Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.
En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:
Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.
