Es publica en línia el Vocabulari de dret romà de la @UV_EG https://t.co/rUgJvnrGuS @xarxavives @termdret pic.twitter.com/gxYRh8vtnr
— Termcat (@termcat) February 8, 2018
Arxiu de la categoria: Llatinismes
Menció Honorífica per a IVSTITIA de la Facultat de Dret de la UPF!
El passat 19 de juny vaig tenir l’oportunitat d’anar a recollir una menció honorífica que, havent-me presentat uns mesos abans a l’edició d’aquest any del concurs de treballs de recerca organitzat per la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, m’havia atorgat amb decisió plena dels membres de la comissió avaluadora.
Un honor per a mi rebre aquests reconeixement per la feina realitzada i sabent que altres persones gaudeixen i aprenen llegint el meu treball.
” Jo no sabía molts dels aspectes que tu esmentes en el teu treball” “He gaudit molt llegint-lo”
Aquestes mateixes paraules em deia un dels membres del jurat, bocabadat per la quantitat d’informació que hi conté i el tema tant poc tractat en treballs de recerca.
Així doncs, em dono per més que satisfeta i orgullosa. Moltes gràcies!
Valoració de les enquestes
Mentre desenvolupava el treball, vaig pensar que una bona manera de complementar-lo seria fent una enquesta. Aquesta va produir un efecte positiu als resultats de les meves expectatives del treball i em va permetre conèixer el pensament de la població sobre aquest àmbit. Molta gent, en preguntar pels llatinismes jurídics particularment, els desconeixia, però en canvi, era conscient de la utilització d’altres llatinismes més quotidians, afegits al nostre propi vocabulari, i altres persones, que sense saber que aquella expressió era un llatinisme l’utilitzaven amb tota la naturalitat possible.
Per tant, vaig poder adonar-me que conèixer l’opinió de la societat en la que vivim, podia donar-me un punt de vista més ampli en el meu treball i reflexionar sobre per quina raó la societat no coneixia de l’existència d’aquests llatinismes. De tal manera que, per contribuir a pal·liar aquesta ignorància vaig decidir continuar la wiki de llatinismes, per poder posar a disposició de qui ho busqui els llatinismes jurídics en català.
Va ser, sens dubte, una bona experiència comprendre altres persones, encara que, vaig optar per proporcionar una altra eina al meu bloc per tal de no quedar-se només amb el desconeixement del tema, sinó que poguessin aprofitar al màxim el desig d’aprendre.
DEBAT A CLASSE 1r Batxillerat IPM 29/11/2016
Dia 29 de novembre amb els alumnes de primer de batxillerat de Llatí de l’IPM vàrem fer un debat sobre Els llatinismes al dret. Tot seguit el vídeo-reportatge de l’activitat a l’aula i les indicacions donades.
Breu presentació del meu TR i de la importància de saber fer un debat.
Explicar les següents expressions llatines jurídiques que entren a la selectivitat i que formen part del meu treball de recerca (10 minuts)
De facto. literalment significa de fet. No sol anar recolzat per la llei i moltes vegades, és el contrari de de iure. exemple: Un matrimoni s’ha separat de facto però la llei determina que encara estan casats.
De iure. Literalment significa de dret, fa referència a que legalment està admesa una acció.
Dura lex, sed lex vol dir que encara que la llei sigui dura l’hem de respectar i complir amb els nostres deures i obligacions.
ignorantia legis non excusat significa que la ignorància no eximeix de l’incompliment de la llei. És a dir, que el desconeixement de la llei no és excusa perquè no s’acompleixi, ja que si ha estat promulgada es dóna per sabut que la coneix i l’ha de respectar tothom.
In dubio pro reo, davant el dubte, a favor de l’acusat ja que tots som innocents fins que es demostra el contrari.
Pacta sunt servanda vol dir que el pacte s’ha de complir. Si hi ha un pacte entre dos, els dos han de respectar el pacte i no anar’hi en contra.
Patria potestas vol dir la potestat que exercia l’home sobre la famíia romana. L’home ho controlava tot, i tots els altres membres d’aquesta, estaven sotmesos a ell.
Persona non grata significa, com a un possible sinònim, persona no benvinguda. Una persona declarada non grata és considerada inacceptable i ha de tornar al seu país d’origen.
Sub iudice fa referència a un cas pendent de resolució judicial. Exemple, aquest cas encara no ha estat sub iudice, per tant no es coneixen els resultats.
Un cop explicades, començar el debat. Fer dos grups. A continuació introduir el tema de debat (importància i ús dels llatinismes, tant en l’àmbit jurídic com en d’altres coneixements), explicar el funcionament i normes d’aquest. S’haurà d ‘utilitzar, com a mínim, un llatinisme dels que hem explicat per introduir o justificar algun dels arguments que cada grup exposi.
Llavors, deixar 3 minuts per que cada grup faci la tria del representant que s’ocuparà de transmetre als rivals el missatge per mitjà de l’oratòria.
Comença el debat. (35-40 minuts)
-Primer grup: a favor de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té 45 segons, cronometrats, per exposar el seu tema, Exemple, creiem que s’ha d’estudiar per això, això altre, això tal…
-Segon grup: en contra de l’ús dels llatinismes fent èmfasi en els jurídics. Té altres 45 segons per exposar el seu tema.
A continuació, segon torn de paraula, el grup a favor, ha de defensar la seva visió donant arguments durant 1 minut i 30 segons. Després ho ha de fer el grup en contra, ja contrastant els arguments del contratacant. La seva durada, també és d’un minut i mig.
Tercer torn de paraula, l’equip a favor ha de contraatacar amb arguments les respostes del grup en contra, però aquesta vegada en 1 minut. Es repeteix l’ acció amb els en contra.
Per concloure el debat, el torn a favor exposa les seves conclusions i el grup en contra finalitza el debat exposant les seves.
Així doncs, cada equip ha d’argumentar, justificar i raonar les seves respostes de manera que guanyi el debat el grup que millor hagi defensat el seu tema. Els seus companys, encara i que només en parli un, poden apuntar-li coses en fulls perquè aquest les comuniqui al contrincant.
Jo, i amb l’ajuda de la Margalida, si vol, decidir el guanyador del debat.
Per acabar, projectar la wiki de llatinismes jurídics a l’aula per tal de ser coneguda pels alumnes i fer-la servir, si s’escau.
Caldrà fer un redactat (entre 500-600 paraules) sobre la importància de l’ús dels llatinismes en l’actualitat i si hi ha un grup que excel·leixi podrà participar a la LLiga de debat o bé individualment en el II Certamen d’Oratòria.
Aceptació i repudiació de l’herència
La delació era l’oferiment fet a un o diversos hereus per a l’adquisició de l’herència. Aquesta crida a heretar coincidia amb la mort del cuius o des d’August amb l’obertura del testament.
La delació hereditària es produïa mitjançant dos processos:
·Per llei (legítima o abintestato): Es refieria a un conjunt de principis que reflecteixen el més antic dels drets, el ius Quiritium.
·Per voluntat del difunt: eren les úniques que el dret romà considerava com a tal i resultaven incompatibles entre si.
Nemo pro parteix testatus pro parteix intestatus decedere potest.(Inst.2.14.5)
Si un dels anomenats a heretar, no volia o no arribava a acceptar l’herència, la part no adquirida no s’oferoa als restants cohereus.
Posteriorment, es donà nom a una altra successió, aquest cas la forçosa que era un punt intermedi entre la intestada i la testamentària. Es produïa en aquells casos que els anomenats a heretar per la llei resultaven protegits en un testament. Podria definir-se com, una successió ex lege, doncs és la llei qui establia els límits al contingut del testament i les sancions pertinents per l’incompliment dels límits.
L’addició de l’herència (adire hereditatem) era l’efectiva adquisició de la mateixa, que en cas dels hereus necessaris no precisava de cap acte, mentre que en el cas dels hereus voluntaris, havia de realitzar-se mitjançant un acte d’acceptació que evidenciés la voluntat de comportar-se com a hereu. En el cas dels hereus voluntaris, l’acte podia ser formal (cretio) o solament físic evidenciant la voluntat de voler ser hereu (pro hereti gestio). La cretio venia imposada pel testador a l’hereu per evitar que el retard en l’acceptació de l’herència pogués perjudicar els nous accipients. Consistia en una declaració formal en què es concedia a l’hereu un termini de temps determinat –normalment 100 dies- per acceptar l’herència, passat el qual, si no hi havia hagut cap acceptació quedava aquell exclòs de l’herència. L’acte formal estava compost per dos testimonis. Així mateix el testador declarava: Heres titus això, cernitoque in centum diebus proximis quibus scies poterisque quodni ita creveris, exheres esto: (“sigues el meu hereu i accepta solemnement dins dels cent dies a partir d’aquell que tinguis coneixement del testament i puguis fer-ho, si no ho fas quedes desheretat”). L’hereu havia d’acceptar mitjançant la declaració següent: Quod testament suo heredem instituit eam hereditatem adeo cernoque: (“ja que em va instituir hereu en el seu testament, jo decideixo acceptar aquesta herència).
En el cas que no s’hagués establert una acceptació formal pel testador, el transcurs del temps en aditio podia generar prejudicis, per la qual cosa el pretor, a instàncies dels creditors podia intervenir.
Els hereus voluntaris, podien després d’un temps de reflexió, renunciar a l’herència, mentre que els necessaris, havien de quedar-se amb les possessions que havien adquirit de l’herència o bé, vendre-les.
En l’actualitat, la persona que és cridada a una herència pot acceptar-la o, per contra, pot repudiar-la, mitjançant una declaració expressa i formal per la qual rebutja l’herència.
Segons el sistema romà d’adquisició de l’herència, seguit pel Codi Civil espanyol, aquesta s’adquireix per l’acceptació de l’hereu.
La renúncia o repudiació d’herència és la contrapartida de l’acceptació i consisteix en la declaració de voluntat en una herència de no ser hereu i de no adquirir, per tant, els béns hereditaris.
L‘article 1016 del Codi Civil estableix que l’hereu pot acceptar o repudiar “mentre no prescrigui l’acció per reclamar l’herència”. Està subjecta a un termini de prescripció de trenta anys en tractar-se d’una acció de caràcter real (article 1963 Codi Civil) i així ho ha vingut entenent també, reiteradament, la jurisprudència (Sentències del Tribunal Suprem 20 d’Abril de 1907, 21 de Juny de 1909, 18 de Maig de 1932, 25 d’Octubre de 1950, 12 de Novembre de 1964, 23 de Desembre de 1971, 2 de Juny de 1987 i 2 de desembre de 1996). No obstant això, qualsevol interessat pot exigir notarialment que, en breu termini, l’hereu accepti o repudiï l’herència. Malgrat això, disposa l’article 1004 del Codi Civil que “fins a passats nou dies després de la mort d’aquell de l’herència de la qual es tracti, no podrà intentar-se acció contra l’hereu perquè accepti o repudiï”. Passat aquest primer termini, i segons l‘article 1005 CC, qualsevol interessat que acrediti el seu interès en què l’hereu accepti o repudiï l’herència podrà acudir al Notari perquè aquest comuniqui a l’anomenat que té un termini de trenta dies naturals per acceptar o repudiar l’herència. Si accepta, podran diferenciar-se dues maneres d’adquirir l’herència:
· Acceptació per “ius delationis“. Conforme a l’article 1000 del Codi Civil: S’ha acceptat l’herència quan:
1r Quan l’hereu ven, dóna o cedeix el seu dret a un estrany, a tots els seus cohereus o a algun d’ells.
2n Quan l’hereu renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d’un o més dels seus cohereus.
· Acceptació “exlege“: Estableix l’article 1002 del Codi Civil que “els hereus que hagin sostret o ocultat alguns efectes de l’herència, perden la facultat de renunciar-la”
La usucapio
La usucapio apareix en època clàssica com a manera d’adquirir la propietat mitjançant la possessió d’aquest. El possesor es feia propietari en la mesura en què el propietari, havia deixat passar massa temps i no havia acudit a les crides legals, de manera que es creia que havia abandonat aquell patrimoni i estava disponible per ser adquirit per un altre.
En les XII TAULES, es contenen alguns preceptes referits a la usucapio:
-usos auctoritas fundi biennium, ceterarum rerum annuus això (la possessió continuada durant dos anys d’un fundo o durant un any de les altres coses, allibera l’adquirient de la responsabilitat del propietari) XII TAULES, 6,3.
-adversus hostem aeternas auctoritas això (respecte de les coses pertanyents a estrangers la responsabilitat de propietari no cessa mai) XII TAULES, 3.7. Estant reservada solament la usucapió als ciutadans romans.
-Una lex Atinia,-quod subruptum erit, eius rei aeterna autoritas això- Sobre les coses robades, s’estableix que aquestes no es poden usucapir.
Actualment, la usucapió és l’adquisició d’un dret o d’una propietat a través del seu exercici en les condicions i terminis previstos per la llei. La usucapió, també coneguda com a prescripció adquisitiva, és una manera d’accedir a la propietat d’una cosa mitjançant la possessió continuada dels drets reals durant el temps que estableix la legislació. Aquesta determina l’adquisició automàtica, sense necessitat de declaració judicial del dret, el posseïdor es converteix en propietari una vegada transcorregut el termini, això no obstant si es promou judici sobre la propietat la usucapió ha de ser al·legada i provada.
I així l’article 1930 del Codi civil assenyala:”Per la prescripció s’adquireixen, de la manera i amb les condicions determinades en la llei, el domini i altres drets reals.
Matrimoni i manus
Gairebé a tot occident, dues persones s’uneixen en matrimoni perquè entre elles existeix una relació d’estimació i d’afecte. En l’antiguitat, es tractava d’una relació d’interès entre dos subjectes. A Roma, l’home controlava la casa i el patrimoni, treballava i imposava una posició dominant (pater familias) sobre la família. Mentre que la dona, estava dominada des de naixement i educada a acceptar el règim de la societat. Majoritàriament, s’ocupava dels fills en la casa conjugal.
En primer lloc, el matrimoni en època romana es tractava d’una condició social. Es considerava un acte de continuïtat de la família. No era permès escollir la persona que s’estimés, sinó que era un acord de conveniència entre famílies. El matrimoni era un fet ben reconegut socialment i admetia una sèrie d’avantatges jurídics. Aquests només eren implantats quan la unió entre un home i una dona era estable i legalment vàlid.
Nuptiae sunt coniuctio et feminae et consortium omnis vitae, divini et humani iuris communicatio. Modestino, cèlebre jurista del segle III dC.
Els ciutadans romans acceptaven el matrimoni legítim (matrimonium iustum) el qual donava nom al connubium que era el fet de contraure matrimoni legalment. Mentre que, els no ciutadans mai podien aconseguir casar-se d’acord amb la llei i esdevenien il·legals (matrimonium iniustum).
L’inici del matrimoni no exigia cap cerimònia, a no ser que es tractés d’un enllaç cum manu, és a dir, a l’inici de les noces es portava a terme un ritual per adquirir la potestat sobre la dona ( conventio in manum). La convivència començava amb un sopar a casa del pare de la noia, seguida d’un festeig on es portava la novia a casa el marit (deductio in domum mariti) i aquest l’esperava amb aigua i foc, simbologia de la vida en comú. Molts cops, el matrimoni anava precedit d’una promesa (sponsalia), que a la llarga va donar ús a les arrhae sponsaliciae, els actuals anells, en el que es simbolitzava la unió entre la parella.
El matrimoni podia finalitzar per mitjà del divorci (divortium) que era la cessació de la convivència conjugal. La pèrdua del affectio maritalis és a dir, la renúncia de viure junts no comportava cap acte jurídic, només calia notificar-ho formalment a la parella (repudium).
Durant la legislació de l’emperador August, es van dur a terme reformes en l’àmbit polític i social. La proliferació de divorcis va augmentar sobretot en les classes altes de la societat i això va produir un alt descens de la natalitat. Degut a aquest motiu, va promulgar dues lleis per frenar aquesta situació.
La lex Iulia de maritandis ordinibus i la lex Pappia Poppaea. Eren dues lleis en que s’establia l’obligació de contraure matrimoni. Els homes havien de casar-se entre els 25 i els 60 anys i les dones entre els 20 i els 50 anys d’edat. En el cas de divorci o defunció, era necessari tornar-se a casar i procrear més fills, a excepció d’aquelles dones que ja en tenien tres (ius trium liberorum), o bé quatre en el cas de les llibertes (ius quattuor liberorum).
L’home, un cop realitzat el casament, assolia la responsabilitat de manus sobre la dona, és a dir, es responsabilitzava del seu patrimoni i passava a tenir la possessió completa sobre ella.
Aquest fet, anomenat mancipium consistia en el poder de l’home sobre la dona (manus) i la seva submissió sota ell. Aquesta adquisició comportava la prohibició de qualsevol vincle amb la família d’origen (adgnatio) i si la dona tenia patrimoni propi (sui iuris) passava automàticament a ser regulat per l’home.
La manus era un dret exclusiu dels ciutadans romans, que podia adquirir-se per mitjançant tres maneres (conventio in manum):
- Per conffarreatio: Es celebrava una cerimònia religiosa oferida al déu Júpiter en presència de deu testimonis i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis) D’aquesta manera s’adquiria el manus al mateix moment en què s’adquiria el matrimoni i es podia celebrar conjuntament.
- Per coemptio.: Era una acte que representava una venda fictícia. Intervenia el comprador, cinc testimonis i el pater familias de la dona. Així mateix, aquest transmetia el poder (manus) al marit per un preu simbòlic de diners. També era possible efectuar-se en el moment del casament.
- Per usus: Consistia en l’adquisició de la manus justificant el poder ininterromput sobre una dona durant un any. Podia adquirir-se sense haver-se casat, encara que era molt poc freqüent.
Avui en dia a Occident la figura femenina ha progressat i ha assolit la mateixa posició que en el cas de l’home. Després de moltes lluites per aconseguir la igualtat i deixar enrere multitud de períodes denigrants per a la figura femenina, es va fer possible que la societat prengués la dona amb els mateixos drets i dignitats en què es prenia l’home i que ningú no dubtés de la seva condició.
A altres racons del món, malauradament, segueix sent visible la submissió i control sobre la dona, es regeix, encara, la relació de conveniència per qüestions polítiques, socials o econòmiques i en alguns llocs, la dona és un objecte animat que no té veu ni vot en la societat.
Enquesta sobre llatinismes jurídics
Vaig realitzar aquesta enquesta oberta a tot tipus de públic per poder establir unes conclusions sobre quin era el coneixement de la població sobre els llatinismes jurídics.
En primer lloc podem veure quina és l’edat majoritària que ha respost. Amb un 28,1% trobem la franja dels 14-18, seguida dels 46-55 amb un 27,4%. El següent grup que predominaria seria entre els 30-45 anys, deixant en penúltima posició el 13,3% dels d’entre 19-29 anys. Per últim situaríem els majors de 55 i més amb un 9.15%. Per tant, la majoria de gent que ha respost són joves i adults d’entre 45 a 55.
En el segon gràfic, de les 135 persones que van contestar l’enquesta, el 72% sabia que és un llatinisme, mentre que el 15 % no ho sabia. La resta, l’11% no n’estaven segurs. Per tant, puc establir que tres quarts de la població saben què son els llatinismes i n’han sentit a parlar.
Seguidament, vaig preguntar si pensaven que el dret actual provenia del dret romà. Algunes de les persones enquestades van respondre que sí, sense dubtar-ho, però la meitat va optar per posar “no ho sé”. De manera, que, part de la població no sap que prové del dret romà ni en què es basa el dret actual.
Llavors, més centradament en el meu tema de recerca, vaig preguntar si sabien que era un llatinisme jurídic. Em va sobtar que, una part de la població no sapigués que eren ni en conegués algun. El 45% em va respondre que no sabia que era, mentre que el 40% que sí, el 14,4% no ho sabien. Vaig comprovar que, només aquella gent que per estudis, per dedicació professional o per cultura els havia après, coneixia el significat. D’altres, pot ser no s’hi van dedicar mai a l’estudi d’humanitats ni el dret ni tan sols n’havien sentit a parlar. En tot cas, havien pogut tractar amb llatinismes, com carpe diem, tempus fugit, que sense adonar-nos que ho són, es fan servir a la vida diària.
La franja, però, que a l’anterior pregunta em va respondre que sí que ho sabia, el van definir de les següents maneres, totes elles vàlides.
“Un llatinisme jurídic és una paraula o frase que prové de l’antiga Roma i que s’utilitzava i es continua utilitzant en l’àmbit jurídic”
“És un terme en llengua llatina utilitzat per a descriure un aforisme jurídic”
La següent pregunta, era si creien que els llatinismes jurídics eren importants. El 57% de la població va respondre que sí, ja que havien estat utilitzats durant molts anys, i que, sense el mot llatí, costaria voler transmetre exactament la mateixa cosa.
Altre gràfic, molt relacionat amb l’anterior, afirmava que no eren essencials ja que, en no tenir com a precursor el dret romà ens haguessim hagut d’acostumar a altra manera d’ apel·lar els nostres actes i que per tant, també podríem fer-ho ara.
Després vaig preguntar, si coneixien algun llatinisme jurídic. Només el 10% va respondre que en coneixia molts, però, bona part dels enquestats, no en coneixia cap. De manera que vaig adonar-me que gairebé només els professionals del sector, els professors de llatí o bé gent molt culta amb molt de bagatge en coneixia com per poder elaborar una llista. I que, entre la gent que es dedicava a altres professions, no els usaven i gairebé tampoc en tenien coneixement.
En acabar, vaig preguntar si pensaven que tant els llatinismes jurídics com el dret romà, podien extingir-se i deixar de ser utilitzats. El 54% em va respondre que ho dubtava, ja que s’havien utilitzat durant segles i segles. Tot el dret civil actual està fonementat en l’antic dret civil romà, sense oblidar que la utilització de llatinismes en documents jurídics és àmplia. No seria fàcil deslliurar-nos d’aquests per molt que alguns professionals s’iniciessin a no fer-los servir per tal de modernitzar i fer més comprensible la lectura del text jurídic.
Estructura judicial romana vs actualitat
El poble romà estava format per diversos càrrecs que representaven la seva màxima potestat i la seva funció en la vida pública.
En primer lloc i més important, restaven els magistrats, que exercien els seus càrrecs com a expressió del poder (potestas) sobre el poble que delegaven. L’exercici de magistratura comportava una dignitat i un honor, per la qual cosa en la carrera política es denominava cursus honorum. A Roma, no es requeria preparació prèvia per a l’accés al càrrec públic, ni els magistrats romans eren considerats funcionaris, així el seu exercici estava limitat a un any.
El magistrat era acompanyat d’una sèrie d’assessors, anomenats consilium, lliurement triats pel propi magistrat durant el temps d’exercici del seu càrrec. El poder que exercien els magistrats, es designava amb termes diferents, segons l’àmbit que aquests més treballaven. Aquests podien classificar-se entre majors (consules, pretores i dictadors) i menors (censor, edil, qüestor).
Els cònsols i pretors, eren aquells que els corresponia l’exercici de poder tant en l’àmbit civil com en el militar. En el cas del pretor era el magistrat que major pes tenia quant a la justícia romana i era el representant del dret privat. El pretor urbà, posteriorment, compartia càrrec amb el pretor pelegrí. El primer s’ocupava dels processos entre els ciutadans romans, mentre que el segon, administrava els processos entre estrangers i ciutadans romans.
Concretament els pretors adquirien beneficis quantiosos i aquesta posició era desitjada per tot romà que volgués accedir a una carrera política. El prestigi obtingut i l’agregat requerit al Cursus Honorum eren unes de les principals raons per les quals els aspirants a les altes esferes del Govern romà es barallessin pel càrrec. Era normal que un Pretor en acabar el seu període es dirigís a una província com a governant amb el títol de Propretor o Procònsol. La distinció social a simple vista era notable ja que se li permetia vestir la toga pretexta, assenyalant així la seva condició de magistrat davant la societat.
Els censors eren els magistrats encarregats d’elaborar el cens dels ciutadans cada cinc anys. Els corresponia la classificació dels ciutadans quant als impostos, la participació en l’exèrcit i en les assemblees populars.
Al principi als edils que ostentaven aquest càrrec els pertocaven les accions de vigilància de la ciutat i l’organització dels esdeveniments públics.
En l’actualitat, tots els àmbits decisoris estan governats per diferents persones. Uns òrgans per a la política, altres per la justícia…
En la justícia actual hi és fonamental el Tribunal constitucional, i d’aquest en deriven d’altres que fan possible la tasca jurídica al país.
El Tribunal Constitucional és l’òrgan judicial encarregat de vetllar pel respecte dels drets i llibertats i pel compliment de la Constitució.
El Tribunal Constitucional està compost per 12 Magistrats nomenats pel Rei a proposta de les Càmeres que integren les Corts Generals (4 pel Congrés i 4 pel Senat), del Govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2). La designació es realitza per a un període de 9 anys, d’entre ciutadans espanyols que ostentin els càrrecs de Magistrats o Fiscals, Professors d’Universitat, Funcionaris públics o Advocats, havent de ser tots ells juristes de reconegut prestigi amb més de 15 anys d’exercici professional.
· Els Jutjats de Pau: són aquells que assumeixen competències de menor importància tant en l’àmbit civil com penal.
Els jutges de pau són triats per la majoria absoluta del Ple de l’Ajuntament, entre les persones que, reunint les condicions legals, puguin ocupar el càrrec. Són nomenats per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia per un període de quatre anys i presten jurament davant el Jutge de Primera Instància i Instrucció.
·Els jutjats de penal, civil, de menors i social de cada província i/o comunitat autònoma i l’audiència provincial.
Els jutjats tenen la seva seu a la capital de la comunitat autònoma i es distingeixen entre:
Els Jutjats penals: Enjudicien els delictes que els són atribuïts legalment, després de la fase de recerca realitzada pel Jutjat de Pau.
Els Jutjats socials s’encarregaran de la tramitació de causes laborals.
Els Jutjats de Menors exerceixen les funcions que els han estat atribuïdes legalment sobre menors que haguessin incorregut en conductes tipificades per la llei com a delicte o falta. L’audiència provincial fa les mateixes funcions però en àmbits més generals.
·L’audiència nacional: Quan ja no és possible solucionar el conflicte mitjançant els òrgans inferiors, el cas és enviat a l’audiència nacional, té rellevància en l’àmbit penal, ja que els altres casos sovint són resolts en instàncies menors.
Pel que fa la justícia penal, s’encarregarà de l’enjudiciament de les causes per delictes especialment rellevants, i concretament els següents: contra el Rei, la Reina i el Príncep, Alts Organismes de la Nació i del Govern, per falsificació de moneda i delictes monetaris, tràfic de drogues o estupefaents, delictes comesos per bandes organitzades que produeixin els seus efectes en més d’una Comunitat Autònoma, així com els delictes que s’hagin comès fora del territori nacional, els procediments penals iniciats a l’estranger, l’execució de les sentències dictades pels mateixos o del compliment de pena de presó imposada per aquests tribunals, quan existeixi un conveni internacional que atribueixi a Espanya aquestes competències.
·Per últim, dins l’estat Espanyol, el tribunal suprem: Aquest,té la seva seu a Madrid i la seva jurisdicció s’estén a tota Espanya. És l’òrgan judicial superior jeràrquicament a la resta dels jutjats i tribunals.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Es compon de les següents Sales:
–>Sala Primera: Civil, que tramita, entre uns altres, els següents assumptes:
Demandes de responsabilitat civil que es dirigeixin contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i President i Consellers d’una Comunitat Autònoma i també contra els Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia per fets realitzats en l’exercici dels seus càrrecs.Peticions d’execució de sentències dictades per Tribunals estrangers.Recursos de cassació, revisió i altres extraordinaris en matèria civil que s’estableixin per llei.
–>Sala Segona: Penal, que coneix, entre unes altres, de les següents qüestions: Instrucció i enjudiciament de les causes contra persones que ostenten càrrecs especialment rellevants, concretament els següents: President del Govern, Presidents del Congrés i del Senat, President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, President del Tribunal Constitucional, membres del Govern, Diputats i Senadors, Vocals del Consell General del Poder Judicial, Magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, Presidents de l’Audiència Nacional i de qualsevol de les seves Sales i dels Tribunals Superiors de Justícia, Fiscal General de l’Estat, Fiscals de Sala del Tribunal Suprem, President i Consellers del Tribunal de Comptes, President i Consellers del Consell d’Estat, Defensor del Poble i Magistrats de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors de Justícia.
–>Sala Tercera: Del Contenciós-Administratiu, que tramita:
Els recursos contenciós-administratius contra actes i disposicions del Consell de Ministres, de les Comissions Delegades del Govern i del Consell General del Poder Judicial i contra els actes i disposicions dels òrgans competents del Congrés dels Diputats i del Senat, del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble.
–>Sala Quarta, social, que coneixerà dels recursos de cassació i revisió i altres extraordinaris en material social.
–>Sala Cinquena, del Militar, que es regirà per la seva legislació específica i, supletòriament, per l’ordenament comú a les altres Sales del Tribunal de Justícia.
Aquest òrgan gestiona i administra la justícia de tot el país, decideix les lleis i s’ocupa dels casos més greus.
Per tant, sens dubte veiem una gran diferència en l’organització dels òrgans jurídics. A Roma, la política i la justícia eren dos termes molt vinculats entre si: qui estudiava Política, podia arribar a ser pretor i assolir el poder judicial. Actualment, pot dedicar-se a la jurisprudència bé en carrera política o bé en carrera de dret.
Kahoot de llatinismes jurídics
Per tal de fer un treball més dinàmic i omplir-nos de cultura, he fet aquest kahoot per repassar els llatinismes jurídics que tant s’utilitzen en l’actualitat i que hem incorporat al nostre llenguatge. El kahoot és un qüestionari en línia que permet aprendre, repassar continguts, consolidar-los i a la vegada passar-s’ho molt bé a l’aula, és ludificació (o gamificació) dels continguts curriculars. A classe de llatí, fins i tot els fem en llatí i a grec, en grec!
Us animeu a jugar? Vinga!
Els alumnes de 4t ESO de Llatí i els de 2n de Batxillerat de Llatí II de l’Institut Premià de Mar, han estat els primers en provar-ho.
Què us ha semblat?
