Amb motiu del centenari del naixement de Salvador Espriu, el Departament d’Ensenyament ha volgut fer arribar a tots els centres docents la carta que el nostre gran escriptor va adreçar als mestres, professors i professores de Catalunya dins els actes de l’Escola d’Estiu de Barcelona de 1981.

En citaré alguns fragments. Us convido a llegir-los:

“(…) La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem “moderns”, ha viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o fins on ens és previsible.

Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d’una manera o d’un altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.

D’aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugir-la mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel•ligència, amb grandesa d’ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.

Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d’altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l’abnegació, l’altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d’aquest demà que ja és resplendor cristal•lina d’alba. Per a vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals “genèriques”, les nostres actituds matisades, específiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fi ns a l’últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genoicidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l’anterior advertiment —o re flexió—, que el nostre “Principat” és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit —i tant de bo que ho esdevingui—, no hegemònic, mai no “amo” sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d’aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat —i fi ns els noms amb els quals es vulgui designar aquests “particularisme”: no hi ha un “dialecte central imperialista”, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics —i de tot ordre— aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim fi lls de la Vall antiga i estimada”.

(…)

Salvador Espriu

Si voleu accedir al text complet cliqueu aquí.