“Margalida en Mérida”. Fotografia de Carlos Cabanillas
Gràcies al company de Mèrida Santiago Campos i als companys de CulturaClásica.com podreu compartir un tastet d’una experiència inoblidable: VI Jornadas de culturaclásica.com a Mèrida on vaig presentar Fundamentos léxicos en el aula de clásicas. Francesc, Joël ja us ho vaig dir que havíeu vingut virtualment amb mi! Quina emoció veure com van gaudir els mateixos fills del professor Orberg recentment desaparegut del nostre Colloquium secundum!
El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.
Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.
El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.
De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.
Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.
D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.
El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.
Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!
Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.
Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).
Foto de David Ruano
Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.
Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.
Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.
Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.
Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.
Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.
“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.
En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.
Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.
No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!
Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?
N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…
Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny
Milites Romani non in oppidis sed in castris habitabant, quae sunt praesidium, bene munitum ac in loco aequo locatum,ubi exercitus in expeditione consistebat. Quadratam formam habere solebant et legionarii circum ea altam fossam cavabant et aggerem cum vallo exstruebant. Quattuor portae intra castra ducebant et inter eas duae amplae viae erant, cardo et decumanus, quae in quattuor partes castra dividebant. In quoque quarto milites tentoria sua et tabernacula lignea fingebant. In loco, ubi cardo, vel Via Principalis, et decumanus, vel Via Praetoria aut Decumana, se inveniunt, amplum spatium ad contiones militum idoneum patebat, in quo praetorium, imperatoribus tabernaculum, et ara stabant. Hostes populi Romani legionaria castra bene locata atque bene munita expugnare vel occupare paene numquam potuerunt.
Ets un soldat romà. Tu tries el rang i si vius en temps de pau o en temps de guerra, però has d’escriure una carta (d’uns 200 mots) a la teva mare des del campament tot explicant-li la vida a la legió. També pots ser la mare que contesta la carta del seu fill que està a la legió, però acostumaven més a parlar de la vida quotidiana a les cases. Recorda l’estil epistolar i que has de demostrar que t’has preparat amb escreix el tema de l’exèrcit. Si encara no en tens prou, pots consultar tots aquests articles suggerits en comentari a l’apunt dels Foners baleàrics, també et recomano que abans llegeixis aquest article.
P.D.:
L’exèrcit romà sempre acampava de nit. Els romans tenien diferents tipus de campament: estables (castra stativa), d’hivern (castra hiberna) i navals (castra navalia). A les marxes, un tribú i uns centurions s’avançaven per triar un emplaçament adequat per aixecar el campament. En arribar les legions cavaven al seu voltant un fossat (fossa) de 12 peus de profunditat i 12 d’amplada. Aixecaven amb la terra excavada un terraplè (agger) i damunt hi posaven una estacada (vallum). L’intervallum, un espai de 200 peus d’ample, separava l’atrinxerament de les tendes. Al voltant de la tenda del general (praetorium), es trobava la filera de tendes dels tribuns. Al davant, hi havia un carrer ample (via principalis), tallat per la via decumana. A banda i a banda, hi acampaven els equites Romani i al seu darrere els triarii, els principes, els hastati… Entre la 5a i la 6a cohort hi havia un altre carrer, la via Quintana. El campament romà tenia quatre portes: praetoria, decumana, principalis dextra i principalis sinistra.
Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art
Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:
“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133
Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!
Visioneu el principi de la pel·lícula El padrí de Francis Ford Coppola (1972) i després relacioneu-lo amb el tema de la societat romana (vid. Labyrinthus). A què us recorda? Quin paral·lelismes hi podeu establir? Per què? Quin poema de Marcial, publicat en El Fil de les Clàssiques en fa referència?…
Reconeixeu això?:
Increïble, veritat, però cert! És un artefacte de còpia! Amablement me l’han deixat fotografiar. Per què? Doncs, perquè quan la professora que el va requisar me’l va ensenyar em va recordar els missatges encriptats dels lacedemonis. Recordeu què és l’escítala?
Si no ho recordeu visioneu el vídeo que trobareu a Missatges encriptats de El Fil de les Clàssiques! Amb quin element simbòlic dels alcaldes podríeu relacionar l’escítala?
A Roma, Juli Cèsar va inventar un criptograma (conegut com el criptogama de Cèsar) per enviar missatges que no poguessin ser desxifrats per l’enemic. Consistia en substituir cada lletra per la que està tres vegades més endavant.
Podríeu desxifrar aquest missatge:
AET INA XAL IMA XB IL FE RS AC VI
Us atreviu a deixar en comentari un missatge encriptat amb algun d’aquests dos mètodes. Qui el desxifri, bon o bona desxifrador/a serà!
Fa poc hem celebrat el dia d’Europa, l’Uri ens va cantar una cançó, vàrem recordar el mite llegit a Narracions de mites clàssics, a partir de les Metamorfosis d’Ovidi II 836-875, heu actualitzat el mite, heu publicat a Aracne sobre la pervivència del mite en l’art i en la literatura barroca espanyola, alumnes de diferents centres esteu contestant en llatí una carta de Jules arran d’aquesta Europa una in diversitate, i ara aquí el tenim resumit en llatí:
L’heu entès? Quines obres d’art heu reconegut? De quina època són? …
En la sisena lletra, Plini el Jove escriu a Tàcit sobre la mort del seu oncle, Plini el Vell, que va morir durant l’erupció del Vesuvi, a Pompeia, l’any 79 d.C. Va escriure l’epístula per donar a Tàcit material útil per a les seves Històries. El Jove tenia testimoniatge de primera mà sobre la mort del seu oncle i reconstrueix els últims dies de Plini el Vell a partir de les dades objectives i la seva experiència dels fets; però la narració del Jove, coneixedor de la seva gran responsabilitat -sap que l’historiador Tàcit immortalitzarà la memòria de l’oncle segons la qualitat i la persuasió del seu relat- diu en el nivell metatextual més coses: Plini el Vell va morir com un heroi. Els científics no han sabut fins al segle XX que la descripció de Plini el Jove de l’erupció del Vesuvi no era pura literatura i en el seu honor han anomenat a aquest tipus d’erupcions, caracteritzades per columnes de fum i cendra, amb pedra tosca i explosions de gas, plinianes.
Escolteu amb atenció la sisena carta de Plini el Jove a Tàcit o bé llegiu-la a 7 Lletres. Llibres V-IX. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927 amb traducció de Marçal Olivar, i després, tot imitant l’estil epistular de Plini el Jove que tenia més o menys la vostra edat en el moment dels fets, disset anys, haureu d’escriure una carta a un habitant de Pompeia tot explicant el que us ha impressionat dos mil anys més tard ser sabedors de la seva mort, víctimes de l’erupció del Vesuvi, en un moment en què el volcà islandès ha aterrit i aterreix els aeroports europeus amb el seu núvol de cendra. No heu de convèncer Tàcit però sí a mi, tasca també de gran responsabilitat; per tant, després d’haver comentat Pompeia, quina meravella i d’haver vist Pompeya, el último día de Peter Nicholson, documentada dramatizació de la catàstrofe, i Los misterios de Pompeya de Marie-Noëlle Himbert, documental científic, utilitzeu fets històrics i arqueològics i altres recursos expressius per fer una “Epístola a un habitant de Pompeia” tot tenint en compte l’encapçalament de l’article, mots finals de la lletra de Plini a Tàcit (per cert, sabeu què volen dir aquests mots de Plini el Jove?). Si voleu saber la segona carta de Plini el Jove a Tàcit, escolteu aquest àudio o llegiu-la a la pàgina 49 del llibre esmentat:
Valete!
Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.
En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:
Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.