Venus, antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps, de la vegetació i dels jardins, conservà aquest caràcter fins i tot quan fou assimilada a partir del segle II aC amb l’Afrodita grega, dea de l’amor i de la bellesa femenina. La gens Iulia que pretenia ser descendent d’Eneas la considerava una avantpassada seva. Era present a totes les llars i a Roma i arreu era venerada. Quan Juli Cèsar fou destinat a Hispània com a Cònsol en va promoure la devoció i, a més de les nombroses representacions plàstiques, Venus resta encara ben vigent en la nostra cultura popular.
És primavera! Després d’un cru hivern de ventades, gelades i nevades, la natura reneix com si un miracle esdevingués i potser ha arribat el moment de recordar els vestigis populars de Venus en el nom de les plantes.
Si observeu bé totes aquestes plantes auctòctones unes i altres tropicals de ben segur sabreu per què la gent les ha relacionat amb Venus. Juli Cèsar deu estar ben content i satisfet ja que el seu llegat continua ben vigent!
Gaudiu de la natura! Gaudiu de la primavera!
