Els romans van afegir als termes polítics que ja havien encunyat els pensadors grecs  (política, monarquia, oligarquia, tirania, anarquia, democràcia, aristocràcia,  ostracisme etc.) altres de nous, com és el cas del  mot república que prové del llatí res publica “la cosa pública”; però, a partir de la Revolució Francesa, ja no designa un Estat en general sinó la manera d’organitzar l’Estat, en la qual el càrrec de cap d’Estat no és hereditari ni vitalici, sinó per elecció popular. S’empra en oposició a la monarquia, tot i que encara perviu l’accepció antiga de col·lectivitat en expressions com a república de les lletres (“conjunt de literats”) o com a reclam comercial d’un conegut anunci televisiu.

Del lèxic polític llatí, han pervingut moltes paraules que designaven institucions i càrrecs, encara que avui no les utilitzem sempre amb el mateix sentit:

• El mot Senat (senatus), institució romana que va subsistir des de la monarquia fins a la caiguda de l’Imperi, però quan va concentrar el poder va ser en temps de la República. Prové del mot llatí senex “vell” perquè el Senat estava integrat pels caps de les principals famílies patrícies. En l’actualitat, els senatores tenen una representació territorial i el senat continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut, en certs estats moderns, la importància que tenia el Senat romà que obstenta una altra cambra, el Congrés, i ambdues cambres formen el Parlament.

• Concili prové de concilium, assemblea plebea. Avui ha passat a ser una assemblea o congrés especialment de bisbes per deliberar i decidir qüestions eclesiàstiques. 

• Tribu de tribus “divisió del poble romà” a efectes de participació en les votacions. També parlem de pagar tributs del llatí tributum, allò que es pagava per tribus i els polítics recapten la contribució.

• Comicis del llatí comitia, avui l’utilitzem com a sinònim d’eleccions. Eren les assemblees legislativa i electoral en què els romans podien dir la seva.

• Entre els càrrecs, tenim des de la República romana magistratura que designava els càrrecs en el seu conjunt; però avui només s’ha mantingut en el món judicial. El magistrat (en llatí magistratus) és el funcionari superior de l’administració de justícia. Entre els càrrecs que ostentaven els polítics romans, perviuen  cònsol, tot i que no té res a veure amb l’antic càrrec de la república romana; un cònsol avui és un representant d’un país estranger que s’encarrega de protegir els interessos dels súbdits d’un estat en un altre. El mot dictador (dictator) que era un càrrec reconegut de la República amb validesa de sis mesos només té en comú amb els dictadors actuals els plens poders en el càrrec. Edil del mot llatí aedilis actualment vol dir regidor en llenguatge culte; per tant manté el significat originari ja que s’encarrega encara avui del govern municipal. Censor era l’encarregat de controlar el cens dels ciutadans que es feia cada cinc anys; en l’actualitat té l’encàrrec de fer la censura de llibres, pel·lícules, etc derivat d’una de les tasques dels antics censors romans (censores): vigilar la moralitat pública i protegir els costums, tot i que la seva tasca primordial era fer el cens (census) de la població. De l’època de l’Imperi, conservem a més del mot imperi del llatí imperium, emperador (imperator), príncep (princep) “el primer, el qui ocupa el primer lloc”que era el títol oficial dels primers emperadors (avui també tenim principat del llatí principatus) o Cèsar que de nom propi (provenia del cognomen de Caius Iulius Caesar) va passar a ser sinònim d’emperador i en deriven els mots tsar i kàiser.

Curiosa és l’etimologia del mot candidat o aspirant per a l’obtenció d’un càrrec; prové del mot llatí candidatus “vestit de blanc” ja que amb la blancor lluent de la toga tothom el veia durant la campanya electoral.

En llatí, la comunitat de ciutadans i la mateixa ciutadania es deia civitas, derivat de civis “ciutadà” (en deriva civil, civilització, civilitzar, incivil, ciutadà, ciutat… Els romans talment els grecs creien que només a la ciutat es podia desenvolupar la cultura, així ho oposaven a rústic, salvatge. La ciutat com a marc físic en deien urbs en deriven urbà, urbanisme, urbanitat, urbanitzar, urbanitzable, urbanització, urbícola, interurbà, suburbà, suburbi…  

Tot relacionat amb la ciutat estat també hi havia l’organització social (socialis de socius “company” i avui també dóna nom a un partit polític) dels ciutadans. Poble prové de populus (d’aquí curiosament un partit polític en pren el nom!). El mot classe és d’origen grec però l’hem heretat a través dels romans. A més de classe social té moltes accepcions: categoria en general, grup d’alumnes, … Els ciutadans de classe alta eren els patricis (patricii o descendents dels fundadors o patres de la ciutat)  o optimates (d’optimus superlatiu de bonus, com aristós en grec aristòcrata), els ciutadans de carrer eren els plebeus (plebeii) de plebs (plebs, plebeu, plebiscit…), eren homes lliures però no gaudien de tots els drets. Els estrangers que residien a la ciutat els atenesos els van anomenar metecs i els romans peregrins (peregrinus de per i ager “camp“, mot que conservem en el significat de peregrinitat “condició d’estranger, raresa”). Els estrangers que anaven a Roma per millorar la seva qualitat de vida eren els clients (clientes) i es posaven de manera voluntària sota la protecció d’un patrici, l’anomenat patronus, que els mantenia, els defensava en els judicis i, fins i tot, en podien rebre terres; durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs molts plebeus arruïnats es van veure forçats a dependre de ciutadans rics. El patró els mantenia a canvi d’obtenir suport polític. Cada matí el client visitava el patró i aquest li donava un cistell amb queviures. Com més clients més oportunitats polítiques! Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar, d’una companyia telefònica o d’un advocat. Els cavallers eren tant a Grècia com a Roma una classe intermèdia de gent molt rica; pocs cavallers, homes galants, queden!. Els proletarii eren els membres de la classe social més baixa rebien aquest nom perquè l’únic que podien aportar a l’estat eren els seus propis fills ( proles “descendència, posteritat”); avui la majoria som proletaris ja que depenem d’un sou. Els esclaus (mot que passa al català a través del llatí sclavus variant de slavus prové del grec bizantí derivat del vell eslau sloveninu, nom amb què s’autodenominaven els eslaus, víctimes del comerç esclavista medieval per part dels germànics, bizantins i venecians) que no gaudien de llibertat ja que havien passat a ser propietat d’un home (dominus)  en llatí se’ls deia serfs (servi), d’on deriven mots com servil, servitud, servei, autoservei, servicial, servir…

Entre els llatinismes, tenim referendum l’acte mateix de “la consulta popular”, però abans es deia ad referendum “a consulta” ja que hi havia el costum de sotmetre a la consulta del poble les decisions que prenia el senat; i per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quorum literalment “dels quals” però indica “la presència dels quals és suficient”, ja que aquest genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit.

A Roma per fer carrera política calia ser un bon orador i tenir grans dots d’eloqüència. Potser avui en dia els polítics se n’obliden! També el poble respectava i admirava els seus líders, sobretot August, tal com aquests dies passa amb el nou president dels Estats Units, Barack Obama ( ja vàrem parlar en un altre article del palíndrom Amabo Obama de la seva campanya i del que tenen de romans els nord-americans) a més en molts estats  utilitzen el llatí com a lema propagandístic, entre altres,  el de Virgínia és Sic semper tyrannis, el d’Arkansas Regnat populus i el de Missouri Salus populi suprema lex esto. Ja ho sabeu si us voleu dedicar al món de la política on us heu d’emmirallar! Als Estats Units, ho han tingut molt clar!

Qui s’atreveix, doncs, a declamar el famós començament de la primera Catilinària de Marc Tul·li Ciceró: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet?… 

A més dels exercicis del llibre de text de llatí i d’aquests Hot Potatoes, són molt interessants els que proposa Fernando Lillo a”El latín y el griego de tu país o comunidad” dins  El latín y el griego de tu vida pàgs. 92-96,  Aurea clásicos 2004.

Per què hem rebut una herència lèxica romana tan aclaparadora en el camp de la política? Té a veure, potser, amb els règims polítics que van seguir a la caiguda de l’imperi romà? Què n’opines?