Il.lustració de Quint Buchholz

Hi ha enfocaments que pretenen ensenyar a llegir i escriure el més aviat millor. Són línies metodològiques que  busquen resultats finalistes, sense parar atenció en l’aprenentatge significatiu.

A l’altre extrem hi ha l’enfocament de deixar llibertat total al nen a l’hora d’aprendre a llegir i a escriure i es defensa que  l’infant faci l’entrada al món escrit  ell sol.

Un i altre enfocament, totalment oposats, són al meu entendre inapropiats.

El primer, perquè no  respecta els ritmes d’aprenentatge, i les activitats que  es proposen no tenen cap sentit i no responen a cap funcionalitat.  Els nens no són conscients dels processos i només es posa l’accent en el resultat. El segon model, perquè no tots els  infants parteixen dels mateixos coneixements previs, ni tenen els mateixos nivells cognitius, i deixar llibertat total pot ser un  element de desigualtat i que no permeti avançar.

Per tant, penso que  l’escola ha d’assegurar experiències d’aprenentatge riques i variades que facilitin als infants  aprendre a llegir i a escriure, i això passa perquè el mestre acompanyi en el procés, ajudi a sistematitzar les experiències i sàpiga orientar i donar a cada etapa el que l’alumne necessita per avançar.

Als primers nivells cal començar el contacte amb la lectura i l’escriptura: escoltar contes, veure textos, assajar escriptures… A partir dels set anys el nen ha poder escriure i de dominar l’escriptura de base o escriptura natural. I progressivament s’han d’anar introduint els convencionalismes de la llengua.

Però la cosa no acaba aquí, perquè l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura continua al llarg de tota la vida.