Pel que fa al procés codificador romà, va ser tardà, costós i actualment rellevant per la intenció romana d’establir un únic material, un únic fonament per explicar tota la teoria jurídica esmentada durant segles per diferents juristes i la intencionalitat de deixar petjada en l’àmbit de la legislació.
Aquí us deixo una presentació sobre què entenem per procés codificador.
Duodecim tabularum que en llatí vol dir lleis de les dotze taules, eren un esquema del dret vigent a l’època. Creades a partir del 454 a.C. i per posar fi a les disputes entre plebeus i patricis, els quals s’oposaven clarament. El cos legal de les XII Taules va ser publicat sota els cònsols Luci, Marc Horaci i Valeri el 449 a.C.
Fou el codi de lleis de la República de Roma. Va ser l’únic codi legal fins al temps de Justinià I.
La llei va ser obra d’una comissió de deu persones (Decemviri legibus scribundis), se’ls hi va encomanar el poder polític durant el temps de la seva actuació suprimint-se així les magistratures ordinàries.
Si ens han arribat a estat gràcies als fragments i cites que fa la literatura de finals de la república i començaments del principat. No sabem quant s’ha perdut d’aquestes lleis i realment tampoc sabem quin era el seu ordre original. Més tard, a la modernitat s’han arribat a fer especulatius i hipotètics assajos de reconstrucció d’aquestes lleis, alguns són bastant improbables. L’ordre que més acceptacions té és el del cas de l’assaig d’SCHÖLL (Legis XII tabularum reliquiae, 1886). És possible que algunes de les prescripcions de les XII taules hagin sigut modernitzades i reeditades, ja que les XII taules eren dotze taules de fusta reals en les quals estaven escrites les lleis i que es varen perdre segurament a l’incendi dels gals al 390 a.C.
Al final de la República el que es coneixia era un format del text en un llatí adaptat al de l’època. Gràcies a això, el llatí de les XII Taules no ens resulta incomprensible del tot, i encara el podem entendre, ja que segurament ens seria impossible comprendre les Dotze Taules en el seu llatí original.
El que no esta massa clar i en ocasions es discuteix és la interpretació jurídica de les XII Taules. El Dret privat i el Dret penal es consideraven una sola unitat a diferència d’ara
Trobem una gran influència del Dret grec sobre la legislació de les XII Taules. Els juristes romans van senyalar les coincidències amb el Dret àtic al camp de les prescripcions relatives al Dret de veïnatge i al Dret d’associacions.
Les Dotze taules incloïen inscripcions sobre el procediment judicial i sobre la seva execució. El legislador recollia el ius civile que eren les normes que es dirigien al ciutadà en particular que no eren massa exhaustives.
La tradició romana volia per mitjà de les Dotze Taules assegurar un grau de justícia als ciutadans mitjos, que es veien enfrontats a la noblesa patrícia.
Les XII Taules permetien el divorci legalment des de l’origen de Roma. Va ser el primer codi a l’antiguitat que va tenir reglamentació sobre la censura, que condemnava a pena de mort als autors de poemes satírics.
L’historiador Tit Livi va dir que les Dotze Taules eran la font de tot el dret romà, tant privat com públic.
En algunes de les lleis de les XII Taules hi podem trobar influència de la Llei de Talió
Taules I, II, III
Són les taules que s’encarreguen de les lleis que tracten el Dret processal i privat.
Aquestes lleis regulen la funció jurisdiccional de l’Estat. Tracten de les accions jurídiques que podien realitzar els ciutadans romans per defensar els seus drets. El més característic d’aquest procés és el seu excés de formalisme. La intervenció del poder públic era molt escassa
Taules IV, V
Són les taules que contenien el Dret de família i de successions
Taules VI i VII
Són les que inclouen el dret i les obligacions jurídiques, els drets de les dones… i drets reals (relacions immediates entre una persona i una cosa)
Taules VIII i IX
Contenien el dret penal de l’època.
Taula X
El dret sacre
Taules XI i XII
Són les Tabulae iniquae o taules dels injustos
Les fonts principals de les quals prové el dret romà són les següents:
1. Mores maiorum. El dret romà es basava en la tradició, en els costums dels avantpassats. Aquest és el tipus d’ordenació arcaica en totes les societats. Les normes que regulen les relacions entre els ciutadans són les que s’han anat fent servir des de temps immemorials. La primera codificació escrita fou la Llei de les XII Taules, a mitjan segle V aC.
2. Leges et plebiscita. Les lleis podien ser datae o rogatae.
Les primeres eren les que elaborava un magistrat o un grup de magistrats per encàrrec del poble. Un exemple de lex data és precisament la Llei de les XII Taules, que va ser redactada per una comissió de deu homes o decèmvirs.
En canvi, s’anomenava lex rogata la que proposava un magistrat al poble per sotmetre-la a aprovació. Generalment, aquestes lleis són conegudes pel nom del magistrat que les presentava. Per exemple, la lex Canuleia la va presentar, l’any 455 aC el tribú Caius Canuleius per tal d’anul·lar la prohibició dels matrimonis entre patricis i plebeus que regia segons la Llei de les XII Taules.
Els plebiscits, és a dir, les lleis aprovades en l’assemblea de la plebs, al principi només obligaven els plebeus, però la lex Hortensia, de mitjan segle III aC, va equiparar-los a les lleis emanades de les altres assemblees.
3. Edicta magistratuum. Quan el magistrat encarregat de la justícia civil entre els ciutadans romans, o praetor urbanus, prenia possessió del càrrec, publicava un edictum en què anunciava les mesures que duria a terme i les directrius que seguiria.
Aquest edicte era una compilació viva del dret civil romà.
4. Senatusconsulta. Els senatconsults eren vinculants per als magistrats en època republicana. Primer, només s’adreçaven als magistrats, però, a partir del segle I dC, van ser preceptius per a tothom.
5. Constitutiones principum. Les constitucions imperials podien ser de caràcter general o solucions aplicables a casos puntuals. Entre les primeres hi havia els edicta, actes normatius dirigits a tots els ciutadans, i els mandata, que eren instruccions adreçades als alts funcionaris. Les dedicades a resoldre casos particulars podien ser decreta, sentències proclamades per l’emperador a instàncies de les dues parts en litigi, o rescripta, respostes que l’emperador dictava per escrit contestant una pregunta efectuada per una de les dues parts.
6. Consuentudo. L’ús consuentudinari és diferent dels mores, que formen un nucli tancat i antic. La consuetudo fa referència, sobretot, als usos de les províncies, on, tot i la implantació del dret romà, quedaven encara usos propis del lloc. Els juristes romans reconeixien, en general, aquesta tradició local com a font de dret en cas de mancança de la llei general.
7. Interpretatio prudentium. Així s’anomenava l’activitat que duien a terme els iuris consulti, és a dir , persones enteses en dret, cultes i intel·ligents, que sovint hi tenien pràctica per haver exercit algun càrrec.