Tag Archives: Textos llatins

25 anys sense Espriu: Les Metamorfosis a Les roques i el mar, el blau

Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg  català  Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne,  Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats,  us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.

Blogs de Lletres.

Blogs de Lletres.

 

L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:

in silvam non ligna feras insanius ac si

magnas Graecorum malis implere catervas.

Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.

En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de  l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.

cer_tera

Hic et nunc  llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar  una vegada hàgiu encertat  el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?…  Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges  com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de  la transformació que van experimentar. Llegim:

Ocells”

La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.

Latine aenigma XXII

Aquest dimecres els alumnes de segon de batxillerat  són de viatge d’estudis a Madrid. No podem perdre la tradició de les endevinalles setmanals, però haurem de fer equilibris; tot i així no sé qui l’encertarà aquesta setmana. Ecce!

Inter luciferum caelum terrasque iacentes
aera per medium docta meat arte viator;
semita sed brevis est, pedibus non sufficit ipsis.

Listening Latin!

Mikimoto

Mikimoto

 

Fa temps, m’agradava escoltar Pasta Gansa de Miquel Calçada, més conegut com a Mikimoto, a Catalunya Ràdio. En la seva assignatura obligatòria de llatí (ja sabeu com li agradava el llatí!), va ironitzar un dia sobre una frase de Plaute (Aulularia 195). Sabeu quina és, què significa, quan i per què s’empra? Utilitzeu-la dins un context determinat o feu-ne ironia!

El calendari romà, un parent del nostre calendari

Què n’opineu? Què en sabeu del nostre calendari? És perfecte? Al bloc Hortus Hesperidum hi trobareu moltíssima informació i molt interessant!

En un principi, l’any romà era lunar i constava de deu mesos. El rei Numa Pompili hi afegí els mesos de gener (Ianuarius) i de febrer (Februarius). Els romans comptaven els anys a partir de la fundació de Roma (753 aC) Ab urbe condita: AUC, de l’expulsió dels reis (509 aC), post reges exactos, o pel nom dels cònsols, ja que cada any canviaven (v.g. Cicerone et Antonio consulibus). El Cristianisme va imposar com a referència la data del naixement de Crist, fórmula que encara utilitzem avui.

Va ser Juli Cèsar que va instituir l’any de 365 dies i dotze mesos i el calendari va esdevenir solar:

Hinc ad ordinandum rei publicae statum fastos correxit iam pridem uitio pontificum per intercalandi licentiam adeo turbatos, ut neque messium feriae aestate neque uindemiarum autumno conpeterent; annumque ad cursum solis accommodauit, ut trecentorum sexaginta quinque dierum esset et intercalario mense sublato unus dies quarto quoque anno intercalaretur.

Suetonius, De vita Caesarum Liber I, XL.

Després va dirigir els seus esforços a organitzar la situació de la República. Va reformar el calendari, que des de feia molt de temps havia estat capgirat per culpa de la llicència que tenien el pontífex d’intercarlar-hi mesos, fins al punt que ni les festes de la sega coincidien amb l’estiu ni les de la verema amb la tardor. Va adequar l’any al curs del sol, de forma que tingués tres-cents seixanta-cinc dies, pel sistema de suprimir el mes intercalat i d’afegir-hi un dia de cada quatre. Suetoni, Vida dels dotze cèsars, I (Juli Cèsar)

L’any 46 aC l’astrònom Sosígenes va adaptar el calendari i aquest calendari julià és pràcticament el que tenim avui, llevat d’alguns petits retocs que es portaren a terme al segle XVI per ordre del papa Gregori XIII.

El nostre mot any prové del llatí annus, del qual deriven aniversari, anual, bienni, trienni, sexenni, mil·lenni, perenne, anoll, antany, enguany, annals…

El mot calendari (calendarium) prové del llatí calenda, que era el llibre de comptes en què els prestamistes anotaven els noms dels seus deutors i les sumes que devien. L’interès de les sumes deixades es pagava per les Kalendae, el primer dia de cada mes. Sabeu quin és l’origen del nom dels nostres dotze mesos de l’any?

  • Gener pel déu Janus, déu de les portes.
  • Febrer en honor a Februa o festes de purificació. Les Lupercàlies incloïen ritus de purificació i fertilitat.
  • Març en honor a Mart, déu de la guerra.
  • Abril, d’origen incert, potser per aperire, en llatí “obrir”, tot fent referència al floriment de les plantes per primavera; o pel nom etrusc de la dea Afrodita, Apru.
  • Maig en honor a la dea Maia, mare de Mercuri.
  • Juny en honor a Juno, esposa de Júpiter i deessa del matrimoni.
  • Juliol en honor de Juli Cèsar. Quan l’any començava el març (època activa des del punt de vista militar, agrícola i polític)rebia el nom de Quintilis però hi va haver una rebel·lió el 154 aC a Hispània i el cònsol va haver de prendre posició del seu càrrec el primer de gener en comptes de l’1 de març, a partir de llavors l’any va començar el gener però els mesos a partir de setembre van mantenir el seu nom original, derivat del numeral ordinal.
  • Agost per l’emperador August. Es va canviar Sextilis per agost.
  • Septembre de september.
  • Octubre d’october.
  • Novembre de november.
  • Desembre de december.

El mes es dividia en tres dates fonamentals ja que els romans no utilitzaven com nosaltres la numeració de l’1 al 31: Kalendas (el dia 1 de mes), Nonas (que era el 5 i en els mesos de març, maig, juliol i octubre el dia 7) i Idus (que era el dia 13, excepte en els mesos abans indicats que era el 15). Eren molt supersticiosos i consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes, eren els dies atri “dies negres”.

Cada quatre anys s’afegeix un altre dia al 24 de febrer (dia sisè abans de les Kalendas de març), d’aquí ve el mot bisext, bis sextum “el sis repetit”. Val a recordar que en l’any primitiu romà el febrer era l’últim mes de l’any, la qual cosa explica que sigui el que es diferenciï dels altres en el nombre de dies, i al qual se n’afegeix un els anys bisexts.

Com s’indica la data en llatí? Els romans posaven el dia de les calendes, nones o idus en ablatiu seguit del nom del mes en genitiu o bé en forma adjectiva (Kalendis Ianuarii o bé Ianuariis per indicar l’1 de gener). El dia anterior o l’endemà amb pridie o postridie més la data i el mes en acusatiu (Pridie nonas Martias per indicar el dia abans de les nones de març: el 6 de març o Postridie Nonas Martias ” L’endemà de les nones de març”: 8 de març.

Per indicar qualsevol altra data, comptaven els dies que faltaven per arribar a les calendes, nones o idus i posaven l’expressió ante diem més el numeral corresponent: ante diem V Nonas Martias.
en dades concretes l’ablatiu: Kalendis, Nonis, Idibus.

En un primer moment no coneixien la setmana (del llatí septimana a partir de septem “set”) però a partir de la segona meitat de l’època imperial van dividir el mes en setmanes, que tenien set dies que era el temps que hi havia entre els dies de mercat. Els dies rebien un nom dedicat a una divinitat (dies Lunae, dies Martis, dies Mercurii, dies Iovis, dies Veneris, dies Saturni, dies Solis). Per influència del Cristianisme el dies Saturni va esdevenir dies Sabbatum (de sabbat, el setè dia de la setmana hebrea i dia de festa per als jueus i el dies Solis per dies Dominicus “dia del Senyor”. Del nom llatí de cada dia han derivat els noms corresponents en moltes llengües actuals.

Els romans dividien el dia i la nit en espais que variaven segons les estacions, perquè consideraven dia l’espai entre l’alba i la posta de sol, i nit, la resta. Per tant, a l’estiu les hores del dia eren més llargues que a l’hivern, i a l’hivern a l’inversa. Aquest temps de llum el dividien en dotze hores horae. L’hora sexta coincidia sempre amb el migdia (hora que coincidia amb la màxima calor i l’hora de dinar, la migdiada també se’n diu per això sesta) i el temps s’expresava, com encara ara, si era ante meridiem (a.p.) o post meridiem (p.m.).

El dia estava dividit en quatre parts: hora prima (de les 6 a les 9 del matí), hora tertia (de les 9 a les 12), hora sexta (que coincidia amb el migdia solar) i hora nona (de les 3 a les 6). En el llenguatge infantil encara es parla d’anar a fer nones.

La nit es dividia en: prima vigilia (de les 6 de la tarda a les 9), secunda vigilia (de les 9 a les 12), tertia vigilia (de les 12 a les 3 de la matinada, començava sempre a les dotze i coincidia amb la mitja nit media nox) i quarta vigilia (de les 3 a les 6).

Un altre cop ens adonem que som ben romans! Ara ja esteu en condicions per traduir el següent text en comentari o en el vostre Fil Moodle corresponent. Per cert, escriviu en llatí la data en què em deixeu el comentari.

[youtube]https://youtu.be/ydJQX1fAIjM[/youtube]

Vid. Antologia de textos llatins amb traducció sobre el calendari romà