La cinquena de les xerrades que vaig realitzar va ser a la Mariona Blanco. L’any passat va finalitzar la carrera de Dret a l’Universitat Pompeu Fabra i ara està fent el màster d’advocacia a la mateixa.
Per començar vaig preguntar-li: Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula? Aquesta va ser la seva opinió.
Seguidament, la segona pregunta va ser: Com definiries la petjada romana en el dret actual? I la seva resposta:
La tercera pregunta, tractava d’això: Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials? I ella va contestar:
Per últim, vaig preguntar-li: Quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí? Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes? I ella va respondre:
Vull donar les gràcies a la Mariona per aquests minuts que ha dedicat a participar en el meu treball.
Altra de les entrevistades per via WhatsApp va ser A. Jerez. Va triar, que no es veiés el seu nom reflectit a la xarxa i per tant només indico la inicial i el cognom. Ella fa quart curs de Dret a la Universitat de Barcelona. I aquestes van ser les seves respostes
A la primera pregunta: Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula? Ella ha respost:
A la segona pregunta: Com definiries la petjada romana en el dret actual? Va contestar:
En la tercera pregunta: Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials? Aquesta va ser la seva resposta:
Per últim, de la quarta pregunta: Quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí? Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes? Ella en pensa això:
Per acabar, agrair a A.Jerez la seva participació i ajut amb aquestaxerrada.
Dia 29 de novembre amb els alumnes de primer de batxillerat de Llatí de l’IPM vàrem fer un debat sobre Els llatinismes al dret. Tot seguit el vídeo-reportatge de l’activitat a l’aula i les indicacions donades.
Breu presentació del meu TR i de la importància de saber fer un debat.
De facto.literalment significa de fet. No sol anar recolzat per la llei i moltes vegades, és el contrari de de iure. exemple: Un matrimoni s’ha separat de facto però la llei determina que encara estan casats.
De iure. Literalment significa de dret, fa referència a que legalment està admesa una acció.
Dura lex, sed lexvol dir que encara que la llei sigui dura l’hem de respectar i complir amb els nostres deures i obligacions.
ignorantia legis non excusat significa quela ignorància no eximeix de l’incompliment de la llei. És a dir, que el desconeixement de la llei no és excusa perquè no s’acompleixi, ja que si ha estat promulgada es dóna per sabut que la coneix i l’ha de respectar tothom.
In dubio pro reo, davant el dubte, a favor de l’acusat ja que tots som innocents fins que es demostra el contrari.
Pacta sunt servanda vol dir que el pacte s’ha de complir. Si hi ha un pacte entre dos, els dos han de respectar el pacte i no anar’hi en contra.
Patria potestas vol dir la potestat que exercia l’home sobre la famíia romana. L’home ho controlava tot, i tots els altres membres d’aquesta, estaven sotmesos a ell.
Persona non grata significa, com a un possible sinònim, persona no benvinguda. Una persona declarada non grata és considerada inacceptable i ha de tornar al seu país d’origen.
Sub iudicefa referència a un cas pendent de resolució judicial. Exemple, aquest cas encara no ha estat sub iudice, per tant no es coneixen els resultats.
Un cop explicades, començar el debat. Fer dos grups. A continuació introduir el tema de debat (importància i ús dels llatinismes, tant en l’àmbit jurídic com en d’altres coneixements), explicar el funcionament i normes d’aquest. S’haurà d ‘utilitzar, com a mínim, un llatinisme dels que hem explicat per introduir o justificar algun dels arguments que cada grup exposi.
Llavors, deixar 3 minuts per que cada grup faci la tria del representant que s’ocuparà de transmetre als rivals el missatge per mitjà de l’oratòria.
Comença el debat. (35-40 minuts)
-Primer grup: a favor de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té 45 segons, cronometrats, per exposar el seu tema, Exemple, creiem que s’ha d’estudiar per això, això altre, això tal…
-Segon grup: en contra de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té altres 45 segons per exposar el seu tema.
A continuació, segon torn de paraula, el grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.
Tercer torn de paraula, l’equip a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.
Per concloure el debat, el torn a favor exposa les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.
Així doncs, cada equip ha d’argumentar, justificar i raonar les seves respostes de manera que guanyi el debat el grup que millor hagi defensat el seu tema. Els seus companys, encara i que només en parli un, poden apuntar-li coses en fulls perquè aquest les comuniqui al contrincant.
Jo, i amb l’ajuda de la Margalida, si vol, decidir el guanyador del debat.
Per acabar, projectar la wiki de llatinismes jurídics a l’aula per tal de ser coneguda pels alumnes i fer-la servir, si s’escau.
Caldrà fer un redactat (entre 500-600 paraules) sobre la importància de l’ús dels llatinismes en l’actualitat i si hi ha un grup que excel·leixi podrà participar a la LLiga de debat o bé individualment en el II Certamen d’Oratòria.
Per acabar d’informar-me i realitzar-me en quant a parlar amb persones del sector, vaig decidir realitzar unes preguntes a futurs juristes, és a dir, actuals estudiants de Dret. Vaig decidir fer-ho per mitjà d’una conversació de WhatsApp, per falta de temps per quedar personalment.
Aquestes són algunes de les qüestions que vaig preguntar. D ‘altres, van sorgir mentre realitzava d’altres preguntes.
Per què en la carrera de Dret és tan important l’oratòria i el poder de la paraula?
Com definiries la petjada romana en el dret actual?
Què en penses dels llatinismes jurídics? Tenen rellevància en l’actualitat? Són essencials?
Quina és la teva opinió sobre l’estudi del llatí?
Creus que amb el pas dels anys, desapareixeran aquests aforismes?
La intenció d’aquestes quatre qüestions va ser llegir diferents opinions de cadascún dels estudiants de Dret amb els que he parlat i poder contrastar o coincidir les seves respostes.
La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si. Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)
Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.
Representació de l’acte formal d’acceptació de l’herència
En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.
Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:
1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.
2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.
· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”
Mentre realitzava els aspectes del treball teòric, em vaig proposar seguir amb la continuïtat de la wiki de llatinismes, que unes ex-alumnes del centre, i tutorandes del treball de recerca de iure, de la Margalida Capellà, van iniciar per tal de crear una pàgina on tothom pogués visitar el significat de qualsevol expressió llatina jurídica.
Avui en dia, després de sis mesos d’haver acceptat la continuïtat d’aquesta, afirmo que va ser una bona decisió. M’ha permès conèixer de fons tots aquells llatinimes que en època romana van tenir tanta significació i que a l’actualitat continuen usant-se en l’àmbit jurídic. És cert que, hi ha molts que s’han perdut i que gairebé no s’usen però d’altres que, encara formen part del nostre codi civil i dels documents institucionals que conformen el nostre país.
La wiki de llatinismes jurídics m’ha comportat un coneixement extra al contingut del treball que m’ha aportat una mica més de bagatge cultural en aquest aspecte i també, entendre amb més facilitat alguns dels continguts del treball i a la vegada he pogut ampliar un document de consulta obert a Internet a tothom que vulgui saber el significat d’un llatinisme jurídic ja que “l’alfabetització informacional faculta les persones en tots els àmbits de la vida a cercar, avaluar, utilitzar i crear informació eficaçment per aconseguir els seus objectius personals, socials, laborals i educatius. És un dret humà fonamental en un món digital i promou la inclusió social a totes les nacions “(Proclamació d’Alexandria, 2005)
A l’antiga Roma, quan el pater familias moria, els fills sotmesos a la seva potestat (sui iuris) adquirien el dret a succeir-lo. Aquests hereus que, per relacions legítimes, obtenien tots els béns del difunt, eren anomenats hereus necessaris (sui heretis o necesarii) doncs, sense necessitar cap acte que evidenciés l’acceptació d’herència es convertien immediatament, per llei (ipso iure) en hereus. Hereus necessaris, també, eren aquells esclaus que havien estat aceptats pel pater familias i que ell mateix els havia reconegut com a membres de la seva familia. En canvi, aquells fills que abans de la la seva mort havien sortit de la seva potestat per adoptio, emancipatio o conventio perdien tots els drets hereditaris de la seva família d’origen.
A diferencia, existien altre tipus d’hereus, els voluntaris (extranei). Aquests eren persones alienes a la família que podien acceptar l’herència si el difunt ho manifestava en el seu testament. Aquesta acceptació es realitzava per mitjà d’un acte formal i jurídic. Aquest comportava uns tràmits determinats i un període de temps necessari per dur-ho a terme que, segons els juristes, era anomenat període d’herència jacent (herentia iacente) en que l’hereu encara no havia adquirit la totalitat de la seva propietat però podia fer-hi un cert ús.
L’herència jacent, es va considerar un patrimoni transitori sense amo, que durant el temps en què es processava la ritual acceptació, de l’herència, podia ser objecte de la usucapio. Respecte a la usucapio dels béns de la hereditas iacens. Es podien diferenciar una sèrie de períodes:
El primer període, era admès a la llei de les XII taules i admitia l’efectuació de la usucapio. En aquest cas, durant el temps que durés els tràmits d’acceptació de l’herència, la propietat quedaria en mans d’un hereu provisional (usucapio pro hereti), que bé podia ser qualsevol persona o bé la mateixa persona que posteriorment adquiriria l’herència.
En el segon període, el senatconsult d’Adrià va exigir que es considerés definitiu aquell hereu que reclamés l’herència des d’un primer moment en la mort del pater familias i que posteriorment , ell mateix acceptaria. Aquesta decisió, es va fer per evitar el mal ús dels béns hereditaris, en cas que l’hereu una vegada passat l’any del període de transició, marxés i no volgués fer-se càrrec ni gaudir de l’herència. A partir d’aleshores, la condició d’hereu, una vegada adquirida no es podia ni perdre ni renunciar. (Semel heres Semper heres, una vegada hereu sempre hereu)
De tal manera, que a l’antiga Roma va variar el significat del mot segons l’època en que es vivia, i va anar progressant de manera que, a les acaballes del període romà, la propietat fos un acte indisoluble.
Representació dels hereus en un testament.
Pel que fa avui en dia l’herència comprèn tots els béns, drets i obligacions d’una persona, que el difunt no hagués aprofitat abans de la seva mort.
En cas que el difunt hagués fet testament previ, comporta l’aparició de dues classes d’hereus:
– Els hereus forçosos, aquells als quals la llei reconeix el dret a heretar una part de l’herència anomenada legítima, basada en l’adquisició d’una porció de béns els quals el testador no pot disposar per què és mort.
Es consideren hereus forçosos, en primer lloc els fills i descendents; en segon lloc, els pares I ascedents i per últim s’atorgaria a la potestat del vidu o vídua.
-Els hereus voluntaris, aquells designats pel difunt en el seu testament se’ls pot deixar la porció de béns que no està reservada als forçosos. Si no existeixen hereus forçosos, els voluntaris poden adquirir la totalitat de l’herència. Si qualsevol dels hereus designats pel mort en el seu testament ha estat instituït en un…… cosa (exemple: “Al meu nebot Toni li deixo la vinya de Toledo”) serà considerat com a legatari.
En el cas que en difunt no hagi deixat testament, la llei determina a qui ha de succeir els béns. A aquesta successió legal és denominada successió intestada o ab intestato, com a l’antiga Roma i es determina per mitjà d’uns ordres dictats en llei.
En primer lloc heretaran els descendents, és a dir, els fills. No hi ha distinció entre fills naturals o per adopció o fills matrimonials o no matrimonials tenint tots ells els mateixos drets hereditaris.
En segon lloc, si no hi ha descendents, hereten els ascendents. En aquests casos, el pare i la mare hereten per parts iguals, i si només un d’ells és viu, heretarà la totalitat de l’herència. Si no viuen els pares, heretaran els ascendents més propers, els avis. Si viuen els avis materns i paterns l’herència es dividirà entre les dues famílies a parts iguals.
En tercer lloc, el cònjuge hereta mancant descendents i ascendents i abans que els familiars col·laterals, els germans i nebots.
En quart lloc, si no hi ha descendents, ascendents o cònjuge, hereten els germans i nebots. Si només concorren germans, aquests heretaran per parts iguals; si participen en l’herència germans i nebots, els nebots repartiran entre si la porció de l’herència.
Per últim, en absència de tots els parents anteriors qui hereta és l’Estat.
La paternitat i l’adopció van ser dos aspectes clau que van condicionar la vida familiar en època antiga.
En quant a la paternitat es considerava fill legítim aquell que naixia d’un matrimoni just ( matrimonium iustum). Els fills eren anomenats a liber/-era/-erum que significava “ lliure”. Malgrat el nom, la situació jurídica dels fills no era tan favorable, estaven exposats a la “pàtria potestas” la qual donava al “pater familias” poder per decidir sobre ells. El dret romà no tenia prova de paternitat, però en el cas que haguessin concebut el fill dins del matrimoni, i hagués nascut entre 10 mesos i any després de concebre’l, no es dubtava de la seva paternitat.
Com paterfamilias se li atorgaven els següents drets, envers els seus fills:
• “Ius exponendi” El pare tenia el dret d’acceptar o no dins de la família al nounat. Quan un nen naixia era dipositat en una urna per la llevadora. Si el pare acceptava al fill, l’agafava i ordenava que fos alletat; en cas contrari era abandonat en un abocador.
Les causes que portaven a un pare a rebutjar a un fill eren moltes (defectes físics, dubtes sobre la paternitat,…). Això sí, era més fàcil que fos exposada una nena que un nen.
La repudiació d’un fill no desitjat era una pràctica tan habitual a Roma que ni les lleis van aconseguir frenar-la (des de Ròmul existia una llei de dubtosa eficàcia que penava amb la confiscació de la meitat del patrimoni l’abandó d’un nen o una nena, si aquesta era la primera filla).
• “Ius vitae necisque“. Se’l otorgava el dret a ordenar la mort de qualsevol dels fills. Es tractava d’una mesura extrema que el “pater familias” prenia generalment després de consultar un consell de familiars i per castigar una falta gravíssima. Com per exemple, un delicte contra l’Estat en cas de l’home i relacions il·lícites en cas de la dona).-
• ” Ius vendendi“. Disposava del dret de vendre els fills com a esclaus. Si el nen venut era manumitit pel seu amo, tornava a estar sotmès a la “pàtria potestas“. El fill només aconseguia ser de propi dret si era venut tres vegades pel pare i acceptat altres tres per l’amo. En el cas de les filles amb un cop bastava.
Els dos últims drets no s’exercien ja a la fi de la República. Per això va despertar tanta indignació l’actuació de Catilina, noble romà que al segle I a. de C. va matar el seu fill de 12 anys, fruit d’un matrimoni anterior, sense un altre motiu que propiciar un futur matrimoni. En època imperial per influència del cristianisme tots aquests drets van acabar desapareixent.
Representació escultòria de pater familias amb Eneas i Ascani
En quant a l’adopció, va tenir principalment uns interessos polítics i religiosos. Va haver-hi dues maneres d’adoptar: Per pròpia adopció (adoptio) i per adrogació (adrogatio).
L’adopció (adoptio) significava eliminar la pàtria potestat d’origen per crear la de l’adoptant. Això duïa a terme la realització de dues operacions: la primera, la de trencament de l’autoritat del pater familias sota el qual estava el fill que anava a ser adoptat; i la segona, la de fer passar aquest fill a la pàtria potestat de l’adoptant. Pel primer, d’acord amb la Llei de les Dotze Taules, operava la mancipació del fill per tres vegades, amb les quals el fill quedava in mancipio a casa de l’adoptant; i, pel segon, o sigui, perquè l’ adoptant adquirís la pàtria potestas sobre el mancipat, havia d’acceptar aquest com pare per després recórrer a un judici fictici, en el qual les dues parts atorgaven l’aceptació, per part de l’adoptant i el lliurament per part del anterior pater familias.
Únicament, podien adoptar els ciutadans romans, ja que eren els únics que reunien les condicions per exercir la posició de pater familias, però sempre que comptessin amb l’aptitud física per engendrar, ja que l’adopció havia d’imitar la naturalesa (el castrat, per exemple, no podia adoptar); i, a més, l’adoptant havia de superar almenys en 18 anys a l’adoptat. Hi havia una restricció que era que el fill adoptat per un altre i després donat en nova adopció pel pare adoptiu, no podia per segona vegada ser adoptat per aquest.
En cas de l’ adrogació (adrogatio) es basava en obtenir l’autorització del pobre romà a l’hora d’adoptar un fill. Es feia mitjançant una llei i en una institució plegada d’un grup de ciutadans romans que defensaven la veu de la ciutadania. Davant aquests, compareixien l’adrogant i l’adrogat, als qui el rei preguntava si realment estaven interessats en aquesta l’adrogació; i si la resposta era afirmativa, es sometia a l’aprovació del poble mitjançant un prec, d’on ve el vocable ad pregués. Si el poble acceptava, es duïa a terme la cerimònia.
En un altre període, l’evolució del terme va progresar fins a poder distinguir entre adopció plena i menys plena:
-L’adopció plena era la dels descendents que no estaven sotmesos a la pàtria potestat del pater familias, la qual produïa els mateixos efectes que l’adopció.
-L’adopció menys plena era la referent a persones estranyes, que produïa només un vincle personal entre l’ adoptant i l’adoptat, tant que la pàtria potestat seguia sent conservada per la persona que la tenia, per la qual cosa l’adoptat amb prou feines passava de fet a la família de l’adoptant, ja que jurídicament pertanyia a la família del pare natural. Aquesta relació de fet entre l’ adoptant i l’adoptat no creava el vincle agnatici.
Representació en marbre d’una adopció romana.
Actualment, no existeix pròpiament una relació de potestat d’un ésser sobre un altre, ja sigui home o dona. Representa que, la potestat està repartida entre els dos progenitors de la família i tenen el poder de prendre decisions per als seus fills menors d’edat, ja que aquests estan sota la seva responsabilidat fins que assoleixen la majoria d’edat. Tampoc és permès als pares, decidir el futur dels seus fills, adjudicar el dia de la seva mort o qualsevol altre tràmit que tingui relació amb la venda o subministrament d’un fill.
De tal manera que l’adopció, és avui en dia, un procés complicat i costós. Quan s’adopta, bé és per marca de recursos sensorials o bé perquè es vol donar una millor vida a una altra persona de la mateixa manera que es dóna un sentit més ampli a la vida.
La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.
En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.
Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.
I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.
Gairebé a tot occident, dues persones s’uneixen en matrimoni perquè entre elles existeix una relació d’estimació i d’afecte. En l’antiguitat, es tractava d’una relació d’interès entre dos subjectes. A Roma, l’home controlava la casa i el patrimoni, treballava i imposava una posició dominant (pater familias) sobre la família. Mentre que la dona, estava dominada des de naixement i educada a acceptar el règim de la societat. Majoritàriament, s’ocupava dels fills en la casa conjugal.
En primer lloc, el matrimoni en època romana es tractava d’una condició social. Es considerava un acte de continuïtat de la família. No era permès escollir la persona que s’estimés, sinó que era un acord de conveniència entre famílies. El matrimoni era un fet ben reconegut socialment i admetia una sèrie d’avantatges jurídics. Aquests només eren implantats quan la unió entre un home i una dona era estable i legalment vàlid.
Nuptiae sunt coniuctio et feminae et consortium omnis vitae, divini et humani iuris communicatio. Modestino, cèlebre jurista del segle III dC.
Els ciutadans romans acceptaven el matrimoni legítim (matrimonium iustum) el qual donava nom al connubium que era el fet de contraure matrimoni legalment. Mentre que, els no ciutadans mai podien aconseguir casar-se d’acord amb la llei i esdevenien il·legals (matrimonium iniustum).
L’inici del matrimoni no exigia cap cerimònia, a no ser que es tractés d’un enllaç cum manu, és a dir, a l’inici de les noces es portava a terme un ritual per adquirir la potestat sobre la dona ( conventio in manum). La convivència començava amb un sopar a casa del pare de la noia, seguida d’un festeig on es portava la novia a casa el marit (deductio in domum mariti) i aquest l’esperava amb aigua i foc, simbologia de la vida en comú. Molts cops, el matrimoni anava precedit d’una promesa (sponsalia), que a la llarga va donar ús a les arrhae sponsaliciae, els actuals anells, en el que es simbolitzava la unió entre la parella.
El matrimoni podia finalitzar per mitjà del divorci (divortium) que era la cessació de la convivència conjugal. La pèrdua del affectio maritalis és a dir, la renúncia de viure junts no comportava cap acte jurídic, només calia notificar-ho formalment a la parella (repudium).
Cerimònia matrimonial en època clàssica.
Durant la legislació de l’emperador August, es van dur a terme reformes en l’àmbit polític i social. La proliferació de divorcis va augmentar sobretot en les classes altes de la societat i això va produir un alt descens de la natalitat. Degut a aquest motiu, va promulgar dues lleis per frenar aquesta situació.
La lex Iulia de maritandis ordinibus i la lex Pappia Poppaea. Eren dues lleis en que s’establia l’obligació de contraure matrimoni. Els homes havien de casar-se entre els 25 i els 60 anys i les dones entre els 20 i els 50 anys d’edat. En el cas de divorci o defunció, era necessari tornar-se a casar i procrear més fills, a excepció d’aquelles dones que ja en tenien tres (ius trium liberorum), o bé quatre en el cas de les llibertes (ius quattuor liberorum).
L’home, un cop realitzat el casament, assolia la responsabilitat de manus sobre la dona, és a dir, es responsabilitzava del seu patrimoni i passava a tenir la possessió completa sobre ella.
Aquest fet, anomenat mancipium consistia en el poder de l’home sobre la dona (manus) i la seva submissió sota ell. Aquesta adquisició comportava la prohibició de qualsevol vincle amb la família d’origen (adgnatio) i si la dona tenia patrimoni propi (sui iuris) passava automàticament a ser regulat per l’home.
La manus era un dret exclusiu dels ciutadans romans, que podia adquirir-se per mitjançant tres maneres (conventio in manum):
Per conffarreatio: Es celebrava una cerimònia religiosa oferida al déu Júpiter en presència de deu testimonis i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis) D’aquesta manera s’adquiria el manus al mateix moment en què s’adquiria el matrimoni i es podia celebrar conjuntament.
Per coemptio.: Era una acte que representava una venda fictícia. Intervenia el comprador, cinc testimonis i el pater familias de la dona. Així mateix, aquest transmetia el poder (manus) al marit per un preu simbòlic de diners. També era possible efectuar-se en el moment del casament.
Per usus: Consistia en l’adquisició de la manus justificant el poder ininterromput sobre una dona durant un any. Podia adquirir-se sense haver-se casat, encara que era molt poc freqüent.
Representació del manus a l’antiga Roma.
Avui en dia a Occident la figura femenina ha progressat i ha assolit la mateixa posició que en el cas de l’home. Després de moltes lluites per aconseguir la igualtat i deixar enrere multitud de períodes denigrants per a la figura femenina, es va fer possible que la societat prengués la dona amb els mateixos drets i dignitats en què es prenia l’home i que ningú no dubtés de la seva condició.
A altres racons del món, malauradament, segueix sent visible la submissió i control sobre la dona, es regeix, encara, la relació de conveniència per qüestions polítiques, socials o econòmiques i en alguns llocs, la dona és un objecte animat que no té veu ni vot en la societat.
