A principis de l’època romana, l’herència, del llatí haerentia, estava formada per persones i béns materials que depenien del pater familias. La successió hereditària no era un fet de traspàs de patrimoni sinó que representava el trànsit de la continuïtat de la família, és a dir, un conjunt de normes que regulessin la situació familiar un cop mort el sustent principal de la família. Es basava en quina manera i quins havien de ser els principis bàsics de la unitat familiar. Així doncs, l’adquisició de patrimoni no era la finalitat principal de la successió, sinó que l’hereu rebia en primer lloc, la sobirania domèstica que el pater tenia en vida (dona, fills, esclaus…) i en segon lloc, si s’escauen, béns materials. Per tant, a Roma, segons el dret romà, la propietat, fos moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (inter vivos) o a causa de mort (mortis causa).
Degut als progressos de la humanitat i la profunda transformació dels costums, a principis de l’època clàssica, el concepte herència ja comença a adquirir un significat econòmic i és aleshores quan es comença a cobrar l’herència amb pecuniae, és a dir, amb diners.
A l’actualitat, la terminologia de la paraula ha variat considerablement des dels principis de l’època romana i adquireix moltes més similituds en quant a l’època clàssica.
Avui en dia, anomenem herència al conjunt de béns, drets i obligacions que amb la defunció de l’individu, passa per testimoni o bé transmet de manera directa als seus hereus.
