–>Expropiació: Consisteix en la transferència de la propietat privada des del seu titular a l’Estat, mitjançant una indemnització econòmica.
–>Revocació: Té lloc quan l’anterior propietari declara la seva voluntat de deixar sense efecte la propietat i no fer-se càrrec d’ella, per tant la perd.
–> Adquisició a non domino: Aquesta és admesa per la llei. L’adquisició a non domino té lloc quan s’adquireix la propietat d’una cosa de qui no és propietari i aquesta adquisició és protegida pel dret, de manera que el propietari no pot reivindicar la cosa.

Afirmem per tant que no hi ha tanta diferència en el que significava pèrdua de la propietat en l’edat romana i el que significa ara.

S’entén per adquisició de la propietat la manera de convertir-se en propietari d’una cosa conforme al dret i la legislació.
L’adquisició de la propietat a Roma podia tenir lloc de les següents Formes:
·Per Occupatio: Aquesta era una manera d’adquirir la propietat  que consistia a prendre possessió d’una cosa que no pertanyés a ningú, una res nullius.
Els requisits perquè tingués lloc l’ocupació eren els següents:
– Que el subjecte sigués capaç, és a dir, no fos discapacitat.
– Que es prengués possessió de la cosa.
-Que la cosa no pertanyés a ningú.
Podien ser adquirides per ocupació, les coses que no haguessin mai pertangut a ningú, per exemple: la caça i la pesca; els animals salvatges, els peixos i les aus, que passen a ser propietat del primer ocupant; les coses preses a l’enemic, els captius, presos individualment per un soldat; però, el botí pres col·lectivament per l’armada o els enemics rendits a l’exèrcit o a l’esquadra romana, pertanyien a l’Estat. Igual ocorria amb els immobles situats als territoris conquistats que no poden ser objecte d’ocupació individual, i, per tant, pertanyien a l’estat romà.

· Per accessio: Aquesta es desenvolupava quan una cosa s’adheria a una altra per obra natural o artificial per integrar-se ambdues en un sol cos. Exemple: l’amo de l’estàtua es feia propietari del braç adherit a la mateixa.

· Per especificació: Consistia en la transformació d’una cosa en una altra que té essència pròpia i diferent a l’anterior. Això té lloc quan un obrer o artista crea en el seu treball un objecte nou, amb materials que pertanyen a un altre.

· Per adquisició de fruits: El propietari adquireix els fruits que la propietat produeix. Els fruits poden ser naturals o civils. Els primers són els que es produeixen sense la intervenció de l’home, com la llet de la vaca, la llana de les ovelles, els fruits dels arbres; mentre que els segons són els que s’obtenen en ocasió d’una cosa, del seu gaudi o explotació, com els interessos d’un capital, els rèdits d’una casa llogada.
L’adquisició dels fruits que ocorre quan se separen de la matriu, pot tenir lloc pel propietari de la cosa, i també pel posseïdor de bona fe d’aquesta cosa. EI posseïdor de bona fe fa seus els fruits, regla aquesta que s’aplicava en cas de reivindicació.
El posseïdor estava obligat a restituir l’immoble al seu propietari però conservava els fruits, no com diu Justinià a Institutas, en raó de les cures que ha tingut amb la cosa, sinó perquè creient-se propietari va haver d’emprar els fruits per viure. Obligar-ho a restituir aquests fruits seria causar-li un perjudici que no mereixia en raó de la seva bona fe, i en profit d’un propietari poc interessat per causa de la seva negligència.
A l’època clàssica el posseïdor adquiria els fruits a partir del moment en què se separaven de l’immoble, però sota Dioclecià se’l va obligar a retornar els fruits existents encara i no podia conservar més que els fruits que hagués consumit; a més, havia de retornar els fruits que percebés a partir de la litis contestatio, perquè a aquest moment era al que havia de referir-se el jutge en determinar els elements de la seva sentència.
Adiudicatio. L’adjudicació és una manera d’adquirir la propietat del dret civil i consisteix en l’atorgament del dret per un pronunciament judicial, en aquells judicis que tinguessin per objecte obtenir la divisió d’una cosa comuna; doncs, el jutge atribuïa a cadascun dels litigants la part que li pertanyia del bé que fins llavors havia estat en condomini.
L’adjudicació s’aplicava en ocasió de l’exercici judicial de les següents accions:
1) “Actio familiae erciscundae”, que és l’acció que competeix als hereus per obtenir la partició d’una herència.
2) “Actio communi dividundo”, que és l’acció que intenta qualsevol dels copropietaris  per obtenir la divisió de la cosa comuna.
3) “Actio finium regundorum”, que és l’acció que intenta el propietari d’un fundo contra el propietari del fundo veí per obtenir la relimitació o fixació de les fites de cada fundo.
La Llei. L’adquisició per raó de la llei procedia en el cas del tresor, dels fruits i de l’accessió. El tresor era una cosa enterrada i oculta descoberta per atzar i sobre la qual ningú podia justificar el seu dret de propietat. EI tresor pertanyia a qui ho trobés, al seu inventor; i si el terreny en què es descobria pertanyia a una tercera persona es dividia de per meitat entre el descobridor i el propietari del sòl.

Maneres Derivatives d’Adquirir la Propietat
Com s’ha dit, l’adquisició a títol derivatiu ocorre quan la transmissió de la propietat té lloc de mans de l’anterior propietari a les mans del que l’adquireix i ho fa íntegrament i sense reserves de cap naturalesa.
Constitueixen maneres d’adquisició a títol derivatiu  per al dret romà: la “mancipatio”, la “in iure cessio”, la “traditio”, la “usucapio” i la “prescriptio”.
Mancipatio
La “mancipatio” o mancipació, era una manera d’adquirir solemne, del dret civil, que exigia la presència de l’alienant, de l’adquirent de cinc testimonis ciutadans púbers i d’un lliure pens o porta balança. La cosa objecte de la venda havia d’estar present al mateix moment, tret que es tractés d’un immoble.
L’adquirent prenia llavors a les seves mans la cosa que volia adquirir i deia: “declaro que aquesta cosa em pertany conforme al dret quiritari i que l’he comprat amb aquesta peça de bronze i aquesta balança” i al mateix temps copejava amb la peça de bronze un dels platerets de la balança.
En aquesta època no hi havia encara monedes que poguessin explicar-se i per això se servien de lingots que es pesaven per determinar el seu pes i el seu valor, d’aquí la necessitat de la balança; i es copejava el lingot contra el platet de la balança, perquè constés la qualitat del metall que es donava com a pagament. Més tard quan l’Estat va fabricar monedes, va resultar inútil pesar-les i fer-les sonar; però, per respecte a les antigues tradicions, es va conservar el costum a títol simbòlic.
L’efecte que produeix aquest procediment és el de transferir immediatament la propietat de l’objecte, però no la seva possessió, la que només s’obté quan l’objecte li és lliurat a l’adquirent. Si l’alienant es nega a transferir-li l’objecte a l’adquirent pot aquest exercir contra ell l’actio rei vindicatio.
El venedor havia de garantir-li al comprador la propietat de la cosa venuda, estant obligat a pagar el doble del preu obtingut, en cas que la cosa no estigués sotmesa al seu domini i l’adquirent fos privat d’ella per l’acció reivindicatòria intentada contra ell per l’autèntic propietari; doncs, l’adquirent tenia una acció penal contra el venedor: la “actio auctoritatis”, per obligar-ho a realitzar el pagament.
En els primers temps, la mancipatio es va usar per realitzar veritables vendes al comptat amb pagament del preu; però després es va emprar de manera general, per realitzar la transmissió de la propietat d’una cosa en virtut de qualsevol títol com a vendes a crèdit, donacions, pagaments, etc. No hi havia llavors sinó un simulacre de venda.
Com era una manera d’adquirir del dret civil, era necessari que ambdues parts tinguessin el ius commercii i només s’aplicava al cap de bestiar mancipi, sent nuls els seus efectes si les coses eren nec mancipi.
Aquesta forma de transmetre la propietat va caure en desús en desaparèixer la distinció entre coses mancipi i nec mancipi.
In Iure Cessio
La “in iure cessio”, era una manera d’adquirir la propietat que consistia, en una espècie d’abandó que feia el propietari de la seva cosa al l’adquirent. D’allí el nom que deriva de les expressions: “cessio”, que equival a abandó; i “in iure”, que vol dir davant el magistrat.
Era una espècie de judici simulat en el qual l’alienant i l’adquirent compareixien davant el pretor amb la cosa, i allí l’adquirent assenyalant la cosa deia: “declaro que aquesta cosa em pertany” i com l’alienant no contradeia aquesta pretensió, el pretor feia constar que l’adquirent n’era el propietari. És un procediment similar al que s’utilitzava per manumitir un esclau per vindicta.
Per ser una manera d’adquirir del dret civil, exigia que les parts gaudissin del ius commercii i s’aplicava per transmetre la propietat de les cap de bestiar mancipi i de les cap de bestiar nec mancipi.
Aquesta forma de transmetre la propietat difereix de la mancipatio:
1) Per la forma: doncs, la mancipatio exigia la presència de cinc testimonis ciutadans romans púbers i un librepens, i no requeria la presència de cap magistrat; mentre que, la iniure cessio tenia lloc davant el pretor i no es requeria la presència de testimonis, ni de librepens.
2) Per la seva aplicació: doncs, la mancipatio només s’aplicava a les cap de bestiar mancipi; mentre que, la in iure cessiose aplicava a les cap de bestiar mancipi i a les cap de bestiar nec mancipi.
La in iure cessio i la mancipatio tenien no obstant això de comuna, el següent:
1) Eren dues maneres d’adquirir la propietat del dret civil, implicant tots dos el gaudi del ius commercii en les dues parts contractants: alienant i adquirent.
2) Eren dos actes solemnes, que no admetien l’addició de cap modalitat, o sigui, que no podien quedar supeditats a l’arribada d’un terme ni al compliment d’una condició.
3) Eren dos actes que exigien la presència dels dos interessats, sense que cap de les parts contractants pogués estar representada per un mandatari.
4) Els dos actes exigien l’aportació de la cosa, perquè es procedís a omplir les seves formes.
La in iure cessio les formalitats de la qual eren molestes en raó de la presència obligatòria del magistrat, va caure aviat en decadència i va desaparèixer sota Justinià.
Traditio
La “traditio” o tradició, consisteix en el lliurament material d’una cosa feta per una persona, cridada el “tradens”, a una altra persona, cridada el “accipiens”.