Quants anys farà aquesta nit de l’enfonsament del Titànic? D’on prové el seu nom i per què? Podríem dir que el seu enfonsament en el viatge inaugural fou una nèmesi divina, provocada per la hybris dels seus constructors?
[youtube]http://youtu.be/7b8rAZNM3oM[/youtube]
El 2009, com ja sabeu, és l’any internacional de l’astronomia .
L’astronomia és la més antiga de les ciències de la naturalesa. A la Grècia del segle VI aC, es va començar a desenvolupar a partir d’una concepció racionalista del món. El filòsof Anaximandre va dir que la Terra és un cos celeste, de forma cilíndrica, aïllat en l’espai i rodejat d’un cel amb forma d’esfera completa. Parmènides, al segle V aC, va proclamar que la Terra és esfèrica. Al segle IV aC, Plató va defensar l’esfericitat de la Terra i va suposar que la perfecció dels cels implicava que els cossos havien de seguir moviments circulars; Eudoxos va formular un sistema geocèntric; Heraclides del Pontos va anunciar, per primera vegada, el moviment de rotació de la Terra i va afirmar que Venus gira al voltant del Sol, cosa que el fa un precedent del sistema heliocèntric d’Aristarc de Samos (segle IIIaC); però, fins a Copèrnic en el segle XVI, va prevaldre la teoria geocèntrica de la Gran Sintaxi Matemàtica de Ptolomeu del segle II, que va ser traduïda a l’àrab amb el títol d’Almagest. Ptolomeu s’havia beneficiat de les observacions d’Hiparc (segle II aC), entre les quals cal destacar el càlcul de l’any solar en 365 dies i 6 hores i la redacció d’un catàleg d’estels. Eratòstenes en el segle III aC ja havia mesurat amb notable precisió el meridià terrestre. Si voleu saber com va demostrar l’esfericitat de la Terra no us perdeu aquest vídeo presentat per Carl Sagan. Per cert, com ho va demostrar?:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/QrDSfFvbYtI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Tampoc us perdeu aquest fragment d’un altre vídeo de Carl Sagan En la orilla del Océano Cósmico 5 en què hi ha una meravellosa recreació de la biblioteca d’Alexandria, de la qual va ser bibliotecària l’astrònoma, matemàtica i filòsofa Hipàtia d’Alexandria:
[youtube]https://youtu.be/tRm06LEN71k[/youtube]
La terminologia astronòmica és, d’una manera predominant, d’arrel clàssica: geocèntric, heliocèntric, eclipse, hemisferi, boreal, asteroide, astre, planeta, cometa, etc. Qui de vosaltres aporta més noms de terminologia astronòmica d’origen grecollatí, tot i que aquí no podem escriure en grec? Recordeu que els antics ja van batejar els planetes i constel·lacions amb noms mitològics! Per cert, quin nom rebia la musa de l’astronomia?
[kml_flashembed movie="http://vhss-a.oddcast.com/vhss_editors/voki_player.swf?doc=http%3A%2F%2Fvhss-d.oddcast.com%2Fphp%2Fvhss_editors%2Fgetvoki%2Fchsm%3D5ab009218ec215753138cac2277dfb2f%26sc%3D399817" width="400" height="500"/]
S’acosta Nadal i Cap d’Any i l’altre dia us vaig explicar què feien els romans aquestes dates que coincideixen amb el solstici d’hivern, com es felicitaven i com es podia fer una felicitació en grec antic. Amb els millors desitjos que Grècia recuperi la calma i la serenor us deixo aquí una cancó de Nadal en grec modern de Despina Vandi. A veure, doncs, si en sabreu dir també bon Nadal en grec modern!
Χριστούγεννα
Καρδιά μου από Δευτέρα σε Δευτέρα
μήνες τώρα νύχτα μέρα
σε σκέφτομαι και πάω να τρελαθώ
Καρδιά μου ο χρόνος σα νεράκι τρέχει
πίσω γυρισμό δεν έχει
κι ό,τι ζούμε είναι μοναδικό
Γι’ αυτό και μην αργείς έλα αμέσως κοντά μου
κι άλλο μόνη μην μ’ αφήνεις καρδιά μου
Χριστούγεννα όπου να ‘ναι φτάνουν
και τα κλάματα με πιάνουν
που δεν μπορώ μαζί σου να ‘μαι εγώ
Βλέπω τον Αϊ Βασίλη να μου χαμογελάει
κι η έλλειψή σου δυο φορές με πονάει
Χριστούγεννα ήρθαν πάλι μα είσαι πάλι μακριά μου
αχ και να σ’ είχα εδώ μωρό μου στο πλευρό μου αγκαλιά μου
Ναι Χριστούγεννα ήταν πάλι μα είσαι πάλι μακριά μου
μόνο εσένα έχω μωρό μου στο μυαλό μου
στην καρδιά μου
Χριστούγεννα, Χριστούγεννα ευτυχισμένα
δεν γίνονται δεν γίνονται χωρίς εσένα
Χριστούγεννα, Χριστούγεννα ευτυχισμένα
δεν γίνονται καρδούλα μου χωρίς εσένα
Γυρνάω στους δρόμους μόνη και χαζεύω
βλέπω ανθρώπους και ζηλεύω
που φαίνονται γεμάτοι από χαρά
Πιασμένα χέρι χέρι ζευγαράκια
καθισμένα σε παγκάκια
πονάει πολύ απόψε η μοναξιά
Des de l’any 2002, en què l’Organització de la Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments futurs, va instituir el Dia Mundial de la Filosofia, aquest se celebra a tot el món el tercer dijous de novembre, tot festejant el naixement de Sòcrates. Aquest any, el dia mundial de la filosofia coincideix amb altres celebracions (ja sabem qui es va morir un 20 de novembre!) i es fan diferents actes a tot el món i també a Barcelona. Alguns professors han proposat un acte més reivindicatiu com escriure’s sobre el cos el mot d’origen grec filosofia (per cert, què significa? com s’escriu en grec? (recordeu que no es pot escriure en grec als blocs de la Xtec!). Si voleu saber-ne més, visiteu aquest interessant post.
Des de El fil de les clàssiques, no podem passar per alt aquesta celebració perquè, com bé sabeu, la filosofia va néixer a Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. Els primers filòsofs (Tales, Anaxímenes, Anaximandre), tot buscant el principi fonamental de l’univers van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el lógos “raonament” trobaren la veritat. La filosofia intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol altre instrument (mite, creença, etc). De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències: els pitagòrics i els seus descobriments matemàtics; els sofistes que, a l’Atenes del segle V aC, es van interessar pels problemes de la cultura i de la societat, per la retòrica i la política, etc. Per entrar a l’Acadèmia, malgrat l’idealisme de l’obra de Plató, calia haver estudiat matemàtiques. Al Liceu d’Aristòtil (que fou essencialment realista i tingué un talent enciclopèdic), es feien investigacions sobre biologia, comportament animal, taxonomia botànica i zoològica. D’aquí precisament provenen molts dels hel·lenismes filosòfics de la llengua catalana: dialèctica, lògica, sofisma, sofista, teologia, antítesi, cínic, estoic, pedagogia, dilema, idea, axioma, empíric, etc.
En El fil de les clàssiques, ja hem parlat de Sòcrates i de la caverna de Plató, i a Aracne fila i fila hem penjat un vídeo humorístic; per tant, m’agradaria avui reivindicar la figura oblidada d’una filòsofa: Aspàsia de Milet. Qui és? Què en sabem?… He trobat aquest fantàstic article amb molts enllaços que, entre d’altres, us pot ben ajudar.
Sòcrates visitant Aspàsia, d’ Honoré Daumier
En commemoració del setanta-cinquè aniversari de la mort de Konstandinos Kavafis, l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, en col·laboració amb la Residència d’Investigadors, la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN club català i el Departament de Grec modern de l’EOIBD, organitza aquesta tardor a Barcelona un seguit d’aproximacions a la poesia kavafiana: conferències i diàlegs que abordaran aspectes de l’obra del gran poeta grec d’Alexandria, el seu significat i importància, la seva recepció i influència des de diferents punts de vista.
Per anar fent boca, us deixo aquí en grec modern i en català un dels meus poemes kavafians preferits des que l’escriptor Jordi Bilbeny em va regalar el llibre Kostandinos P.Kavafis Poemes, traduïts per Carles Riba (i la segona part per Alexis Solà a Clàssics Curial) en el meu vintè aniversari, (recordeu que en un altre post ja vàrem tractar l’excel·lent Ítaca):
LA CIUTAT
Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa”.
Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat quí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.
La major part dels ritus que feien els romans a l’hora d’acomiadar-se dels seus morts, es continuen fent avui; per tant, és obvi que la major part del lèxic català relacionat amb la mort derivi del llatí, tot i que alguns siguin hel·lenismes (tomba, pompa, sarcòfag…). Cal tenir present que, al final de l’Imperi, el cristianisme fou la religió oficial.
La paraula mort deriva del llatí mors, mortis (f.) que volia dir “traspàs” i, per extensió, “mort”. Metonímicament, s’utilitzava també com a cadàver; ja hem vist que cadàver prové de caro data uernibus “carn donada als cucs”, tot i que també deriva de cado “sucumbir, caure en batalla”. En català també dien decés per referir-nos a la mort d’una persona i prové del llatí decessus, amb el mateix significat, derivat de decedere, “anar-se’n; morir”.
El mot difunt prové del llatí defunctus participi del verb defungor que vol dir “pagar un deute, acomplir”.
La certificació de la defunció d’una persona es diu òbit, del llatí obitus,-us derivat del verb obire “traspassar, morir”. Els nostres diaris i revistes locals acostumen a tenir una secció d’obituaris, ja que un obituari és el registre de defuncions a partir del llatí obituarius, obitarius.
Els romans primer incineraven (in “en” i cinis, cineris “cendra”) els cadàvers, però a a final de l’Imperi sobretot els inhumaven. Inhumar deriva de la preposició llatina in “cap a dins” i humus “terra”. En sentit contrari, parlaríem d’exhumar un cadàver, és a dir, desenterrar-lo. L’enterramorts és la persona que té per ofici enterrar morts i prové de “enterrar” (del llatí terra) i mort (del llatí mortuus, participi de mori, ‘morir’). El mot enterrament també prové del llatí terra “terra” així com sepeli del llatí sepelire “enterrar”.
Exèquies prové del llatí exsequiae derivat d’exsequor en el sentit de seguir un enterrament.
Els funerals, en època romana, consistien en un seguici fúnebre en què una comitiva acompanyava les despulles fins al cementiri. Funus, -eris volia dir “seguici fúnebre, cerimònia mortuòria”. Avui emprem el mot funerals per referir-nos al conjunt de ritus que tenen lloc amb motiu de la mort d’una persona.
L’esquela “carta breu” o imprès en què es comunica la mort d’algú és a partir del castellà esquela una vulgarització del llatí scheda “full, pàgina”.
Els creients catòlics s’acomiaden del difunt amb una missa a la qual assisteixen familiars i coneguts. Missa significa, de fet, “comiat” i deriva del verb mitto “enviar”. Els romans l’utilitzaven, al final de la sessió, per acomiadar els participants d’una reunió o oients d’un tribunal. El capellà al final de la missa en llatí deia: Ite, missa est “Aneu-vos-en, és el comiat”.
Columbari conjunt de nínxols on col·locaven les urnes cineràries, relacionat amb columba i columbarium colomer.
Ossari prové del mot ossarium lloc per als ossos.
Una vegada enterrat el cadàver, es tancava la tomba amb una làpida, en la qual es gravava un epitafi. Làpida deriva del mot llatí lapis, -idis que significa “pedra”.
En les làpides i en les esqueles encara avui apareix una sigla llatina: RIP abreviatura de Requiescat in pace “que descansi en pau”.
En les làpides de persones creients, de vegades hi ha la imatge de Jesús crucificat amb la sigla INRI, inicials de la inscripció llatina Iessus Nazarenus Rex Iudaeorum que vol dir Jesús Natzarè, rei dels jueus, posada per ordre de Pilat al capdamunt de la creu de Jesús.
Relacionades amb la mort també hi ha unes quantes expressions llatines que encara s’usen i són prescrites per les PAU de llatí:
Download Title
Per acabar, us mano un petit exercici de traducció:
Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.
Catul V
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.
Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.
(trad. J.I. Ciruelo i J. Juan Edhasa,1982)
Què us ha semblat aquest poema de Catul? Quin sentiment descriu? És un bon regal per Sant Jordi?
En quin temps i mode estan les formes verbals següents: uiuamus, amemus, aestimemus, sciamus, possit, sciat?
Us atreviu a recitar-lo o bé a cantar-lo?
Basia d’Eléonor:
Morgan Freeman llegeix en Catul V, “Vivamus mea Lesbia atque amemus”, in Latin
No violència i pau és el que necessita la nostra societat, i com a reflex d’aquesta el nostre centre escolar. Sempre he cregut que amb les paraules es pot solucionar gairebé tot i que val més enginy que força.
Tot seguit us explicaré una faula molt antiga, la intitulada Bòreas i Hèlios del fabulista grec Isop (segle VI aC), amb l’acompanyament musical de Toni Breganciano, amb la peça titulada 1961 dins Essència. Després em comenteu què us ha semblat, si creieu que aquesta faula d’Isop és adient per celebrar una festivitat com la del DENIP (30 de gener) o per tractar el tema de la no violència a tutoria, etc., si sabeu cites que transpuïn la mateixa saviesa, contes o cançons que recullin el mateix ensenyament…
Avui 15 de març, coincidint amb el centenari de la descoberta del jaciment, l’estàtua del déu Esculapi, la millor de la Mediterrània occidental, ha tornat a Empúries després de gairebé cent anys al MAC i després d’una breu aturada a Badalona i a Mataró, tal com des d’aquí ja vàrem informar. El seu retorn serà el tret de sortida dels actes per commemorar el centenari de l’inici de les excavacions oficials d’Empúries sota la direcció de l’arquitecte, arqueòleg, historiador i polític, Josep Puig i Cadafalch. Avui a l’acte d’inauguració tindrà lloc la cerimònia grega de la Restitutio i seguiran tot un programa d’activitats encaminades a potenciar la recerca arqueològica, la difusió científica i la divulgació al gran públic, s’espera aconseguir mig milió de visitants anuals. Encara queda el 80% de les ruïnes per excavar, però esperem que mai més siguin esclaus els excavadors (ja ho varen ser els seus constructors!), com va passar amb els dos centenars de presoners de guerra republicans que van ser forçats a treballar al jaciment durant gairebé dos anys (1940-1942).