Tag Archives: Poesia

“Jònica”, de Kavafis amb Subirachs

Tot passejant per Ciutat de Mallorca, en els jardins de S’Hort del Rei es pot contemplar des del 1983 una bella escultura antropomorfa femenina altament eròtica de Josep Maria Subirachs, intitulada “Jònica” feta de marbre (143,5 x 57 x 41 cm) amb una inscripció que no és altra cosa que la primera estrofa del poema de Konstandinos Kavafis a qui ret homenatge.

Aquesta escultura és una síntesi perfecta del món clàssic. Subirachs ha sabut unir l’anatomia eròtica i l’estètica del geòmetra amb el passat grecoromà.

Encetem el mes d’abril, mes molt especial per a mi, i també ho va ser per a Kavafis: la seva existència dissortada ancorada en el passat grecoromà es va veure marcada pel mes d’abril, nascut un mes d’abril moriria un altre mes d’abril, a l’abric dels idus de març.

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu

per la seva atmostera

revé com una saba de llur vida,

i de vegades una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos P. Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Manuscrit de Kavafis:

El Dia Mundial de la Poesia

La poesia ens il·lumina la tenebra i ens ofereix el cabdell de fil per sortir somrients del laberint. Avui, 21 de març de 2010, just acabada d’encetar la primavera, celebrem un any més, des del 2001 en què fou proposat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia amb actes de commemoració arreu i amb la difusió d’un  opuscle amb un poema del poeta lleidatà,  conegut per tots nosaltres, Jordi Pàmias, que s’ha traduït  a vint llengües. Us el vaig penjar a l’institut i espero que l’hàgiu llegit. En El Fil de les Clàssiques hem triat per celebrar un dia com el d’avui aquests mots de la poetessa Maria Teresa Nolla i Panadès ( l’any passat  també elegirem una poeta catalana, Caterina Arderiu):

 El laberint de Creta

amb obscurs passadissos

i tenebres

ens feia tremolar en la foscor.

Agafats de la mà,

vèiem

la claror que es filtrava allà lluny

i que també esplendien les estrelles

lliures.

Vaig veure el Minotaure

i no vaig tenir por,

però la boca escumejant de flames

i els ulls terribles,

amb les grapes unglades,

inspirava terror,

però no a mi,

que somreia.

Maria Teresa Nolla i Panadès, Poesies 

La Formiga d’ Or – Barcelona, 1989

Què us han semblat? Ara, si heu sortit sans i estalvis del laberint, vencedors del Minotaure,  deixeu en comentari un poema que vulgueu compartir amb tots nosaltres o animeu-vos i  escriviu un poema sobre un mite, un personatge grec o romà, un edifici clàssic, un sentiment com l’amor, el desamor, l’amistat… Tot és començar i anar estirant del fil, les paraules, autèntics bàlsams, sortiran soles. Ho proveu?

No us oblideu tampoc d’explicar el significat etimològic del mot poesia! Què és la poesia?

Potser us pot ajudar aquest fragment de la pel·lícula El club dels poetes morts de Peter Weir, 1989:

Gaudiu de la poesia!

Topobiografies de poetes gregues antigues

En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:


Ver Topobiografies de poetes gregues antigues en un mapa más grande

Musicant Safo, la poeta de l’amor

En el cànon alexandrí dels poetes lírics sols hi figura una dona (tot i que en versions posteriors s’hi afegeix Corinna de Tànagra) i aquesta és Safo de Lesbos, la poeta que va descobrir l’amor a la poesia, l’anomenada desena musa i mestra d’altres poetes gregues antigues com Erinna de Telos o Nossis de Lòcrida. A Els efectes de l’amor hem pogut veure com de bé ho va saber expressar!

La lírica grega va ser destinada a ser cantada amb acompanyament de la lira, d’aquí el seu nom λυρικός. Safo, juntament amb Alceu són els representants de la lírica monòdica (cantada a una sola veu) eòlica i Anacreont de Teos de la monòdica jònica.

Aquí teniu amb les veus d’Angélique Ionatos i de Nena Venetsanou el poema de Safo ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ΕΙΠΗΝ “Una cosa vull dir-te” i ja veureu com se sembla a “Igual que els déus…”:

ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ ΕΙΠΗΝ
θέλω τί τ’είπην, αλλά με κωλύει αίδως.

αι δ’ήχες έσλων ίμερον η κάλων
καί μή τί τ’είπην γλωσσ’εκύκα κάκον,
αίδως κέν σε ούκ ήχεν όππα-
τ’άλλ’έλεγες περί τω δικαίως.

γλυκηά μάτερ ου τοι δύναμαι κέεκην τον
ίστον πόθωι δάμεισα παίδως βράδιναν
δι’ ‘Αφροδίταν.

UNA COSA VULL DIR

Una cosa vull dir-te, però me’n priva la vergonya.
Si pruïssis coses belles i nobles
la teva llengua no ordiria infàmies
ni sota els ulls gens de rubor tindries,
car de justícia parlaries sempre.

Dolça mare, no puc teixir al teler;
em doma la flexible Afrodita amb un donzell que ansiejo.
(Trad. Manuel Balasch)

Si us ha agradat, no us perdeu aquest programa de Radio Universidad Calf FM 103.7 (ciudat de Neuquén, Rep. Argentina) sobre Safo de Lesbos, la seva vida i la seva obra musicalitzada per Angélique Ionatos i Nena Venetsanou. Almenys triga un parell de minuts a carregar-se. Tingueu paciència!

Download

Safo de Mitilene

Els efectes de l’amor

Amforisc, Louvre

Amforisc, Louvre

Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona  l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu somriure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suor em té, un tremor em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

                                               Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

 Safo Llibre I, 1-16 ( Trad. Maria Rosa Llabrés)

El poeta romà Catul  l’emulà així en el Carmen LI:

Just igual a un déu em sembla aquest home,

home, si és permès, que supera els déus,

que estant-se assegut davant teu tothora

mira i escolta

quan dolçament rius. I a mi això em fa, míser!,

perdre els meus sentits. Perquè quan et miro,

Lèsbia, no em queda ni un fil de veu

entre els meus llavis.

S’atura la llengua i, lleu dintre els ossos,

puja una escalfor; dringuen dins l’orella

sons inatesos; i els meus ulls els tanca

doble tenebra.

Catul, l’oci et porta, sempre, malastres,

l’oci et fa exaltar i emprens massa coses,

l’oci és qui, de sempre, ha malmès els reis

i ciutats pròsperes.

Catul, Carm. 51 mp3

Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?

Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?

Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8)  del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:

Tu apareixes. No la roja meravella

que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;

no el tremolor que ajup l’envanida parpella

i la paraula forta esderna en barboteig,

són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle

que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.

Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la

turba perplexa ordena darrera el vel del front!

També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:

θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος

ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ

κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει

καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει

καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου

σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ

σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου

En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?

30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba.
Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.

Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap  You are beautiful  de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de  Joan Manel Serrat.

Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

Franklin Simmons, 1896

Franklin Simmons, 1896

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit

 

MEMORANDA: Ja us heu llegit l’Odissea? o Les aventures d’Ulisses? Ja heu introduït el poema al mapa poètic de Grècia? Ja sabeu què vol dir Ítaca?… Si ja heu fet tota la feina encomanada, llegiu i fruïu d’aquest poema de Joan Margarit (ja sabeu que m’agrada!). Per cert, podríeu contestar als alumnes de tercer els seus dubtes sobre el comportament d’Ulisses?

Èdip i l’arbitrarietat del llenguatge

Wikipedia Commons

Esfinx de Khnopff Sablier

Mite
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Muriel Rukeyser (1913-1980) (Traducció de Montserrat Abelló, Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Ed. Ausa. Sabadell, 1993).

Què opines de l’arbitrarietat del llenguatge? Per a què serveix aquesta arbitrarietat? És sexista el llenguatge?…

Com es diu home en grec? i ésser humà? i dona?…

Helena, de Joan Margarit

"Hèlena de Troia" d'Evelyn de Morgan

L’ahir és el teu infern. És cada instant

on, sense tu saber-ho, t’has perdut

i també cada instant on t’has salvat.

Quan el jove que fóres ja és molt lluny,

l’amor és la venjança del passat.

Ve d’una guerra on has estat vençut,

d’armes i campaments abandonats

en la Troia que dus a dins de tu.

Els aqueus en la nit et buscaran

i tancaran el setge. Tornaràs,

per una dona, a perdre la ciutat.

Helena és tots els somnis que la vida

s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge

per última vegada, desarmat.

MEMORANDUM: Us recordo que aquesta setmana treballarem a classe la Ilíada a grec 1 i l’Eneida a llatí 2.

Feliciter, Pepita poeta!

Set columnes

Pepita Castellví, amiga i col·laboradora habitual de El Fil de les Clàssiques i d’ Aracne fila i fila (Somnis, Mitologia, Alétheia, Gnossiannes, Ai las Hipàtia…), va guanyar dissabte passat el primer premi de poesia en la Mostra literària del Maresme 2009 que enguany es va celebrar a Arenys de Munt (l’any passat la nostra Camila va ser mereixedora del primer premi de prosa!) i ens continua enviant poemes provocats pels nostres articles que li han fet descobrir Grècia, en aquest cas el nombre set de l’apunt de Els set savis li ha suggerit aquest:

Set, nombre màgic, misteriós, signe protector.
El que tot ho comprén, de forces diferents.
Potser malèfic, potser benefactor?
Set pecats capitals, set inferns.
Movent les llengües bífides la serp dels set caps.
En l’aire transparent, després de la pluja,
s’encenen els set colors de l’arc de Sant Martí.
Set notes musicals. Set astres errants,
planetes girant en la immensitat del cel.
I de la geografia del temps, surt Grècia
i els set savis,”els sensats”, erudits, filòsofs…
Fascinació, llegendes, històries,
poesia. Quina és la realitat?

Pepita Castellví

Els mots de Pepita sembren en nosaltres, sens dubte,  l’amor per les paraules, per la poesia, per Grècia, per aprendre, … Què en sabem del nombre set, de la seva etimologia i màgia? Quins altres exemples hi podríem afegir (de l’antiga Grècia, de Roma, de Harry Potter o de Tolkien) i, fins i tot, fer-ne un poema o una cançó?

L’enhorabona més sentida i més sincera, Pepita! Feliciter, poeta nostra! Continua estirant del fil dels mots amb cabdell daurat !