Category Archives: General

La nissaga dels déus VI

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS que anem publicant tots els dimecres amb el corresponent a la dea:

ATENA

Atena era una de les deesses més venerades a Grècia. Era filla de Zeus i de Metis. El seu naixement va ser una cosa sorprenent. Va néixer del cap de Zeus.

Expliquen que quan la seva mare estava embarassada, Zeus va rebre un oracle. Li anunciava que primer tindria una filla però, si després tenia un fill, el destronaria. Aleshores Zeus perquè no es complís l’oracle es va empassar Metis pensant que així solucionava el problema. Quan va arribar el moment del part, a Zeus li va agafar una forta migranya, tenia molt mal de cap i desesperat va cridar el seu fill Hefest, que tenia moltes eines, i li va dir: “Fill meu, vine amb la destral, i obre’m el cap a veure què tinc aquí dins que em fa tant de mal”.

Hefest havia d’obeir perquè Zeus era el déu més poderós de l’Olimp. Tan bon punt li va donar el cop de destral va sortir Atena, vestida i armada amb un casc de guerrer, una llança i un escut.

Wikimedia

Com que va sortir del cap de Zeus era la deessa de la intel·ligència. Per això l’acompanya un mussol, un ocell amb uns ulls molt grans i molt oberts.

També era deessa de la guerra. A la guerra de Troia va ajudar moltes vegades els herois grecs. Al pit o a l’escut portava la imatge de Medusa, una de les tres gorgones. Era un ésser monstruós, amb el cap ple de serps que feia tornar de pedra tot el que la mirava.

Wikimedia

En una ocasió va competir amb Posidó, el déu del mar, en un concurs per veure qui seria el patró de la ciutat d’Atenes. Es tractava de veure qui feia el regal més útil per a la ciutat. Posidó va fer brollar una deu d’aigua salada a l’Acròpolis però ella hi va fer crèixer un arbre, una olivera, i els déus van decidir que havia guanyat.

Per això un altre dels seus símbols és l’olivera que és un dels arbres que es cultiven més a Grècia. Així doncs va donar el seu nom a la ciutat, Atenes, i a dalt de l’Acròpolis s’hi va construir un temple dedicat a ella, el Partenó, tot ell de marbre blanc del Pentèlic i amb unes proporcions estèticament admirables. Es diu Partenó perquè la deessa era una noia jove i en grec parthenos vol dir “noia jove”.

A Atenes cada quatre anys s’organitzaven les Panatenees, unes grans festes en honor a la deessa. Un dels actes més importants de la festa era una processó que anava des de l’àgora, la plaça principal de la ciutat, fins a dalt de l’Acròpolis.

Hi participava molta gent i li feien moltes ofrenes, però la més preuada era un vel que les noies joves oferien a la deessa i que l’havien estat teixint amb les seves pròpies mans.

I és que a més a més de ser intel·ligent i guerrera era protectora de les arts i dels artesans.

Fídias, un gran escultor del s.V aC, li va fer una escultura tota d’or i de vori que estava a la cella, a dins del temple. Se la representava vestida de guerrera, tal com anava quan va sortir del cap de Zeus.

Wikimedia

També Homer en els seus poemes parla d’ella. L’anomena “la dea d’ulls d’òliba” o “la dea d’ ulls clars ”, o també “d’ulls brillants”, cosa que ens la fa imaginar intel·ligent i bella.

Mai no es va casar ni va tenir relació amb cap home, potser perquè era tant important que no hi va haver ningú prou mereixedor de ser el seu marit o amant.

(CONTINUARÀ…)

Grècia, altre cop en flames

5 Replies

El foc encercla Atenes. El País, 24-8-09

No tinc paraules, sols dolor, impotència i incomprensió en veure que una colla de desaprensius per afany de construir pot provocar un desastre així, quan encara és massa recent la tragèdia de fa tot just un parell d’anys en què Grècia era devorada pel foc a les mateixes portes d’Olímpia. Des del divendres, un foc provocat i avivat pel vent, les altes temperatures i la sequedat crema tot quant troba a l’Àtica fins arribar a la mateixa Atenes. On són les lleis gregues que penalitzen construir en terrenys cremats? Grècia és el bressol de la nostra civilització i és patrimoni de tots. Per què es permet una negligència així en el segle XXI i a Europa i per segona vegada?

Pompeia, quina meravella!

36 Replies

Qui no ha sentit a parlar de Pompeia!

A tocar el mar a la badia de Nàpols, al sud d’Itàlia, Pompeia fou sepultada en quaranta-vuit hores per una espessa capa de lapilli (pedres fogueres i cendres) i oblidada durant divuit segles fins ser descoberta el segle XIX, tot i que ja s’havia localitzat el seu emplaçament el 1748. Aquesta ciutat romana imperial se’ns mostra avui congelada en el temps i ens permet conèixer la ciutat opulenta i pròspera que va ser en el segle I, en el moment de la inesperada erupció volcànica del Vesuvi, tot i que ja havien tingut tremolors de terra que l’anunciaven. Les cendres han preservat de l’oblit el record d’unes vides a partir dels objectes que s’hi han descobert: vaixelles, joies, miralls, balances, llibres de papir, restes de menjar calcinat, instruments musicals, màscares d’actors, cascs de soldat, frescos, mosaics amb detalls de la vida quotidiana, estàtues de marbre i de bronze… Els vestigis dels edificis han permès conèixer millor l’organització de la ciutat: edificis públics (un fòrum amb edificis monumentals i estàtues, dos teatres -un de gran i l’Odèon més petit-, un amfiteatre, termes, diversos temples, carrers amb passos de vianants, fonts públiques…) i privats (insulae i vil·les sumptuoses molt ben decorades), comerços i tabernae amb productes de tota mena, thermopolia, forns, lupanar, … Els motlles de l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli que el 1864 s’encarrega de les excavacions mostren la posició del cos, les expressions, la roba, el pentitat… dels habitants i dels animals domèstics que van quedar sepultats mentre intentaven fugir o estaven arraulits per protegir-se dels núvols de roques amb foc i gas.

Anar a Pompeia i passejar per les seves ruïnes ens permet conèixer millor la vida dels seus habitants, rics i pobres, lliures i esclaus, homes i dones, nens i adults; ens sentim propers a ells i a la seva desgràcia, gaudi nostre; els veient passejant pel fòrum, o jugant a daus, lluitant a l’arena de l’amfiteatre o representant una comèdia al teatre, pintant un grafit i per què, no en la intimitat d’una cambra o sentit l’últim lladruc del gos que el collar i la cadena li impedeixen salvar-se de la tragèdia.

Gos de Pompeia. Wikipèdia

Tal dia com avui, un 24 d’agost d e l’any 79, cap a les deu el volcà Vesuvi, situat a una desena de quilòmetres de Pompeia, entrà en erupció. Una enorme i violenta pujada de lava provocà una autèntica explosió de la muntanya que formà cap a la una del migdia, tot tapant el sol, un increïble núvol de cendres i pedres a més de vint quilòmetres d’altura. Regnà la foscor i el núvol va caure sobre les ciutats de Pompeia i les seves veïnes Herculà i Estàbia. Molts habitants decidiren fugir a corre-cuita, sense agafar res, i es van salvar. Altres, però, aterrits pels llamps i trons cruixidors, van decidir tancar-se a casa i van morir després de patir molt. L’endemà, el volcà encara expulsava gasos mortals, cristalls de magma en fusió, pedres volcàniques lapilli, cendres ardents i piroclasts… És la fi de Pompeia, una ciutat opulenta de més de vint mil habitants, dels quals, es creu, que més de dos mil perderen la vida: uns asfixiats pels gasos ardents i verinosos, altres tocats per la caiguda d’alguna pedra volcànica o o bé aixafats per l’esfondrament de les teulades de les cases o cremats per la calor sufocant que superava amb escreix els 500ºC o sepultats per les cendres. També va morir asfixiat a causa dels gasos l’escriptor Plini el Vell, autor d’Història Natural i comandant de la base naval de Misenus a 25 km de Pompeia, quan veu el núvol, desconeixedor del que és un volcà, ja que per a ell el Vesuvi és un indret de criança de vins aspres, decideix anar per mar a observar el fenomen de més a prop i acudir al rescat d’una noble anomenada Rectina. No pot atracar perquè el mar està remogut pels terratrèmols i canvia el rumb cap a Estàbia per passar-hi la nit, però l’endemà baixa a la platja i mor als seus 56 anys i nosaltres en som coneixedors gràcies al relat del seu nebot Plini el Jove, que recollí els testimonis dels mariners del seu oncle.

Rius de tinta s’han publicat i es continuen publicant sobre Pompeia:

Si preferiu llegir novel·la, us he de remetre a Los últimos días de Pompeya de E.G.Bulwer-Lytton, Anaya, Madrid 2003 i Pompeya de Robert Harris, Grijalbo, Barcelona, 2004.
Ara bé, si preferiu assaig, al llibre La vida cotidiana en Pompeya de Robert Étienne, Temas de Hoy, Madrid 1992 cal afegir-hi la recent publicació de dos llibres complementaris entre si sobre la ciutat sepultada pel Vesubi l’any 79 aC:
Pompeya de Joanne Berry, Akal Madrid 2oo9. Joanne Barry és professora de història antiga de la Universitat de Swansea ofereix en diferents apartats (“Los habitantes de Pompeya”, “La vida en el ojo público”, “Casas y sociedad”, “Dioses, templos y culto” i “La economía de una ciudad romana”) explicacions molt clares i precises, amanides amb fotografies, il·lustracions i plànols que sempre s’agraeixen.
Pompeya, historia y leyenda de una ciudad romana de Mary Beard, Crítica Barcelona 2009. Mary Beard, catedràtica de la Universitat de Cambridge, tracta el tema de Pompeia amb un text àgil i innovador sobre la vida dels pompeians (per exemple, parla de la seva halitosi, de les pràctiques sexuals, de l’afició a consumir liró farcit de gàrum, del trànsit…) i la història de la seva ciutat. Es decanta, basant-se en diferents indicis arqueològics, en localitzar l’erupció a la tardor.
Si preferiu articles de revista, National Geographic n’acaba de publicar un de molt interessant en el seu núm. 68 i actualitzat.
Si preferiu cinema o documentals, a les pel·lícules històriques sobre Pompeia Els últimes dies de Pompeia, cal afegir un docudrama de la BBC molt exitós: Pompeya el último día i Los misterios de Pompeya (es poden veure a Tu.tv).

Si preferiu navegar per la xarxa, teniu pàgines molt interessant i contínuament actualitzades com les que aquí us proposo: aquesta i aquesta altra en anglès i aquesta altra en italià. Aquí trobareu imatges i podreu identificar la casa de Juli Polibi i el negoci d’Estèfanus del documental de la BBC Pompeya: el último día.

Què us han vingut ganes de visitar Pompeia? L’únic que us puc prometre és treballar Pompeia a classe el proper curs.

Tutankhamon: la tomba i els seus tresors

6 Replies

Tot aprofitant aquestes dies de vacances, he visitat l’exposició Tuthankamon: descobreix la tomba i els seus tresors a les Drassanes Reials, en el marc privilegiat del Museu Marítim de Barcelona.

Un equip internacional d´experts format per prestigiosos egiptòlegs i reconeguts organitzadors d´exposicions han elaborat durant més de cinc anys aquesta complexa producció al voltant de Tutankhamon, a més un centenar d’artesans egipcis ha treballat minuciosament durant anys per a construir totes les peces de l´aixovar funerari seguint les tècniques tradicionals tot utilitzant els instruments més moderns. Personalment crec que més de la meitat dels visitants no s’adona que es tracta d’una rèplica.

És una oportunitat única i si podeu no us la perdeu: les càmeres funeràries i els tresors que s´exhibeixen no es poden contemplar íntegrament ni tan sols al Museu Egipci de El Caire. La reproducció a escala original de tres de les quatre càmeres funeràries i de 1.500 rèpliques tridimensionals dels objectes que van acompanyar el faraó en el seu viatge al més enllà permet evocar en 2.000 m2 i amb mitjans moderns (dos documentals i autoguia en diferents idiomes, fins i tot en català, i especials per a infants) el tresor funerari del llegendari faraó que es va morir als divuit anys tal com va ser trobat pel seu descobridor Howard Carter el 4 de novembre de 1922.

El visitant pot reviure la màgia del descobriment vuitanta-set anys després. “Veig coses meravelloses! Sarcòfags, llits, roba, menjar… i altres elements misteriosos” exclamà l’egitòleg britànic en veure-la per primera vegada i en el seu diari personal explicà: “Era doncs, la primera llum que tallava la foscor de la càmera en més de tres mil anys. L´habitació semblava un museu” i confessà també el sentiment de reverència i fins i tot terror que li provocà.

Aquesta exposició, pensada per entretenir i educar alhora, és la millor expressió de difusió històrica amb finalitats educatives, llàstima que quan comenci el curs escolar ja no es pugui visitar, ja que estarà oberta al públic només fins al 6 de setembre i després viatjarà cap a Hongria. Abans d’aterrar a Barcelona, ja l’havien vista més de 600.000 persones a Munich, Zurich, Hamburg i Berno.

Per què en faig divulgació hic et nunc? Doncs, no sols perquè les exposicions originals dels museus haurien de tenir el mateix plantejament didàctic i lúdic de la difusió històrica sinó també perquè la primera reproducció de l’exposició és la pedra de Rosetta, com ja sabeu el grec va ser cabdal per desxifrar els jeroglífics egipcis.

En el segon documental es diu que Egipte és un regal del Nil. Sabeu qui ho va dir i en quina llengua? També apareix Alexandre el Gran en el plafó cronològic de l’Egipte Ptolemaic.

Les reproduccions dels déus i les representacions del mite del diluvi permeten també un treball comparatiu de la mitologia egípcia versus la grega. Si no l’heu llegit us recomano un llibre fantàstic El espejo eterno, mitos paralelos en la historia del hombre de J.F. Bierlein, publicat a Oberon, Madrid 2001.

La vida feliç, de Sèneca

7 Replies

L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?

La vida felic

Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa Redes, hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca, se semblen o difereixen?:

Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria

“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4

sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:

“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4

Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?

“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2

La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:

“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1

La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.

La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:

“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1

Sigueu feliços!

Veredicte dels premis Auriga 09

6 Replies

index_r1_c1

La revista Auriga, l’única publicació en català dedicada a la divulgació del llegat grecoromà a Catalunya, ja ha fet públic el veredicte de l’edició número XVII dels premis que convoca anualment, adreçats a l’ensenyament secundari dels territoris de parla catalana. Els premis Auriga guardonen professors i alumnes i, alhora, contribueixen a divulgar la tradició grecoromana en català. A l’IES Cristòfol Ferrer hem estat afortunats: el 2005 amb el premi Núria Tudela i Penya amb l’excel·lent treball d’Alba López, Astèrix més que un còmic, i en la passada edició amb el Didascàlia 2008 amb el nostre bloc d’aula El Fil de les Clàssiques.

“El premi Didascàlia, d’experiències docents, al qual poden optar els treballs o projectes realitzats per professors a les aules, ha estat concedit al professor Ramon Torné i Teixidó, de l’IES Matadepera, per la seva tasca en la promoció del teatre clàssic grecollatí entre els estudiants de secundària arreu dels territoris de parla catalana.”

L’enhorabona més sentida, Ramon, que ja t’hem felicitat i ja ens has contestat en comentari i que durant anys des del nostre institut hem assistit a les representacions teatrals, primer al Novedades i després al teatre Grec de Montjuïc, l’última va ser el Persa de Plaute, i esperem i desitgem que per molts anys hi continuem assistint.

IES Cristòfol Ferrer al Teatre grec de Montjuïc: El Persa, de Plaute

“El premi Núria Tudela i Penya*, adreçat a estudiants, al qual poden optar treballs d’ensenyament secundari i universitari relacionats amb qualsevol aspecte del món clàssic, ha estat atorgat a Isaac García Oses, de l’IES Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, pel treball titulat “La participació ciutadana: itinerari de les institucions, viatge de les paraules”. El treball ha estat tutoritzat per la profesora Carme Llitjós.”

L’enhorabona més sentida, Isaac, esperem poder llegir el teu treball ben aviat quan la revista Auriga ens publiqui l’extracte. L’enhorabona, Carme, quin millor final per a una carrera docent! Te’l ben mereixes!

El lliurament dels premis Auriga es realitzarà durant el proper curs acadèmic, en un acte que s’anunciarà oportunament. Jo faré el possible per assistir-hi.

L’enhorabona altre cop als premiats i també a la revista Auriga per difondre les clàssiques en català i per premiar una feina que es fa a les aules sense esperar-ne res més, però aquests reconeixements sempre van bé i ens animen a tots a lluitar per una causa que ben bé s’ho val: la divulgació del món clàssic a les aules de secundària en català.

La nissaga dels déus V

31 Replies

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

ZEUS I HERA A L’OLIMP

Zeus, pare dels déus i dels homes, era el més poderós de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, on vivia amb els altres déus en un meravellós palau de paviment d’or.

Wikimedia

Tots els déus es reunien en assemblea quan havien de prendre decisions importants.

De vegades aquestes decisions afectaven els mortals, com durant la guerra de Troia. Va ser tan llarga que es van haver de reunir moltes vegades per decidir el destí dels herois.

No sempre es posaven d’acord. Uns déus anaven a favor dels grecs i altres dels troians. Però Zeus, que era neutral, sempre procurava que finalment es fes justícia.

A l’Olimp també s’ hi celebraven banquets, on hi assistien tots els déus. Brindaven amb nèctar, que servien en copes daurades, i s’alimentaven d’ambrosia. Mentrestant les Muses cantaven i Apol·lo tocava la lira.

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Entre tots els déus hi destacava Hera, l’esposa de Zeus. Li deien “la dels braços blancs” perquè tenia una pell molt fina.

Era molt bella. Portava els cabells llargs que de vegades s’entortolligava amb unes trenes. Vestits de brodats delicats cobrien el seu bonic cos. Unes grosses perles del color de les móres li feien d’arracades i calçaven els seus peus unes sandàlies brillants.

Però Zeus era un déu enamoradís. Abans i després de casar-se amb Hera s’havia enamorat d’altres deesses i dones mortals. Havia tingut fills de totes elles, uns eren déus, com Apol·lo o Hermes, i altres herois, com Perseu o Hèracles.

Tot i que Zeus li deia que se l’estimava més que cap altra, ella de vegades s’enfadava perquè tenia gelosia de les dones amb qui el seu marit havia tingut fills.

Per això alguna vegada havia fet mal a les amants de Zeus i, fins i tot, als fills que havia tingut amb elles.

Aquest és el cas de l’heroi Hèracles a qui va fer embogir de tal manera que el pobre noi, fora de si, va matar la seva família i després per pagar la culpa va haver de fer dotze treballs molt perillosos.

A pesar de tot Zeus sempre va tenir Hera com la seva única i legítima esposa i per això se la considerava protectora del matrimoni.

James Barry. Wikimedia

(CONTINUARÀ…)

Pol·lèntia, el vídeo promès

18 Replies

Gràcies a l’amabilitat del Consorci de la ciutat romana de Pol·lèntia, dels arqueòlegs Margalida Orfila i Miquel Àngel Cau, dels companys i encoratjadors amics Maria Capellà i Martí Cuní i de la música original de Nini, finalment teniu aquí, tot i ser temps de vacances, el vídeo que us vaig prometre en l’apunt de les Jornades de portes obertes a Pol·lèntia amb les novetats de la campanya arqueològica d’enguany:

Espero que us hagi agradat i us hagi animat a visitar aquest jaciment romà a Alcúdia, al nord de Mallorca. Ja veiu Mallorca, l’illa de les mil cares, també va ser romana! Per cert, els haig de localitzar al mapa col·laboratiu ( Google maps de la Hispània romana de Chiron, obert pel company chironià d’Extremadura Carlos Cabanillas) que encara Mallorca està en blanc i això no pot ser!)

Tot i que surt al principi del nostre vídeo i que trobareu a l’entrada del jaciment illenc, m’agradaria acabar amb aquesta estela honorífica de marbre blanc amb escriptura monumental, trobada a Pol·lèntia, i dedicada a l’edil i dues vegades duumvir Lluci Vibi Nigel·lió, per la seva dona, Mànlia Fabiana, ja que quan comenci el curs la treballarem (en quin cas va l’oferent? a qui la dedica i en quin cas va? què significa L.D.D.D.? etc.).

Estela honorífica, Pol·lèntia. Foto Margalida Capellà

Plafó estela Pol·lèntia. Foto Margalida Capellà

Somnis

4 Replies

Santorini

SOMNIS

M’agradaria dormir-me

en una casa oberta al mar,

a la llum de les illes gregues

habitades per déus immortals

Escoltar la veu profunda

de l’oracle predint el futur,

amarar-me de l’harmonia

i bellesa dels artistes grecs.

Però, pel camí de la història

gira implacable la roda del temps

i ja no hi ha retorn possible

a l’arena daurada del passat.

Només em queda llegir

en les pàgines dels llibres

les gestes dels antics,

i copsar l’olor dels segles

en l’efluvi de la terra

quan bufa el vent d’eternitat.

Pepita Castellví

És temps d’estiu! És temps de vacances! El Fil de les Clàssiques ha fet vacances escolars, ja no hi ha tasques, ja no és el bloc d’aula de clàssiques, és un diari de vacances de clàssiques. Això permet posar-hi un altre tipus d’apunts, més personals, més allunyats de la rigidesa acadèmica. Acabo de rebre per e-mail aquest poema de la poetessa, amiga i estimada àvia Pepita, i no m’he pogut resistir a compartir-lo amb tots vosaltres i a ella li ha semblat bé. És un poema que transpua amor per Grècia i amor pels clàssics a qui convida a llegir. Feu-ne cas també vosaltres i tindreu bon viatge cap a Ítaca!

Que tingueu, Pepita, uns dolços somnis d’eternitat hel·lènica!

“El corb i la gerra” d’Isop: realitat o ficció?

18 Replies

De tots és sabut que el pare de la faula és el grec Isop, un personatge d’incerta existència i més incerta biografia, que cal situar al segle VI aC, lleig, quec i deforme, però dotat d’un gran enginy. Isop escriu les faules amb una clara intenció moralitzant i els seus personatges acostumen a ser animals que es presenten caracteritzats en estereotips: la guineu és l’astúcia, l’ase l’estupidesa, la formiga la previsió, el llop la malvolença…. Si bé aquestes bèsties parladores actuen, parlen i pensen, no difereixen pas gaire de com ho fem els humans.

Amb la nova reforma educativa, he considerat Isop de tremenda actualitat (i el treballem a classe, als blocs i al Moodle) ja que és fabulós per educar en el segle XXI en valors i en competències bàsiques; les seves faules són sorprenents, farcides de sana ironia i meravellosament breus i divertides, malgrat siguin fictícies tenen un rerafons real intemporal i universal; però realment creieu en la realitat científica de la faula? Potser després de veure aquest vídeo, basat en la faula isòpica El corb i la gerra, realitzat recentment per científics de la Universitat de Cambridge, ho tindreu més clar:

La investigació, publicada el 6 d’agost a la revista Current Biology, demostra com la cornella, pertanyent a la família dels còrvids, és capaç de resoldre per necessitat problemes complexos i emprar la tècnica utilitzada en la faula d’Isop en què en temps de sequera, dos corbs descobreixen una gerra amb aigua i el més espavilat té la idea de recollir unes quantes pedres amb el bec i les deixa caure a la gerra d’una en una fins que l’aigua arriba a dalt de tot i així pot apaivagar la set. “Els còrvids són extremadament intel·ligents i, en molts sentits, rivalitzen amb els grans simis en la seva habilitat per a resoldre problemes”, explica en roda de premsa Christopher David Bird, investigador de la universitat britànica i principal autor de la recerca´. Conclou dient que “només l’orangutà fa tasques semblants”.

El corb i el gerro

En l’experiment científic britànic, les cornelles negres van utilitzar pedres per pujar el nivell de l’aigua i del tub i així poder agafar el cuc que surava a la superfície. Van demostrar molta precisió en el nombre de les pedres i no intentaven aconseguir atrapar el cuc després de cada pedra. Quan se’ls va presentar pedres de diferent mida en un altre experiment, no van dubtar a agafar les més grosses, fet que els científics atribueixen a l’aprenentatge ja que les més grosses desplacen més aigua i així més aviat aconsegueixen el premi. En un tercer experiment, amb dos tubs: un de serradís i un altre d’aigua, van triar de seguida el tub líquid. Com diu la dita “l’experiència és la mare de la ciència”; però a aquestes cornelles els escauria potser millor “val més enginy que força”.

Aquest enginy de les cornelles en captivitat no l’utilitzen en plena natura ja que l’ús de les eines, segons els científics, depèn de la motivació, i en llibertat no les necessiten, tal com diu la faula “un dels dos corbs, en no poder introduir el bec en la gerra de coll estret i no poder beure ni una gota d’aigua, es va enlairar i va anar a buscar aigua en un altre lloc”. La faula ens ensenya a afrontar amb paciència i intel·ligència les adversitats. L’experiment científic de les cornelles confirma, doncs, la moralitat de la faula “la necessitat és la mare de l’enginy”.

Aquest experiment britànic ha revolucionat la comunitat científica i s’afegeix a d’altres que ja havien demostrat la intel·ligència d’aquest ocell que es reconeix davant d’un mirall i, com l’home o les rates, es troba per tot el món. Ara bé, en Isop són enginyosos o intel·ligents els corbs? Si hem de fer cas a una altra faula isòpica El corb i la guineu ens adonarem que en aquesta el corb peca d’insensat en deixar-se lloar per una guineu famolenca.