És cert que actualment el terme família (en llatí, familia, -ae) ha canviat en gairebé tots els aspectes envers la nostra societat. A l’antiguitat, el mot família descrivia el conjunt de persones que vivien en una casa sota la potestat del pater familias, al qual li devien obediència i submissió. El poder unitari del paterfamilias constava de diverses autoritats: sobre la dona (manus maritalis o potestas maritalis), sobre els fills (potestas o patria potestas), sobre els esclaus (dominica potestas) i sobre els fills d’altres, entregats en venda al paterfamilias (mancipium).

El “patriarca” tenia la potestat de decidir sobre el futur de tots el individus lliures i no lliures de la casa, determinant si aquests acabarien vivint o morint (ius vitae necisque) i podia vendre o intercanviar un dels seus fills a canvi d’una remuneració econòmica.

Era possible formar part d’una família romana mitjançant dos processos:

• Per naixement: Era la forma més habitual d’entrar en la família. Es feia membre familiar el procreador d’un matrimoni (iustae nuptiae) per individu home de la família ja sigues per pater o filius.

La societat acceptava iustus aquell fill nascut després dels 182 dies de la celebració del matrimoni i abans dels 300 de la seva dissolució. Els fills non iusti, és a dir, els nascuts fora del matrimoni, rebien la denominació de spuri o vulgo concepti.

• Per parentesc o per acta jurídica: Es basava en una relació jurídica o de sang que generava drets i obligacions hereditàries.

El jurista romà Ulpià (170aC. – 223aC) definia el concepte de família proprio iure dicta com: Iure proprio familiam dicimus plures personas, quae sunt sub unius potestae aut natura iure subiectae. (Per dret propi diem “família” al conjunt de persones que, per naturalesa o per dret, estan sota una mateixa potestat).

Amb el pas dels segles la terminació família ha anat prenent un altre significat, arribant a especificar-lo com aquell grup de persones que tenen una relació de parentesc o bé d’avinença. Cada membre de la família és únic i digne i cap persona està supeditada a cap altre individu -tret dels menors de 18 anys que fins a assolir la majoria d’edat estan supervisats pels pares-.

Les dones en la majoria dels països occidentals obtenen el mateix valor que els homes, encara que, malauradament, en d’altres no s’ha assolit la mateixa igualtat, arribant a existir una subordinació de les mares en vers els pares, marits i, en absència d’aquests, els fills.

Altra dissemblança respecte els temps romans és que avui en dia tothom pot tenir fills sense necessitat d’haver contret matrimoni prèviament. Cadascú escull la manera en què vol viure i si vol casar-se o no, ja que la llei no intervé en cap d’aquestes decisions.