En primer lloc, la paraula ciutadà prové del mot llatí civitas que vol dir “ciutat” i pren la nomenclatura de ciuis. A Roma aquesta  terminologia apareix per primera vegada l’any 451 aC representat a la llei de les XII Taules (leges duodecim tabularum) fent referència als ciutadans del poble romà, per formar una distinció entre els estrangers peregrini i els esclaus servi que no eren considerats ciutadans.

En l’antiga Roma, es tenia un concepte molt diferent del que ara considerem esdevenir ciutadà. La societat romana estava jerarquitzada i es dividia en classes socials. Entre aquestes distincions podem diferenciar entre ciutadans i no ciutadans.

Ser ciutadà romà era un dret que només es concedia als homes lliures que tenien la seva residència a Roma i els que pertanyien a un grup més elevat de la població com podien ser els patricis, els senadors i els administradors de l’imperi.  Aquest dret només s’adquiria si es naixia amb pares ciutadans, per ordre d’un magistrat o bé per que l’emperador ho decidia. Aquesta atribució, els donava una sèrie de drets, que els diferenciava dels no ciutadans. Podien votar a les assemblees populars (ius suffragii), exercir càrrecs públics (ius honorum), tenien dret a enrolar-se a les legions així com drets privats: dret de matrimoni (ius conubi), dret a la propietat i a llegar (ius commercii), dret d’entaular procés i ser jutjat segons el dret romà (ius legis actionis), dret als tria nomina (praenomen, nomen i cognomen). La toga n’era un senyal extern que els distingia en el vestir.

Civis Romanus sum en llatí significa “sóc ciutadà romà” i  és una frase repetida amb orgull per moltes figures romanes importants per reclamar els privilegis inherents a la condició de ciutadans romans, fins i tot, es permetia als presos beneficiar-se d’aquesta prerrogativa, que garantia un tractament més favorable. Apareixen mencions en la literatura romana:

Cervices in carcere frangebantur indignissime civium romanorum, ut iam illa vox et imploratio: «Civis Romanus sum»

                                                              Marc Tul·li Ciceró  (In Verrem 11, V, 162) 

En les presons es trencaven les goles de ciutadans romans d’una manera indecent, de manera que en aquells moments l’expressió «sóc ciutadà romà».

Els no ciutadans, ( dones, esclaus, estrangers, lliberts…) en canvi,  no tenien cap dret. No podien votar, no podien casar-se legalment, no podien exercir cap càrrec públic ni tenir cap propietat. Eren persones totalment privades de llibertat.

En l’actualitat, el mot ciutadà ha variat considerablement.

Ara considerem ciutadà aquella persona que viu a la ciutat i que té tots els drets i obligacions que ha adquirit, bé de forma immediata per naixement o bé per voluntat pròpia, la nacionalitat.

Malauradament, hi ha una part dels residents que no es considera ciutadà fins que no s’acredita mitjançant la nacionalitat. Els immigrants marxen del seu país cercant millors condicions de vida. Quan arriben al país desenvolupat, han de residir al país entre 2 i 10 anys, depenent del seu lloc d’origen (en el cas d’Espanya) cotitzant, per poder aconseguir la nacionalitat i esdevenir ciutadà. En el cas invers, aquelles persones que resideixen a Espanya i tenen els papers en regla però encara no ha passat 10 anys i aquelles que resideixen a Espanya sense papers, no disposaran de drets ni tampoc obligacions ja que no formaran part de la ciutadania espanyola. Encara i no ser ciutadà, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona.

Per tant, en comparació a l’època romana, una persona pot adquirir el valor de ciutadà si compleix una sèrie de requisits. Actualment, no hi ha classes socials ni distinció de sexes. Tots som iguals davant la llei i els drets i les obligacions son els mateixos per tothom.  En l’època antiga, poques vegades es podia adquirir el valor de ciutadà, només per ordre d’un magistrat, d’un emperador o per haver nascut a Roma. Els ciutadans tenien drets inviolables mentre que els no ciutadans no tenien cap classe de llibertat. Eren considerats objectes, es podien vendre esclaus i comprar i l’home podia vetar les llibertats de la dona, mentre que actualment, s’ha de respectar els drets inviolables de la persona i la dona és respectada i adquireix les mateixes llibertats que l’home.