Monthly Archives: gener 2009

DENIP a clàssiques

Si volem la pau per què fem la guerra? Un any més celebrarem demà el dia escolar de la pau i de la no-violència (DENIP) en un moment que no hi ha pau al món ni a la franja de Gaza i, de cada vegada, hi ha molta més violència als nostres centres escolars. Arreu es celebra de moltes maneres i aquí trobareu molts recursos. L’any passat ho vàrem celebrar des de El fil de les clàssiques amb aurea dicta i amb  Bòreas i Hèlios  d’Isop que ens aconsellava la persuasió abans que la violència. Enguany he triat un poema amb referències clàssiques del poeta grec i pintor Nikos Engonópulos (1910 -1985):

Glosario de las flores

¿La poesía o la gloria?
La poesía.
¿La bolsa o la vida?
La vida.
¿Cristo o Barrabás?
Cristo.
¿Galatea o una cabaña?
Galatea.
¿El arte o la muerte?
El arte.
¿La guerra o la Paz?
La Paz.

¿Hero o Leandro?
Hero
¿La carne o los huesos?
La carne.
¿La mujer o el hombre?
La mujer.
¿La línea o el color?
El color.
¿El amor o la indiferencia
?
El amor.
¿El odio o la indiferencia?
El odio.
¿La guerra o la paz?
La guerra.

¿Ahora o siempre?
Siempre.
¿Éste u otro?
Éste.
¿Tú u otro?

¿Alfa u omega?
Alfa.
¿La partida o la llegada?
La partida
¿la alegría o la tristeza?
La alegría.
¿La tristeza o el tedio?
La tristeza.
¿El hombre o el deseo?
El deseo
¿La guerra o la Paz?
La paz.

¿Amar o ser amado?
Amar.

Què us ha semblat? Què triaríeu en cada opció?

wikipèdia

A veure qui em fa arribar la paraula pau en grec, llatí i en les altres llengües que en deriven? Quins símbols s’utilitzen i per què? Quins ja identifiqueu en aquesta peça de ceràmica de Nikòsia, a l’illa de Xipre?

El ciclop Polifem en el cinema

Una vegada llegit l’episodi del ciclop Polifem que ens ofereix l’Odissea d’Homer, i després de visionar aquestes tres versions que recrea el cinema, podríeu comparar les diferències i les semblances i dir no sols quina us ha agradat més sinó quina coincideix més amb el relat homèric. La guia de Fernando Lillo Guía didáctica de la Odisea (A.Konchalovsky, 1997), Áurea clásicos 2004, pàgs. 16-17 us pot ser de gran ajut.

Georges Méliès, L’île de Calypso 1905:

[youtube]https://youtu.be/jKLQx3bqTKY[/youtube]

Mario Camerini, Ulises 1954 escena Polifem 1 i Polifem 2.

Mario Bava, Odissey 1968:

[youtube]https://youtu.be/mpxPVYOVqOI[/youtube]

A. Konchalovsky, La Odisea 1997:

El Polifem de Les aventures d’Ulisses de Les tres bessones.

Referents còmics del cicle troià

A Aracne fila i fila podeu visionar, si encara no ho heu fet, un episodi dels Simpsons sobre la seva odissea. Ara gaudiu, inspireu-vos (per als vostres treballs) i comenteu l’humor d’aquestes vinyetes de Carlos Areces, dibuixant de la sèrie Ocurrió cerca de tu casa, una secció de la revista Jueves (núm. 1588):

 Font: Departament de llatí del Pedreguer

troiacarlosareces.jpgulissescarlosareces.jpg

electra.jpg

Si us heu perdut en l’espai Trazo suelto del magazine de la Vanguardia, les il·lustracions de Joma (amb riques imatges i epítets homèrics i tot!), les podeu recuperar en la versió digital i fer-vos la vostra auca de les aventures d’Ulisses, si us heu llegit el llibre i si no, encara hi sou a temps!

Ricardo també ens dóna a conèixer en el seu bloc Helleniká, recursos de griego antiguo altres dues adaptacions en còmic de l’Odissea. No us ho perdeu!

Podien beure vi les dones romanes?

Aquests dies al nostre institut heu pogut assistir a les xerrades d’alcohol i societat, a més arran de la visita dels alumnes de Mr. Delord a la cella vinaria de Teià, alguns pel passadís m’heu fet algunes preguntes sobre el paper del vi a Roma. Aprofito, doncs, l’interès i ens plantegem si les dones romanes podien beure vi,…

En els epigrames del poeta  romà d’origen hispà Marc Valeri Marcial que va viure al llarg del segle I després de Crist, hi trobem força referències al vi i a les dones (quins vins esmenta, què en sabem?…):

Tens terres tu sol, Càndid, i tu sol tens sestercis;

tens copes d’or tu sol, i tens vasos murrins tu sol;

tens vi Màssic tu sol, i tu sol Cècub d’Opimi;

Tens també cervell tu sol, i enginy tu sol.

Tens de tot tu sol, jo no voldria negar-ho!

però tens la dona, Càndid, amb el poble.

Marcial III 26 (trad. Antoni Cobos)

 

Per no fer pudor, Fescènnia, del vi de la vetlla,

devores sense parar caramels de Cosmus.

Aquest esmorzar t’empastifa les dents, però res no amaga,

quan del fons de l’estómac et torna un rot.

¿No put més l’alè quan es barreja amb pastilles d’olor

i no arriba més lluny la doble fortor que et surt de l’ànima?

Així, les trampes massa vistes i les enganyifes sabudes,

deixa-les ja, i sigues borratxa sense dissimular.

Marcial I 87 (trad.Antoni Cobos)

N.B.: Ja hem tractat al nostre bloc diferents poemes de Marcial (L’horari d’un romà amb Marcial, A sopar amb Marcial, A la recerca del llatinisme en Marcial, Un epigrama de Marcial) que si no els heu llegit i comentat, ara pot ser un bon moment per conèixer aquest escriptor llatí tan sarcàstic.

La pervivència lèxica de les institucions i càrrecs polítics romans

Els romans van afegir als termes polítics que ja havien encunyat els pensadors grecs  (política, monarquia, oligarquia, tirania, anarquia, democràcia, aristocràcia,  ostracisme etc.) altres de nous, com és el cas del  mot república que prové del llatí res publica “la cosa pública”; però, a partir de la Revolució Francesa, ja no designa un Estat en general sinó la manera d’organitzar l’Estat, en la qual el càrrec de cap d’Estat no és hereditari ni vitalici, sinó per elecció popular. S’empra en oposició a la monarquia, tot i que encara perviu l’accepció antiga de col·lectivitat en expressions com a república de les lletres (“conjunt de literats”) o com a reclam comercial d’un conegut anunci televisiu.

Del lèxic polític llatí, han pervingut moltes paraules que designaven institucions i càrrecs, encara que avui no les utilitzem sempre amb el mateix sentit:

  • El mot Senat (senatus), institució romana que va subsistir des de la monarquia fins a la caiguda de l’Imperi, però quan va concentrar el poder va ser en temps de la República. Prové del mot llatí senex “vell” perquè el Senat estava integrat pels caps de les principals famílies patrícies. En l’actualitat, els senatores tenen una representació territorial i el senat continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut, en certs estats moderns, la importància que tenia el Senat romà que obstenta una altra cambra, el Congrés, i ambdues cambres formen el Parlament.

  • Concili prové de concilium, assemblea plebea. Avui ha passat a ser una assemblea o congrés especialment de bisbes per deliberar i decidir qüestions eclesiàstiques. 

  • Tribu de tribus “divisió del poble romà” a efectes de participació en les votacions. També parlem de pagar tributs del llatí tributum, allò que es pagava per tribus i els polítics recapten la contribució.

  • Comicis del llatí comitia, avui l’utilitzem com a sinònim d’eleccions. Eren les assemblees legislativa i electoral en què els romans podien dir la seva.

  • Entre els càrrecs, tenim des de la República romana magistratura que designava els càrrecs en el seu conjunt; però avui només s’ha mantingut en el món judicial. El magistrat (en llatí magistratus) és el funcionari superior de l’administració de justícia. Entre els càrrecs que ostentaven els polítics romans, perviuen  cònsol, tot i que no té res a veure amb l’antic càrrec de la república romana; un cònsol avui és un representant d’un país estranger que s’encarrega de protegir els interessos dels súbdits d’un estat en un altre. El mot dictador (dictator) que era un càrrec reconegut de la República amb validesa de sis mesos només té en comú amb els dictadors actuals els plens poders en el càrrec. Edil del mot llatí aedilis actualment vol dir regidor en llenguatge culte; per tant manté el significat originari ja que s’encarrega encara avui del govern municipal. Censor era l’encarregat de controlar el cens dels ciutadans que es feia cada cinc anys; en l’actualitat té l’encàrrec de fer la censura de llibres, pel·lícules, etc derivat d’una de les tasques dels antics censors romans (censores): vigilar la moralitat pública i protegir els costums, tot i que la seva tasca primordial era fer el cens (census) de la població. De l’època de l’Imperi, conservem a més del mot imperi del llatí imperium, emperador (imperator), príncep (princep) “el primer, el qui ocupa el primer lloc”que era el títol oficial dels primers emperadors (avui també tenim principat del llatí principatus) o Cèsar que de nom propi (provenia del cognomen de Caius Iulius Caesar) va passar a ser sinònim d’emperador i en deriven els mots tsar i kàiser.

traja.jpg

Curiosa és l’etimologia del mot candidat o aspirant per a l’obtenció d’un càrrec; prové del mot llatí candidatus “vestit de blanc” ja que amb la blancor lluent de la toga tothom el veia durant la campanya electoral.

En llatí, la comunitat de ciutadans i la mateixa ciutadania es deia civitas, derivat de civis “ciutadà” (en deriva civil, civilització, civilitzar, incivil, ciutadà, ciutat… Els romans talment els grecs creien que només a la ciutat es podia desenvolupar la cultura, així ho oposaven a rústic, salvatge. La ciutat com a marc físic en deien urbs en deriven urbà, urbanisme, urbanitat, urbanitzar, urbanitzable, urbanització, urbícola, interurbà, suburbà, suburbi…  

Tot relacionat amb la ciutat estat també hi havia l’organització social (socialis de socius “company” i avui també dóna nom a un partit polític) dels ciutadans. Poble prové de populus (d’aquí curiosament un partit polític en pren el nom!). El mot classe és d’origen grec però l’hem heretat a través dels romans. A més de classe social té moltes accepcions: categoria en general, grup d’alumnes, … Els ciutadans de classe alta eren els patricis (patricii o descendents dels fundadors o patres de la ciutat)  o optimates (d’optimus superlatiu de bonus, com aristós en grec aristòcrata), els ciutadans de carrer eren els plebeus (plebeii) de plebs (plebs, plebeu, plebiscit…), eren homes lliures però no gaudien de tots els drets. Els estrangers que residien a la ciutat els atenesos els van anomenar metecs i els romans peregrins (peregrinus de per i ager “camp“, mot que conservem en el significat de peregrinitat “condició d’estranger, raresa”). Els estrangers que anaven a Roma per millorar la seva qualitat de vida eren els clients (clientes) i es posaven de manera voluntària sota la protecció d’un patrici, l’anomenat patronus, que els mantenia, els defensava en els judicis i, fins i tot, en podien rebre terres; durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs molts plebeus arruïnats es van veure forçats a dependre de ciutadans rics. El patró els mantenia a canvi d’obtenir suport polític. Cada matí el client visitava el patró i aquest li donava un cistell amb queviures. Com més clients més oportunitats polítiques! Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar, d’una companyia telefònica o d’un advocat. Els cavallers eren tant a Grècia com a Roma una classe intermèdia de gent molt rica; pocs cavallers, homes galants, queden!. Els proletarii eren els membres de la classe social més baixa rebien aquest nom perquè l’únic que podien aportar a l’estat eren els seus propis fills ( proles “descendència, posteritat”); avui la majoria som proletaris ja que depenem d’un sou. Els esclaus (mot que passa al català a través del llatí sclavus variant de slavus prové del grec bizantí derivat del vell eslau sloveninu, nom amb què s’autodenominaven els eslaus, víctimes del comerç esclavista medieval per part dels germànics, bizantins i venecians) que no gaudien de llibertat ja que havien passat a ser propietat d’un home (dominus)  en llatí se’ls deia serfs (servi), d’on deriven mots com servil, servitud, servei, autoservei, servicial, servir…

Entre els llatinismes, tenim referendum l’acte mateix de “la consulta popular”, però abans es deia ad referendum “a consulta” ja que hi havia el costum de sotmetre a la consulta del poble les decisions que prenia el senat; i per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quorum literalment “dels quals” però indica la presència dels quals és suficient”, ja que aquest genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit.

A Roma per fer carrera política calia ser un bon orador i tenir grans dots d’eloqüència. Potser avui en dia els polítics se n’obliden! També el poble respectava i admirava els seus líders, sobretot August, tal com aquests dies passa amb el nou president dels Estats Units, Barack Obama ( ja vàrem parlar en un altre article del palíndrom Amabo Obama de la seva campanya i del que tenen de romans els nord-americans) a més en molts estats  utilitzen el llatí com a lema propagandístic, entre altres,  el de Virgínia és Sic semper tyrannis, el d’Arkansas Regnat populus i el de Missouri Salus populi suprema lex esto. Ja ho sabeu si us voleu dedicar al món de la política on us heu d’emmirallar! Als Estats Units, ho han tingut molt clar!

Qui s’atreveix, doncs, a declamar el famós començament de la primera Catilinària de Marc Tul·li Ciceró: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet?… 

A més dels exercicis del llibre de text de llatí i d’aquests Hot Potatoes, són molt interessants els que proposa Fernando Lillo a”El latín y el griego de tu país o comunidad” dins  El latín y el griego de tu vida pàgs. 92-96,  Aurea clásicos 2004.

Per què hem rebut una herència lèxica romana tan aclaparadora en el camp de la política? Té a veure, potser, amb els règims polítics que van seguir a la caiguda de l’imperi romà? Què n’opines?

Música i Mitologia: la guerra de Troia II

Continuant amb la pervivència de la guerra de Troia en la música, que ja vàrem tractar en un altre article, a més dels més recents d’Ulisses i Penèlope, caldria esmentar també aquestes dues altres cançons:

El guardián de Troya, Warcry

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/V9RMKnIIAUc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

Caballo de Troya, de Tierra Santa

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/M6yl-f1QwGo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[youtube]https://youtu.be/Ix971FLauf8[/youtube]

Per què creieu que aquest episodi mític té tanta pervivència, sobretot en la música?

Retallables per aprendre

dscn0700.jpg

La Valèria ha retallat per jugar aquestes dues parelles pertanyents a civilitzacions antigues; però no sap qui és qui, ni quines peces porten. La podríeu ajudar? Potser us pot ser d’ajut, a més de les informacions que teniu al llibre de text, aquest muntatge que va fer el curs passat amb retallables l’ex-alumna de cultura clàssica Laura Galán o el vídeo de la visita dramatitzada a Ullastret:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/_oSTEeIoxDA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Què és un basilisc?

El basilisc (de nom grec, tot i que encara no podem escriure en el bloc en grec!) és un monstre de la mitologia grega que petrificava amb la mirada, com la Medusa; de fet, es deia que havia nascut d’aquesta en ser decapitada per l’heroi Perseu.

Visioneu aquest fragment en què Perseu s’enfronta amb la gòrgona Medusa a Fúria de Titans, de Desmond David (1981):

Esbrineu quin aspecte tenia el basilisc i em feu arribar il·lustracions o bé les vostres recreacions que encara m’agradaran més. Quina criatura us recorda? Sabeu per què  l’estudi de les serps es diu herpetologia?…

Fixeu-vos com descriu el basilisc J.K. Rowling a Harry Potter i la cambra secreta (1998):

“De les innombrables bèsties perilloses que poblen la nostra terra, no n’hi ha cap de tan curiosa i mortal com el basilisc, també conegut amb el nom del Rei de les serps. Aquesta serp, que pot arribar a tenir dimensions gegantesques i pot viure centenars d’anys, neix d’un ou de gallina i l’ha de covar un gripau. Les seves maneres de matar són extraordinàries, perquè, a més dels ullalls que contenen un verí mortal, el basilisc té una mirada assassina i qualsevol que se la creui mor instantàniament. Les aranyes fugen del basilisc perquè és el seu enemic mortal, i el basilisc només fuig del cant del gall, que li causa la mort.”

Qui ho reconeix?

“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”

Trobem aquests dies part de la Bernat Metge al quiosc (ara bé no arriba a les illes!), l’excel·lència en la traducció segons l’Avui, la revista Auriga ha publicat en el seu número 52 un interessant monogràfic sobre la nissaga dels clàssics catalans i, Escola catalana dedica tot el número 455 (desembre de 2008) a El món clàssic (quin luxe! i El fil de les clàssiques en surt molt ben parat),  el col·legi de llicenciats ofereix el proper febrer un curs de formació sobre Grècia i Roma en el Noucentisme, celebrem, com deia Montserrat Tudela, en felicitar l’any nou, per Sant Jordi el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada i el 12 de juliol el cinquantè aniversari del traspàs de Carles Riba, a l’octubre el centenari de la descoberta de l’estàtua d’Esculapi en les restes d’Empúries…. Enguany Grècia i Catalunya s’agermanen de nou i els que encara no coneixeu els clàssics, arrels profundes i sòlides de la nostra cultura, us hi heu d’apropar i els que ja els coneixeu, almenys d’oïda, cal fer-ne una nova descoberta, segur que no us defraudaran.

De fet, l’article és una excusa, un pretext per ajudar-vos, per donar-vos la mà, per estendre-us el fil amb el qual heu de començar a resseguir la petjada dels clàssics a casa nostra i d’aquí espero que en surtin moltes lectures, moltes idees i molts articles a Aracne fila i fila i, fins i tot, algun treball de recerca al batxillerat. Posats a ser sincers, m’agradaria abans d’acabar recomanar-vos un llibre apassionant El somni de Grècia, La recepció catalana de la cultura clàssica (L’Albí/Idees 2006) de Josep Maria Solà amb qui comparteixo la fascinació pel passat grecollatí, l’emmirallament present i l’alçaprem cap al futur.

No en va, entre tots els escriptors catalans, he seleccionat aquesta narració d’un bell mite de transformació amb el dibuix que la va generar. Qui reconeix l’antic mite? Qui en sap l’autor?   l’obra? Qui en coneix el dibuix que va inspirar la narració? Comenceu que ja us ajudaré a estirar del fil i després continueu llegint els clàssics i els moderns que s’hi inspiren!