Category Archives: Llatí 1r Bat.

J.V. Foix a la carta!

Les figures literàries també anomenades figures estilístiques o retòriques permeten al poeta, al literat o al publicista jugar amb el llenguatge i transgredir-ne les normes.

En  homenatge  blocaire en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de J.V. Foix, els seus versos a la carta ens serviran per posar nom a algunes de les figures retòriques d’origen grecollatí. Posem fil a l’agulla i amb aquests versos del poeta de Sarrià  n’heu d’esbrinar el nom, el perquè  i el seu origen etimològic (i si conté un ètim grec, no us oblideu d’escriure’l també  en grafia grega):

 

1. Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir. (J.V.Foix)

2. Balla damunt la palla. (J.V.Foix)

3. És quan plou que ballo sol. (J.V. Foix)

4. i empaito la masovera, i entre pineda i garric. (J.V. Foix)

5. I amb hàbils mots la passió naixent
Del meu estil pogués fer presoner
. (J.V. Foix)

6. el casalot de pirata és un ample gira-sol. (J.V. Foix)

7. Quan érem prop de Talabra algú ens cridava pel nom:

Era una pedra, era un arbre, un casull entre vinyots. (J. V. Foix)

8. És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

9. M’exalta el nou i m’enamora el vell. (J.V. Foix)

10. Foll d’una dolça metzina (J.V.  Foix)

 

Quins poemes de  J.V.Foix a la carta hi has trobat?  Quins estan musicats?  Quin t’ha agradat més? Aquest tastet de versos a la recerca de figures retòriques t’ha despertat el desig de seguir llegint la seva obra? La coneixies?…

N.B.: Al Facebook Fildelesclassiques Aracne en homenatge de F.V. Foix hem actualitzat el mur i ho hem anunciat  amb aquest vers que també ens caracteritza: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Vid. Aracne fila i fila J.V.Foix roman i tot canvia, potser també hi trobaràs, entre altres referents, una figura literària!

Tastet de la inauguració de L’Arqueologia de Premià

El Museu de l’Estampació de Premià de Mar diumenge va inaugurar l’exposició L’Arqueologia de Premià, comissariada per Ramon Coll i Marta Prevosti.  Aquesta mostra  ofereix un recorregut que mostra mil anys de la història més antiga de Premià, des de l’època ibèrica fins a l’antiguitat tardana. Es mostren objectes procedents de les excavacions que s’han anat realitzant en els darrers quaranta anys. La peça estrella és el jaciment romà de Can Ferrerons.

Nis i Euríal, l’amistat proverbial

Euríal i Nis (1827) de Jean-Baptiste Roman, Louvre

 

“A la amistad”

Contienden por morir en importuna

porfía Orestes i el focense amigo;

Niso se ofrece al rútulo enemigo,

i acompaña del teucro la fortuna.

En la fee de Damón sospecha alguna

no sufre Pithias, aunque ve el castigo,

ni rehúsa baxar Theseo contigo,

Piríthoo fiel, a la infernal laguna.

Pólux con Cástor parte el don divino,

i porqu’ el Orco satisfecho quede,

muriendo compra la fraterna vida.

Teme vivir el jouen prenestino

faltando Caspio. Tales cosas puede

de la amistad la fuerça no vencida.

Juan de Arguijo núm 57 ed. Vranich

En aquest sonet, intitulat A la amistad, Juan de Arguijo esmenta la proverbial parella virgiliana Nis i Euríal entre un llistat d’amics fidels. Coneixes la història? (Virgili, Eneida IX 176-502). Què té de proverbial? Quina altra pervivència ha tingut? Coneixes les altres parelles d’amics? Què és per a tu l’amistat? Quin personatge voldries que fos el teu bessó en aquest tema?…

Si vols repassar la lectura PAU de l’Eneida, fes aquest qüestionari en línia.

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Té com a banda sonora la deliciosa interpretació de Rafa Xambó.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?

“La tela de Penélope o quién engaña a quién” d’Augusto Monterroso

“Hay que leerlo manos arriba. Su peligrosidad se funda en la sabiduría solapada y la belleza mortífera de la falta de seriedad”, va escriure amb raó Gabriel García Márquez sobre Augusto Monterroso (1921-2003) i si no us ho creieu, llegiu-lo:

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo. De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

Augusto-Monterroso dins La oveja negra y demás fábulas, 1969

 

Tenia o no tenia raó l’escriptor de Cien años de soledad?
A quina expressió fa referència Augusto-Monterroso amb “como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada”?

Familia mea, gens mea!

La majoria de les societats humanes es basen en la família.

Els romans incloïen a la seva família (familia, ae; f.) els esclaus i criats d’una persona (famulus, -i; m.).  Vet aquí l’origen del nostre mot! El cap i amo absolut n’era el paterfamilias i, entre d’altres,  tenia autoritat sobre l’esposa (potestas maritalis o manus) i sobre els fills (patria potestas).

Com bé sabeu, la família (familia, -ae; f.) és un conjunt de persones unides per vincles de parentiu. Aquests vincles s’estableixen per consanguinitat o bé per avinença. En el primer cas (gradus cognationis), tenim el besavi (proavus, -i; m.) i la besàvia (proavia, -ae; f.) , l’avi (avus, -i; m.) i l’àvia (avia, -ae; f.), els pares (parentes, -um; m.) o bé el pare (pater, -tris; m.) i la mare (mater, -tris; f.), els fills (liberi, -orum; m.) o bé el fill (filius, -i; m.) i la filla (filia, -ae; f.), si la fillada és doble gemella proles (f.),  el nét (nepos, -otis; m.) i la néta (neptis, -is; f.), el besnét (pronepos, -potis; m.) i la besnéta (proneptis, -tis; f.). En línia col·lateral, tenim el germà (frater, -tris; m.) i la germana (soror, -oris; f.), els germans bessons gemelli fratres i les bessones gemellae sorores.  També són relacions per consanguinitat les de l’oncle o tiet (patruus, -i; m. si era per part del pare i avunculus, -i; m. en el cas de l’oncle matern) i la tia o tieta (amita, -ae; f. la tia paterna i matertera, -ae; f. la tia materna); el nebot i la neboda (patruelis, -lis, m./f. el/la nebot/neboda per la part del pare i consobrinus, -i, m. el nebot per la part de la mare i consobrina, -ae, la neboda) i el cosí germà (sobrinus, -i; -m.) i la cosina germana (sobrina, -ae; f.).

Les relacions que es creen per avinença (gradus affinitatis) són les del marit o espòs (vir, viri; m. o bé maritus, -i; m.) i la muller o esposa (uxor, -oris; f.); el sogre (socer, -eri; m.) i la sogra (socrus, us; f.); el gendre (gener, -eri; m.) i la nora o la jove (nurus, -us; f.) , i el cunyat (levir, -i, m.) i la cunyada (glos, gloris; f.), que són els germans del marit o bé de la muller. Alguns romans també tenien padrastre (vitricus, -i, m.) i madrastra (noverca, -ae, f.). Així el privignus, -i, m. era el fillastre i privigna, -ae, f. la fillastra. Del llatí vulgar patrinus, mateix significat, derivat de pater, –tris, ‘pare’ prové el mot català padrí -ina (m i f).

Un retrat de família és sens dubte lAra Pacis Augustae. Recordeu Mea vita o Personalis charta? Ara ha arribat  el moment de fer Familia mea, gens mea! Espero amb candeletes aquests retrats de família en sentit ampli (gens, gentis; f.: llinatge)!

P.D.: Aquí els podreu consultar!

Rudolphus, reno nasi rubri

Voleu saber què vàrem fer dia vint-i-dos de desembre just abans de posar vacances de Nadal a la classe de llatí de primer de batxillerat? Doncs, uns acabant de fer els seus apunts per publicar, d’altres explicant el perfet d’indicatiu o bé entenent per primer cop els verbs llatins, o acabant de fer les tasques del Moodle o comentant els últims articles dels blocs, o fent la felicitació de Nadal o bé assajant una nadala en llatí per demostrar que som iguals perquè som diferents i ser diferent pot tenir premi. Al final de la classe,  el resultat va ser espectacular i si no us ho creieu. mireu:

Reno erat Rudolphus
Nasum rubrum habebat;
Si quando hunc videbas,
Hunc candere tu dicas.

Omnes renores alii
Semper hunc deridebant;
Cum misero Rudolpho
In ludis non ludebant.

Santus Nicholas dixit
Nocte nebulae,
“Rudolphe, naso claro
Nonne carrum tu duces?”

Tum renores clamabant,
“Rudolphe, delectus es!
Cum naso rubro claro
Historia descendes!”

Felices ferias vobis exopto!

Puer improbus amb Pixton

[youtube]https://youtu.be/KkMYWqwtTB0[/youtube]

A partir del Capitulum Tertium de Lingua Latina per se illustrata pars I Familia Romana de Hans H.Ørberg, ecce:

RESPONDE LATINE:

  1. Quae est Iulia?

  2. Cuius filia est Iulia?

  3. Quot liberi sunt in familia Iulii?

  4. Num Aemilia domina est?

  5. Quis Iuliam pulsat?

  6. Cur Marcus Iuliam pulsat?

  7. Cur Iulia plorat?

  8. Quintusne quoque Iuliam pulsat?

  9. Quem Quintus pulsat?

  10. Cur Aemilia venit?

  11. Quis Iuliam vocat?

  12. Cur Iulius Quintum non audit?

  13. Quem audit Iulius?

  14. Num “Marcus” accusativus est?

  15. Num “Iuliam” nominativus est?

  16. Num “parvam puellam” accusativus est?

  17. Num “iratus” vocabulum femeninum est?

  18. Quid est “dormit”?

  19. Quid est “cantat”?

  20. Quid est “improbus”?

Ecce pictura XI. Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.