Dret canònic

El Dret Canònic és el nom de la disciplina, les estructures, les normes i els procediments de l’Església Catòlica. El legislador universal de l’Església Catòlica és el Papa; l’idioma oficial del dret canònic és el Llatí. Aquest és una eina per guiar  l’Església com una gran institució humana de diferents cultures i llengües i informar la comunitat sobre com comportar-se  i protegir els drets dels fidels.

La primera formació del dret catòlic se situa l’any  l’any 313 dC per la qual es permet el cristianisme a Roma i l’oficialització de la religió cristiana en tot el baix Imperi.  En època de Teodosi I es comença a consolidar el dret d’índole religiosa corresponent a l’Església Catòlica i ha expandir-se per tot  el territori imperial. El primer ordenament jurídic catòlic està format per les escriptures incloses en el Nou Testament (Concili de Cartago 397), la tradició dels ensenyaments apostòlics, els cànons dels concilis, les epístoles dogmàtiques papals i els escrits dels Patrística, és a dir, un grup de pastors i escriptors eclesiàstics, bisbes en el seva majoria, dels primers segles del cristianisme,  en què el seu conjunt doctrinal era considerat fonament de la fe i de l’ortodòxia a l’Església

El 476 cau l’Imperi romà d’occident en mans dels bàrbars i el cristianisme segueix la seva expansió per Europa, produint-se unes comunitats rurals, la qual cosa fa que apareguin també bisbats rurals, i és així com neixen les primeres parròquies. Es difon la vida monàstica, i l’autoritat papal va en augment, sobretot amb el Papa Gregori VII. Des de finals del segle V, amb el Papa Gelasi I, es pretén assignar al Dret Canònic un contingut més doctrinal perquè pugui ser aplicat universalment i no territorialment, com venia succeint fins aleshores.

La reforma Gelasiana va consistir en la recopilació dels textos pontificis i l’ enviament d’aquests a totes les parts del món per a la seva aplicació. A partir d’aquest moment comencen les col·leccions canòniques. La més important és la Col·lecció Dionisiana de Dionisi el Minso (segles V-VI), que recull els Cànons orientals i africans traduint-los del grec al llatí.
Davant aquestes iniciatives, Roma reacciona i impulsa el corrent que donarà preponderància al Dret Universal per sobre dels textos de caràcter particular. Això ho aconsegueixen basant-se en Col·leccions anteriors. Una de les més importants va ser la Col·lecció Adriana (basada en la Dionisiana) encarregada pel pontífex Adrià I, qui la va enviar a Carlemany l’any 774 amb la finalitat que França, per ser un terreny perillós, es regís amb les mateixes normes que Roma.

Uns anys després, els juristes començaren a explicar les seves teories, bé per iniciativa Papal, o bé per sol·licitud dels alumnes a la Universitat.  Apareixen  noves tècniques juristes: la civilista, per exemple, ideada per  Irneri, al començament de segle XII i basada en el Iuris Civile de Justinià per mitjà de glosses ( comentaris de forma literal). Un altre sistema publicat i de forma atrevida, ja que no tenia cap text a comentar, i apareixia de sobte: el Decret Gracià (Discordatium Canonum) que a través d’un ordre sistemàtic va exposar la temàtica jurídica i va manifestar les solucions per eliminar els conflictes.
Gracià, per iniciativa pròpia, recopila el que va poder ajuntar de textos jurídics i forma el primer codi del Dret Canònic Civil i Teòleg.
Després del Decret Gracià, els Papes dictaren normes decretals, ja que era el sistema de legislació més còmode i freqüent. Des del 1140 al 1234, es va promulgar la gran col·lecció legislativa feta per Gregori IX i formada per:
• Les Cinc Compilacions Antigues (en realitat eren més)
• Juan de Gal·les: que va ser una obra privada.
• Pietro de Benevent, va ser una col·lecció oficial encarregada pel Papa Inocenci.
• Juan Teutónico, d’origen alemany, va compondre la seva Compilació a principis del XII.
• Tancredo de Bolonya va ser  una col·lecció oficial promulgada per Honorius III.
• La de Gregorio IX qui va encarregar a Sant Raimund de Peñafort (Patró dels advocats) la compilació nova del Dret. D’aquesta manera es van fer els  Liber Extra, rebent aquest últim nom per considerar-se una continuació del Decret de Gracià.
• El Liber Sextus, de Bonifaci VIII  contenia els textos dels concilis i es va promulgar a Bolonya, París i Salamanca.
I les últimes les Corpus luris Canonici, publicat oficialment per Gregori XIII, després del Concili de Trento i del decret de nova planta.

El Corpus iuris canonici va estar en vigor fins a la promulgació del Codi de dret Canònic de l’any 1917.

 

Representació del corpus Iuris Canonici.
Representació del corpus Iuris Canonici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *