Amb els peus a terra

QUERALT, E.: Llegir, més enllà de les lletres: Interioritats de didàctica de  lectura. Lleida: Pagès Editors, (2012).

Obra guardonada als XXXII Premis Baldiri Reixac

A partir de juny a les llibreries.

“Es tracta d’un assaig que vol donar llum, il·lusió i ajudes sobre algunes de les raons que, encara avui, impedeixen avançar, de manera generalitzada, en la didàctica de la lectura a l’interior dels centres educatius. El treball arrenca amb el dubte del perquè el món educatiu es resisteix a emprar “tot el que se sap” sobre el fer escola. S’adreça a persones que estiguin a l’escolaritat obligatòria, inclòs el parvulari malgrat no en sigui. Amb un llenguatge clar i directe, desenvolupa els aspectes nuclears de la didàctica de la lectura, amb aportació de referents teòrics i amb inclusió d’exemples i models experimentats al llargs dels anys de formador de centres en aspectes relacionats amb la didàctica de la llengua, tant oral com escrita.”

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

em sembla que fins avui no us havia recomanat, encara, cap article de la Isabel Clara Simó, no? Us ben asseguro que no era pas una qüestió de “manca de sintonia”, de cap manera. Amb la Sra. Simó, hi he esmorzat molts anys, els que va durar la seva columna diària a la contra de l’AVUI, ho recordeu? Eren un goig. Passa, però, que d’ençà d’això dels blocs, no m’havia vingut a tomb cap article. Avui he decidit esmenar-me.

No sé si vau sentir “l’enganxada dialèctica”  de la setmana passada entre el Sr. Alfred Bosch i el Sr. Cristobal Montoro. Va ser per lligar-hi cadires, us ho ben asseguro. El primer amb una flema britànica, el sgon, en canvi, perdent els papers de mala manera. Si no la vau sentir, us recomano que la busqueu a la xarxa: curta, però intensa i interessant, veureu. El ministre borbònic ens titllà de medievals. Bon elogi, no ho pot dir tothom (els argentins, per exemple, només fa 200 que decideixen com posen els mobles de casa seva).

I dels arguments d’una altra amiga nostra, la Sra. Rosa Díez, que es pot dir. Recordo que deu fer un parell de mesos us vaig presentar uns “números” on es podia comprovar que només la qüestió botànica del “Palacio de la Zarzuela” ja costava més diners, molts més que mantenir obertes les oficines comercials que Catalunya té escampades pel planeta. I això sense dir res del que li costa al Govern Balear tenir obert el Palau de Mar i Vent, ho vau sentir aquesta setmana passada.

Per favor, quantes mentides i quanta ignorància.Sabeu? m’està molt bé ser orfe i medieval, i a vós?

Orfes i maltractats

01/05/12

ISABEL-CLARA SIMÓ

Us estranya que la gent se salti els peatges? Doncs poseu-vos ulleres i un Sonotone
En plena execució de les obres respectives, i en poc temps, hem vist la retirada de Lluís Llach, la de Ferran Adrià, la de Mònica Terribas o la de Josep Guardiola. Han deixat un bon llegat i aprofitarem el que ens han ensenyat. Però són males notícies. I això, en un món pervertit per la corrupció i la cobejança que ha portat la part més vulnerable de la societat a viure en la indigència i les classes mitjanes a anar sobrevivint. I te’n parlen com si la crisi fos un càstig dels déus i no el resultat de polítiques nefastes i d’estructures econòmiques obsoletes. Si he de pagar alguna factura, aprofitaré això de dir-li minúscul al creditor, a veure què passa.
En aquest context d’injustícia i d’orfandat, un senyor que és ministre i que es diu Montoro ens etziba dues frases: la primera, que som medievals; la segona, que no existim; oh egregi cervell, desvetllat i feliç! ¿No s’ha adonat, bon home, que les dues coses alhora no poden ser? Que si som medievals és que existim i que si no existim no podem ser medievals? Però, espera’t, que n’hi ha més: una senyora diputada, que es diu Rosa Díez, ha explicat al Parlament espanyol que l’arrel de tots els problemes espanyols són les ominoses “118” ambaixades que la perversa Catalunya manté a l’exterior. No crec que valgui la pena contestar. Però és que al cim de tot (o quasi) hi ha el president del govern, que ens diu, com un pare que intenta explicar-li a un fill rebec que no li pensa comprar la moto: “És l’hora de la política amb majúscules, no amb minúscules.” Gràcies, home, moltes gràcies: els espanyols són majúsculs i els catalans, minúsculs. El geni de les finances senyor Montoro no sé si tindrà esma d’explicar-li que si escanya la seva font d’ingressos ja no hi haurà ni majúscules ni minúscules: tots serem lletra cursiva, inclinats davant d’Europa que ens donarà una manta perquè dormir a la intempèrie no sigui tan dur. I la millor de tot el tebeo: la delegada del govern que diu que se surt de la crisi posant més banderes espanyoles. Com no se’ns havia acudit abans?
Us estranya que la gent se salti els peatges? Doncs compreu-vos ulleres i un Sonotone per entendre la realitat.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

si us dic que ‘índex d’abandonament dels estudis postobligatoris en els joves duplica la mitjana europea no us sorprendrà, ja ho sabíeu, no? El que potser no sabíeu és que en els darrers deu anys la xifra ha anat augmentant, a diferència de tots els països de la UE. Fins i tot la tan intervinguda Grècia ja està a tocar de la mitjana europea, valga’m Déu. En una cosa, però, som líders: tenim més universitaris que la mitjana europea, en tenim més que ningú; sense feina això sí.

Quan es miren les dades dels estudis profesionalitzadors les xifres tornen a increpar-nos: en tenim menys de la meitat. Aquí només opten per aquesta mena d’estudis el 20-25% dels alumnes quan la mitjana europea se situa a l’entorn del 45%.  En aquesta mena d’estudis l’atur se situa 15 punts per sota mitjana, que aviat està dit. El 87,4 % tenen feina a l’any d’haver-los finalitzat i d’aquests el 94% troben feina relacionada amb els estudis realitzats i, a més, el 93,2 % cobren + salari brut mitjà (22.100,86 euros).

A veure si ens hi posem d’una vegada, per favor. Els instituts malden per “tenir batxillers”, és el seu primer objectiu. Ens equivoquem de pla, ho veieu?  Faríem bé d’ocupar-nos dels alumnes que el que no els interessa és que se’ls compari, en termes de bons o dolents, amb els companys que volen “continuar estudiant”. Posem-hi seny, per favor!

Ah, quasi me n’oblidava, l’article del Sr. Cardús, COM SEMPRE, excel·lent. A veure què us sembla a vós?
Gràcies!!

Viure pitjor que els pares

SALVADOR CARDÚS

01/05/2012 00:00
De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d’atur entre els joves. Segons l’EPA del primer trimestre d’enguany, a Catalunya l’atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d’edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.
DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: “Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares”. Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.
ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d’aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D’una banda, el del dramatisme de la manca d’ocupació en l’edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d’una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l’estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada. Però això no resol la situació de la majoria que, per raons diverses, no poden emprendre aquesta via. A més, la manca d’expectatives de trobar feina posa en qüestió tot el sistema formatiu, universitari i professionalitzador, que ni pot planificar l’oferta en funció de necessitats futures, ni pot ignorar que està abocant milers de joves al no-res laboral.
D’ALTRA BANDA, HEM DE RECORDAR que més enllà de la crisi actual, o més ben dit, com a causa de fons d’aquesta crisi, hi ha hagut un model de creixement artificiós en què no hauríem de tornar a caure. L’expectativa d’un benestar material il·limitat i aconseguit amb poc esforç sustentava la idea de progrés social i ens ha dut al col·lapse actual. En el seu moment, dir que els fills no viurien tan bé com els pares no hauria d’haver-se entès com un mal averany. Tot el contrari: ho hauríem d’haver entès com un esperó per buscar altres models de benestar no basats en el consum de béns materials, en els excessos de despesa energètica o en l’ús abusiu i irresponsable dels avantatges de l’estat del benestar. Ho escrivia fa gairebé un any Melcior Comes: “El més i millor mancat de qualsevol sentit de realitat és el que ens ha portat ara almenys i pitjor “. Efectivament, una paradoxa més d’aquelles que els sociòlegs coneixem com a “conseqüències no intencionades de l’acció social”. I, en aquest sentit, estic en desacord amb el sociòleg Michel Wieviorka, que en una entrevista a La Vanguardia (18/6/2011) considerava un fracàs que els fills ja visquin pitjor que els pares. No: el fracàs ha estat no haver sabut posar les expectatives de benestar nostres i dels nostres fills fora del creixement exclusivament material. Si ho haguéssim entès bé, no hauríem acabat amb un autocompliment de profecia tan dramàtic com aquest.

A l’atenció de la Director/a

Benvolguda, volgut,feia temps que l’esperava, us ho ben asseguro. Els darrers mesos, els diaris han anat plens d’articles i cartes relacionades amb la funció pública i les persones que hi treballen. No n’hi havia cap que em fes el pes, creieu-me. La majoria els trobava parcials, de vegades, fins i tot malintencionats. D’altra banda això de respondre a “cop calent” els anys m’han ensenyat que és mala estratègia, no? Per això, quan vaig llegir l’article del Sr. Bastida vaig estar content. Un text que deia les coses pel seu nom, sense eufemismes ni subterfugis. El vaig desar, esperant el moment oportú per fer-lo córrer.

Avui, però, tot dinant, li ha arribat el moment. No sé si ho heu sentit, però resulta que el gendre del borbó de torn no vol anar a la presó. Està disposat, pobret, a tornar els diners rebuts sense pegar un brot i, a més, a afegir-hi tres milionets, de no res. el més greu és que se’n sortirà, veureu. Aquest personatge es va embutxacar, només, 10 milions d’euros (una mica més de 1.660 milions de pessetes). Els vol tornar perquè està penedit, diu el seu advocat i per posar-ho de manifest n’hi afegirà 500 més, com si res. És el que diu el professor Bastida: Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades,…

No sé vós, però servidor fa prop de trenta anys que treballa com un ruc. Amb molt de gust, però. Treballo, sobretot, pels alumnes i les seves famílies, per aquells que “només tenen l’escola”, però. Al llarg d’aquest anys he vist tants i tant polítics que malparlaven dels funcionaris, tants. Sí, ja ho sabem que fa més soroll un arbre que cau que no pas un miler que creixen. Un treballador públic que no fa bé la feina no és conscient del mal que fa a la societat, no ho sabés, probablement, no ho faria, vull pensar. El més greu és que, sovint, aquests polítics fins el moment de ser-ho, eren també treballadors públics, com diu en Bastida:  Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes de la soberanía popular.

Davant de fets i opinions com aquestes  em surt el pitjor de mi, ho sento, em sap greu.
Em perdonareu?

El desprecio político al funcionariado

FRANCISCO J. BASTIDA

CATEDRÁTICO DE DERECHO CONSTITUCIONAL. UNIVERSIDAD DE OVIEDO.

Con el funcionariado está sucediendo lo mismo que con la crisis económica. Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades, metiéndoles mano al bolsillo y al horario laboral de quienes inútilmente proclaman su inocencia. Aquí, con el agravante de que al ser unas víctimas selectivas, personas que trabajan para la Administración pública, el resto de la sociedad también las pone en el punto de mira, como parte de la deuda que se le ha venido encima y no como una parte más de quienes sufren la crisis. La bajada salarial y el incremento de jornada de los funcionarios se aplaude de manera inmisericorde, con la satisfecha sonrisa de los gobernantes por ver ratificada su decisión.  Detrás de todo ello hay una ignorancia supina del origen del funcionariado. Se envidia de su status -y por eso se critica- la estabilidad que ofrece en el empleo, lo cual en tiempos de paro y de precariedad laboral es comprensible; pero esta permanencia tiene su razón de ser en la garantía de independencia de la Administración respecto de quien gobierne en cada momento; una garantía que es clave en el Estado de derecho. En coherencia, se establece constitucionalmente la igualdad de acceso a la función pública, conforme al mérito y a la capacidad de los concursantes. La expresión de ganar una plaza «en propiedad» responde a la idea de que al funcionario no se le puede «expropiar» o privar de su empleo público, sino en los casos legalmente previstos y nunca por capricho del político de turno. Cierto que no pocos funcionarios consideran esa «propiedad» en términos patrimoniales y no funcionales y se apoyan en ella para un escaso rendimiento laboral, a veces con el beneplácito sindical; pero esto es corregible mediante la inspección, sin tener que alterar aquella garantía del Estado de derecho.  Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes de la soberanía popular. En caso de conflicto, la lealtad del funcionario a la ley y a su función pública llega a interpretarse por el gobernante como una deslealtad personal hacia él e incluso como una oculta estrategia al servicio de la oposición. Para evitar tal escollo han surgido, cada vez en mayor número, los cargos de confianza al margen de la Administración y de sus tablas salariales; también se ha provocado una hipertrofia de cargos de libre designación entre funcionarios, lo que ha suscitado entre éstos un interés en alinearse políticamente para acceder a puestos relevantes, que luego tendrán como premio una consolidación del complemento salarial de alto cargo. El deseo de crear un funcionariado afín ha conducido a la intromisión directa o indirecta de los gobernantes en procesos de selección de funcionarios, influyendo en la convocatoria de plazas, la definición de sus perfiles y temarios e incluso en la composición de los tribunales. Este modo clientelar de entender la Administración , en sí mismo una corrupción, tiene mucho que ver con la corrupción económico-política conocida y con el fallo en los controles para atajarla.  Estos gobernantes de todos los colores políticos, pero sobre todo los que se tildan de liberales, son los que, tras la perversión causada por ellos mismos en la función pública, arremeten contra la tropa funcionarial, sea personal sanitario, docente o puramente administrativo. Si la crisis es general, no es comprensible que se rebaje el sueldo sólo a los funcionarios y, si lo que se quiere es gravar a los que tienen un empleo, debería ser una medida general para todos los que perciben rentas por el trabajo sean de fuente pública o privada. Con todo, lo más sangrante no es el recorte económico en el salario del funcionario, sino el insulto personal a su dignidad. Pretender que trabaje media hora más al día no resuelve ningún problema básico ni ahorra puestos de trabajo, pero sirve para señalarle como persona poco productiva. Reducir los llamados «moscosos» o días de libre disposición -que nacieron en parte como un complemento salarial en especie ante la pérdida de poder adquisitivo- no alivia en nada a la Administración , ya que jamás se ha contratado a una persona para sustituir a quien disfruta de esos días, pues se reparte el trabajo entre los compañeros. La medida sólo sirve para crispar y desmotivar a un personal que, además de ver cómo se le rebaja su sueldo, tiene que soportar que los gobernantes lo estigmaticen como una carga para salir de la crisis. Pura demagogia para dividir a los paganos. En contraste, los políticos en el poder no renuncian a sus asesores ni a ninguno de sus generosos y múltiples emolumentos y prebendas, que en la mayoría de los casos jamás tendrían ni en la Administración ni en la empresa privada si sólo se valorasen su mérito y capacidad. Y lo grave es que no hay propósito de enmienda. No se engañen, la crisis no ha corregido los malos hábitos; todo lo más, los ha frenado por falta de financiación o, simplemente, ha forzado a practicarlos de manera más discreta.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

Fa un parell de mesos, em sembla, vaig recomanar-vos la lectura d’un bon professor d’institut de Reus (el Biel Ferrer) que maldava per haver de dir adéu a una bona alumna. Una alumna que tenia el pecat original de ser “nouvinguda”. Una alumna que malgrat ser exemplar hauria d’acompanyar els seus pares en el trajecte de retorn cap el seu país perquè, aquí, els adults de la família ja no tenien possibilitats econòmiques per sostenir la família. Els somnis d’aquella adolescent se n’anaren a pastar fang. Hi tenia tot el dret, se’n sortia amb els estudis i era una companya exemplar.

Ara us proposo un altre cas, aquest cop de Girona. El Sr. Vicent Partal, Director, com sabeu, de Vilaweb, ens apropa un altre cas, potser més dramàtic i tot que el que us referenciava anteriorment. En aquesta ocasió les dades coincideixen pel que fa a l’alumna: bona estudiant i bona companya. Els pares, també, han perdut la feina i, en aquest cas, també, els “papers”. Com a conseqüència, el pare de la noia ha estat ingressat  en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona (sic). Un centre hermètic. El mateix Síndic de Greuges va veure desestimada la seva petició d’entrar-hi no fa gaire. La negativa, és clar, va venir de la “Delegada del Gobierno de España”, una senyora que es diu Maria de los Llanos no sé que més.

Què voleu que us digui. Tot plegat m’entristeix enormement i em recorda el centre d’internament d’immigrants que en Franco va organitzar a la muntanya de Montjuïc, els anys conquanta, per encabir els milers de persones que arribaven a Barcelona amb tren procedents del sud de la península on es morien de gana, literalment. Pot ser que que cinquanta anys de suposat progrés només hagi afectat a la butxaca i no pas a l’ètica social?

Considero que seria un bon text per llegir i treballar amb els alumnes.
Com sempre, però, a criteri vostre.
Gràcies.

ANANO, LA GIRONINA

El Punt Avui

Vicent Partal  - 26-4-2012
Anano és una xiqueta gironina de dotze anys. La vaig conèixer dissabte i estic encara impressionat. El seu pare, David Bakradze, està a punt de ser expulsat de l’estat i roman en el terrible Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona, un petit Guantánamo que tenim i consentim a Barcelona.

Malgrat que una jutge ha sentenciat contra l’expulsió basant-se en el seu arrelament a Girona i la presència de la seua família a la ciutat, demà David serà enviat a Geòrgia i allunyat de la seua filla. La parròquia de la Mare de Déu de la Tendresa de Girona està bolcada en el suport a David i tot d’associacions, institucions i persones els han fet costat. Aquesta és una d’aquelles tragèdies somortes que la gent deixa passar com si res malgrat la seua monstruositat. Recentment la delegada del govern espanyol a Catalunya va prohibir al Síndic de Greuges l’accés a aquest veritable camp de concentració on el tenen retingut. Els CIE estan en mans del govern espanyol i controlats per la seua policia, contra la qual s’han interposat una enorme quantitat de denúncies per maltractaments.

No sé si l’expulsió de David es podrà aturar. Em dol molt que al meu país passen coses així i no trobe cap argument vàlid per a consolar la seua família. Excepte un: dir-los que tenen una filla extraordinària. Veure-la parlar i defensar el seu pare, només amb dotze anys, és tota una experiència. Escoltar com relata la detenció desproporcionadament violenta que va viure el seu germanet i la preocupació que sent per la por que s’ha instal•lat al seu cos és tota una lliçó. Els seus pares ja poden estar ben orgullosos d’ella i segurs que aquesta gironina s’obrirà pas en la vida siguen els que siguen els obstacles que se li posen per davant. Parla emocionada, a trenc de plor, però amb una maduresa insòlita i una força que promet que serà una ciutadana exemplar.Tant de bo que la ràbia justificada que puga sentir pel maltracte al seu pare no la torne contra el país on viu i contra la nostra llengua –que és la que ella parla amb naturalitat–. Perquè els catalans necessitem moltes Anano per tirar endavant.

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

llegint aquest text del Sr. Carod m’ha vingut a la memòria el magnífic text d’obertura i presentació de la fira de Frankfurt del Sr. Quim Monzó. Fou l’edició d’ara fa dos, anys em sembla. Tant és, però. Aleshores, per arribar a la definició de la llista d’escriptors participants amb l’etiqueta de “catalans” hi hagué un mullader considerable. Ho recordeu? Qui sí els genuïns, que sí els que escrivien en espanyol; s’arribà a proposar, fins i tot i sense fortuna, una llista de bilingües. Hauríem estat la riota del certamen, de ben segur. Hi fórem convidats no pas com una mostra de rreconeixement i filantropia, sinó perquè, encara que poca gent ho sàpiga, Catalunya el el país del món que edita més i millor, si ho ponderem en ternes de superfície i de població, és clar.
Ara, doncs, tenim al davant dels nassos una segona oportunitat de fer les coses bé, millor que a Frankfurt vull dir. Tenim un problema dins del cap que faríem bé d’esbandir. Els països, NOMÉS, tenen una llengua, tots.  I per extensió les ciutats, també. Una altra cosa són els usos lingüístics de les persones que els habiten. Però no es tracta d’això. Aquest cop el convidat serà el Cap i Casal del país: la ciutat de Barcelona.
Veurem si la confusió, la por més ben dit, torna a planar per damunt de les persones responsables d’organitzar la cosa.  Vull creure, i espero, que aquests anys tan i tan esperançadors a nivell nacional, hauran servit per fer caure la bena a més d’un. M’agradaria.
Com ho veieu vós?
Gràcies.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/533782-la-llengua-de-barcelona.html

La llengua de Barcelona

29/04/12

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics, a cops fregant el ridícul
Ningú no dubta de quina és la llengua de París, Roma, Madrid, Londres o Berlín. Lògicament, el francès, l’italià, l’espanyol, l’anglès i l’alemany. I la simple pregunta ja provocaria sorpresa o incomprensió per part de qualsevol interlocutor. Això, tan evident per als altres, ho és també per a nosaltres? Barcelona és, inqüestionablement, la nostra capital nacional, i ho és també de la llengua i la cultura catalanes. No sols perquè és aquí on rauen les indústries culturals més potents, sinó perquè Barcelona és la ciutat on hi ha més gent que parla català, en tot el món. Aquesta circumstància, però, sovint passa força desapercebuda, en tots els àmbits. El provincianisme de part dels nostres sectors dirigents, no sols dels polítics i institucionals, és senzillament espaordidor. Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics imaginables, a cops fregant el ridícul, amb el castellà, com si la llengua catalana no fos prou, tota sola, per ocupar, plenament, tots i cadascun dels espais d’ús i representació d’un idioma. Altrament dit, allò que és vist com un gest de normalitat a qualsevol lloc, aquí no ho és. Mentre a Vílnius, a Lubliana o a Copenhaguen el lituà, l’eslovè o el danès, llengües molt menys parlades que la nostra, són les llengües distintives de la ciutat, aquí sembla com si no poguéssim anar mai sols, sinó sempre acompanyats, talment com si fóssim menors d’edat, tinguéssim alguna incapacitat o complex o, simplement, ens fes vergonya de mostrar-nos tal com som davant del món.
No vull referir-me a allò que fan les autoritats espanyoles, com la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra l’ús preferent del català a l’Ajuntament barceloní, ja que això, segons diuen, perjudica el castellà. No, no, ells fan la seva feina ben feta, per als seus interessos, i, al cap i a la fi, des del nostre masoquisme nacional, nosaltres els paguem perquè ho continuïn fent com fins ara. El que sempre m’ha semblat incomprensible és que, d’aquí estant, i des d’institucions que haurien de vetllar per complir si més no els seus estatuts, es caigui un cop i un altre, en aquest provincianisme catalanet, de tan baixa autoestima nacional. Ara resulta que Barcelona ha estat convidada al Saló del Llibre de París, l’any vinent. I segons es desprèn de declaracions d’un altíssim responsable de l’Institut que, oficialment, projecta als cinc continents la “llengua i cultura catalanes”, tot fa pensar que la literatura que representarà la capital catalana no serà només en català, sinó també en castellà, per no “amputar-nos”(!!!). Serà, doncs, bilingüe i no pas monolingüe com en els precedents anteriors de ciutats invitades, ni plurilingüe, perquè posats a fer, a Barcelona hi ha gent que hi viu i que escriu en moltes altres llengües i alguns, fins i tot, hi guanyen premis com ara el Goncourt. Ara resulta que el Ramon Llull es dedica a promoure la literatura en castellà a l’àmbit internacional? Creia que, per a finalitat tan elevada, ja existia el Cervantes, que també paguem nosaltres.
Res no esgota tant com la defensa de les obvietats. Que la identitat d’una literatura la dóna la llengua ja és més vell que l’anar a peu. Per això Samuel Beckett o Eugen Ionescu pertanyen a la literatura francesa, en allò que es refereix a l’idioma en què escriuen l’obra, com Franz Kafka pertany a la literatura alemanya, sense que això els afecti gens la nacionalitat. Com a ciutadans són irlandesos, romanesos o txecs, però per la llengua en què fan la seva obra creativa pertany a altres literatures. Igual que pertanyen a la literatura catalana, perquè escriuen en català, el portuguès M. de Seabra, la txeca M. Zgustova, el nord-americà Sam Abrams o l’anglès M. Tree. El 2013, doncs, Barcelona serà a París representant la literatura catalana o bé com una ciutat espanyola més, això sí, bilingüe?

A l’atenció de la Director/r

Benvolgut, volguda,

dir que el context familiar dels vostres alumnes està canviant, com a conseqüència de la maleïda crisi, ja ho sabeu, sens dubte. El que ja no estic tan segur és de que tingueu aquesta informació “al dia”. No sé pas si coincidireu amb mi, però, de sempre, l’escola, quasi per tradició, viu d’esquena a la realitat. En més d’una ocasió m’heu sentit reclamar la necessitat de treballar a fons el tema de la pobresa. No la pobresa que tenim a milers de quilòmetres, no. La que tenim a tocar. La que omple la porta del vostre centre quan és hora de plegar la canalla. Ho sabeu quants pares i mares, dels que esperen als seus fills i filles, han perdut la feina el darrer mes? Ho sabeu quants en teniu en processos de desnonament? Recordeu l’article que fa poc us vaig proposar? Aquell d’una filla de família d’immigrants que es queixava per haver d’anar-se’n. El signava un bon mestre, recordeu?
Dic tot això perquè, com podeu suposar, quan una família es veu immersa en aquestes situacions no “està per orgues”.  Posen una cadira més a taula: una per la crisi i les seves conseqüències. La resta de temes, en aquella família, passen a ser invisibles, com ha de ser. Com us passaria a vós i a mi, també. L’escola no pot viure al marge del que es publica diàriament a la premsa en relació a l’atur i als desnonaments, per exemple. Com la universitat, l’escola ha de ser una institució compromesa socialment i capdavantera en la generació d’opinió seriosa i èticament responsable.
Voldria animar-vos a continuar per la drecera que, de ben segur, heu iniciat. Us ben asseguro que altrament, l’assignatura de Coneixement del Medi a primària o les Socials a secundària passaran a ser només un insult, humanament parlant, és clar.
Gràcies.

La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels serveis residencials

Entrevista a Albert Sales, autor de la Diagnosi 2011.

-Tots i totes som susceptibles d’acabar vivint al carrer?
Abans, es podia parlar d’un perfil clàssic de persona sense llar. Era algú que acumulava una sèrie de situacions: perdre la feina, els llaços amb la família, entorn social deteriorat, la soledat… Ara, no obstant, hi ha diverses maneres d’arribar al carrer: s’hi troben des de persones immigrants en una situació administrativa irregular fins a gent que pateix el que s’anomenen les noves formes de la pobresa i que porten encadenant relacions laborals precàries, períodes d’atur, famílies que passen llargues etapes vivint de l’economia submergida sense generar cap mecanisme de protecció social…
Amb aquesta crisi, cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer. I cada vegada hi haurà més persones que en diferents moments de la seva vida passaran per episodis de pobresa. Les persones que viuen en una situació de sense sostre són la punta de l’iceberg de la pobresa i de l’exclusió social. En l’estudi presentat fa una setmana, parlem de les persones que viuen al carrer, en determinats recursos residencials i en assentaments. Però no hi hem comptabilitzat les que viuen, per exemple, a la presó, en cases d’acolliment perquè pateixen violència de gènere, les persones a punt de ser desnonades…

-Aquestes reflexions ens fan conscients que tenir un sostre no vol dir viure en una llar.
És que per a mi, el debat no rau en les situacions de sense sostre sinó en l’exclusió residencial. Actualment, es detecten moltes situacions de tensió que són fruit d’aquesta exclusió: persones amb fills que han de tornar a casa del pare i de la mare, gent que depèn econòmicament de les pensions dels seus avis i àvies… Ja ho va apuntar sociòleg alemà Ulrich Bech als anys 80 parlant de la societat del risc. Ha desaparegut l’estabilitat, en molts àmbits. En el terreny econòmic, hi ha molta gent que no cau en la pobresa gràcies a les generacions anteriors que la van gaudir i que han acumulat cert patrimoni.

-És possible arribar al punt en el qual la nostra societat garanteixi una llar per a tothom?
L’actual sistema econòmic és una maquinària de l’exclusió social o sigui que el que planteges és inviable sense canvis profunds en la manera d’entendre les relacions humanes. Mentre visquem sota el paraigües del neoliberalisme, qualsevol cosa que fem en relació a l’acció social només serà posar pedaços. El poder de les institucions financeres prioritza la rendibilitat de les empreses i no té en compte les persones. Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social.

-Com creu que s’haurien d’afrontar el fenomen dels desnonaments?
No és suficient reforçar els recursos públics per fer-hi front. És necessari, per exemple, desbloquejar el debat de la dació en pagament i utilitzar els recursos residencials ja existents que no surten al mercat i que s’estan deteriorant: els pisos buits de promotores, bancs, immobiliàries… que no afloren perquè els preus es mantinguin artificialment.

-Davant d’aquesta situació de fragilitat econòmica i de vulneració dels drets personals, quina perspectiva de futur augura?
Un augment de les desigualtats socials. Si seguim mantenint el ritme de les retallades socials i els serveis bàsics es continuen deteriorant, aquesta serà la tònica predominant. L’Estat està abandonant els mecanismes de redistribució de la riquesa i de creació d’igualtat d’oportunitats com els serveis d’atenció a les persones o l’educació pública. Les polítiques d’austeritat, a més, ens aboquen al cercle viciós de l’empobriment. Les retallades acaben minvant la capacitat adquisitiva de les persones. Ens estem de comprar i consumir i això afecta especialment a la Petita i Mitjana Empresa, que són les que generen més llocs de treball. Per trencar aquest cercle viciós se’ns proposa la fórmula màgica de la internacionalització de les empreses catalanes. És com aconsellar a un celler del Penedès que exporti els seus vins a la Xina i al Brasil perquè els consumeixin els nous rics d’aquests països i dir-los als catalans i catalanes que hauran de passar amb vi de cartró.

-La solució passa doncs per actuar en l’àmbit local i deixar de ser tan globals?
Certament, però no només en el terreny de l’economia sinó quant a les relacions humanes. Cal potenciar els vincles comunitaris per aconseguir la cohesió social des del treball amb els barris. Hi ha experiències que ja funcionen molt bé com les Xarxes de suport mutu, grups de persones que es troben de forma regular per ajudar-se unes a les altres. Una persona amb estudis universitaris que està a l’atur dóna un cop de mà a un o una jubilada per “desxifrar” una carta del banc. El futur passa per la solidaritat, per compartir i viure amb en estreta relació amb el nostre entorn creant lligams de col·laboració. Un gran repte per endavant: fins ara, en les accions del 15-M ha predominat, bàsicament, un perfil de persona jove, amb estudis universitaris. Per què no implicar en aquesta lluita a les persones que viuen en l’exclusió social? Cal que siguem nosaltres, les persones, les que cohesionem la societat fent que tothom tingui cabuda en la lluita per la transformació social.

-Com afectaran les retallades a la cohesió social?
Erosionen la igualtat d’oportunitats. Tot i que a la nostra societat, l’origen social sempre ha marcat les oportunitats de les quals les persones gaudeixen a la vida, el deteriorament dels serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació faran encara més important aspectes com el patrimoni o les relacions socials a l’hora de definir la trajectòria vital de cadascú. Per posar un exemple, en un sistema educatiu universal i de qualitat, els infants amb problemes d’aprenentatge reben el suport necessari dins de l’escola. En el nostre model, i més encara amb el està a punt per arribar, l’infant amb problemes d’aprenentatge rebrà suport en funció de si la seva família el pot pagar.

El bloc d'Ana Teberosky

De l’Ana Teberosky segur que n’heu sentit a parlar i llegit, no us en diré res de nou; catedràtica de la Universitat de Barcelona, és una de les persones del nostre país que més en sap en això d’ensenyar a llegir i escriure als infants. Molts mestres (però no tots els que caldria, segur) hauran pogut gaudir de la seva Proposta constructivista per aprendre a llegir i escriure, feta en col·laboració amb la Teresa Colomer i que fa anys que circula; si no l’heu llegit, us el recomano.

Doncs la professora Teberosky ha iniciat un bloc on recull mostres d’experiències i fonamentacions teòriques sobre activitats d’ensenyar llengua escrita, aquesta pràctica que tenim tan fluixa a les nostres escoles.

Val la pena que us hi passegeu i llegiu, llegiu molt.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda/volgut,

que en un país petit, com el nostre, tenim vuit universitats, més o menys públiques, no és cap novetat no? Ho és però, que un dels seus rectors “piuli”. Són una tropa que, avui per avui, acostuma a viure en la grisor i el silenci més absoluts, em dol molt escriure això, creieu-me. Per això vaig “desar” l’aportació del Rector Ramírez, perquè vaig pensar: “calla…que es desperten”. El Rector, però, diu obvietats, ho sento en l’ànima. Dir que la universitat, l’educació, forma part de la solució del nostre futur davant les dificultats actuals que travessa el nostre sistema social, cultural, polític i econòmic, no és cap novetat, ho sento.

Enyoro els rectors i les rectores valents. Enyoro veure com es planten de veritat, per exemple, davant l’anunci d’incrementar fins a 32 crèdits la docència del professorat titular i l’acomiadament de centenars d’associats pel curs vinent. Però no. Mireu, servidor ja fa molts anys, quan era jove, va decidir que la universitat no seria el seu camí per envellir, que ho seria el sistema públic d’ensenyament. Dic això perquè admeto que en sé poc dels “budells” d’aquestes institucions. Sí que sé però, que no estan a l’alçada, amb caràcter general, del que espera i necessita el país. Ja m’ho heu sentit “dir”, em sembla, alguna vegada: el DE ja fa més de vuit anys que demana a les nostres universitats de fer un pas decidit en la millora de la formació inicial dels futurs docents (mestres i professors). No hi ha manera, però. Continuen sortint fornades i fornades de persones que no estan formades de la manera que el sistema educatiu necessita ara mateix. Només un exemple, que podria certificar abastament: Quants Graus de Mestre inclouen en els seus plans d’estudi una matèria troncal i extensa sobre didàctica d’ensenyar a llegir i a escriure? I també: Quants “Màsters” de secundària inclouen com ensenyar a llegir, parlar i escriure cadascuna de les assignatures? La resposta a la primera pregunta, si no vaig errat, és DUES DE VUIT. La resposta a la segona, em sembla, és CAP DE VUIT.

Vinga rectors, feu el que tots plegats esperem, d’una vegada. Us ho agrairem eternament, segur.

EL PERIODICO.

04.04.12

L’AMENAÇA DELS PERILLS INVISIBLES

La universitat pública forma part de la solució de futur davant les dificultats del nostre sistemaDÍDAC RAMÍREZ, RECTOR DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
En moments com els actuals s’ha de tenir un rumb clar i actuar amb decisió. Per això és important que cadascú, des de la seva posició, des de la seva responsabilitat, analitzi, valori i decideixi. Res és automàtic i les conseqüències de no prendre decisions sovint són molt pitjors que equivocar-se parcialment en les respostes. Les administracions públiques hem d’assumir la responsabilitat, amb la consegüent càrrega d’impopularitat, respecte a les decisions i els efectes derivats de la crisi econòmica i els canvis normatius. Una responsabilitat que hem d’exercir en dues direccions, la primera de bon servei i gestió dels recursos públics, i la segona de defensa de la qualitat del servei.
Una doble responsabilitat que porta, per una part, a fer un esforç addicional per assolir uns estàndards de qualitat que tots volem en la nostra formació i producció científica, i per l’altra, a demanar que l’educació sigui una prioritat de la inversió pública. Des de la universitat pública, des de la gestió de la Universitat de Barcelona, hem procurat treballar sense estridències assumint el nostre paper, sempre amb la voluntat decidida de reforçar el compromís de qualitat en les missions que socialment tenim encomanades.
És evident que el que vivim avui té responsables. És important recordar, i aprendre per al futur, que els models de gestió que seguim han de resoldre els reptes de les nostres necessitats actuals, però de cap manera han d’hipotecar el nostre propi futur o el de les generacions que ens seguiran. De totes maneres, els responsables semblen no existir quan busquem les causes de la crisi, encara que sí que són molt visibles els damnificats pels efectes d’aquesta conjuntura i els seus ajustos. Aquesta doble dimensió, responsabilitat i prejudici, ens planteja una reflexió global que posa en perill els nostres valors.
És precisament des d’aquests punts de partida que vull insistir en «els perills invisibles» (article del 30 de maig del 2011 a EL PERIÓDICO, titulat Responsabilitat i ‘perills invisibles’) que poden amagar-se rere la conjuntura actual. No em cansaré d’insistir que la universitat, l’educació, forma part de la solució del nostre futur davant les dificultats actuals que travessa el nostre sistema social, cultural, polític i econòmic. La universitat és l’àmbit natural, independent i centenari, per a la reflexió crítica i el coneixement científic d’alternatives, projectes, propostes, etcètera que ens poden indicar un bon camí i ajudar a caminar-hi amb rigor i rapidesa.Les limitacions de l’autonomia universitària són una falsa drecera que bloqueja el diàleg i deixa les universitats públiques fora del debat, tant que fins i tot poden aparèixer dramàticament com a part del problema. Els discursos sobre governança o les futures polítiques sobre taxes universitàries, per exemple, no es poden fer girant l’esquena a les universitats. És un contrasentit que parteix de la hipòtesi equivocada pel que fa al paper de la universitat en la nostra societat.
Un periodista nord-americà (Edward Roscoe Murrow, 1908-1965) va escriure: «La dificultat és una excusa que la història no accepta mai». Vivim moments difícils, sense cap mena de dubte, però l’obligació de la universitat és respondre-hi amb les eines de la feina ben feta i del compromís en relació amb els reptes del món d’avui. No podem acceptar cap imposició que limiti les nostres funcions o que no tingui en compte els riscos ocults que les mesures poden portar associats.
La Unesco va consagrar el 2009 l’educació superior com a bé públic. Una vegada afrontada la crisi i assegurant la bona gestió de les universitats des de la seva autonomia, és hora de defensar una altra política que no només no retalli, sinó que a més no renunciï a augmentar el finançament públic. Una política que no pensi en un canvi de model del finançament universitari carregant bona part del cost a l’estudiant o modificant la governança sense un camí de consens amb les universitats. En definitiva, la crisi econòmica no es pot utilitzar com a excusa per obviar el necessari debat social en relació amb la política de preus i beques i acabar aplicant un model de finançament de les universitats públiques que, en última instància, respongui a consideracions ideològiques i ens allunyi de l’ideal que recull l’article 26 de la Declaració Universal de Drets Humans: «[…] que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots, amb atenció al mèrit de cadascú», com ja he manifestat en altres ocasions.
Una universitat pública de qualitat és la garantia d’interlocució i de camins de solució per fer front a la crisi i a les seves conseqüències: s’ha d’actuar amb responsabilitat i sentit crític per evitar mesures ineficaces i injustes, per tenir un futur d’esperança invertint en educació, que al capdavall és invertir en el futur. La indignació, que va en augment en la societat, no és fruit directe de les mesures que prenen les administracions públiques, sinó expressió del descontentament davant el que sembla una falta d’expectatives a curt termini, fruit dels perills invisibles que cada vegada estan més presents i són més tangibles davant l’aparença de falta de sensibilitat respecte als efectes col·laterals de l’obra de govern. S’ha d’evitar l’amenaça dels perills invisibles i, en aquest objectiu, la universitat hi ha de tenir un paper actiu.

A l’atenció de la Directora/r

Benvolguda, volgut,

a meitats de mes quan vaig llegir aquesta entrevista al Sr. Cristóbal Sánchez vaig quedar impressionat, ho he d’admetre. Com també he d’admetre que no coneixia el seu cas, concret. Sabia de l’existència de la seva escola, és clar i de les seves característiques. Les coneixia  de segona, però, a través de companys assessors i assessores de llengua i cohesió social que també han ajudat l’Escola Vila-Roja de Girona.
Mireu, de vegades, em toca callar. Aquesta n’és una de claríssima. Us deixo amb dues cites del Sr. Sánchez i, després, amb l’entrevista que li va fer el Sr. Xevi Sala. A veure què en penseu, vós, al final?

En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars.
Era andalús, sóc català i ara també gitano

CRISTÓBAL SÁNCHEZ. DIRECTOR DE L’ESCOLA DE VILA-ROJA DE GIRONA

Va començar les pràctiques de mestre a l’escola de Vila-roja amb divuit anys, dos més que alguns alumnes. Els mestres veterans li deien: “val més que marxis.” Hi és fa quaranta anys

15/04/12 GIRONA – XEVI SALA

Sempre he pensat que els nanos han de fer vida al carrer. A pertot, menys als barris com la Font de la Pólvora. Vaig arribar a Girona amb tres anys, no vaig parlar català fins als dinou, i ara sóc mestre de català.

Fem l’entrevista al seu despatx de director de l’escola de Vila-roja de Girona acompanyats de dos nens de sis anys que els seus pares s’han oblidat de recollir quan les classes han acabat, a les cinc de la tarda. Els nens seuen al sofà i escolten en silenci la nostra conversa fins que els vénen a buscar. És que em pensava que eren les quatre, es disculpa la mare. A l’entrada hi ha hagut raons perquè una altra mare es queixava que la seva filla havia agafat puces a la gespa del pati. Al pati no hi ha gespa. En aquest barri fins i tot les puces poden originar un conflicte. Aquí fins i tot les coses més insignificants es poden convertir en un problema.
Fa quaranta anys que treballa d’ensenyant a Vila-roja, vint-i-sis com a director, en una escola situada al costat del barri de la Font de la Pólvora, que hi envia part dels seus alumnes. A les aules hi tenen un trenta per cent d’alumnes d’origen immigrant, la resta és d’ètnia gitana, i els toca patir l’alta conflictivitat i el tràfic permanent de droga del barri veí. Aquí fer de mestre té mèrit.

La feina del mestre en entorns marginals és diferent a la d’altres centres. Les escoles ensenyen i eduquen, nosaltres ho fem al revés, primer eduquem. Ens toca fixar els mateixos objectius que altres centres però és com si correguéssim al carril exterior d’una pista d’atletisme: hem d’arribar allà mateix però tenim més espai per córrer i, al cim, sense que els revolts compensin aquest desavantatge. Quan els nanos arriben aquí, amb tres anys, generalment no han anat a l’escola bressol i, per tant, ja vénen amb un retard que cal compensar.

Durant tots aquests anys ha fet més de mestre o de policia?

Quan fas magisteri ningú no t’explica com s’ha d’actuar en una escola d’un entorn marginal, jo ho vaig aprendre a còpia de cops de bastó, en el sentit metafòric, és clar, perquè mai m’ha tocat ningú la cara. En realitat, he fet més de pare que de policia. Si hagués fet més de policia, ja no hi seria, en aquesta feina. També he hagut de fer de jutge i de psicòleg. Dono molta importància a les abraçades de la mainada, al fet de ser simultàniament emissor i receptor d’emocions i cada vegada estic més enganxat amb aquests alumnes, perquè cada vegada em necessiten més.

Diu que ningú no et prepara per fer de mestre en un lloc com aquest. Què diu, als companys novells que s’incorporen?

L’escola fa cursos de formació emmarcats en el pla d’acollida als professionals. Em refereixo al consell personal d’un veterà. Jo els recomano tenir sempre presents dues paraules claus: la resiliència, que és la facultat de les persones per sobreviure a les dificultats, i en segon lloc la coherència, perquè si ets just i coherent, la gent entendrà sempre les teves decisions.

El somriure també és un instrument pedagògic que vostè aplica en el dia a dia.

L’optimisme és important, però jo no somric com a estratègia, és que sóc feliç, em surt de dins. Amb les famílies sempre intercanviem bromes, però atenció, els mestres nous han de tenir en compte que abans de fer bromes has de mantenir les distàncies, guanyar-te el respecte dels pares. Només si els respectes, et respectaran a tu.

Aquests consells vostè no els va tenir quan va arribar al 1971.

Quan vaig començar a fer pràctiques de mestre tenia divuit anys, és a dir, dos més que alguns dels meus alumnes i l’únic consell que vaig tenir dels mestres que hi vaig trobar va ser: “no saps on t’has ficat, val més que marxis.” El primer any m’ho vaig passar fatal, primer perquè un mestre de pràctiques sempre ho té més difícil perquè el respectin, i segon, per la poca diferència d’edat. Feia tot just tres anys que l’escola de Vila-roja s’havia construït.

Quan se’n va adonar, que el barri l’enganxaria?

Em va costar molt però de seguida vaig veure que aquest era el meu lloc. No sé si m’he perdut alguna cosa perquè no he fet res més que estar aquí.
Només va fer un parèntesi d’un any per anar a l’escola Annexa. Però de seguida va demanar tornar cap aquí.
Podia triar tota la província i vaig triar tornar a Vila-roja. Volia estar a prop de Girona, la veritat, i el meu germà també era mestre d’aquesta escola. Tot això hi va influir. Suposo que també hi estava bé, entre els immigrats andalusos, al capdavall els meus pares havien vingut de Màlaga, jo era com ells, un immigrat més.

Va arribar a Girona al 1956 amb tres anys. Com recorda, aquella ciutat?

Vivíem al carrer del Carme i fèiem molta vida al carrer, al costat del riu. Sempre he pensat que, si poden, els nanos han d’estar al carrer. A pertot menys a la Font de la Pólvora, és clar. Recordo sobretot les inundacions i els partits de pilota amb els veïns.

Vostè, que treballa a un barri marginat, de petit també va patir la marginació?

I tant. Quan als estius anàvem a passar les vacances a Màlaga m’insultaven dient-me català de merda, i a Girona era un xarnego de merda. Sempre li deia al meu pare que havíem d’haver anat a viure a Madrid, perquè així ens deixarien estar tranquils. Em vaig sentir molt rebutjat perquè vaig parlar castellà fins als dinou anys. Vaig canviar de llengua estudiant Magisteri i ara sóc mestre de català.
I de cop, a final dels anys setanta, al costat de Vila-roja van construir un barri nou: la Font de la Pólvora.
Sense necessitat de canviar mai d’edifici, en realitat jo he viscut tres escoles diferents. En la primera etapa vam obtenir el Premi Baldiri Reixac perquè vam ser de les primeres de fer tot l’ensenyament en català. Al Facebook em segueixen dos-cents trenta-vuit exalumnes, empresaris, mestres, gent que ha fet carrera i amb qui em retrobo periòdicament fent sopars. Una segona etapa va arribar amb la creació de la Font de la Pólvora. Aleshores hi va haver un transvasament d’habitants que, de Vila-roja, van anar cap a Salt. Els fills dels immigrats andalusos van ser substituïts per nens d’ètnia gitana. Parlem, doncs, d’una segona etapa amb un noranta per cent d’alumnat gitano procedent de la Font de la Pólvora.

I la tercera etapa?

L’actual: predomina igualment l’alumnat gitano però les noves onades d’immigració han buscat pisos al barri. El setanta per cent d’alumnes són gitanos i el trenta per cent restant, indis i marroquins, sobretot. Per compensar tot això, necessitem més recursos que altres escoles. Si vols atrapar el que va al davant necessites un cotxe més bo.
Hi ha gent que pensa que això és parlar de privilegis.
Els diria que vinguessin aquí, que convisquessin amb aquests nens, que veiessin com mengen, com riuen, com expressen els seus sentiments, i aleshores estic segur que canviarien de parer. Si traguéssim les beques de menjador molts nens que no sé que menjarien. Ja sé que no és la funció principal d’una escola però aquí els nens també hi venen a alimentar-se. Admeto que pot haver-hi gent que faci trampes a l’hora de rebre ajuts, però en cap cas les trampes donen per mantenir una família.

El 2007, en un entrevista, vostè va declarar: “m’agradaria que la farmàcia de guàrdia no hagués de tancar per problemes de seguretat, que el carter no fos agredit i que els repartidors de pizzes no haguessin de fer els lliuraments a la benzinera. Al cap dels anys ha millorat, el panorama?

Em sembla que els de les pizzes encara les lliuren a la benzinera (riu). Crec que tot està més o menys igual. Al barri, s’hi han dedicat molts recursos, s’hi ha treballat molt, les institucions i els polítics, també, s’ha de reconèixer. Quin és el problema? Doncs que si les coses funcionen aconsegueixes que la gent marxi del barri i aleshores resulta que sempre se’n van els millors. Treballes i la feina no es veu perquè els que aconsegueixes integrar se’n van i el seu lloc l’ocupa algú d’un nivell molt pitjor. És un moviment constant d’importació i exportació cap a la integració, però a vegades sembla que no avancis.

Aquesta setmana s’han anunciat deu mil milions més en retallades que afectaran la sanitat i l’ensenyament. Males notícies, sobretot pels barris marginals.

Si hem de retallar més ho farem, però no pas en menjador. Si hem de passar sense fer colònies, hi passarem, si hem de passar sense pissarres digitals, també. Quan vaig començar a fer de mestre tenia quaranta-cinc nens a l’aula i amb una pissarra i un guix vam formar futurs empresaris. Parlen de sacrificis i aquí fa temps que vam aprendre què vol dir la supervivència.

Al Facebook de què abans parlava vostè hi ha un col·lectiu aglutinat al voltant d’una frase: jo també he anat a la Font de la Pólvora…Com si fos una mena de repte, una gesta que no està a l’abast de tothom…

Exacte. Els comentaris que hi pots llegir és que la gran majoria de la gent no ho sap però que és un barri més normal del que sembla. Els diumenges jo pujo a comprar els xurros al Paco el Churrero, que els fa boníssims. Doncs jo li diria a la gent que, per exemple, vingui a comprar xurros. El problema és que, si tu vas al barri gitano de Figueres, pots passar de llarg en direcció a Llers. Aquí, en canvi, hi has de venir expressament. Si vols, pots estar tota la vida sense posar-hi els peus. N’hi ha que van criticar que en aquest sector es fes un pavelló d’esports. Doncs gràcies al pavelló, gent de Girona ve al barri.

Vostè, com altres mestres, se’ls estima, els gitanos.

Sí, ja ho diu la meva dona: tu que eres andalús, et vas fer català i ara ets gitano. Sí, me’n sento i me’ls estimo.

Al ‘atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

no fa gaire, els alumnes de quart d’ESO van ser convocats a respondre una prova censal de competències bàsiques, ho sabeu prou bé. Al marge de la valoració sobre la idoneïtat sobre la forma i el fons de la prova, hi ha evidències que caldria no desatendre i que mereixerien una reflexió professional seriosa, fonamentada:

1. Les proves de Cb són censals, per tant l’univers d’aplicació són TOTS els alumnes.
2. Són de Cb i, per tant, NO són de nivell. Interpretar-les només  dient: “estem igual que la mitjana” és una mirada errònia. Allò bàsic ha d’estar a l’abast de TOTS els alumnes. Per dir-ho amb números: “Un 7 de Cb no es pot interpretar com un 7 de les PAU”, ben al contrari, un 7 de Cb s’ha d’interpretar que està tres punts per sota de la competència bàsica, vet-ho aquí.
3. Que els resultats de lectura no són bons, no és cap novetat. Diria que aquesta dada és coneguda pel comú de la societat, més enllà de les persones del nostre gremi.
4. El que ja no estic tan segur és que tothom sàpiga que, de sempre, els resultats d’escriptura són pitjors, encara.

Em consta que, ara mateix, hi ha molts centres del país que s’han posat amb ganes i il·lusió a reflexionar i a actuar en la millora de la didàctica de la lectura, malgrat el context laboral advers. La majoria de centres del país, com deia, s’han adonat que una cosa és “llegim tot el dia” i una altra molt diferent és dir “quantes hores a la setmana les dediquem a ENSENYAR a llegir”. Aprendre a llegir és un aprenentatge complex i estratègic en el què tots els docents de tots els nivells s’hi han d’implicar. Ningú hauria de mirar cap a un altre lloc i dir allò tan patètic de que “A mi no em toca…”

Quan tinguem la lectura encarrilada caldrà que ens posem amb l’escriptura perquè l’origen del dèficit se situa en el mateix lloc: una cosa és escriure tot el dia i una molt diferent és quantes hores a la setmana es dediquen, al llarg de l’escolaritat, a ENSENYAR A ESCRIURE, i com es fa, és clar.

No és pas nou això, se sap des fa molts anys (quasi 10!!). Mireu, el Sr. Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, quan actuava com a membre avaluador de projectes d’investigació dirigits a la Comunitat Europea ja assenyalava que algunes sol·licituds, i no només de llicenciats que volien fer el doctorat, sinó de doctors que pretenien fer recerca postdoctoral, feien pena, eren il·legibles o estaven tan mal confegides com una redacció de principiant, i no sempre era evident què volia demostrar la recerca que es proposava. SAbeu quina era la frontera que separava les sol·licituds legibles de les il·legibles? Doncs una línia imaginària que separa el nord del sud d’Europa, com en tantes coses. En els països septentrionals hi ha matèries dedicades a escriure, a aprendre’n, és clar. En els meridionals, en canvi, s’escriu tot el dia, això sí, però no s’ensenya a redactar. Ras i curt!

Saber escriure

“Els departaments de selecció de personal descarten d’entrada un vuitanta per cent dels currículums perquè estan mal escrits i no s’entenen”

09/04/12

XEVI XIRGO
Cada any es fan públics un parell o tres d’informes sobre els nostres estudiants on s’analitza si van bé de matemàtiques o si saben prou anglès. I cada cop es munta un sidral i sentim a dir allò que a Suècia, a Noruega o a Alemanya ho fan més bé que nosaltres. Segur que anem curts de tot. Però hi ha una cosa de la qual tots els que hem estat en una escola o a la universitat ens hem adonat. I és que molts estudiants no saben escriure bé. Hi ha qui no sap exposar bé les seves idees, hi ha qui fa unes faltes d’ortografia o sintàctiques espectaculars i n’hi ha que fallen en allò que se’n diu la comprensió lectora, que llegeixen perfectament un text però quan han acabat no han entès res del que hi deia. Hi penso en llegir un informe que ha fet públic aquesta setmana la multinacional Adecco, que sosté que un vuitanta per cent dels currículums que arriben a les empreses, els departaments de recursos humans els descarten per problemes formals. La majoria perquè estan mal escrits i no s’entenen, perquè no inclouen la informació bàsica o perquè, si és que hi és, està desordenada i no s’entén. No en culpo ningú; simplement ho constato. A la consellera Rigau, més que de grans obres, segurament perquè no en pot fer, la sento a parlar sovint dels valors, de la necessitat de fer les coses bé, d’introduir la cultura de l’esforç a les escoles, de prestigiar el paper dels mestres… Mirin quin un de més fàcil: escriure bé. Per ser metge, advocat o publicista deu ser imprescindible. Però també ho és per ser fuster, mecànic o simplement per buscar feina, que ara malauradament s’ha convertit en una professió com qualsevol altra.