Arxiu d'etiquetes: Ius

Debat, Dret romà, Expressions llatines, General, Llatinismes jurídics

Ciceró, motor de l’oratòria

Deixa un comentari

Breu biografia

“En l’espai de tretze anys, Ciceró escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar el 70, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 i pretor urbà el 66, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar un ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària, defensà Gai Rabiri contra Cèsar i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats. L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates.”
MIQUEL DOLÇ. Fragment extret de l’Enciclopèdia Catalana a l’entrada Ciceró

Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d’una família de classe eqüestre el 3 de gener de 106 aC. El seu avi va ser un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació que li permetés accedir a la carrera política. Allí  va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i posteriorment va iniciar l’aprenentatge de Dret. Quant a la filosofia, va estar envoltat de personatges significatius que li van permetre estudiar el corrent epicuri de la mà de  Fedre , el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. Durant una època va haver de realizar la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans.  L’any 81 aC va reprendre els estudis i continuà amb més profunditat els seus estudis de Dret. És aquest mateix any quan comença la seva obra com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis fugint  de la tirania del regnat de Sul·la. El contacte amb el món grec va fer que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics i que aprofités lectures i influències per formar el seu esperit crític que més tard aplicaria en els seus discursos jurídics. Així, doncs, durant aquest temps sintetitzarà molts escrits i els reescriurà  en llatí.  Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma. Just abans o després del viatge, es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.

Ciceró

Carrera política

Havent tornat a Roma, l’any 77 aC emprengué el cursus honorum com a qüestor a la província romana de Sicília,  càrrec que li va procurar l’estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l’acusació contra Verres, exgovernador de l’illa, acusat de corrupció i robatori d’obres d’art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà.

El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.

Més tard, es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels ciutadans. Durant el seu consolat, s’enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la disputa que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries,  va denunciar-lo i va aconseguir esclafar-lo. Catilina, després d’haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d’haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.

Obra de Ciceró. Les catilinaries.
Obra de Ciceró. Les catilinaries.

Tot i que alguns, per haver salvat la República, van arribar a anomenar-lo pater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia, condemnava a l’exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d’exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium

L’any 53 va  tornar a Roma, després del seu exili. Va ser nomenat àugur i acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia,  És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l’ideari que representava era més afí a la república. En guanyar Cèsar l’any 48 aC, va comprendre que l’oposició era inútil i des d’aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política.

Quan Cèsar va ser assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s’oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, successor de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques. A finals de l’any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d’aquest i fugí amb diversos de la seva vil·la a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d’on anà fins a la seva vil·la a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades al fòrum romà.

“Ciceró denunciant Catilina” quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).

 

Obra de Ciceró. Les filípiques.
Obra de Ciceró. Les filípiques., 

L’Oratòria en Ciceró

L’oratòria des d’època romana significa l’art de fer bons discursos, de convèncer el públic. Cal recordar que durant la República el poble i el Senat eren els òrgans que prenien decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s’havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assamblees populars i en els Tribunals de Justícia i no és fàcil ser un bon orador. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d’ells requeria un tipus de discurs. N’hi havia tres:

–> Judicial: (genus iudiciale) , pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d’un acusat.

–> Polític: (genus deliberativum), pronunciat per senat o una Assamblea per mostrar l’acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei…).

–> Demostratiu: (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc.

Segons la tradició grega i llatina i posteriorment presa per Ciceró, l’estructura per una bona Oratòria havia de tenir quarte parts ben diferenciades:

En primer lloc, l’anomenat Proemi (o introducció). És la part en què l’orador ha d’intentar guanyar-se l’atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciar el contingut del discurs.

En segon lloc, l’exposició en la qual s’exposa allò del que es tractarà, per tal de situar l’auditori en el context del tema.

En tercer lloc, l’argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat i a defensar-se de les raons de l’oponent.

I en darrer lloc, la conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l’auditori cap a la seva posició.

Aquesta estructura s’havia de bastir seguint els cinc passos de l’art de l’oratòria:

  1. Inventio, que consistia a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que es pretenia fer.

2. Dispositio o art   de   distribuir   els   diferents  temes   i   arguments   en   l’ordre   més adequat.

3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resultés convincent.

4. Memoria o art de saber memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.

5. Actio o la posada en escena del discurs, que havia de tenir en compte dos elements molt importants: el gest i la dicció.

Discursos i obres retòriques

 Els discursos conservats de Ciceró constitueixen un dels monuments més sòlids de la prosa llatina. Ciceró, que va viure els darrers anys de la República, va trobar encara un clima propici per tal d’expressar-se en llibertat. Se’n conserven 58. Els més destacats varen ser:
1. Les Catilinàries. Són 4 discursos pronunciats contra el senador Catilina i els seus còmplices.
2. Les Filípiques. Són 14 discursos contra Marc Antoni, a qui Ciceró es va oposar després de la mort de Cèsar.

D’obres retòriques en tenim les seguents:
1. De oratore. Tracta sobre la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.

” En la meva opinió, serà digne del seriós nom d’orador aquell que parli de qualsevol tema que escaigui que hagi de ser explicat de paraula, amb coneixement de causa, ordenadament, amb elegància, de memòria i amb una certa noblesa de gestos.” CICERÓ, De l’orador 1, 64

2. Brutus. És una història de l’eloqüència romana des dels orígens fins al segle I a.C., amb un petit resum de l’oratòria a Grècia.

3. Orator. En ella, Ciceró fa un retrat de l’orador ideal i les característiques que aquest ha de dominar per ser un bon orador.

També, va elaborar una sèrie de tractats, que varen ampliar la seva carrera política.

1. Tractats polítics: La República i Les lleis.
2. Tractats morals: Els deures, Les Tusculanes, La vellesa i L’amistat.
3. Tractats de religió: La natura dels déus.

Així doncs, és evident que Ciceró és representat com el màxim impulsor de l’oratòria ja des d’època romana, que ha volgut crear consciència de que la paraula és l’ única eina favorable capaç de solucionar un conflicte. La seva tasca d’orador en aspectes judicials ha perviscut fins els nostres dies i són ara, els advocats, entre d’altres, que han fet seva aquesta comesa.

N.B.:  Fem un kahoot!

Cicero

Fonts, General, Llatinismes, Llatinismes jurídics

Valoració de les enquestes

Deixa un comentari

Mentre desenvolupava el treball, vaig pensar que una bona manera de complementar-lo seria fent una enquesta. Aquesta va produir un efecte positiu als resultats de les meves expectatives del treball i em va permetre conèixer el pensament de la població sobre aquest àmbit. Molta gent, en preguntar pels llatinismes jurídics particularment, els desconeixia, però en canvi, era conscient de la utilització d’altres llatinismes més quotidians, afegits al nostre propi vocabulari, i altres persones, que sense saber que aquella expressió era un llatinisme l’utilitzaven amb tota la naturalitat possible.

Per tant, vaig poder adonar-me que conèixer l’opinió de la societat en la que vivim, podia donar-me un punt de vista més ampli en el meu treball i reflexionar sobre per quina raó la societat no coneixia de l’existència d’aquests llatinismes. De tal manera que, per contribuir a pal·liar aquesta ignorància vaig decidir continuar la wiki de llatinismes, per poder posar a disposició de qui ho busqui els llatinismes jurídics en català.

Va ser, sens dubte, una bona experiència comprendre altres persones, encara que, vaig optar per proporcionar una altra eina al meu bloc per tal de no quedar-se només amb el desconeixement del tema, sinó que poguessin aprofitar al màxim el desig d’aprendre.

Dret romà, Expressions llatines, Fonts, Juristes romans, Llatinismes, Llatinismes jurídics

Aceptació i repudiació de l’herència

Deixa un comentari

La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si.
Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)

Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de  realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar  que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.

Representació de l'acte formal d'acceptació de l'herència
Representació de l’acte formal d’acceptació de l’herència

En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.

Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:

1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.

2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.

· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”

Dret romà, General, Juristes romans, Llatinismes jurídics

Hereus necessaris i voluntaris

Deixa un comentari

A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret  a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei  (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.

A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes,  era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente)  en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.

L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:

El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.

En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)

De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.

Representació dels hereus en un testament.
Representació dels hereus en un testament.

Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.

En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:

– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.

Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.

-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.

En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.

En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.

En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.

En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.

En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.

Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.

Dret romà, Fonts, Llatinismes, Llatinismes jurídics

La usucapio

Deixa un comentari

La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.

En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.

Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina  l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.

I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.

imatge que reflexa l'usucapió actual
Imatge que reflecteix la usucapió actual

 

Dret romà, Expressions llatines, General, Llatinismes jurídics

Concepte de propietat

Deixa un comentari

El terme propietat prové del vocable llatí “propietas“, derivat, al seu torn de propierum, és a dir, “allò que pertany a una persona o és pròpia d’ella, locució que ve de l’arrel prope.

En les etapes inicials de la història jurídica romana, els romans van mancar de la paraula adequada per expressar la idea abstracta del dret de propietat. Durant l’època de Ciceró es va utilitzar el vocable “mancipium” a fi de designar la propietat romana i, posteriorment, els termes: “dominium”, “dominium legitimum” i “propietas“,

A Roma, la propietat quiritària era denominada, “dominium exiure quiritium“. Aquesta era sancionada pel dret civil en cometre algún sancionada pel dret civil, requerint-se per ser propietari:
-Que es tractés d’una cosa mancipi.
-Que el propietari fos ciutadà romà.

El concepte de propietat s’ha desenvolupat gradualment des de l’època arcaica amb característiques diverses que han portat a diferents concepcions.
En un principi, va ser un concepte de pater familias, en interès del grup familiar. Al capdavant del pater familias estaven subjectes persones (alieni iuris: lliures o esclaus) i coses sobre la seva potestat.
És llavors, des de les XII Taules que es va començar a distingir el poder del Pater sobre les persones lliures, dona in manu i fills de família d’una banda i per altra banda, la propietat autònoma sobre esclaus i coses. Va ser aquesta última la que es va considerar Propietat en temps històrics.
Per a l’era republicana, el concepte de propietat era un concepte individual. Era el poder que tenia el pater familias sobre el patrimoni. En el moment de la seva mort, qui estava immediatament en la seva potestat, succeiria com a hereu necessari (herentiae necessarii).
Però, en una època indeterminada es portà a terme una evolució en el règim de la propietat. En aquesta època, la tradició del lliurament de la cosa de mans del propietari a un tercer, no importava; doncs, el nou propietari sols rebia la possessió de la cosa.

A tots aquests avantatges que rebia el propietari, també s’hi podien diferenciar algunes restriccions per posar ordre al interès públic i no crear conflictes entre ciutadans romans.

–>Estava prohibit enterrar, incinerar, o inhumar en socs que es troben dins de la ciutat.

–>Estava prohibit demolir sense permís oficial els edificis urbans.

–>Estava prohibit dur a terme expropiacions forçoses per facilitar les obres públiques

Entrega d'una petita propietat romana
Entrega d’una petita propietat romana

La propietat per als romans indicava la facultat que correspon a una persona, el propietari d’obtenir directament d’una cosa determinada tota la utilitat jurídica que aquesta és possible de proporcionar. En l’actualitat, el concepte de propietat pot distingir-se entre propietats públiques i privades.

 La noció de propietat fa referència al dret o la facultat de posseir alguna cosa. Per a la llei espanyola, la propietat  és allò que permet al seu titular la lliure disposició més enllà de les limitacions imposades per les normatives vigents.

Propietat pública
Es coneix com a propietat pública al domini de titularitat pública (és a dir, que no pertany a un particular). Els béns de propietat pública són aquells d’ús comunitari, com una plaça, un carrer, una escola estatal o un hospital.
Propietat privada
Anomenem propietat privada aquella casa, cotxe o objecte assignat a alguna persona i que fa la funció d’un poder jurídic complet d’una persona sobre una cosa.
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual
Imatge que representa el concepte de propietat privada actual

 

Dret romà, General

Codificació

Deixa un comentari

Pel que fa al procés codificador romà, va ser tardà, costós i actualment rellevant per la intenció romana d’establir un únic material, un únic fonament per explicar tota la teoria jurídica esmentada durant segles per diferents juristes i la intencionalitat de deixar petjada en l’àmbit de la legislació.

Aquí us deixo una presentació sobre què entenem per procés codificador.

Dret romà, General

Concepte de família romana vs actualitat

Deixa un comentari

És cert que actualment el terme família (en llatí, familia, -ae) ha canviat en gairebé tots els aspectes envers la nostra societat. A l’antiguitat, el mot família descrivia el conjunt de persones que vivien en una casa sota la potestat del pater familias, al qual li devien obediència i submissió. El poder unitari del paterfamilias constava de diverses autoritats: sobre la dona (manus maritalis o potestas maritalis), sobre els fills (potestas o patria potestas), sobre els esclaus (dominica potestas) i sobre els fills d’altres, entregats en venda al paterfamilias (mancipium).

El “patriarca” tenia la potestat de decidir sobre el futur de tots el individus lliures i no lliures de la casa, determinant si aquests acabarien vivint o morint (ius vitae necisque) i podia vendre o intercanviar un dels seus fills a canvi d’una remuneració econòmica.

Era possible formar part d’una família romana mitjançant dos processos:

  • Per naixement: Era la forma més habitual d’entrar en la família. Es feia membre familiar el procreador d’un matrimoni (iustae nuptiae) per individu home de la família ja sigues per pater o filius.

La societat acceptava iustus aquell fill nascut després dels 182 dies de la celebració del matrimoni i abans dels 300 de la seva dissolució. Els fills non iusti, és a dir, els nascuts fora del matrimoni, rebien la denominació de spuri o vulgo concepti.

  • Per parentesc o per acta jurídica: Es basava en una relació jurídica o de sang que generava drets i obligacions hereditàries.

El jurista romà Ulpià (170aC. – 223aC) definia el concepte de família proprio iure dicta com: Iure proprio familiam dicimus plures personas, quae sunt sub unius potestae aut natura iure subiectae. (Per dret propi diem “família” al conjunt de persones que, per naturalesa o per dret, estan sota una mateixa potestat).

Representació d'una família romana.
Representació d’una família romana.

Amb el pas dels segles la terminació família ha anat prenent un altre significat, arribant a especificar-lo com aquell grup de persones que tenen una relació de parentesc o bé d’avinença. Cada membre de la família és únic i digne i cap persona està supeditada a cap altre individu -tret dels menors de 18 anys que fins a assolir la majoria d’edat estan supervisats pels pares-.

Les dones en la majoria dels països occidentals obtenen el mateix valor que els homes, encara que, malauradament, en d’altres no s’ha assolit la mateixa igualtat, arribant a existir una subordinació de les mares en vers els pares, marits i, en absència d’aquests, els fills.

Altra dissemblança respecte els temps romans és que avui en dia tothom pot tenir fills sense necessitat d’haver contret matrimoni prèviament. Cadascú escull la manera en què vol viure i si vol casar-se o no, ja que la llei no intervé en cap d’aquestes decisions.

Dret romà, Entrevistes, Expressions llatines, General, Llatinismes, Llatinismes jurídics

Entrevista a Irene Sendín, advocada

Deixa un comentari

El dilluns 25 de juliol vaig realitzar una entrevista a Irene Sendín, advocada de família, mercantil i mediadora a In-mediatio.  La finalitat de la xerrada era esbrinar el seu pensament envers els llatinismes jurídics i les expressions.

En primer lloc, vam parlar de la importància d’aquests llatinismes en l’actualitat. Com a resultat de la pregunta, va afirmar que no era necessari utilitzar-los però que, de vegades els utilitzàvem sense saber que eren pròpiament llatinismes. De tal manera que ho fem per pròpia intuïció i tradició.

En segon lloc, li vaig preguntar sobre aquells que pel seu contingut o per la seva forma havien estat més analitzats durant la carrera de Dret i quins altres encara seguien presents quan redactava els documents judicials. La seva resposta va ser que depenent la branca del Dret en què fossis expert, variava considerablement l’ús dels llatinismes. Actualment, els que més utilitza són : Ut supra, a priori, ad hoc i ab intestato.  Altrament, també va explicar l’ús de la toga: als inicis era blanca i l’any 1694 va passar a ser de color negre. En els nostres dies, tampoc són totes iguals, van variant depenent del càrrec que sigui representat.

En tercer i últim lloc, va argumentar què  pensava del fet que el dret romà era la base del dret actual i persistia la seva vigència. La seva resposta va ser afirmativa, tenia molt a veure un i l’altre,  sobretot en el dret civil actual.

Finalment, donar les gràcies a l’Irene Sendín per la dedicació i l’esforç.

Dret romà, General

Ius scriptum i Ius non scriptum

Deixa un comentari

En les Institucions de Justinià es diu “El nostre Dret és escrit i no escrit, com entre els grecs les seves lleis unes estaven escrites i altres no escrites. Pertanyien al dret escrit, la llei, els plebiscits, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults (Les Institucions afegeixen: Scriptum ius est lex, plebiscita, senatus consulta, principum placitam, magistratuum edicta, responsa prudentium). (Dret no escrit és el que confirmo l’ús. Els costums de llarga duració i autoritzades pel consentiment general de qui les utilitzen, són equivalents a la llei.)

La distinció, que fan els grecs entre les lleis escrites i no escrites, no respon a la concepció pròpia de l’època clàssica. No es té en compte l’antítesi entre interpretatio i lex, sinó que tot el contrari, ajunta els dos termes en una mateixa categoria del ius civile.  El ius ex non scripto que es desenvolupa a través de la interpretatio prudentium,  no s’identifica com el que nosaltres diem “costums” i que és “l’observació constant i uniforme d’una regla de conducta pels membres d’una comunitat social, amb la certesa que respon a una necessitat jurídica”. Quan es parla de mores i de instituta maioru, no s’ha de pensar en un Dret que neix espontàniament del tacitus consensus populi. Pels romans, els nous principis deriven dels antics i són donats a conèixer per juristes, únics capaços de revelar el Dret.