Tag Archives: Mitologia

Noticiari mitològic a classe de grec 1

No hi ha dia que els meus alumnes, malgrat totes les dificultats, no em deixen de sorprendre. Fa una pila d’anys que quan arribem a la unitat 3 Mitologia grega encarrego un treball per a exposar a classe sobre els déus, i mireu enguany amb què m’he trobat:

Increïble, veritat? Les noves tecnologies i l’actualització dels mites en aquesta exposició oral a classe que la Cristina i la Sílvia amablement em van deixar enregistrar sense saber ben bé què en faria jo del seu Noticiari. Moltes gràcies i continueu així!

Ecce pictura VII. Quae fabula est?

eccepictura7

 

Ja sé que l’espereu! Que estic trigant massa amb tot això de tancar l’avaluació, però aquí la teniu: Quae fabula est in hac pictura?  Crec que us agradarà malgrat la violència de la pintura. Espero amb candeletes el resultat de l’enigma d’avui i, seguint la bella tradició, les vostres actualitzacions d’aquest mite.

Esculapi, fet escultura

Asclepi, que a Roma va adoptar el nom d’Esculapi, era el déu de la medicina. Recordeu el seu naixement a Narracions de mites clàssics? De què va ser objecte de culte? Quins referents clàssics d’aquest déu ens han arribat? Què en sabeu de l’anomenat Esculapi d’Empúries? És realment Esculapi?

Quin Esculapi hi ha ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya després de tornar l’original a Empúries? L’heu vist ja a la nova sala de Grècia del MAC?…

Una imatge, uns versos!

La Valèria de deu anys m’ha regalat aquest dibuix que ha fet a BlancDEguix. L’ha dibuixat apaïsat, però a ella li agrada més així. La seva Venus m’ha recordat els versos que hi trobareu a sota de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Què us inspira a vosaltres?

Torna a ser temps de magranes!

LES MAGRANES FLAMEJANTS

És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.

Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.

I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara  t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.

Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.

Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.

I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.

Els fruits saborosos,
Josep Carner

Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana?  Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…

En el centenari de Miguel Hernández, el seu món clàssic

Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura  i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro,  poesia compromesa amb el poble…).  Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes,  i del canonge, amic i veí  D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”.  A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres  de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.

La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado.

El mite del toro apareix molt d’hora,  essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:

Ínsula de

bravura, dorada

por exceso

de oscuridad.


En la plaza

disparándose

siempre

por el arco

del cuerno.

Elevando

toreros

a la gloria.


Realizando

con ellos

el mito

de Júpiter

y Europa.

En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem,  altres referents clàssics de la mitologia:   Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:

Para cantar , Valencia, tu hermosura

no empuño el arpa de oro

que Apolo tañe con experta mano.

Canto a Valencia

– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente

mostrar por una nube partida en diez jirones

Lluvia


Sobre un verde monte un vivo

chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.

La procesión huertana


Tras ese eclipse- nada de ambulancia,

gris acontecimiento de gorgona.

lo Verdadero, en la perseverancia,

su perfección perfecta perfecciona.

Niebla-Dios

També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?

En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.

¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores

de tu cuerpo y tu reja mustias estén.

El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933  i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins  i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

El rayo que no cesa

Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.

Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Ecce pictura VI. Quae fabula est?

Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.

 Quae fabula est in hac pictura?

No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!