Tag Archives: Referents clàssics

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Google Maps de Carrers amb referents clàssics

Qui diu que el Facebook és una pèrdua de temps? Doncs, us presento dues iniciatives que han sorgit a través del Facebook: la primera, l’alumna Núria Yela va descobrir a través de les adreces d’unes amistats fetes a través del Facebook la possibilitat de fer un treball de recerca sobre els carrers mitològics de Valdemoro, a Madrid. Recordeu el seu article a Aracne: Valdemoro, carrers mitològics a dojo? A través del Facebook, vaig atendre a la crida de Victòria Bescós i vaig obrir aquest Google maps sobre els carrers de Barcelona amb referents clàssics que ara, gràcies a ella, va agafant forma, digna de donar-se a conèixer:


Veure Barcelona: carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Altres ciutats i pobles tenen noms i carrers amb referents clàssics arreu de l’estat (Alacant, Sevilla, Badalona…), podrà la Núria demostrar que Valdemoro és el municipi espanyol on es concentren el major nombre de carrers mitològics? Quina ciutat reuneix un nombre més elevat de carrers amb referents clàssics? Quin nom se’n porta la palma i per què?… La podríeu ajudar i anar completant aquest Google maps general, obert a la col·laboració de tothom? Ja sabeu allò que entre tots podem anar més lluny i que el que més m’atreu de treballar a la xarxa és el treball col·laboratiu…


Veure Carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila  l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!

 

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!

Salutatio matutina a El Padrí

Visioneu el principi de la pel·lícula El padrí de Francis Ford Coppola (1972) i després relacioneu-lo amb el tema de la societat romana (vid. Labyrinthus). A què us recorda? Quin paral·lelismes hi podeu establir? Per què? Quin poema de Marcial, publicat en El Fil de les Clàssiques en fa referència?…

Als meus amics centaures de Chiron

Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes  a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar  i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.

 

En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer
en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
                              VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.

“Les places d’Ulisses”, de Vicenç Llorca

De les pròpies mans del poeta Vicenç Llorca he rebut Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), publicat recentment a l’editorial Òmicron. Em crida l’atenció el gruix del volum (541 pàgines), i també la portada: un quadre d’Edward Hopper que m’agrada, intitulat The Long Leg; després m’adono que també dedica a aquest pintor nord-americà un poema central d’Atles d’aigua, “La paret de la llum”.

La mar, la sorra, el veler, el blau,  el far, el port són ben presents en l’obra del poeta i viatger Vicenç Llorca, una obra que destil·la la llum mediterrània i un periple odisseic. Al “Sonet de Mayernigg ” que tanca la primera secció de La Pèrdua la figura d’ Ulisses apunta com la metàfora fundacional de la trajectòria de recerca llorquiana:

“Densitat, em celebro en lúdic jorn

_sol místic de l’ocell_ amb la gonella

de savi antic, _Ulisses del retorn_.”

 Tanmateix, em pregunto per què  ha titulat la seva obra completa Les places d’Ulisses? Ell mateix, com acostuma a passar, en dóna la resposta: “Se’m va acudir que es podia titular Les places d’Ulisses -tot inspirant-me en un poema meu de L’amic desert titulat “Les perles d’Ulisses”-, ja que, en certa mesura, les obres d’aquest moment tenen en compte la metàfora homèrica de la vida com a viatge, alhora que proposen un símbol central de la meva poesia: la plaça. Per aquesta raó, Les places d’Ulisses és el títol que he donat també a tot el volum. En certa mesura, he trobat a través de la plaça una manera d’endinsar-me en la complexitat del món, i el desig del món, alhora que ha esdevingut un eix central en la construcció del que anomenava suara una poesia humanista”.

A Les places d’Ulisses,  aplega els vuit títols de poesia que ha fet al llarg de vint-i-cinc anys. Recupera els seus primers poemes de joventut, recollits el 1984 a Miscel·lània-6. Cita de poetes a Santa Coloma de Gramenet, i altres poemes que havien restat inèdits o en un segon pla. Un volum que inclou tota la seva intensa trajectòria poètica fins al moment amb una proposta de periodització així com una introducció on s’exposen les línies mestres del llibre. Respon a un criteri d’evolució cronològica per etapes i, amb bon criteri, s’hi han conservat els pròlegs originals de les edicions. Tots els poemes i tots els llibres apareixen ben etiquetats amb un títol, prou significatiu per no tenir-lo en compte. Tot respon a un pla ben pensat, no hi ha res col·locat a l’atzar:

Comença amb “Els ulls de Telèmac”, poesia escrita entre els catorze i els dinou anys, (el fill que espera l’arribada del pare, Ulisses).

A la primera etapa, Les places d’Ulisses, subtitulada La poesia del ser, que s’estén des del primer llibre en solitari La pèrdua (1987) m’agradaria destacar “Recordare”  pel seu referent platònic de recordar, d’uns ulls que saben veure més enllà de la realitat sensible, amb el poema “Gloriosus est”  i el tòpic horacià del beatus ille, tot passant per Places de mans (1989) i pel seu referent mitològic destacaria “Ciutat d’Orfeu” i , a L’amic desert (1992) els poemes “El cor d’Helena” , “Les perles d’Ulisses” i “L’educació de Lisis”, tot un cant platònic a l’amistat.

A la segona etapa trobem La passió del geògraf o La poesia del ser-hi. Comença amb Atles d’aigua (1995), un recull de poesies ben reeeixit,  i amb referents presocràtics de l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida i com a senyal que ens marca la ruta. El “Triomf dels mamífers”, l’última part del recull s’obre amb el poema “Odissea”. L’home encara somia la concòrdia i busca els indrets més amagats, les sensacions més fondes. Cel subtil (1999) comença amb aquests mots de Virgili “macte nova virtute puer sic itur ad astra” i es divideix en tres parts, la segona de les quals es retola “Secretum” per Petrarca i la tercera “Arrel del vi”. Els meus ulls es fixen en “Ara pacis” i especialment en els versos finals en què trobem el poeta de Beòcia:

“Amb les imatges dels cants que hem escrit,

refem el tors del present, componem

el sol de Píndar i l’ombra del dia.”

 i en “Ronsard contempla la rosa”  reviu el tòpic del carpe diem. Tanca aquest cicle de deu anys amb Ciutats del vers (2005).

A la tercera etapa Celebració de l’arribadaPoesia del ser-ne apareix l’amor com a força de donació entre les generacions i el desig intens de paternitat. De les criatures més belles (2006) destacaria ” L’espai grec” I i II. Encapçala la segona part De les criatures més belles amb aquests mots de Marc Aureli: “Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat”.

A L’últim nord (2008) la recerca de la desitjada paternitat, l’experiència de l’adopció i tot el viatge per terres russes ha arribat a port amb un nen, petit blat de juny, de nom Vicenç.

A Altres poemes inclou poemes esparsos organitzats pel seu ordre de publicació en revistes i en diverses plataformes. Crida l’atenció pel títol llatí “Laudes Supendam cor tuis aris!”, variació sobre un tema de Baudelaire i “Matemàtica de la turmenta”  per Orfeus…

Acabo de llegir amb molta emoció  l’obra completa d’un poeta humanista, simbolista, entusiasta de la vida, que sap compartir el goig de viure, la bellesa i l’amor, alhora cautelós i reflexiu, emmirallat en Carles Riba i en J.V. Foix, amb forts batecs de  Kavafis i de Maragall i  de pregona influència homèrica. Un poeta català de veu fresca però de sons molt vells, una síntesi perfecta de  tradició i modernitat. Li plau el decasíl·lab i l’alexandrí, així com també l’enneasíl·lab, un vers poc emprat en poesia catalana; en canvi,  poques vegades fa ús del vers lliure.

La poesia de Vicenç Llorca és vital, espacialista (el tema recurrent és el de la plaça, punt de contacte amb l’infinit), de fort simbolisme i pot ser tan llegida en el silenci interior, amb mirada atenta i reposada, com  ser recitada en veu alta i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic  (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de Lisis”).

 Hic et nunc he triat sols els poemes que m’han cridat l’atenció per fer un petit viatge a la recerca de referents clàssics, però us convido a gaudir dels vint-i-cinc anys de poesia de Vicenç Llorca,  tot resseguint la seva evolució, la lectura cronològica en resulta molt atractiva, o triant la temàtica en funció de la vostra necessitat vital, la poesia s’ha de viure, s’ha de sentir no pot ser lectura obligada, ha de ser lectura desitjada i des d’aquí esperem amb il·lusió l’obra llorquiana futura i tota aquella que tingui referents clàssics sempre trobarà al nostre Fil un espai privilegiat per tal de créixer junts i fer aquest viatge cap a Ítaca o com diu ell en el poema “Sortida” de Cel subtil, en homenatge a Virgili i a Petrarca, musicat per Xavier Baulies, i recitat per Carme Elies :

  “El que es tracta és de sortir

    sempre a les estrelles”.  

Encara ressona dintre meu  aquest vers heraclità de Llorca: “Ningú no pot escriure la vida dues vegades en la mateixa paraula”.

Vint-i-cinc anys de poesia fan un cercle perfecte que comença en els poemes postadolescents de La pèrdua i es tanca per tornar a començar a L’últim nord i a L’orient d’una perla o Temps d’aigua on cita Carles Riba “¿D’on venim que no fos tornada?” o “¿On tornem, que no fos naixença?”.

Aquí us deixo amb el permís explícit del poeta “Odissea”, un poema que haurem d’afegir als nostres apunts a la recerca dels poetes catalans evocant Homer:

Odissea

Artitzada idea,

do d’hostatgia,

vida allerada,

respir de vent,

sales remotes,

fill de l’atzur,

els eterns que ens estimen,

son sense fites,

vi ple de flama,

els homes, moridors;

els déus, que no moren;

enllestir un viatge,

estrenar els mars,

captaire d’un retorn,

modèstia de mel,

amb dits de rosa, l’aurora,

vents bramulosos,

l’alè d’un ponent,

les mans, l’una plena de l’altra,

poble d’ombra,

paradís de mel,

buf de difunts,

córrer, segur i seguit,

déus palesos,

posseir l’ample cel,

el ferro que atreu l’home,

oh, pacient divinal!

Oh, la molt discreta!

Prendre pa i donar-ne,

ulls de cantaire,

cabdell d’arteries,

roba de tel de ceba seca,

confiar als déus el que manca,

sempre vetllant,

l’arc tesat en un presagi,

la vida en penyora,

descobrir els senyals secrets,

retrobar el llit d’antany,

i el pacte,

entrar a la casa ben construïda,

un verd terror,

la concòrdia dels uns amb els altres,

com Ulisses.

 Vicenç Llorca

Poetes evocant l'”Odissea” (II part)

S’apropa Sant Jordi! Hem parlat de l’Odissea. Hem llegit Les aventures d’Ulisses. Per la diada, visionarem i comentarem O Brother. Where Art Thou?... és, doncs, el moment de continuar evocant l’Odissea amb els poetes Agustí Bartra i Luisa Futoransky, després d’haver-ho fet amb Joan Margarit i Jordi Pàmies.

LA CANÇÓ DE NAUSICA

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.

A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
¿Què faré de ma mirada
tan plena d’est?

Ai, quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!

Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,

i, deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.

Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Sols em dringa l’arracada
quan dic que no.

El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.

Mon dolor no té ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!

Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…

La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…

Agustí Bartra


CIRCERÍA

A estos hombres
los transformé en versitos
y los confiné libros y revistas
porque, con los tiempos
que corren, no es cosa
de andar encima procurándoles bellotas ni margaritas, para los días
de guardar.

En cuanto al Ulises, ese, de Ítaca,
díganle que de áspides, sapos
y mastodontes como él
tengo llena la sartén.
Además, el juego (circense)
de las resurrecciones
no es más una especialidad mía.
Yo ahora, tejo.
Créanme.

Luisa Futoransky

Qui ens els recita? Sant Jordi passat el vàrem celebrar tot llegint Maria Àngels Anglada i l’anterior amb Catul, potser enguany també en Dani ens musica algun poema i la Coty ens el recita, no?.

Sorpreneu-me al Simposi! Bona diada de Sant Jordi!

Noms actuals i antics topònims llatins

De tornada amb Fundamentos léxicos en el aula de clásicas a les VI Jornadas de Cultura Clásica.com a Mèrida, on el llatí sobretot oral ha tingut un pes molt específic, he pensat que si bé teníem un Google maps amb la localització de mots actuals que provenen d’antics topònims grecs, el llatí no podia ser menys i també hauríem de començar a buscar noms actuals que provinguin d’antics topònims llatins. He posat fil a l’agulla i ja en tenim alguns. Ara serà qüestió de badar bé els ulls i anar completant els dos mapes o deixar els suggeriments en comentari.

 


Veure Mots actuals a partir de topònims llatins en un mapa més gran

Venus en la nomenclatura botànica popular

Venus, antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps, de la vegetació  i dels jardins, conservà aquest caràcter fins i tot quan fou assimilada  a partir del segle II aC amb l’Afrodita grega, dea de l’amor i de la bellesa femenina. La gens Iulia que pretenia ser descendent d’Eneas la considerava una avantpassada seva. Era present a totes les llars i a Roma i arreu era venerada. Quan Juli Cèsar fou destinat a Hispània com a Cònsol en va promoure la devoció i, a més de les nombroses representacions plàstiques, Venus resta encara ben vigent en la nostra cultura popular.

És primavera! Després d’un cru hivern de ventades, gelades i nevades, la natura reneix com si un miracle esdevingués i potser ha arribat el moment de recordar els vestigis populars de Venus en el nom de les plantes.

Al Parc del Laberint ja us vaig assenyalar  la capil·lera  dita Adiantum Capillus Veneris, “cabells de Venus” per la semblança dels fins i abundants pecíols negres a una cabellera.
  • La Cuscuta europaea és també coneguda en català com “cabells de Venus” per la seva tija filiforme, afil·la amb flors albo-rosades.
  • La planta anual, ornamental, de fulles sèssils i oblongues  Specularia speculum és anomenada popularment “espill de Venus” i en anglès “Venus’ looking glass”.
  • La planta vivaç Umbiculus-veneris se’n diu “llombrígol de Venus” i en castellà “Ombligo de Venus”. Té un pecíol llarg en el centre del limbe. Hipòcrates recomanava les seves fulles per concebre nens mascles, no crec que la cosa funcioni però almenys tenen un ús similar a les tiretes si ens encetem els peus mentre caminem pel camp.
  • La Scandix pecten-veneris, tota ella eriçada de flors blanques,  és dita “pinta de Venus” i en castellà “peine de Venus”.
  • La Nymphaea alba de flors blanques, solitàries, que suren damunt les aigües és coneguda també com a “rosa de Venus” i en castellà “rosa de Venus”. Es creu que és anafrodisíaca i s’empra en nimfomanies i priapismes (la mitologia us donarà un bon cop de mà a l’hora d’esbrinar el significat d’aquests termes!).
  • La planta herbàcea d’un metre i mig d’alçada Dipsacus fullonum es diu en castellà “baño de Venus”.
  • L’orquídea terrestre  Calypso bulbosa en castellà se la coneix amb el nom de “zapatilla de Venus”.
  • A la planta carnívora Dionea muscipula  li diuen”Venus atrapamoscas” en castellà i “Venus Flytrap” en anglès.
  • Si observeu bé totes aquestes plantes auctòctones unes i altres tropicals de ben segur sabreu per què la gent les ha relacionat amb Venus. Juli Cèsar deu estar ben content i satisfet ja que el seu llegat continua ben vigent!

    Gaudiu de la natura! Gaudiu de la primavera!