Tag Archives: Pervivència

Dia Europeu de les Llengües amb Cèsar

Avui 26 de setembre és el Dia Europeu de les llengües. Enguany també el celebrarem. No sols amb el Google Maps que tenim obert El llatí ens agermana sinó també amb aquest altre del mot Cèsar. Caesar era un títol distintiu que rebien els emperadors romans a partir d’August, derivat del sobrenom de la família Júlia: Gaius Iulius Caesar.  Ara bé, etimològicament vol dir “infant nascut per incisió de l’úter”, d’aquí es diu sovint que prové el mot català cesàrea o extracció quirúrgica del fetus ja sigui perquè un parent seu va néixer per cesària o bé perquè es relaciona amb la llei Cesària, segons la qual s’ordenava practicar aquesta operació a dones moribundes o en un avançat estat de gestació.

En les diferents llengües del món s’ha utilitzat el nom de Cèsar. 

Fixeu-vos-hi bé i responeu en comentari les qüestions següents:

El mot Cèsar que prové de Juli Cèsar és igual en moltes llengües, podríeu explicar el perquè.

Ara que aquests dies a classe i al bloc estudiem l’indoeuropeu i les diferents famílies de llengües indoeuropees, podríeu classificar i anotar en comentari les diferents entrades al mapa segons els diferents grups lingüístics.

Quines són les llengües d’Europa i com es diu Cèsar en aquestes llengües europees?

Segur que heu trobat algunes mancances en el mapa. Quines llengües falten? Les hi podríeu afegir atès que segurament no us serà difícil de fer-ne l’entrada?

Què us sembla tot plegat?

Sísif, d’Agustí Bartra

Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:

Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!

Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.

El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

Agustí Bartra

Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464

 

El món clàssic en Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:

[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»

Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:

– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.

 A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”,  són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí  Rufus Fest Aviè:

El meu origen t’ho explicaria

El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.

Això, potser, ho explicaria tot,

àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,

tot enyorant, familiar, l’origen.

(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)

Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.

Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.

A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap

senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!

cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la

meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada

pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos

contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.

no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han

estat fets! no accepte la meua condemna, que és

excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els

meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.

esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels

vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.

hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat

d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.

la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.

condemnat a un exili que sé que no meresc, i

contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que

us demane no és més que un acte de protesta, l’únic

que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera

a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte

què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu

un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el

nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..

Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Google Maps de Carrers amb referents clàssics

Qui diu que el Facebook és una pèrdua de temps? Doncs, us presento dues iniciatives que han sorgit a través del Facebook: la primera, l’alumna Núria Yela va descobrir a través de les adreces d’unes amistats fetes a través del Facebook la possibilitat de fer un treball de recerca sobre els carrers mitològics de Valdemoro, a Madrid. Recordeu el seu article a Aracne: Valdemoro, carrers mitològics a dojo? A través del Facebook, vaig atendre a la crida de Victòria Bescós i vaig obrir aquest Google maps sobre els carrers de Barcelona amb referents clàssics que ara, gràcies a ella, va agafant forma, digna de donar-se a conèixer:


Veure Barcelona: carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Altres ciutats i pobles tenen noms i carrers amb referents clàssics arreu de l’estat (Alacant, Sevilla, Badalona…), podrà la Núria demostrar que Valdemoro és el municipi espanyol on es concentren el major nombre de carrers mitològics? Quina ciutat reuneix un nombre més elevat de carrers amb referents clàssics? Quin nom se’n porta la palma i per què?… La podríeu ajudar i anar completant aquest Google maps general, obert a la col·laboració de tothom? Ja sabeu allò que entre tots podem anar més lluny i que el que més m’atreu de treballar a la xarxa és el treball col·laboratiu…


Veure Carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

En motiu del XX Campionat d’Europa d’Αtletisme

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Arran de la inaguració ahir a Barcelona del XX Campionat d’Europa d’Atletisme, que des del 1934 se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, em plau trencar el silenci estival per recordar que la cursa és l’esport més antic, gairebé m’atreviria a dir que és tan antiga com l’existència de la humanitat i que l’atletisme  és inherent a l’ésser humà. L’atletisme actual és un esport que inclou aquestes proves: les curses, els concursos (salts i llançaments) i les proves combinades (heptatló i decatló).  En canvi, a Grècia es disputaven les modalitats de cursa, les lluites, el pugilat, les proves hípiques i el  pentatló (llançament de disc, salt de llargada, llançament de javelina, cursa i lluita).

Entre els grecs, la cursa tenia molt de prestigi. Déus, semidéus o herois són destres en córrer, així Aquil·les és rabent (πόδας ὠκύς ᾿Αχιλλεύς) . L’activitat atlètica era fonamental per a la guerra  i la cacera, per a les quals cal la bona condició física que aporta l’esport; els grecs no tenien un mot específic per a designar la noció d’esport, tot i  les disciplines esportives que practicaven i que tenien ben reclamentades i tot el devessall de termes grecs que té la terminologia esportiva moderna (atleta, atletisme, estadi, halters, disc, gimnàstica…).

En els primers Jocs Olímpics de l’any 776 aC   l’única competició -i ho continuaria sent durant els tretze primers jocs olímpics-  fou la de cursa i més concretament la cursa de velocitat de l’estadi que consistia en córrer una vegada la longitud de l’estadi. El vencedor  fou Corebos d’Elis (Κόροιβος Ἠλεῖος).  El lloc on es va fer la primera competició va donar lloc a la primera competició que consistia a recórrer la llargada de l’estadi, uns 200 metres.  Curiosament aquesta distància variava d’un estadi a un altre: a Olímpia era 192’3 m; a Delfos 177’5 m; a Epidaure 181’3 m i a Pèrgam, 210m.

En un primer moment, una simple línia traçada a la sorra (γραμμή) indicava el punt de sortida. Més tard, en alguns estadis es van instal·lar uns blocs de sortida (els starting blocks actuals) fets de pedra i proveïts d’unes osques en què els atletes hi recolzaven els dits dels peus i axí aconseguien una millor propulsió. Es podia sortir tant del costat occidental com oriental. No cal dir que els corredors eren homes, lliures, i anaven despullats  i descalços, fet que podia fer-los relliscar fàcilment.

Un cop els atletes sortien a l’estadi, s’anunciava el nom de cada un, juntament amb el nom del seu pare i el de la seva ciutat natal. Si ningú no hi tenia cap objecció s’iniciaven les proves atlètiques. L’atleta ocupava el lloc assignat per sorteig. El tret de sortida es feia amb el so de trompeta o amb el crit de l’herald ἂπιτε! El jutge recriminava i  fins i tot podia castigar a garrotades l’atleta que s’havia precipitat a sortir abans d’hora. En els jocs Ístmics, van acabar posant un hysplex (ὓσπληγξ) per evitar les falses sortides: era una barrera protectora, situada davant dels atletes, que queia amb el senyal de sortida. Els grecs desconeixien la posició ajupida actual; el velocista estava dempeus, un xic decantat endavant, amb les cames separades, amb el pes del cos en el peu anterior i els braços un pèl aixecats. Potser us agradarà saber que Càrmides fou vencedor a la cursa de l’estadi a la vint-i-vuitena olímpíada (668 aC) i això que feia una dieta només de figues seques (hi ha atletes avui que, segons els seus patrocinadors beven Cola Cao o el que sigui!).

A més de la cursa de la velocitat de l’estadi, van sorgir altres competicions:

El 724 aC es va introduir el diaulos (δίαυλος), una cursa en què els atletes corrien la longitud de l’estadi dos cops i giraven al voltant d’uns pals que servien per fer la volta. Aquesta cursa es podria comparar amb l’actual de 400 metres i requereix d’una gran resistència. Del cert no se sap què passava en els revolts, si hi havia obstruccions o bé hi havia dos carrers per a cada atleta, un d’anada i un de tornada. En aquest cas, sols deu corredors podien córrer a Olímpia el diaulos ja que hi havia vint carrers. Tal com passa avui, arribava a la final el primer de cada grup. 

La cursa més llarga era el dòlicos (δόλιχος) una cursa de mig fons o de fons, que anava segons el lloc de 7 a 24 estadis (de 1400 a 4000 m.). A diferència dels esprintadors de l’estadi, els corredors de dòlicos en les peces ceràmiques que ens han arribat tenen el tronc més vertical, no aixequen tant els genolls i no belluguen tant els braços. Sabem per Filòstrat que tal com passa avui l’esprint el fan en les proximitats de la meta. Una altra disciplina de cursa era l’ippio (ἵππιος) que equivalia a quatre estadis, i prenia el nom de la cursa de cavalls. A partir de l’any 520 aC,  hi hagué també l’hoplitοdròmia  (ὁπλιτοδρόμος), una competició de soldats amb armadura: arnès amb casc, escut i gamberes que més tard s’eliminarien. Al temple d’Hera d’Olímpia,  encara es conserven vint-i-cinc escuts, tots idèntics. La distància variava segons el lloc: a Platea es corrien 15 estadis, 3000 m. El corredor d’hoplitodròmia, segons Filòstrat, requereix tenir “llargs costats, espatlles molt desenvolupades i una ròtula que es prolonga cap a munt.”

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

La nostra marató no es coneixia a Grècia. En honor de Fidípides, el corredor que el 490 aC anuncià a Atenes la victòria de Marató  enfront els perses després de córrer uns 42 km, es va fer per primer cop aquesta cursa de 41’8 km en els primers jocs de l’era moderna, en els Jocs Olímpics del 1896 perquè un poema romàntic del 1820  titulat “La batalla de Marató” d’Elisabeth Browning va entusiasmar al baró de Coubertin. A partir dels jocs olímpics de Londres del 1908 la cursa va passar a ser de 42 km i 195 m atès que aquesta era la distància entre Windsor i l’estadi olímpic. Fins als jocs olímpics de Los Angeles del 1984 no hi van poder córrer dones. A Grècia hi havia corredors de llarga distància, els hemerodromoi (ἡμεροδρόμοι) que corrien de dia a uns deu km hora: Fidípedes va anar d’Atenes a Esparta (218 km)  en dos dies, Filínides de Sició a Elis en nou hores, Làstenes va véncer un cavall de cursa a Queronea…

Sabem que hi havia curses més curtes per als juvenils, que en algunes ocasions fins i tot competien amb els adults; també hi havia curses per a noies en els jocs hereus, que se celebraven cada quatre anys a ‘Olímpia i l’estadi femení era una sisena part més curt que el masculí; formaven part del trànsit de noia a dona i tenien com a model la mítica Atalanta. Les dones ni tan sols podien assistir als Jocs Olímpics i sols hi podien participar les propietàries de quadres! També hi havia la cursa actual de relleus, lampadedromia (λαμπαδηδρομία)  o cursa de torxes que se celebrava a Atenes, entre altres ciutats, en honor de Prometeu i que l’olimpisme actual va escenificar per primera vegada en les olimpíades de Berlín de 1936 (és trist ja que es va recuperar per una idea  racista  del nazisme!).

Els grecs també practicaven, tot i que ho deixarem per a una altra ocasió,  els salts de llargada amb halters i el llançament amb disc i javelina; en canvi, desconeixien el salt d’altura, tant aclamat avui en les proves d’atletisme.

Els rècords no tenien cap importància per als grecs. De les marques obtingudes a les curses en sabem poca cosa, tret dels elogis expressats en lloança a certs campions. El més important era la proclamació pública de la victòria, l’honor cívic immortalitzat en la corona de llorer o d’olivera, o l’àmfora d’oli, el cant d’alabança en himnes o inscripcions honorífiques, l’estàtua de bronze o de marbre  que immortalitzava la glòria del vencedor més que la marca obtinguda o les enormes quantitats de diners que guanyen els esportistes professionals avui, un bon ham de la publicitat, dels mitjans de comunicació, i dels abusos por doping…

Calia ser “el primer i el millor”. Només hi havia un guanyador, els altres atletes eren els perdedors; en canvi actualment el segon i el tercer també pugen al podi i aconsegueixen el premi de la  medalla d’argent ni de bronze, respectivament.

Aquí us deixo uns vídeos que em vaig entretenir a resumir i a gravar fa un parell d’anys arran dels Jocs Olímpics d’Atenes, precisament ara que fa divuit anys dels jocs de Barcelona i que se celebra aquests dies fins el primer d”agost el campionat d’Europa d’Atletisme en l’Estadi Olímpic Lluís Companys  paga la pena veure’ls així com insistir en què mens sana, in corpore sano, lema ben aclamat en la cerimònia d’inauguració que fins i tot va gaudir d’una composició musical de Nacho Cano mentre van il·luminar les lletres de la consigna, no és ben bé el que Juvenal pretenia; però sigui com sigui, l’important és que Grècia i Roma tornen a ser notícia i nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra!

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila  l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!

 

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!

Salutatio matutina a El Padrí

Visioneu el principi de la pel·lícula El padrí de Francis Ford Coppola (1972) i després relacioneu-lo amb el tema de la societat romana (vid. Labyrinthus). A què us recorda? Quin paral·lelismes hi podeu establir? Per què? Quin poema de Marcial, publicat en El Fil de les Clàssiques en fa referència?…

Foners baleàrics

Els baleàrics excel·liren en l’antiguitat per l’ús de la fona i la cèlebre habilitat en el llançament. La fona balear fiblava arreu i, des de la tendra infància, practicaven el tir amb fona, com ho esmenten Licòfron, Estrabó, Diodor Sícul, Florus i Vegeci. Sabeu per què eren tan bons, doncs, perquè les seves mares els penjaven el menjar i tiraven pedres fins que no l’afinaven. La necessitat fa la traça.

Matres-acute-filios-instituentes-funda-in-Balearibus-1881-oli-de-Francesc-Mestre-Font

Matres acute filios instituentes funda in Balearibus, de Francesc Mestre Font 1881

En els jardins de s’Hort del Rei, a Palma, s’alça El foner (1898) de l’escultor Llorenç Rosselló i Roselló. Representa el moment en què el foner llança la pedra tot transmetent força i energia i em recorda aquests versos de les Geòrgiques de Virgili:

… i les daines
tombi la balear fona que l’aire
flagel·la amb son terbolí d’estopa.

Hic et nunc no parlaré de la meva experiència amb la fona, però només dir-vos que encara us sembli mentida de petita també jugava pels camps d’ametllers des Raiguer a Mallorca a fer punteria amb pedres, tot ignorant els ancestrals costums, fins que un dia vaig decidir que ja no practicava més i tot perquè l’objectiu eren els ous de les gallines ponedores d’una veïna de Son Pocos. Per tant, ara no us puc ensenyar a manejar sa fona, tot i que potser encara la trobaria a ses sales paternes; però d’aquella època a s’illa he trobat un vídeo al YouTube d’una família campanetera coneguda i que és destra en l’art de la fona, en fer-ne i en llançar-la. Fa uns estius vaig tornar a trobar na Maria José, la filla de l’amo Diego Camuñas, però no em va explicar res de tot això i m’hagués agradat, (potser aquest estiu!):

Baleares per id tempus insulae piratica rabie maria corruperant.

Homines feros atque silvestres audebant a scopulis suis saltem maria prospicere, ascendere etiam inconditas rates et praepter navigantes subinde inopinato impetu terruere. Sed, cum venientem ab alto Romanam classem prospexissent, praedam putantes, aussi sunt etiam occurrere et primo impetu ingenti lapidum saxorumque nimbo classem opuerunt.
Eorum ictus certissimi sunt, nam haec sola huic genti arma sunt, id unum ab infantia studium est. Cibum puer a matre non accipit nisi quem, ipsa monstrante, percusserit. Sed non diu lapidatione Romanos terruere.
Postquam comminus ventum est, expertique sunt rostra et pila venientia, clamore sublato, petiverunt fuga litora, dilapsique sunt in proximos tumulos.

Florus I 43

Cèsar cita en diversos passatges els foners però sols una vegada precisa que siguin balears. Quan requerit per Icci, cabdill dels rems, poble gal aliat, li envia el seu ajut:

Eo de media nocte Caesar isdem ducibus usus, qui nuntii ab Iccio venerant, Numidas et Cretas sagittarios et funditores Baleares subsidio oppidannis mittit.

Cèsar, De bello Gallico II 7, 1