Author Archives: Margalida Capellà Soler

About Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

J.V. Foix a la carta!

Les figures literàries també anomenades figures estilístiques o retòriques permeten al poeta, al literat o al publicista jugar amb el llenguatge i transgredir-ne les normes.

En  homenatge  blocaire en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de J.V. Foix, els seus versos a la carta ens serviran per posar nom a algunes de les figures retòriques d’origen grecollatí. Posem fil a l’agulla i amb aquests versos del poeta de Sarrià  n’heu d’esbrinar el nom, el perquè  i el seu origen etimològic (i si conté un ètim grec, no us oblideu d’escriure’l també  en grafia grega):

 

1. Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir. (J.V.Foix)

2. Balla damunt la palla. (J.V.Foix)

3. És quan plou que ballo sol. (J.V. Foix)

4. i empaito la masovera, i entre pineda i garric. (J.V. Foix)

5. I amb hàbils mots la passió naixent
Del meu estil pogués fer presoner
. (J.V. Foix)

6. el casalot de pirata és un ample gira-sol. (J.V. Foix)

7. Quan érem prop de Talabra algú ens cridava pel nom:

Era una pedra, era un arbre, un casull entre vinyots. (J. V. Foix)

8. És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

9. M’exalta el nou i m’enamora el vell. (J.V. Foix)

10. Foll d’una dolça metzina (J.V.  Foix)

 

Quins poemes de  J.V.Foix a la carta hi has trobat?  Quins estan musicats?  Quin t’ha agradat més? Aquest tastet de versos a la recerca de figures retòriques t’ha despertat el desig de seguir llegint la seva obra? La coneixies?…

N.B.: Al Facebook Fildelesclassiques Aracne en homenatge de F.V. Foix hem actualitzat el mur i ho hem anunciat  amb aquest vers que també ens caracteritza: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Vid. Aracne fila i fila J.V.Foix roman i tot canvia, potser també hi trobaràs, entre altres referents, una figura literària!

Un final tràgic i malaguanyat per a Theo Angelopoulos

Ahir el cineasta grec Theo Angelopoulos, guanyador de la Palma d’Or a Canes i el Lleó d’Or del Festival de Venècia, va morir als 76 anys després de resultar greument ferit per l’atropellament d’una motocicleta de la policia al Pireu, el port d’Atenes.
Creador d’una dotzena de llargmetratges, Angelopoulos va guanyar la Palma d’Or per la pel·lícula L’eternitat i un dia al festival de Canes del 1998. Al 1995 el director va realitzar La mirada d’Ulisses, que li va valer el Gran Premi de Canes.


La mirada de Theo Angelopoulos per ziocarlos

Ars longa, vita brevis. R.I.P., Theo Angelopoulos.

Tastet de la inauguració de L’Arqueologia de Premià

El Museu de l’Estampació de Premià de Mar diumenge va inaugurar l’exposició L’Arqueologia de Premià, comissariada per Ramon Coll i Marta Prevosti.  Aquesta mostra  ofereix un recorregut que mostra mil anys de la història més antiga de Premià, des de l’època ibèrica fins a l’antiguitat tardana. Es mostren objectes procedents de les excavacions que s’han anat realitzant en els darrers quaranta anys. La peça estrella és el jaciment romà de Can Ferrerons.

Nis i Euríal, l’amistat proverbial

Euríal i Nis (1827) de Jean-Baptiste Roman, Louvre

 

“A la amistad”

Contienden por morir en importuna

porfía Orestes i el focense amigo;

Niso se ofrece al rútulo enemigo,

i acompaña del teucro la fortuna.

En la fee de Damón sospecha alguna

no sufre Pithias, aunque ve el castigo,

ni rehúsa baxar Theseo contigo,

Piríthoo fiel, a la infernal laguna.

Pólux con Cástor parte el don divino,

i porqu’ el Orco satisfecho quede,

muriendo compra la fraterna vida.

Teme vivir el jouen prenestino

faltando Caspio. Tales cosas puede

de la amistad la fuerça no vencida.

Juan de Arguijo núm 57 ed. Vranich

En aquest sonet, intitulat A la amistad, Juan de Arguijo esmenta la proverbial parella virgiliana Nis i Euríal entre un llistat d’amics fidels. Coneixes la història? (Virgili, Eneida IX 176-502). Què té de proverbial? Quina altra pervivència ha tingut? Coneixes les altres parelles d’amics? Què és per a tu l’amistat? Quin personatge voldries que fos el teu bessó en aquest tema?…

Si vols repassar la lectura PAU de l’Eneida, fes aquest qüestionari en línia.

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Té com a banda sonora la deliciosa interpretació de Rafa Xambó.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?

Reescrivint el mite de Penèlope

 

PENÉLOPE

Declara o oráculo:

“Que á banda do solpor é mar de mortos,
incerta, última luz, non terás medo.

Que ramos de loureiro erguen rapazas.
Que cor malva se decide o acio.

Que acades disas patrias a vindima.
Que amaine o vento, beberás o viño.

Que sereas sen voz a vela embaten.
Que un sumario de xerfa polos cons.”

Así falou Penélope:

“Existe a maxia e pode ser de todos.
¿A que tanto novelo e tanta historia?

Eu tamén navegar.”

XOHANA TORRES dins Tempo de ría 1992

 

Capgirant el mite de Penèlope, Xohana Torres fa una reelaboració transgressora i feminista fins al punt que n’esdevé símbol de l’alliberació de la dona.

N.B.: Tot seguit  la traducció de la Sònia Garcia i l’Alfredo Salom per a l’exposició bibliogràfica titulada “eu tamén navegar”, que va estar organitzada per la Secció de Filologies Gallega i Portuguesa, feta a les vitrines de la Biblioteca General de la UB com activitat paral·lela al Congrés Internacional Bellesa, dona i literatura.

[PENÈLOPE. // Declara l’oracle: / “Que a l’enllà del crepuscle és mar de morts, / incerta, última
llum, no tindràs por. // Que rams de llorer alcen al·lotes. / Que color violeta el raïm decideix. // Que gaudeixis
d’altres pàtries la verema. / Que minvi el vent, beuràs el vi. // Que sirenes sense veu a l’embat de la vela. / Que un
sumari d’escuma pel rocam.” // Així parlà Penèlope: / “Existeix la màgia i pot ser de tots / A què tant de cabdell i
tanta història? // JO TAMBÉ NAVEGAR.”]

Ara és la teva i, com a Penèlope, has d’enviar un correu electrònic (en forma de comentari, en vers o en prosa; tot i que també pots optar pel format Facebook i ventilar el vostre amor al mur!) al teu Odisseu tot comunicant-li la teva decisió o visió de la situació. Tu tries ( i ja saps a la tradició hi ha de tot! recorda també Augusto Monterroso i aquests poemes en català o aquest altre o la llarga tradició musical): vols ser la fidel esposa o la dona alliberada transgressora? Sigui com sigui, els referents clàssics del mite hi han de ser per potenciar-lo o per reelaborar-lo i demostrar que coneixes l’Odissea d’Homer o almenys que t’has llegit  la seva adaptació.

També pots fer d’ Odisseu, i llavors has de contestar al correu de la teva Penèlope.

 

“La tela de Penélope o quién engaña a quién” d’Augusto Monterroso

“Hay que leerlo manos arriba. Su peligrosidad se funda en la sabiduría solapada y la belleza mortífera de la falta de seriedad”, va escriure amb raó Gabriel García Márquez sobre Augusto Monterroso (1921-2003) i si no us ho creieu, llegiu-lo:

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo. De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

Augusto-Monterroso dins La oveja negra y demás fábulas, 1969

 

Tenia o no tenia raó l’escriptor de Cien años de soledad?
A quina expressió fa referència Augusto-Monterroso amb “como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada”?

Familia mea, gens mea!

La majoria de les societats humanes es basen en la família.

Els romans incloïen a la seva família (familia, ae; f.) els esclaus i criats d’una persona (famulus, -i; m.).  Vet aquí l’origen del nostre mot! El cap i amo absolut n’era el paterfamilias i, entre d’altres,  tenia autoritat sobre l’esposa (potestas maritalis o manus) i sobre els fills (patria potestas).

Com bé sabeu, la família (familia, -ae; f.) és un conjunt de persones unides per vincles de parentiu. Aquests vincles s’estableixen per consanguinitat o bé per avinença. En el primer cas (gradus cognationis), tenim el besavi (proavus, -i; m.) i la besàvia (proavia, -ae; f.) , l’avi (avus, -i; m.) i l’àvia (avia, -ae; f.), els pares (parentes, -um; m.) o bé el pare (pater, -tris; m.) i la mare (mater, -tris; f.), els fills (liberi, -orum; m.) o bé el fill (filius, -i; m.) i la filla (filia, -ae; f.), si la fillada és doble gemella proles (f.),  el nét (nepos, -otis; m.) i la néta (neptis, -is; f.), el besnét (pronepos, -potis; m.) i la besnéta (proneptis, -tis; f.). En línia col·lateral, tenim el germà (frater, -tris; m.) i la germana (soror, -oris; f.), els germans bessons gemelli fratres i les bessones gemellae sorores.  També són relacions per consanguinitat les de l’oncle o tiet (patruus, -i; m. si era per part del pare i avunculus, -i; m. en el cas de l’oncle matern) i la tia o tieta (amita, -ae; f. la tia paterna i matertera, -ae; f. la tia materna); el nebot i la neboda (patruelis, -lis, m./f. el/la nebot/neboda per la part del pare i consobrinus, -i, m. el nebot per la part de la mare i consobrina, -ae, la neboda) i el cosí germà (sobrinus, -i; -m.) i la cosina germana (sobrina, -ae; f.).

Les relacions que es creen per avinença (gradus affinitatis) són les del marit o espòs (vir, viri; m. o bé maritus, -i; m.) i la muller o esposa (uxor, -oris; f.); el sogre (socer, -eri; m.) i la sogra (socrus, us; f.); el gendre (gener, -eri; m.) i la nora o la jove (nurus, -us; f.) , i el cunyat (levir, -i, m.) i la cunyada (glos, gloris; f.), que són els germans del marit o bé de la muller. Alguns romans també tenien padrastre (vitricus, -i, m.) i madrastra (noverca, -ae, f.). Així el privignus, -i, m. era el fillastre i privigna, -ae, f. la fillastra. Del llatí vulgar patrinus, mateix significat, derivat de pater, –tris, ‘pare’ prové el mot català padrí -ina (m i f).

Un retrat de família és sens dubte lAra Pacis Augustae. Recordeu Mea vita o Personalis charta? Ara ha arribat  el moment de fer Familia mea, gens mea! Espero amb candeletes aquests retrats de família en sentit ampli (gens, gentis; f.: llinatge)!

P.D.: Aquí els podreu consultar!

Ai, raïm!

 

«Sobre un epigrama de la poetessa Mero de Bizanci»

Epigrama

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,

penjoll atapeït del suc de Dionís.

Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable

sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Variació

Orfe de columna, com de l’om la vinya,

capitell de pàmpols, nèctar de raïm,

No envegis les fulles més tendres que et volten.

És que Dionís podrà protegir-les

del fred de desembre, dels llargs dits del vent?

L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte

en la teva llarga, daurada tardor.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa (Sam Abrams, 2009)

Maria Àngels Anglada ja havia inclòs aquest epigrama votiu  (Anth. Pal. VI 119) de la poeta hel·lenística Mero de Bizanci a Les germanes de Safo (Edhasa, 1983) amb el títol “Ofrena d’un penjoll de raïm” amb la diferència que acabava el segon vers amb un punt i coma i que anava acompanyat del text grec:

κεῖσαι δὴ χρυσέαν ὑπὸ παστάδα τὰν Ἀφροδίτας,
βότρυ, Διωνύσου πληθόμενος σταγόνι∙
οὐδ’ ἔτι τοι μάτηρ ἐρατὸν περὶ κλῆμα βαλοῦσα
φύσει ὑπὲρ κρατὸς νεκτάρεον πέταλον.

En aquest epigrama de Mero de Bizanci (vid. Poetes gregues antigues), s’ofrena un brot de raïm en el pòrtic del temple d’Afrodita, dea de l’amor. Presenta punts comuns amb els epigrames de dedicacions de les poetes gregues Ànite de Tègea i Nossis de Lòcrida. El llenguatge és metafòric: el penjoll, ple de suc, és el fill de la vinya i productor de nèctar, és a dir, de vi, atribuït a Dionís, el déu del vi i de la vinya, de la saó del raïm. Segurament l’ofrena no era d’un penjoll real sinó més aviat pintat o esculpit en pedra. Desconeixem qui s’adreça al raïm; però, ben segur, que és l’oferent que recorda al penjoll de raïm que, en el temple de la deessa Afrodita, la seva mare, és a dir la vinya, ja no tornarà a abraçar-lo amorosament amb els seus sarments ni a fer-li créixer pàmpols sobre el cap. En definitiva, doncs, Mero descriu la immobilitat perenne del brot de raïm, símbol de fecunditat, de forma elaborada, d’adjectivació plàstica i molt sensual.

Sembla ser que “el capitell de pàmpols” que es troba “orfe de columna” en la Variació de Maria Àngels Anglada és un capitell que pertany a l’església de Sant Domènec de Girona i que surt en una fotografia de Jordi S. Carrera. Podríem establir, doncs, el següent paral·lelisme amb l’epigrama de Mero de l’epígraf: el pòrtic del temple d’Afrodita (que recorda el de les les dones del mimiamb IV d’Herodes, que la poeta de l’Empordà va incloure en els seus Retalls de la vida a Grècia i Roma, 1997) correspondria a l’església cristiana de Sant Domènec de Girona; el brot de raïm-epigrama correspondria al capitell-brot de raïm,  mancat de columna, en la paret de l’església gironina. El raïm-fill és un brot de raïm capitell. Així com el raïm-fill estava separat de la mare, la vinya, el raïm-capitell està separat de la columna (v. 5).  Hi ha una clara exhortació a no envejar les fulles verdes de la vinya (v. 7); les fulles que queden, després de la verema, ni Dionís podrà salvar-les  ja que queden exposades a les inclemències de l’hivern (v. 8-9). Aleshores, més val ser raïm esculpit en el capitell, és a dir pedra, que fulles que el vent glaçat de l’hivern farà caure i portarà inevitablement a la mort (v. 10-11).  Els versos de la variació, inèdits fins a la publicació de l’obra completa, ens presenten com se sent la poeta sense Afrodita, com es veu a si mateixa en la seva tardor.

Rudolphus, reno nasi rubri

Voleu saber què vàrem fer dia vint-i-dos de desembre just abans de posar vacances de Nadal a la classe de llatí de primer de batxillerat? Doncs, uns acabant de fer els seus apunts per publicar, d’altres explicant el perfet d’indicatiu o bé entenent per primer cop els verbs llatins, o acabant de fer les tasques del Moodle o comentant els últims articles dels blocs, o fent la felicitació de Nadal o bé assajant una nadala en llatí per demostrar que som iguals perquè som diferents i ser diferent pot tenir premi. Al final de la classe,  el resultat va ser espectacular i si no us ho creieu. mireu:

Reno erat Rudolphus
Nasum rubrum habebat;
Si quando hunc videbas,
Hunc candere tu dicas.

Omnes renores alii
Semper hunc deridebant;
Cum misero Rudolpho
In ludis non ludebant.

Santus Nicholas dixit
Nocte nebulae,
“Rudolphe, naso claro
Nonne carrum tu duces?”

Tum renores clamabant,
“Rudolphe, delectus es!
Cum naso rubro claro
Historia descendes!”

Felices ferias vobis exopto!