Arxiu d'etiquetes: plebiscita

El dret romà i les seves fonts

Les fonts principals de les quals prové el dret romà són les següents:

1. Mores maiorum. El dret romà es basava en la tradició, en els costums dels avantpassats. Aquest és el tipus d’ordenació arcaica en totes les societats. Les normes que regulen les relacions entre els ciutadans són les que s’han anat fent servir des de temps immemorials. La primera codificació escrita fou la Llei de les XII Taules, a mitjan segle V aC.

2. Leges et plebiscita. Les lleis podien ser datae o rogatae.

Les primeres eren les que elaborava un magistrat o un grup de magistrats per encàrrec del poble. Un exemple de lex data és precisament la Llei de les XII Taules, que va ser redactada per una comissió de deu homes o decèmvirs.

En canvi, s’anomenava lex rogata la que proposava un magistrat al poble per sotmetre-la a aprovació. Generalment, aquestes lleis són conegudes pel nom del magistrat que les presentava. Per exemple, la lex Canuleia la va presentar, l’any 455 aC el tribú Caius Canuleius per tal d’anul·lar la prohibició dels matrimonis entre patricis i plebeus que regia segons la Llei de les XII Taules.

Els plebiscits, és a dir, les lleis aprovades en l’assemblea de la plebs, al principi només obligaven els plebeus, però la lex Hortensia, de mitjan segle III aC, va equiparar-los a les lleis emanades de les altres assemblees.

3. Edicta magistratuum. Quan el magistrat encarregat de la justícia civil entre els ciutadans romans, o praetor urbanus, prenia possessió del càrrec, publicava un edictum en què anunciava les mesures que duria a terme i les directrius que seguiria.

Aquest edicte era una compilació viva del dret civil romà.

Mores maiorum

4. Senatusconsulta. Els senatconsults eren vinculants per als magistrats en època republicana. Primer, només s’adreçaven als magistrats, però, a partir del segle I dC, van ser preceptius per a tothom.

5. Constitutiones principum. Les constitucions imperials podien ser de caràcter general o solucions aplicables a casos puntuals. Entre les primeres hi havia els edicta, actes normatius dirigits a tots els ciutadans, i els mandata, que eren instruccions adreçades als alts funcionaris. Les dedicades a resoldre casos particulars podien ser decreta, sentències proclamades per l’emperador a instàncies de les dues parts en litigi, o rescripta, respostes que l’emperador dictava per escrit contestant una pregunta efectuada per una de les dues parts.

6. Consuentudo. L’ús consuentudinari és diferent dels mores, que formen un nucli tancat i antic. La consuetudo fa referència, sobretot, als usos de les províncies, on, tot i la implantació del dret romà, quedaven encara usos propis del lloc. Els juristes romans reconeixien, en general, aquesta tradició local com a font de dret en cas de mancança de la llei general.

7. Interpretatio prudentium. Així s’anomenava l’activitat que duien a terme els iuris consulti, és a dir , persones enteses en dret, cultes i intel·ligents, que sovint hi tenien pràctica per haver exercit algun càrrec.