Asclepi, que a Roma va adoptar el nom d’Esculapi, era el déu de la medicina. Recordeu el seu naixement a Narracions de mites clàssics? De què va ser objecte de culte? Quins referents clàssics d’aquest déu ens han arribat? Què en sabeu de l’anomenat Esculapi d’Empúries? És realment Esculapi?
Quin Esculapi hi ha ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya després de tornar l’original a Empúries? L’heu vist ja a la nova sala de Grècia del MAC?…
LES MAGRANES FLAMEJANTS
És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Els fruits saborosos,
Josep Carner
Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana? Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…
El Teatre-Museu Dalí de Figueres rescata les fantasies animades de dos genis, Dalí i Disney, en la gestació de la pel·lícula «Destino», de 1946, genial barreja dels dibuixos plens de personalitat de Disney i l’imaginari surrealista i oníric dalinià. La font d’inspiració és la cançó mexicana “Destino”, d’Armando Domínguez, la lletra de la qual confegeix tot l’argument de la pel·lícula.
Destino pretén explicar mitjançant els dibuixos animats l’inexorable pas del temps mentre esperem que el destí faci la seva en les nostres vides. La consciència d’un destí inexorable i indefugible esdevenidor estava, com bé sabeu, fortament arrelada a l’esperit grec. A Destino la història d’amor entre una ballarina i un jugador de beisbol/déu Cronos és el fil conductor a través del qual ens mostra les múltiples peripècies abans que l’esdevenidor s’imposi. Quins referents clàssics hi trobeu? Com concebien grecs i romans el pas del temps i el destí? Quins mots encara avui utilitzem? Què us sembla aquesta genial producció de dos genis que el destí va fer que es trobessin? Què n’opineu de les metamorfosis que hi tenen lloc? Què podríeu dir del destí de Dalí amb Destino? Us agradaria conèixer l’incert esdevenidor?…
La pel·lícula original, d’entre sis i vuit minuts, havia de formar part d’un “package film”, però “Destino” el 1946 per manca de pressupost o bé pel conflicte de la Segona Guerra Mundial o no es va acabar o sols es va rodar una seqüència experimental de quinze segons. Finalment, el 2003 es reprèn el projecte i Destino esdevé una realitat gràcies a l’entusiasme de Roy Disney que va crear el curtmetratge a partir del material que se conservava en els estudis Disney i a la Fundació Dalí. Tot i que Disney té la majoria dels dibuixos, la Fundació Gala-Salvador Dalí conserva diversos esboços i croquis per a les imatges de la pel·lícula, principalment estudis preparatoris fets a llapis i tinta sobre paper vegetal, provinents dels quaderns en què Dalí dibuixava i tornava a dibuixar les imatges que tenia al cap.
No ens hem de perdre, doncs, aquesta meravellosa exposició Dalí + Disney = Destino que es podrà veure fins el diumenge 8 de maig de 2011 a la Sala dels dibuixos del Teatre Museu Dalí de Figueres. A la mostra es projecta el curtmetratge, i s’hi exposen 27 peces: 1 oli, 1 aquarel·la, 15 dibuixos preparatoris, –10 inèdits–, i 9 fotografies de Dalí en el procés creatiu d’aquest material, del matrimoni Disney a Portlligat el 1957, i dels Dalí a Burbank (Califòrnia).
Per altra banda, sortirà en Blu-ray, ben aviat als EUA i al febrer a la resta de món, “Fantasia” i “Fantasia 2000” que inclourà Destino i un documental sobre la seva creació. Mentrestant a Aracne fila i fila podeu visitar l’apunt L’Olimp de Fantasia i comentar els referents clàssics que hi trobeu.
Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
Aquest estiu les excavacions arqueològiques fetes a Empúries per tal de construir a l’entrada del jaciment un nou centre de recepció de visitants (projectat pels arquitectes Fuses i Viader, que estarà acabat l’any 2012) han estat molt fructíferes i han permès descobrir una necròpoli d’època romana altimperial (segona meitat del segle II dC) amb 60 enterraments en el seu estat original, amb els cossos i l’aixovar, situada sobre diverses estructures, com ara forns o dipòsits d’aigua, per sota de les quals s’ha trobat una necròpoli d’època grega (segles V-III aC) amb 30 inhumacions. Així, per primer cop a Empúries es disposarà de dades antropològiques d’un ampli número d’individus de l’antiga ciutat grega d’Empòrion i de la ciutat romana d’Emporiae.
Aixovars funeraris romans
Els 60 enterraments trobats a la necròpoli romana presenten aixovars funeraris de gran interès, principalment objectes de ceràmica i vidre, així com peces de metall. Destaca, també, la presència d’objectes d’abillament personal, com ara anells arracades o fíbules. Entre les tombes destaca el ric aixovar d’una dona inhumada el tercer quart del segle II dC, format per una arracada d’or, un collar amb denes d’or i de pasta de vidre blau, un anell de pedra, un feix d’agulles de cap d’os, una moneda i una capsa de fusta decorada amb aplics de bronze a l’interior de la qual ha aparegut una ampolla de vidre que probablement contenia perfum.En la majoria dels enterraments, com el descrit, s’ha trobat una moneda que, segons la tradició romana, permetia al difunt pagar al barquer Caront el pas de la llacuna Estígia, que portava del món dels vius al dels morts.
L’estudi de les tombes i dels aixovars descoberts permetrà millorar el coneixement dels rituals funeraris de l’època, però també de les patologies que patien i de les possibles afinitats genètiques del grup.
Per sota de la necròpolis romana, i seguint la seqüència estratigràfica, s’han trobat diverses estructures relacionades amb instal·lacions industrials, que daten d’època romano-republicana (segles II-I aC) i que perduren fins al segle I dC. Entre aquestes estructures destaca un dipòsit d’aigua, revestit amb morter hidràulic i dotat d’escales per baixar al seu interior, amb un àmbit de treball relacionat amb ell, que formarien part d’una instal·lació industrial de funció encara indeterminada. També s’ha documentat un forn ceràmic i diversos retalls de la roca que contenien abocadors industrials.
Necròpolis i aixovars funeraris grecs
En la següent capa estratigràfica de les excavacions, per sota de les estructures industrials, es va trobar una necròpolis d’època grega (segles V-III aC), amb 30 d’inhumacions, situada sobre roca natural. Com a la necròpolis romana, els enterraments presenten també uns rics aixovars funeraris, formats per ceràmiques àtiques, ceràmiques comunes i vasos de pasta de vidre de producció oriental. Aquests materials també a partir d’ara formaran part de les col·leccions arqueològiques de la seu a Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que gestiona el jaciment. La resta dels materials arqueològics recuperats, així com les inhumacions documentades es conservaran a l’edifici dels nous magatzems arqueològics d’Empúries, inaugurat el 2009.
L’estudi antropològic dels enterraments grecs permetrà també establir les característiques de la població grega emporitana, així com la comparació amb les característiques de la població romana.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wRtXGDv78nw[/youtube]
Visioneu aquest documental Codi d’honor sobre Esparta de Canal de Historia, 2002. Després intenteu de resumir-lo en unes 150 paraules per tal de fixar el vostre coneixement sobre els millors combatents del món antic, els espartans. Si heu vist la pel·lícula 300 de Zack Snyder (2007) podreu contrastar la informació sobre la batalla de les Termòpiles i quedar-vos amb una visió més propera a la realitat, també us pot ser de gran ajut Les guerres d’Esparta. Encara que no l’hàgiu vista podeu visionar-ne un fragment en El Fil de les Clàssiques, Ser nen a Esparta, i comentar-lo.
La filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. La filosofia de φίλος “el que estima” i σοφία “saviesa” intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol instrument (mite, creença,etc). Els primers filòsofs, anomenats presocràtics, tot buscant el principi fonamental de l’univers, van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el logos (λόγος) trobaren la veritat. Després, a partir de Sòcrates, els filòsofs es plantejaren l’origen de les coses i de l’home. De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències. Les cançons actuals, a més d’entretenir i d’omplir de moments agradables la nostra vida, també van més enllà i en elles hi podem descobrir el pensament dels filòsofs grecs. Deka acaba de fer públic L’empremta d’Orfeu, el seu bloc-treball de recerca de segon de batxillerat, en els referents clàssics en la música actual. Té un apunt, Tot canvia!, en què tracta els referents d’Heràclit (que defensava el concepte de la transformació contínua) en la música de Keane que ja teníem publicat a El Fil de les Clàssiques (vid. Tot canvia i res no roman) i l’amplia amb John Lennon, ZPU, Mercedes Sosa… ; però acabo de descobrir gràcies a un amic del Facebook un programa de Ràdio 4 de Sonia Urbano en què parla amb el filòsof i escriptor Francesc Orteu, Discohistòria de la filosofia que s’està emetent des de fa unes setmanes a rtve .es. Us proposo d’escoltar els diferents talls radiofònics i anar comentant les diferents cançons, tot buscant un enllaç d’àudio o videoclip per anar-les publicant després al bloc de referents clàssics en la música actual.
Els filòsofs grecs més importants són:
De Tales als sofistes
Escola jònica
Escola eleàtica
Escola efèsia
Altres filòsofs importants
Empèdocles va desenvolupar la teoria dels quatre elements:terra, aire, foc i aigua.
Anaxàgoras Considerava que els àtoms eren els elements fonamentals de l’univers.
Demòcrit d’Abdera (460-357 aC.) També va desenvolupar la teoria atomista.
Pitàgoras de Samos (580-497 aC) Savi, matemàtic i astrònom va exposar la teoria de la transmigració de les ànimes. La teoria pitagòrica redueix totes les coses a nombres. Al sud d’Itàlia, a Crotona, va fundar l’escola pitagòrica, on eren admeses dones.
Sòcrates d’Atenes (470-399 aC.) Se centra en la figura humana i en els estudis d’ètica. No va escriure mai cap obra. El seu tarannà es basava en la ironia (‘només sé que no sé res’) i la maièutica (que consistia a fer preguntes de manera que fos l’interlocutor qui acabés traient les conclusions que Sòcrates considerava vàlides sobre el tema en qüestió). Sòcrates és un intel·lectualista; considera qui fa el mal és perquè no coneix l’essència del bé. Fou acusat d’impietat envers els déus i de corrompre el jovent i condemnat a mort per l’Assemblea d’Atenes.
Sòcrates que hem vist a diferents entrades de El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila: ) s’ocupà sobretot del camp moral i criticava els vicis de la seva època a Atenes:
Plató d’Atenes ( ) Deixeble de Sòcrates, tenia una escola als jardins de l’Academ, que podríem titllar d’universitat. Va consagrar el diàleg com a gènere filosòfic. És el creador de l’idealisme, ja que desenvolupa la teoria de la realitat objectiva de les idees per damunt del món sensible. La idea més elevada és la del Bé, o Déu, que es manifesta en les perfeccions de les coses creades. Creu en la immortalitat de l’ànima. Va escriure, entre altres, la República, Critó, El banquet, Fedó, L’apologia de Sòcrates, etc.
Aristòtil Deixeble de Plató, tutor d’Alexandre el Gran i fundador del Liceu. Inaugura la lògica analítica, distingeix allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents. Va establir les lleis del pensament humà i de la demostració científica. Per damunt de tot hi ha l’acte pur. Déu principi de tots els moviments. Els cossos es componen de matèria i forma substancial o ànima. Va escriure diversos tractats sobre metafísica, física, lògica, retòrica, poètica, política i ciències naturals; alguns dels més importants són: Política, Metafísica, Sobre l’ànima, etc.
Aristòtil, fundador de la lògica analítica, fa una distinció entre allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents:
Francesc Orteu parla del filòsof grec Aristòtil a Discohistòria de la filosofia, un programa de RNE:
Zenó Va fundar l’escola estoica, que es fonamentava en els principis d’una moral molt severa i que ensenyava a vèncer els apetits irracionals i a suportar els infortunis amb resignació.
Epicur Fundador de l’escola epicúrea a Atenes, on eren admeses estudiants femenines. El seu pensament és materialista i sosté que la saviesa consisteix a gaudir de la vida, i que el més important és la pau de l’esperit i el plaer espiritual.
Diògenes Laerci fou el cínic més conegut. Vivia en un barril i deia que sols necessitava una capa, pa i un bastó per viure. Fins i tot va gosar a dir a Alexandre el gran que s’apartés ja que li treia el sol.
Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.
Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.
Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):
“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.
A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.
Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:
Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!
Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.
Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:
Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:
Historia del universo en cómic
P.D.: Perlas de la filosofía
Vid. Còmic més gran
Conium maculatum
Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.
Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).
Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:
“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.
La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.
El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!
El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:
