La usucapió va néixer a l’antiga Roma i va utilitzar-se en el Dret romà majoritàriament en l’època de Justinià. Era un mètode que consistia en l’adquisició de la propietat per mitjà del pas del temps. És a dir, un cop passaven  dos anys, el possessor podia convertir-se en propietari, tan sols, demostrant que l’objecte o la terra havia estat en les seves mans durant aquell període. Es va crear amb la finalitat de donar seguretat i certesa al propietari, es volia posar fi a l’adquisició ’abosant en què la manera de transmissió  no havia sigut l’adequada que requeria la llei. Per exemple, si una persona, no propietaria de cap objecte entregava una cosa, jo no podia adquirir la propietat sinó que passava a ser possessor d’aquesta.

En el dret Espanyol,  aquestes maneres d’adquirir la propietat estan actualment documentades a l’article 1940 del Codi civil. Es cita textualment que per  disposar d’una propietat es necessita posseir aquell instrument amb bona fe i ajustant-se a la llei.