Cartell que anuncia la recollida de premis de Treballs de recerca.
Un honor per a mi rebre aquests reconeixement per la feina realitzada i sabent que altres persones gaudeixen i aprenen llegint el meu treball.
” Jo no sabía molts dels aspectes que tu esmentes en el teu treball” “He gaudit molt llegint-lo”
Aquestes mateixes paraules em deia un dels membres del jurat, bocabadat per la quantitat d’informació que hi conté i el tema tant poc tractat en treballs de recerca.
Així doncs, em dono per més que satisfeta i orgullosa. Moltes gràcies!
Fotografia jurat i guanyadores Premis DRET UPF
Fotografia amb Berta Cantó, professora de l’IPM en representació de la meva tutora Margalida Capellà Soler
“En l’espai de tretze anys, Ciceró escalà totes les dignitats polítiques: nomenat qüestor, exercí (76-75 aC) aquesta funció a Lilibèon (Sicília), la qual cosa l’impulsà a actuar el 70, a petició dels sicilians, contra Verres, antic pretor concussionari de l’illa, defensat per Hortensi, rival de Ciceró, i sostingut per la noblesa; edil el 69 i pretor urbà el 66, pledejà en causes civils i polítiques, mentre anava adquirint una enorme fortuna i nombroses vil·les. A fi d’assegurar un ordre dins l’estat, tendí a unir cavallers i senadors (concordia ordinum), i fou cònsol el 63, a quaranta-tres anys. Féu fracassar una reforma agrària, defensà Gai Rabiri contra Cèsar i féu avortar la conspiració de Catilina amb uns discursos abrandats. L’execució dels conspiradors li alienà el favor dels demòcrates.”
MIQUEL DOLÇ. Fragment extret de l’Enciclopèdia Catalana a l’entrada Ciceró
Marc Tul·li Ciceró va néixer dins d’una família de classe eqüestre el 3 de gener de 106 aC. El seu avi va ser un ciutadà romà amb un paper localment destacat i el seu pare, Marc Tul·li Ciceró, a causa de la seva delicada salut va restar al camp, sense aspiracions polítiques. La seva família no va trigar a enviar el jove a Roma, on va rebre una excel·lent educació perquè tingués una adequada formació que li permetés accedir a la carrera política. Allí va conèixer Eli Estiló, que fou el seu professor de gramàtica i posteriorment va iniciar l’aprenentatge de Dret. Quant a la filosofia, va estar envoltat de personatges significatius que li van permetre estudiar el corrent epicuri de la mà de Fedre , el corrent platònic amb Filó de Larissa i la filosofia estoica amb Diòdot. Durant una època va haver de realizar la breu carrera militar, obligatòria per als ciutadans romans. L’any 81 aC va reprendre els estudis i continuà amb més profunditat els seus estudis de Dret. És aquest mateix any quan comença la seva obra com a advocat, amb el discurs Pro Quinctio. El 79 aC viatjà a Grècia i a Àsia per continuar els seus estudis fugint de la tirania del regnat de Sul·la. El contacte amb el món grec va fer que posteriorment apliqués diferents concepcions als problemes filosòfics i que aprofités lectures i influències per formar el seu esperit crític que més tard aplicaria en els seus discursos jurídics. Així, doncs, durant aquest temps sintetitzarà molts escrits i els reescriurà en llatí. Després de la mort de Sul·la, va tornar a Roma. Just abans o després del viatge, es va casar amb Terència, la qual va jugar un paper molt important en la carrera política de Ciceró. Van tenir dos fills, Marc i Túl·lia.
Carrera política
Havent tornat a Roma, l’any 77 aC emprengué el cursus honorumcom a qüestor a la província romana de Sicília, càrrec que li va procurar l’estima dels sicilians, que més tard van demanar dur a terme l’acusació contra Verres, exgovernador de l’illa, acusat de corrupció i robatori d’obres d’art. Així doncs, amb el discurs Contra Verres, amb el qual venç el famós Hortensi, es consagrarà.
El 69 aC va ser elegit edil curul i el 66 aC pretor urbà.
Més tard, es va presentar a les eleccions consulars i les guanyà, amb el suport dels ciutadans. Durant el seu consolat, s’enfrontà als seguidors del partit popular, arran de la disputa que va tramar Luci Sergi Catilina. Amb les seves famoses Catilinàries, va denunciar-lo i va aconseguir esclafar-lo. Catilina, després d’haver fracassat per segona vegada en intentar obtenir el consolat i d’haver-se arruïnat, es proposa sublevar els que, com ell, estan plens de deutes.
Obra de Ciceró. Les catilinaries.
Tot i que alguns, per haver salvat la República, van arribar a anomenar-lopater patriae (pare de la pàtria), Ciceró comptava diversos enemics, encapçalats per Pisó, cònsol, i Clodi, tribú de la plebs. Finalment el tribunat de la plebs carregà contra ell amb una llei per haver executat ciutadans romans. Aquesta llei, anomenada Lex Clodia, condemnava a l’exili i manava confiscar els béns de qui hagués condemnat a mort un ciutadà romà sense les degudes garanties processals. Així doncs, va haver d’exiliar-se un any, el 58 aC, a Tessalònica i a Dirràquium
L’any 53 va tornar a Roma, després del seu exili. Va ser nomenat àugur i acceptà el càrrec de procurador de la província romana de Cilícia, És llavors quan donà el seu suport a Pompeu contra Cèsar durant la guerra civil, perquè l’ideari que representava era més afí a la república. En guanyar Cèsar l’any 48 aC, va comprendre que l’oposició era inútil i des d’aquell moment es dedicà plenament a escriure, abandonant tota activitat política.
Quan Cèsar va ser assassinat, el març de 44 aC, Ciceró tornà a la política i s’oposà amb totes les seves forces a Marc Antoni, successor de Cèsar, tot escrivint contra ell les famoses Filípiques. A finals de l’any 43 aC Marc Antoni ordenà secretament la seva execució juntament amb setze persones més. Ciceró fou advertit de les intencions d’aquest i fugí amb diversos de la seva vil·la a Túsculum embarcant a Àntium, però inclemències del temps el feren desembarcar a Circeis d’on anà fins a la seva vil·la a Fòrmies. En aquest trajecte fou interceptat pels soldats de Marc Antoni que li van tallar el cap i les mans, que foren enviats a Marc Antoni i que ordenà que fossin empalades i exposades al fòrum romà.
“Ciceró denunciant Catilina” quadre de Cesare Maccari (finals del s. XIX).
Obra de Ciceró. Les filípiques.,
L’Oratòria en Ciceró
L’oratòria des d’època romana significa l’art de fer bons discursos, de convèncer el públic. Cal recordar que durant la República el poble i el Senat eren els òrgans que prenien decisions sobre els assumptes col·lectius i de govern. Per tant, per tal de convèncer el poble, s’havien de pronunciar discursos en el Senat, en les Assamblees populars i en els Tribunals de Justícia i no és fàcil ser un bon orador. Aquests tres escenaris són els que van permetre el desenvolupament del gènere i cadascun d’ells requeria un tipus de discurs. N’hi havia tres:
–> Judicial: (genus iudiciale) , pronunciat als tribunals de justícia per demostrar la culpabilitat o innocència d’un acusat.
–> Polític: (genus deliberativum), pronunciat per senat o una Assamblea per mostrar l’acord o el desacord sobre una decisió a prendre (aprovar una llei…).
–> Demostratiu: (genus demonstrativum), pronunciat en qualsevol acte destinat a alabar una persona, celebrar un esdeveniment, una activitat, etc.
Segons la tradició grega i llatina i posteriorment presa per Ciceró, l’estructura per una bona Oratòria havia de tenir quarte parts ben diferenciades:
En primer lloc, l’anomenat Proemi (o introducció). És la part en què l’orador ha d’intentar guanyar-se l’atenció i la simpatia del públic (captatio benevolentiae) i enunciar el contingut del discurs.
En segon lloc, l’exposició en la qual s’exposa allò del que es tractarà, per tal de situar l’auditori en el context del tema.
En tercer lloc, l’argumentació, que consisteix a definir clarament el punt de debat i a defensar-se de les raons de l’oponent.
I en darrer lloc, la conclusió, en què l’orador ha de resumir els arguments donats i intentar atreure l’auditori cap a la seva posició.
Aquesta estructura s’havia de bastir seguint els cinc passos de l’art de l’oratòria:
Inventio, que consistia a cercar els temes i els arguments adequats al discurs que es pretenia fer.
2. Dispositio oart de distribuir els diferents temes i arguments en l’ordre més adequat.
3. Elocutio o recerca dels mots i de les frases més adequades per tal que el missatge resultés convincent.
4. Memoria o art de saber memoritzar l’ordre dels temes, dels arguments i de les frases.
5. Actio o la posada en escena del discurs, que havia de tenir en compte dos elements molt importants: el gest i la dicció.
Discursos i obres retòriques
Els discursos conservats de Ciceró constitueixen un dels monuments més sòlids de la prosa llatina. Ciceró, que va viure els darrers anys de la República, va trobar encara un clima propici per tal d’expressar-se en llibertat. Se’n conserven 58. Els més destacats varen ser:
1. Les Catilinàries. Són 4 discursos pronunciats contra el senador Catilina i els seus còmplices.
2. Les Filípiques. Són 14 discursos contra Marc Antoni, a qui Ciceró es va oposar després de la mort de Cèsar.
D’obres retòriques en tenim les seguents:
1. De oratore. Tracta sobre la formació de l’orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text.
” En la meva opinió, serà digne del seriós nom d’orador aquell que parli de qualsevol tema que escaigui que hagi de ser explicat de paraula, amb coneixement de causa, ordenadament, amb elegància, de memòria i amb una certa noblesa de gestos.” CICERÓ, De l’orador 1, 64
2. Brutus. És una història de l’eloqüència romana des dels orígens fins al segle I a.C., amb un petit resum de l’oratòria a Grècia.
3. Orator. En ella, Ciceró fa un retrat de l’orador ideal i les característiques que aquest ha de dominar per ser un bon orador.
També, va elaborar una sèrie de tractats, que varen ampliar la seva carrera política.
1. Tractats polítics: La República i Les lleis.
2. Tractats morals: Els deures, Les Tusculanes, La vellesa i L’amistat.
3. Tractats de religió: La natura dels déus.
Així doncs, és evident que Ciceró és representat com el màxim impulsor de l’oratòria ja des d’època romana, que ha volgut crear consciència de que la paraula és l’ única eina favorable capaç de solucionar un conflicte. La seva tasca d’orador en aspectes judicials ha perviscut fins els nostres dies i són ara, els advocats, entre d’altres, que han fet seva aquesta comesa.
L’expressió exceptio veritatis vol dir, prova de la veritat.
Aquesta expressió s’utilitza majoritàriament pel Dret penal.
S’utilitza en els delictes contra l’honor d’una persona. Així doncs, aquesta queda lliure sempre i quan la llei ho permeti i si la persona aconsegueix demostrar la veritat de les seves imputacions. En aquell instant la persona ha de demostrar la seva innocència.
Exemples d’aquesta expressió:
– Se li va atorgar un temps d’exceptio veritatis perquè desmentís les seves imputacions.
Una de les aportacions més importants de l’Antiga Roma és el dret. L’imperi estava regit per un conjunt de normes que començaven a regular aspectes com el de la propietat, les herències, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El Dret és una norma de convivència, gràcies al Dret s’aconsegueix la vida en comú.
Aquest conjunt de normes va ser començat a fer a l’època de l’Imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que va ser feta a l’època de la República de Roma i va ser el primer i únic codi de lleis fins el temps de Justinià I. Aquest recull de lleis es van anar fent cada cop més complexes i s’hi distingien dues parts diferenciades: l’ius publicum (dret públic), que defenia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb altres estats. L’altre és l’ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre persones.
L’ius publicum s’estructurava entorn d’una idea bàsica. Dividia la població en diferents nivells: com més aportacions a l’Estat fes tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.
Les ciutats de nova creació i els homes lliures de Roma varen poder gaudir del dret romà i de la seva ciutadania l’ius romanus que comportava el dret de participació en l’elecció de magistrats i el dret i deure de participar en l’exèrcit i en la part corresponent del botí.
Les Dotze Taules establien que els ciutadans eren iguals davant la llei restant els esclaus i els pobles vençuts. Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial Roma va haver de fer certes regulacions en les relacions amb els pobles sotmesos. D’això en van sortir diferents dilemes i situacions, les quals necessitaven de noves lleis.
El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.
Dret romà, és el Dret fet pel poble de Roma en vàries èpoques de la seva història. El Dret romà està compost per una sèrie d’institucions.
Des del segle VIII aC. fins al VI dC. hi ha tot un procés històric de normes i principis, d’ordres o sistemes de diferents tipus. Però la varietat no significa contraposició: l’obra de la jurisprudència. Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.)
En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:
· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)
El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.
· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).
Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.
· Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).
Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.
